Alícia, perduda (encara)

dijous, 17/06/2010 | Retalls

Lost, True Blood, Alice in Wonderland

Fa dies que em ronda, aquesta idea. És vaga i segurament massa tendra (per no dir que potser ja ha estat formulada en algun altre racó del ciberespai). Surt, la cosa, a partir del visionat desordenat i dispers de dues sèries de referència en la televisió d’avui, True Blood (HBO) i Lost (ABC). La primera juga amb un grotesc i excitant horror per fer, servint-se de flashos sincopats, el torbador retrat d’un ‘Deep South’ mític i oblidat. La segona converteix els personatges en petites peces (són engranatges, més que no pas titelles), perdudes en un espectacular tauler, artifici que trenca convencions i que meravella en un absurd, però addictiu, ‘más difícil todavía’. No són, tanmateix, dues sèries incomparables. Comparteixen, de fet, una desconcertant aproximació al que és sobrenatural, mirall deformat de pors i fòbies d’un segle que comença sense referents clars. El complot projectat en un gran joc de màscares, ningú és el que sembla, aquí; els remeis curen (i a la vegada maten); pares i fills es deceben brutalment els uns als altres, metàfora (quasi) perfecte d’un salt cultural fet damunt d’una xarxa de valors primeta (i, sembla, insuficient). Tocar de peus a terra no és garantia de gaire res, avui; que això de la ‘societat líquida’ ha deformat el nostre planeta en un gran paisatge pantanós. No és estrany que Tim Burton s’hagi decidit a remirar-se les marevelles monstruoses que fa tants anys va empescar-se Lewis Carroll. I tampoc és estrany que hagi convençut la ‘major’ de torn per tornar a fer perdre la petita Alícia de nou en aquell laberint. Alícia, més actual que mai. El laberint és avui, també, una illa sense mapa ni calendari, o un lloc anomenat ‘Bon Temps’.

Etiquetes: , , ,

Comenta

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús