Bravo, Battiato

dijous, 19/03/2015 | Concerts, Pots sentir-me

L’últim cop que Wilco van venir a Barcelona no hi vaig anar. Era al Liceu, marc incomparable, bla, bla, bla. Però els havia vist tants cops en relatiu poc temps que, oh blasfèmia, em va fer mandra. L’últim cop m’havia adonat que em sabia de memòria els arranjaments, no els de les cançons com apareixen als àlbums, sinó els que les diferencien en directe. Suposo que perquè quan els he vist han variat poc un ‘setlist’ que amb vuit àlbums publicats en 20 anys podria variar més en cada gira.

El contrari em va passar veient Franco Battiato la setmana passada al Palau de la Música. Amb un olfacte nul, havia donat per fet que el caràcter electrònic del seu últim llançament, Joe Patti’s experimental group (2014), l’exclouria del festí. Però va ser just a l’inrevés: el disc va condicionar el repertori del músic italià i la formació amb què el va defensar –un trio de veu, piano, sintetitzadors i electrònica– al, ehem, festival Guitar BCN.

De clàssics en van caure una pila: el nou àlbum se’l va ventilar en un bloc de mitja hora. Però no van ser gaires els que va repetir respecte al xou a L’Auditori el 2013 al capdavant d’un sextet i un quartet de corda. Sí, m’hauria encantat sentir ‘Centro di gravità permanente’ i ‘L’era del cinghiale bianco’, però va ser millor anar a dormir amb una nova prova de la rellevància d’un Battiato irrepetible.

Etiquetes:

Comenta

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús