La marca del banyador

dilluns, 4/08/2014 | Pots sentir-me

Digueu-me maniàtica, però no m’agraden les marques del banyador. De la mateixa manera que no suporto que la roba interior –els tirants dels sostenidors, la goma dels calçotets i, per sobre de tot, la Y del tanga– despunti per sobre de pantalons i saludi des de l’escot, el fantasma blanc del biquini sobre el cul i sobre els pits em sembla lleig a matar.

Quan són una conseqüència inevitable, mala sort: benvingut sigui un bon moreno paleta per culpa que t’ho estaves passat massa bé com per recordar-te de posar-te crema. Però em rebenta que les marques s’ensenyin de manera descarada, com quan ara a la catifa vermella es veu alguna ‘starlette’ lluint tirants blancs cutanis sobre la pell bronzejada amb un paraula d’honor. Hi ha gent a qui les marques els donen morbo, com si tenir accés a la pell a la qual no li toca el sol fos senyal d’exclusivitat: pensament retrògrad i, en temps de llibertat sexual, en general també iŀlús.

Visibles o no, les marques em semblen queques: sóc de les que a la platja, com menys roba millor. Un biquini sexualitza, mentre que anar en pilotes o fer ‘top less’ ens connecta amb l’animal salvatge que som o que podríem ser si la civilització no ens vestís. I ocultar les parts púdiques genera monstres: espero no trobar-me a la platja cap paio tapant-se la titola amb un aberrant penequini (foto).

Més entrecuixos: El cony més ‘trendie’: Depilació púbica, ¿sí o no?

Comenta

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús