Helen Love i els somnis fluorescents

dilluns, 22/07/2013 | Discos, Festivals, Son of a genius

Helen Love.jpg Imagina un món on regna Joey Ramone, amb Debbie Harry de consort. Un univers eternament ancorat al Nova York dels 70, quan el CBGB es va convertir en bressol del punk, amb alguna excursió a l’English Disco que Rodney Bingenheimer va muntar a Los Angeles i que va esdevenir l’epicentre del glam. Ara recorda les consignes del punk i del moviment Riot grrrl. Fes-ho tu mateixa. Fes-ho ara. Agafa un instrument i toca.

Posa en una batedora els teus ídols i obsessions de la cultura pop i afegeix-hi una visió naïf i idealitzada de l’adolescència, quan tot es viu per primera vegada i amb més intensitat que mai, i quan tenim tot el món en contra i ningú no ens compren. Remata-ho amb un toc d’ironia i amb molt de sentit de l’humor.

Tritura-les a cop de punk-pop, d’enganxós bubblegum, de disco de baixa fidelitat, de Shibuya-kei i J-pop. I sobretot, fes-ho pensant en la pista de ball, en el dissabte a la nit, en nits sense fi en què els tres acords de guitarra de The Ramones es barregen amb un frenètic happy hardcore. Aquesta és la recepta de la fórmula màgica de Helen Love. El trio de Swansea la va trobar a la primera el 1992, i més d’una dècada després encara funciona al nou àlbum ‘Day-Glo dreams’, editat com l’anterior pel segell Elefant Records, i que presentaran al festival britànic Indietracks en una de les seves raríssimes actuacions en directe: fa deu anys que no toquen en viu.

DUET AMB JOEY RAMONE
“Descobrir Helen Love va significar deixar-me de sentir sol al món, saber que hi havia molta gent que entenia el punk, els Ramones i el bubblegum de la mateixa manera que jo”, escrivia Guille Milkyway de La Casa Azul a propòsit del llançament d’‘It’s my club and I’ll play what I want to’ (2007), l’anterior àlbum del trio femení.

No és l’únic fan il·lustre de les gal·leses, que de seguida van cridar l’atenció de popes del periodisme musical britànic com John Peel, que el 1997 les va convidar a gravar una de les celebèrrimes Peel sessions, i Everett True. Menció a part mereix el seu ídol Joey Ramone, que posat sobre la pista de Helen, Sheena –la punk rocker– i Roxy –després substituïda per Beth– per part del club de fans britànic dels Ramones, les convidaria a tocar al seu club a Nova York i cantaria a duo amb Helen la versió de ‘Punk boy’ inclosa a ‘Love and glitter, hot days and music’ (2000). Un somni fet realitat.

FANTASIES ESCAPISTES
Però per somnis, els somnis fluorescents que donen títol al nou àlbum. Deia Helen en una entrevista el 2006 que si les seves cançons habitaven un univers idealitzat era perquè ella mateixa intentava viure allà, que el món ja era prou depriment com per a sobre haver-ne de parlar. A ‘Day-Glo dreams’, però, aquesta realitat decadent treu el nas en diverses cançons, començant per la que dóna títol a l’àlbum. “Vivíem en una casa amb les finestres trencades. Portàvem roba vella i estripada, però dúiem els cabells nets. Tot el que teníem eren somnis fluorescents. No teníem res a perdre, així que ja estava bé”.

El Regne Unit deprimit dels 80 –amb una menció explícita a Thatcher com a generadora d’atur– serveix de punt de partida perfecte per a les fantasies escapistes de Helen Love, en què la cultura pop i la imaginació proporcionen consol. Però també serveix de mirall al nostre gris present. Si voleu fugir-ne, somieu en fluorescent.

PLAYLIST
Day-Glo Dreams, Helen Love, Day-Glo Dreams (2013)
Jump Up And Down, Helen Love, Love and glitter, hot days and music (2000)
Debbie Loves Joey, Helen Love, It’s my club and I’ll play what I want to (2007)

(Article publicat el 17 de juliol de 2013 al número 278 de Time Out Barcelona. Podeu escoltar totes les cançons a la playlist Pots sentir-me a Spotify)

Etiquetes:

Comenta

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús