Sharon Jones: la reina del soul mereixia un Palau

dimecres, 19/11/2014 | Concerts

Sharon Jones Palau de la Música 2014.jpg Havia afirmat que estava en plena forma, i no ho deia de broma. Ho va fer evident només sortir a l’escenari, després que li escalfessin els Dap Kings –l’octet que l’acompanya i la banda de la casa del segell Daptone, la marca amb més prestigi de la música negra actual– i les Dapettes, les dues coristes que li fan coixí: com una estrella, com el que és.

Sharon Jones no es va tallar un pèl a l’hora de donar testimoni sobre el càncer que la va mantenir fora de l’escenari durant l’any passat i que va superar, un mal lleig del qual parla sense tabús (no es va estalviar detalls sobre l’alopècia i altres efectes secundaris que li va causar la quimioteràpia), exercint de supervivent i fent del xou una catarsi, seva i col·lectiva, de soul i funk vibrant, que les butaques del Palau de la Música –pràcticament ple– no van entorpir.

De fet, Binky Griptite, guitarrista i mestre de cerimònies, no va donar alternatives quan, ja abans de l’entrada de Jones a escena, va ordenar al públic que aixequés el cul de les còmodes cadires: només tornaria a seure, amb el permís (o sota el comandament) de la cantant, durant la interpretació d’una balada; quan va acabar la lenta tothom va tornar a posar-se dempeus sense que calgués dir res més.

Jones i els Dap-Kings van defensar les cançons de ‘Give the people what they want’ (‘Retreat’, ‘Stranger to my hapiness’, ‘Making up and breaking up’, ‘Get up and get out’, aquesta última en una versió trepidant, imitant Tina Turner), enregistrat abans que a la diva li diagnostiquessin el càncer el 2013 però no publicat fins al gener de 2014, amb la malaltia ja a ratlla. Ho van fer amb la solvència, l’energia i l’entrega de que ja havien fet gala en el seu anterior xou a Barcelona, quan van exhaurir entrades a l’Apolo.

A més, la funkstressa no va poder estar més simpàtica. Va fer pujar espontanis i espontànies a ballar amb ella –amb ells va coquetejar, amb elles, es va marcar remenades a dojo–, fins al punt que al final del xou hi havia sobre l’escenari una trentena de persones de totes les edats: quin gran moment, la senyora del públic fent boogie-woogie amb un noi en tirants que podria ser el seu nét, o quasi. Una festassa: se’ls trobava a faltar.

En vols més? Entrevista amb Sharon Jones: “La gent cridant el meu nom em dóna eufòria” / Sharon Jones & The Dap-Kings a la Sala Apolo (2010).

Etiquetes:

Comenta

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús