Formentera (dia 5)

divendres, 26/12/2014 | Uncategorized

Aquest matí he explicat a twitter que aquí a Formentera el dia de Sant Esteve no es diu així, sinó “mitjana festa de Nadal”, i he preguntat si a alguna altra banda del domini lingüistic se’n deia igual. De seguida han començat a ploure les respostes, i com sempre s’ha manifestat la diversitat del català. A les comarques de l’Ebre (no sé si a totes) se’n diu “Nadalet”. A Mallorca sembla que en diuen de dues maneres: “mitjana festa” i “segona festa”. Al País Valencià, “segon dia de Nadal”. A tot el País Valencià? No, segons informa en @Nomdedeu, un llogarret anomenat Vila-real resisteix ara i sempre l’invasor: allà diuen Sant Esteve.

Si pogués tornar a començar, m’agradaria estudiar una carrera inexistent a mig camí entre la Història, la Geografia i la Filologia. Com és possible que a Vila-real, i només a Vila-real, en diguin Sant Esteve, si resulta que just al nord de la Plana en diuen Nadalet i just al sud Segon dia de Nadal? Com s’ha format aquesta illa Santestevera? Pagaria per saber-ho.

Igual que pagaria per saber per què el camí que he caminat aquest matí i que porta fins al Torrent de s’Alga es diu Camí de s’Alegria. Quin nom tan guapo, per l’amor de Déu. Camí de s’Alegria. És per alguna cosa que hi va passar fa 300 anys? O és perquè un buròcrata havia d’escriure un nom sobre un mapa i li va venir aquest al cap?

Ho he preguntat al meu sogre. “És perquè en aquell camí hi havia moltes al·lotes”. Primer m’he pensat que m’estava volent dir que antigament hi havia una casa de putes (el petit estava al davant), però no. Diu que en aquell camí hi havia moltes cases amb moltes al·lotes, i això va fer que fos desiggnat com el carrer de s’Alegria. Ja ho veieu, al·lotes=alegria. Està clar que la toponímia ha estat un afer masculí, també a Formentera.

El meu sogre és pagès, un pagès de les profunditats del Cap de Barbaria. També fa de taxista, especialment a l’estiu, però ell és pagès. Estudis en té els primaris i gràcies, com tothom de la seva edat a Formentera. Quan li he fet la pregunta estava llegint el volum número 11 de l’enciclopèdia “Léctum Juvenil”, de 1980. És la seva distracció preferida les llargues tarda-vespres d’hivern. Agafa enciclopèdies que té per casa i les va llegint, aleatòriament.

Ha aixecat el cap, s’ha tret les ulleres, m’ha dit això de les al·lotes i ha continuat llegint. L’afany de saber de qui ja sap molt.

Formentera (dia 4)

dijous, 25/12/2014 | Uncategorized

Ha sigut el seu dia. Completament.

I ara hem encès el foc. A fora, ja cau la rosada. Un gran dia de Nadal.

Formentera (dia 3)

dimecres, 24/12/2014 | Uncategorized

Si avui el petit no m’ha preguntat 25 vegades quan falta per a que sigui demà no m’ho ha preguntat cap. No és que li agradi especialment el dia de Nadal, ni que tingui grans expectatives sobre la generositat del Pare Noel. És que demà és el seu aniversari.

L’Uc va néixer el 25 de desembre de 2008. Demà fa sis anys. Néixer el dia de Nadal és una putada. La festa general tapa la particular, costa molt que parents i amics pensin que també és l’aniversari del petit de la família. I, francament, es fa molt estrany treure un pastís de xocolata amb espelmes després de la carn d’olla. Ell lluita enèrgicament per fer notar que és el seu dia, però la gent s’abraça i es diu Bon Nadal, i brinda i diu Bon Nadal. I aquesta competència és una putada.

Ser pare el dia de Nadal també és una experiència peculiar, però té l’avantatge que és un dia i prou. En canvi ell ho arrossegarà per sempre. Em recordo a mi mateix, aquell 25 de desembre, dinant tot sol a la cafeteria de l’Hospital del Mar. Tot sol tot sol, vull dir. Ningú a la meva taula i ningú a les altres taules. L’empresa concessionària oferia una mena d’escudella amb galets i unes pilotetes de carn flotant per allà. Què vols que et digui, ho vaig agrair.

Uc, fill, demà és el teu dia. El tu puto dia. T’ho prometo.

Formentera (dia 2)

dimarts , 23/12/2014 | Uncategorized

Al final no m’he llevat. He sentit cridar l’animal des del llit i quan s’ha fet el silenci he anat cap allà. Just el pesaven: 145 kg. Catorze roves i mitja. Poca cosa comparat amb altres vegades. Després, el ritual de sempre.

Per matances es manifesten alguns clàssics universals. L’home davant l’animal, és clar. Però també l’aprenentatge (el nen de 5 anys que s’ho mira, l’adolescent que ja ajuda a esquarterar el porc), la divisió ancestral del treball entre mascles i femelles (cadascú la seva feina, no hi ha confusions, no hi ha barreja), la superstició (si una dona té la regla no pasta la sobrassada, ni fa netes ses butzes), el sentit de clan (qui vé a casa per matances, n’és).

I després hi ha el festival lèxic. Les desenes de paraules que sorgeixen al voltant del porc, paraules que normalment no sents perquè les converses normals no les demanen, i que avui surten i volen i les perseguiries amb un caçapapallones. Un català que fins que no el sents per primer cop ni sospites que existeix.

L’anticicló continua damunt nostre.

Formentera (dia 1)

dilluns, 22/12/2014 | Uncategorized

Demà tenim matances a casa. Avui, preparatius. La sogra amunt i avall. El sogre és a pescar. No sé si em llevaré per veure el moment que el matancer clava el ganivet al coll del porc i el dessagna. No sóc gens aprensiu amb la sang, el que m’impressiona és comprovar la consciència que té l’animal d’allò que està a punt de passar. Es resisteix i lluita. Calen sis o set homes per arrossegar-lo fora del corral i fer-lo jeure. Ja veurem què faig.

He començat a llegir El capital al segle XXI, de Thomas Pikkety. Sí, jo sóc el que encara no l’havia llegit. Vaig subratllant i mirant d’interioritzar conceptes i idees que em semblen interessants. És una lectura d’escalfament abans d’immergir-me en els dos llibres d’economia anticapitalista que em va recomanar en @paullonch fa unes setmanes. Ja vaig escriure en un article a Nació Digital que tinc una crisi de fe irreversible i vull sortir de la meva zona de comfort socialdemòcrata, a veure què diuen els nous economistes que defensen una alternativa radical al capitalisme. Que consti que també he portat Herr Pep, d’en @martiperarnau, per anar alternant economia i futbol. La fe guardiolista la tinc intacta i en això no sento cap necessitat de sortir de la meva zona de comfort.

Damunt Formentera sembla que hi ha un anticicló i que durarà dies. El mar és un mirall. No es mou. I aquí al Cap de Barbaria s’hi està molt tranquil, la veritat.

Junqueras: les formes i el fons

dimecres, 3/12/2014 | Uncategorized

Vaig assistir a la conferència d’ahir d’Oriol Junqueras. Aquí va el meu comentari.

Les formes

Que el cap de l’oposició vagi a una conferència del President de la Generalitat, si aquest l’hi convida, és la cosa més normal del món. Que el President  vagi a una conferència d’un líder de partit, en canvi, és absolutament excepcional. El gest excepcional de Mas no va tenir cap correspondència per part de Junqueras en el seu discurs. Ni tan sols l’obligada salutació protocolària inicial quan el President de la Generalitat és a la sala. No cal dir que tampoc cap paraula de suport al President querellat. Tens allà en primera fila un President a qui l’estat espanyol vol inhabilitar o fins i tot posar a la presó, i ni una paraula sobre el tema. Res. En canvi, no van faltar en el discurs algunes ironies i indirectes sobre la corrupció del partit del convidat. O parles de tot (querella i corrupció) o no parles de res, però aquesta assimetria em va grinyolar molt.

El públic, format bàsicament per militants, quadres i simpatitzants d’ERC, tampoc no ho va fer millor: no es va estar d’acomiadar Junqueras amb crits atronadors de “President, President”. Convides el President de la Generalitat a un acte de partit, ell fa el gest de venir, i l’obligues a escoltar crits de President, President dedicats a un que no ho és, de President. No és només una falta d’educació insòlita, sinó també de vista: amb aquests crits, una conferència per parlar de com assolir la independència pot ser percebuda pels mitjans com un acte d’assalt a la Presidència.

Tot legítim, però crec que ERC té un problema greu de protocol. N’hi havia prou amb no convidar el President i ja està. Però si el convides, el que va passar crec que no és correcte. Tot això és important o són collonades? Doncs miri, depèn de la sensibilitat de cadascú. Per mi ho és.

El fons

El full de ruta de Junqueras no té cap punt de contacte amb l’exposat per Mas fa uns dies. Cap ni un.

On Mas diu plebiscitàries, Junqueras diu constituents.

On Mas diu legislatura  curta (18 mesos) centrada en la negociació de la secessió amb l’estat i del reconeixement amb la comunitat internacional, deixant el debat constituent per a la següent lesgislatura després d’unes noves eleccions centrades en l’eix esquerra-dreta, Junqueras diu legislatura llarga per fer ruptura i debat constituent al mateix temps.

On Mas diu que els partits fan un pas enrere i aparquen les seves ideologies particulars per fer una llista conjunta centrada en un objectiu concret, Junqueras diu que és més que mai l’hora de la ideologia i per tant dels partits, perquè d’aquesta manera s’arriba a més votants per la independència.

On Mas diu que la campanya serà finançada per donacions de la gent, Junqueras no diu res, i per tant s’entén que el finançament de la campanya és amb el format convencional.

On Mas diu que és necessari que una llista per la Independència arribi a la majoria absoluta perquè la comunitat internacional entengui i validi el resultat, Junqueras diu que la comunitat internacional reconeixerà el resultat igual amb la formula de la marca paraigües que engloba diferents llistes.

Podríem seguir amb la llista de divergències però no cal. Crec que és important ser conscients de la llunyania de les posicions, i no restar-ne la importància. Les diferències són moltes i molt profundes. Són dos llibrets diferents, tant en la música com en la lletra. Si es tracta de la clàssica escenificació de posicions inicials abans d’una negociació, cap problema. Ara bé, si els dos creuen profundament en el que diuen, l’acord no serà gens fàcil a no ser que un dels dos canviï molt d’opinió.

Els elements d’unitat de la proposta de Junqueras són certs i apreciables: compartir marca i fer un acte de campanya conjunt, per exemple. Són coses que no s’han fet mai. El que no sé és si són suficients per a una lectura nítida dels resultats des de l’estranger.

Honestament, no crec que ningú sigui capaç de demostrar empíricament quin dels dos fulls de ruta és el millor per afrontar el repte majúscul que tenim al davant. Ens movem en el terreny de les percepcions, de les intuïcions i també dels prejudicis. Tots ens hi movem. És per això que personalment, tot i estar a favor de la llista unitària i transversal, donaré per bo qualsevol full de ruta mentre sigui fruit d’un pacte Mas-Junqueras. Ara bé, no em vull estar de fer algunes reflexions finals en forma de preguntes:

Una pregunta a tos dos:

-La bossa d’indecisos més gran, prendrà la seva decisió de vot final en funció de l’eix esquerra-dreta, de l’eix vella política-nova política, o de l’eix seguretat-inseguretat de la proposta independentista?

Dues preguntes al món republicà:

-Si ERC no vol compartir llistes amb qui està tacat de corrupció però al mateix temps diu que l’endemà farà un govern de concentració amb els que estan tacats de corrupció, no està servint en safata  l’argument igualment als unionistes?

-Si es va per separat i ERC guanya les eleccions, com es gestiona cara endins i cara enfora la derrota d’Artur Mas? Com evites la percepció de debilitament del procés a les cancelleries i als mitjans internacionals? Quin és el paper de Mas l’endemà de les eleccions, si les perd? El procés es pot permetre perdre’l com a actiu i com a representant (sense substitut possible a curt termini) d’un determinat bloc social sense el qual, per cert, no és possible la ruptura? Es pot afrontar l’embat amb l’estat amb un partit clau escapçat i en crisi successòria? Es pot afrontar l’embat amb l’estat amb vencedors i vençuts dins del bàndol del Sí?

I dues preguntes al món convergent:

-Si es fa la llista conjunta i salta un afer de corrupció real en precampanya o en plena campanya, com es repara el mal a la candidatura?

-No és cert que la llista conjunta obliga a limitar el discurs a alllò que es comparteix i per tant regala les banderes ideològiques als adversaris de la independència? Pot un moviment regenerador com l’independentista arribar a la cita decisiva evitant qualsevol debat sobre el nou país? Funcionarà, això, a les urnes, tenint en compte que el format triat són unes eleccions?

Acabo. A Catalunya estem vivint una apoteosi de la política. No crec que hi hagi un país a Europa ara mateix amb un debat tan intens, tan profund i tan participatiu. I no crec que enlloc d’Europa sigui possible un sacseig en positiu a la democràcia com ho és Catalunya ara mateix. Estem molt a prop de fer una cosa important, però també estem molt a prop d’espatllar-ho. Que tothom que pugui hi posi seny.

 

 

 

 

L’Oriol

divendres, 24/10/2014 | Uncategorized

Ara que ja hem passat la ressaca de la celebració del Premi Nacional de Comunicació a www.timeout.cat, us vull parlar de l’Oriol.

L’Oriol és la primera persona que va dir “Time Out s’ha de fer a Barcelona i s’ha de fer en català”. L’Oriol va ser el primer que va viatjar a Londres, va entrar per la porta del mític i enyorat edifici de Time Out a Tottenham Court Road, es va plantar davant dels responsables de Time Out Group i els va dir hola, vull fer Time Out a Barcelona. Deu fer uns deu anys, d’aquell primer contacte.

L’Oriol va ser qui els va convèncer que a més havia de ser en català. Els va dir “Vostès volen un mitjà líder? Doncs al meu país la televisió líder és en català i la ràdio líder és en català”. Amb aquest argument sobre la taula, la discussió va durar vint segons.

L’Oriol va fer aterrar Time Out a Barcelona i en català. Només ell ho podia aconseguir, potser perquè només ell ho va intentar. És el que té l’Oriol, intenta coses que els altres no tenen pebrots d’intentar.

Perquè l’Oriol també es va inventar la revista Descobrir Catalunya (líder en el seu sector). I la revista Cuina (líder en el seu sector). I la revista Sàpiens (líder en el seu sector).

I vull que sapigueu que l’Oriol també es va inventar el diari Ara. Va ser ell qui el va imaginar, va ser ell qui va remoure cel i terra per trobar els accionistes i crear les condicions per fer possible el llançament de l’Ara. Ho afirmo sense por d’equivocar-me i sense por d’exagerar: sense l’Oriol, l’Ara no existiria. Allò que deia més amunt dels pebrots.

No crec que hi hagi hagut ningú més influent en el panorama comunicatiu en llengua catalana dels darrers 10 anys que l’Oriol. Ningú no ha aixecat tants projectes comunicatius en català i d’èxit des de zero. Ningú. És el millor. Lo puto amo.

Ara l’Oriol ha aparcat tots els seus projectes personals i des de fa tres mesos fa de director de la campanya @Araeslhora, i ho fa desinteressadament. Perquè vol. I per allò dels pebrots, també.

El nom complet de l’Oriol és Oriol Soler Castanys. I és el meu amic.

 

No ho esguerrem, si us plau

dilluns, 20/10/2014 | Uncategorized

Aquest és un article per mirar d’ajudar.

Començaré dient quin és el meu escenari idoni:

1) participació massiva el 9N i eleccions com a molt tard al febrer

2) Convertir les eleccions en plebiscitàries a través d’un gran acord previ entre les forces polítiques i civils sobre què cal fer en cas de majoria d’escons per la independència. Acordar procediments i calendaris de forma pública, comprometre-s’hi solemnement. Objectiu final i irrenunciable: Catalunya, nou estat independent d’Europa. Com Àustria, com Holanda, com Dinamarca. Si no hi ha acord en això, no cal continuar parlant.

3) Sobre aquest acord previ, anar a eleccions amb dues llistes del Sí-SÍ.

4) Una de les llistes de caràcter central i molt àmplia, amb la participació d’ERC, CDC, moviments procedents del PSC com NEcat (Ernest Maragall), Avancem (Joan Ignasi Elena), Catalunya, Socialisme i Llibertat (Toni Comin), persones i col·lectius procedents de partits que no es volen mullar per la independència (Antoni Castellà i els seus d’UDC, Raul Romeva i els seus d’ICV), personalitats de la vida cultural, acadèmica i associativa del país, etc. Una llista que tota sola, per la seva amplitud, diversitat, transversalitat i arrelament territorial pugui aspirar els 70 o 80 diputats.

5) La segona llista de caràcter anticapitalista, amb la participació de la CUP, Procés Constituent, moviments socials i personalitats que entenen que sense la ruptura que significa la independència no és possible obrir cap mena de procés constituent popular realment transformador. Acabo de tenir notícia que aquesta llista ja s’està gestant: www.cridaconstituent.cat

6) Donada l’existència d’un acord previ sobre els compromisos i les passes a realitzar, les dues llistes haurien de poder usar el logo de la campanya Ara és l’hora en els materials de campanya i les paperetes.

Com que la segona llista ja està en marxa, em centraré ara en els “considerandos” de la primera.

Per què crec que és millor fer aquesta gran llista? Bàsicament per tres motius.

a) Perquè la seva excepcionalitat és, en ella mateixa, un missatge plebiscitari. Un gest tan inusual que ja marca d’entrada el caràcter refrendari i plebiscitari de les eleccions.

b) Perquè contribuiria a la nitidesa i la contundència del resultat de cara endins i de cara enfora. Sabent com sabem per totes les enquestes que el partit unionista amb millors resultats es mourà entre els 15 i els 20 escons, estaríem parlant d’una distància de 50 escons entre la primera força del Parlament i el primer partit unionista. Una pallisa democràtica, vaja. Legitimació extra, potser decisiva.

c) Perquè la constitució d’un grup parlamentari conjunt i altament “contaminat” de societat civil és una garantia superior d’unitat futura per afrontar les passes delicadíssimes que caldrà fer.

He deixat per al final la qüestió de qui ha d’encapçalar aquesta llista. Crec que el més raonable (sobretot tenint en compte que hi haurà una altra llista que poden votar aquells qui, per principis, no estan disposats de cap manera a votar una llista on hi hagi Mas o CDC), és que l’encapçali Mas. És el President de la Generalitat i fins ara ha estat la cara i la veu del procés davant del món (causant una impressió excel·lent, per cert, si atenem als comentaris de la premsa internacional). No té sentit que ara la majoria del catalanisme s’aplegui en una gran llista per canviar-li la cara i la veu al procés. Si l’aposta és canviar-li la cara i la veu al procés, aleshores no té sentit la llista conjunta i ERC se l’ha de jugar organitzant la seva gran llista i competint amb l’altra gran llista que, de ben segur, articularà Mas al seu voltant.

Aquesta segona opció ens deixaria un panorama amb tres llistes del Sí-Sí: una al voltant de Mas i el món convergent, una al voltant de Junqueras i el món de l’esquerra nacional, i una tercera amb la CUP de pal de paller i aplegant l’anticapitalisme creixent a Catalunya. A mi no em sembla la millor opció, però NO ÉS VERITAT que en aquestes condicions les eleccions no puguin ser plebiscitàries. Si les tres llistes pacten prèviament el punt o punts del programa claus, és indiscutible que la suma de vots i escons de les tres llistes constitueixen un únic compromís polític davant de la ciutadania. La manca de llista conjunta, doncs, en cap cas no pot ser un argument per no convocar les eleccions.

Sigui com sigui, ara és important introduir serenitat en el debat. Un bon començament seria que aquesta setmana es produissin acords per millorar el nou format del 9N. La CUP (gran paper el seu aquests dies) va presentar una llista d’onze propostes que semblen assumibles per CiU i ERC, i que fins i tot podrien ajudar a repescar ICV-EUiA. Encara hi som a temps de convertir el 9N en una gran demostració de la voluntat democràtica i nacional dels catalans.

Una altra manera de recuperar serenitat seria que el món convergent deixés de vincular necessàriament les plebiscitàries a l’existència d’una llista conjunta encapçalada per Mas. Fins i tot per algú com jo que en sóc partidari resulta ofensiu. “O ho fem com jo vull o no convoco eleccions i els catalans es queden sense la consulta deifnitiva fins al 2016″. Així és com molta gent està interpretant les pressions de CiU.

Per continuar introduïnt serenitat, seria convenient aparcar temporalment el debat del com (les llistes) i centrar-se en el què (quin compromís amb els ciutadans en cas de victòria).

I finalment, per acabar d’asserenar l’ambient (dins del possible) seria bo aillar els personatges tòxics de cada banda i donar protagonisme als especialistes en bastir ponts, no en destruir-los.

La independència és possible. No ho esguerrem nosaltres mateixos si us plau.

 

 

Abans del maig

dissabte, 16/08/2014 | Uncategorized

Són dies de nervis i rumors. I de tensions reals. Amplificades pels adversaris del procés, segur que sí, però reals. És normal, s’acosta l’hora de la veritat i en l’esfera política sobiranista no tothom té la mateixa predisposició ni els mateixos interessos. L’independentisme estricte (diguem-ne així o diguem-ne nucli dur del moviment sobiranista) arrossega dos fantasmes des de l’inici del procés: la tercera via i la reculada de CiU, i la veritat és que l’agost no està ajudant a esvair dubtes i pors. Els digitals de Madrid parlen d’una reforma constitucional express que Miguel Herrero de Miñón estaria redactant per encàrrec de Mariano Rajoy. I en paral·lel, alguns membres del govern de CiU no se n’estan de mostrar en públic i en privat les poques ganes que tenen d’afrontar un escenari de confrontació irreversible amb l’estat. Llest com una guineu, Miquel Iceta aprofita el moment per oferir-se dia sí dia també a CiU com a soci alternatiu per “reconduir” la situació, ajornar la consulta i allargar la legislatura fins al 2016, a l’espera que les eleccions espanyoles de finals de 2015 ofereixin una aritmètica que faci possible una solució no traumàtica (i que de pas torni a enterrar alguns dossiers més que incòmodes en els soterranis de la raó d’estat, subratlleu i poseu en negreta aquest parèntesi, és un tema que pesa molt en l’ànim de determinades persones).

En aquest escenari, el principal aliat intern de l’independentisme és la gent (l’11S, més clau que mai), i el principal aliat extern és el calendari electoral, i concretament les eleccions municipals del 24 de maig. Unes municipals que són un antídot contra els dos escenaris esmentats:

1) Antídot contra la tercera via. Les municipals són també autonòmiques a pràcticament tot l’estat. Els barones territorials de PP i PSOE estan ja en precampanya. D’aquí al maig es juguen les seves cadires. Impossible fer-los empassar ara un “trato de privilegio” per als catalans. Impossible. Al contrari: inflamarien els discursos fins a socarrimar la tercera via. L’endemà de les seves eleccions potser ho poden acceptar. Abans, no.

2) Antídot contra la reculada de CiU. En cas que en els càlculs d’Artur Mas hi hagi algun tipus de marxa enrere com la que li ofereix Iceta (cosa que està per demostrar), aquesta tampoc no és viable abans de les municipals. Només cal passejar pel país i parar l’orella per entendre que si CiU canvia de soci (PSC en comptes d’ERC) o maniobra per alentir el procés, el càstig electoral al maig pot arribar a significar la pràctica desaparició de CiU al territori. El sorpasso d’ERC de les europees seria una broma comparat amb el que de ben segur passaria. Reuneixin vostès ara mateix una assemblea d’alcaldes i regidors de CiU i proposin-los canviar Junqueras per Iceta. Potser el que farien la majoria seria canviar CiU per ERC. Primer perquè la majoria estan honestament entregats al procés, i segon perquè les del maig també són les seves eleccions.

Si l’independentisme vol guanyar la batalla ha de ser intel·ligent, sí. Inclusiu, sí. Subtil, sí. Generós, sí. Dialogant, sí. Però també ha de ser ràpid: a partir del 25 de maig, les condicions canvien. Molt.

 

 

 

 

 

Time Out Student Guide. Seguim creixent

dilluns, 7/07/2014 | Uncategorized

 Captura de pantalla 2014-07-07 a la(s) 19.02.13

Feia mesos que hi treballàvem i ja el tenim aquí: un Time Out especial de periodicitat anual per als estudiants estrangers que vénen a viure una temporada a Barcelona. 80 pàgines de revista en anglès amb articles, reportatges i centenars de recomanacions pensades per a totes les butxaques: les dels Erasmus que s’alimenten d’hamburgueses i també les dels estudiants de màsters de les escoles de negocis que no volen tornar al seu país sense tastar les estrelles Michelin catalanes. Magnífica la feina de tota la redacció de Time Out Barcelona, amb menció especial per al nostre director Andreu Gomila (està a totes les trinxeres i sap fer de soldat i de general alhora) i per a l’equip més directament implicat en la producció d’aquest projecte: Braden Phillips, Jan Fleischer i Eduard Forroll. Ep, sense oblidar l’Ellen Hardy, de l’equip editorial de Time Out International, que ha estat la proofreader indispensable des de Londres.

La Student Guide de Time Out Barcelona, que ha tingut una fantàstica resposta per part dels anunciants, és una coedició amb el Barcelona Centre Universitari (BCU) que dirigeix Montse Serret, una d’aquestes institucions excel·lents que tenim en aquest país i que coneixem poc perquè es dediquen més a treballar que no a fer autobombo.

Seguim creixent al servei de la ciutat.