Petit, sí; modest, no

divendres, 26/02/2010 | Retalls

Una cosa és ser un restaurant petit i l’altra és ser un restaurant modest. Le Cucine Mandarosso és un restaurant petit, però no és pas modest. Hi ha molta ambició, en el petit local del carrer Verdager i Callís. En l’ambició batega la intel·ligència, l’instint i l’ofici; no pas la pressa pel compte de resultats. Al costat de la impersonalitat creixent de bona part de l’oferta gastronòmica de ciutat vella –près per la plaga de les 15 nits i la franquícia del fals bon restaurant, per no parlar de les ‘Tagliatellas’ i altres hibridacions– sorgeix aquest petit establiment, la carta de presentació d’un grup de joves italians: un petit restaurant, una botiga, un modest però ben selectiu actor cultural que amplifica un determinat univers –en aquest cas el de l’expat italià– És una altra de les diverses propostes de cuines no locals vinculades a l’univers de l’slow food que reclamen atenció al país. El luxe del que és genuí no es compra amb diners. Per això és el més car de tots.

Dedicat a l’Àlex Gutiérrez, autor del blog de cuina de refència, Per la boca.

Etiquetes: ,

Comenta

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús

Petit, sí; modest, no

divendres, 26/02/2010 | Retalls

Una cosa és ser un restaurant petit i l’altra és ser un restaurant modest. Le Cucine Mandarosso és un restaurant petit, però no és pas modest. Hi ha molta ambició, en el petit local del carrer Verdager i Callís. En l’ambició batega la intel·ligència, l’instint i l’ofici; no pas la pressa pel compte de resultats. Al costat de la impersonalitat creixent de bona part de l’oferta gastronòmica de ciutat vella –près per la plaga de les 15 nits i la franquícia del fals bon restaurant, per no parlar de les ‘Tagliatellas’ i altres hibridacions– sorgeix aquest petit establiment, la carta de presentació d’un grup de joves italians: un petit restaurant, una botiga, un modest però ben selectiu actor cultural que amplifica un determinat univers –en aquest cas el de l’expat italià– És una altra de les diverses propostes de cuines no locals vinculades a l’univers de l’slow food que reclamen atenció al país. El luxe del que és genuí no es compra amb diners. Per això és el més car de tots.

Dedicat a l’Àlex Gutiérrez, autor del blog de cuina de refència, Per la boca.

Etiquetes: ,

Comenta

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús