L’últim disc d’Els Surfing Sirles

dimarts , 29/10/2013 | Discos, Pots sentir-me, R.I.P.

Els Surfing Sirles, Música de consumEl març passat el Martí Sales em va avisar que Els Surfing Sirles s’instal·laven deu dies al Teatre de ca l’Eril de Guissona per gravar a l’estudi de Joan Pons el que seria el nou àlbum del quartet punk-pop psicodèlic barceloní. Li vaig preguntar si era una invitació, i després de parlar-ho amb el grup em va dir que sí, que si m’animava a fer l’excursió ells estarien per feina però podia anar a treure-hi el nas. El pla es plantejava fantàstic: qualsevol cosa en què hi tingui a veure El Petit de Cal Eril m’agrada, i tenia curiositat per veure’l en la seva faceta com a productor. I Els Sirles eren un dels meus grups favorits des que van publicar el seu àlbum de debut, ‘LP’ (2010), i em van caure molt bé des del primer moment.

El millor grup del món
Feia temps que rondaven i ja m’havia trobat amb el seu nom, però no vaig escoltar-los fins a la seva estrena amb el segell BankRobber, amb aquella portada que mesclava referents cool internacionals com Sonic Youth i Raymond Pettibon amb un de nostrat i caspós com Eugenio, i amb cançons que reunien a Can Tunis el Marrameu amb DJ Sideral.

En aquella època vaig entrevistar el Martí i el Guille Caballero (teclats i veu) a la plaça de la Vila de Gràcia i el Guille, llauna de birra a la mà i assegut al terra en una envejable posició del lotus que malgrat els anys que porto fent ioga jo encara no puc fer –resulta que té les articulacions laxes–, em va revelar que el seu germà Uri era l’autor de les pintades que declaraven Vallcarca independent, que ens feien tanta gràcia a un amic vallcarquí i a mi. Arran d’aquella entrevista i en un deliri de fan vaig escriure que Els Surfing Sirles eren el millor grup del món, o de Barcelona o alguna cosa així. Amb un punt de sensacionalisme però amb tota la sinceritat del món.

No sé què va passar que al final no vaig anar a Guissona. Se’m deuria  complicar la setmana, la voràgine  de la feina em deuria absorbir i a contracor vaig donar carbasses al Martí. Suposo que vaig pensar que ja hi hauria una altra ocasió. Però m’equivocava. Just quatre mesos després l’Uri Caballero, guitarra dels Sirles , moria de manera sobtada i s’emportava el grup amb ell. Els Surfing Sirles se separaven i ara publiquen de manera pòstuma ‘Música de consum‘, l’últim disc de la seva història, que sortirà a la venda el 29 d’octubre, dedicat a la memòria de l’Uri, que des de dissabte dóna nom a una plaça a Vallcarca en qualitat de patriota.

Ironies tràgiques
‘Música de consum’ és un disc tan rodó com els calés que roden a ‘Tinc una secreta devoció’, una de les cançons més punk de l’àlbum. També és un disc premonitori, amb la mort com a protagonista de moltes cançons i de la portada, amb una foto del multitudinari funeral de Durruti a Barcelona. L’àlbum s’obre amb la primera i única lletra que l’Uri Caballero va escriure per als Sirles, i en què diu que se’n va de ‘Festa amb morts’ perquè dels vius pocs li interessen. Martí Sales es pregunta “qui hi ha a la caixa” a ‘Cançó funeral’, i també si “és jove o gran”, ironies tràgiques que haurien encantat a Sòfocles. El disc es tanca amb l’adient ‘Epitafi’, que inclou un solo de l’Uri Caballero que va fer aplaudir els seus companys. “Jo volia ser recordat”, diu la lletra de la cançó. Si ho volien, l’Uri i els Sirles poden marxar tranquils. Ells ho han aconseguit.

PLAYLIST
Festa amb morts, Els Surfing Sirles, Música de consum (2013)
Cançó funeral, Els Surfing Sirles, Música de consum (2013)
Epitafi, Els Surfing Sirles, Música de consum (2013)

(Article publicat el 23 d’octubre de 2013 al número 289 de Time Out Barcelona. Podeu escoltar totes les cançons a la playlist Pots sentir-me a Spotify)

Comenta

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús