Fer ‘twerking’ davant del mirall. Sobre Janelle Monáe i Miley Cyrus

dijous, 10/10/2013 | Discos, Pots sentir-me

Janelle-Monae-2013.jpg Vaig aprendre què era el twerking gràcies a Miley Cyrus i a la seva criticada actuació en els últims premis MTV, en què la filla de Billy Ray va refregar el cul contra el paquet de Robin Thicke, acció que explica en què consisteix aquesta modalitat de ball. Em vaig tornar a trobar amb el twerking poc després, però aquest cop remenant el cul des de ‘Q.U.E.E.N.’, el primer senzill del nou disc de Janelle Monáe, ‘The electric lady’, quan canta, en tercera persona: “¿És peculiar que ella faci twerking davant del mirall?”.

Em pregunto si Miley Cyrus va assajar davant del mirall, abans de fer twerking en públic com a part de l’estratègia comercial per desempallegar-se de ‘Hannah Montan’a i convertir-se en una altra sòsies de Rihanna. Una estratègia tirant a grollera, que, si bé l’ha convertida en l’enemic públic número 1 per a l’Amèrica més conservadora, li ha funcionat molt bé per promocionar el seu nou àlbum, ‘Bangerz’.

Mitologia
Que tantes dones explotin la sexualitat per vendre discos, d’una manera molt més explícita que els homes, és una prova més de com de lluny som de la igualtat. Però durant el linxament de Miley, l’actriu Martha Plimpton ex-Goonie, àvia trash a la comèdia ‘Raising hope’ i personalitat a Twitter, reclamava en aquesta xarxa social que calia respectar la llibertat de Cyrus de fer el que volgués amb el seu darrere, tot i anotar que una dona potser no és lliure del tot quan decideix ser un objecte sexual.

Seguint aquest fil i tornant a Monáe –que mereix que se li dediquin moltes més línies que a l’enèsima estrella de Disney esguerrada–, el clam per la llibertat i la reivindicació de la diferència són potser les idees principals en l’obra de la diva diminuta. La mitologia que elaboren els discos que ha publicat fins ara, l’EP ‘Metropolis: Suite I (The Chase)’ (2007) i els àlbums ‘The ArchAndroid’ (2010) i ‘The electric lady’, té com a personatge central Cindi Mayweather, una figura messiànica amb la missió d’alliberar els androides, oprimits pels humans en un futur distòpic. Els androides simbolitzen, en aquest context, l’altre i l’oprimit: les dones, els homosexuals, els afroamericans i la classe treballadora a la qual homenatja Monáe –com un senyal de respecte als seus pares– posant-se un uniforme, blanc i negre, quan va a treballar.

Ovelles elèctriques
La reivindicació d’aquesta alteritat, del dret d’exercir-la, és el clam de Q.U.E.E.N., “la cançó de la llibertat”, tal com es proclama, en què es defensa el fet de no ser com els altres, d’anar en contra d’allò establert, de pecar, de ser lesbiana i d’estimar-te siguis com siguis, “encara que això incomodi els altres”.

Com Cindi Mayweather, Janelle Monáe se sent amb una missió, amb una responsabilitat. Se sent líder per lluitar per la igualtat, s’emmiralla amb l’abolicionista i sufragista Harriet Tubman, i assenyala amb el dit les ovelles elèctriques que segueixen el ramat. Little Monsters, en el declivi d’una Lady Gaga que perd la batalla amb Katy Perry, abraceu la Monáe com a nova messies. Ja l’han abraçada com a salvadora la crítica i els seus col·legues –Prince, Erykah Badu, Solange i Esperanza Spalding, que col·laboren a l’àlbum–. Ara només cal que ho faci el gran públic.

PLAYLIST
Q.U.E.E.N., Janelle Monáe, The Electric Lady (2013)
Electric Lady, Janelle Monáe, The Electric Lady (2013)
Ghetto Woman, Janelle Monáe, The Electric Lady (2013)

(Article publicat el 2 d’octubre de 2013 al número 286 de Time Out Barcelona. Podeu escoltar totes les cançons a la playlist Pots sentir-me a Spotify)

Comenta

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús