El públic ha de ser omnipresent

divendres, 12/04/2013 | Concerts, Pots sentir-me

Barcelona no és Londres ni Nova York, ni París ni Berlín, ja ho sé, però crec que no exagero si dic que l’oferta cultural que tenim a casa no te l’acabes, si més no si treballes, o si més no si ho fas de sol a sol, que és l’horari que fem molts dels que tenim la sort de tenir feina avui en dia. L’oferta és tanta que, si es tenen inquietuds culturals i poc temps, pot resultar estressant intentar no perdre’s res, o frustrant no arribar-hi: les exposicions s’acaben, les obres de teatre i les pel·lícules marxen de la cartellera inexorablement i, fins i tot si no és un problema de butxaca, és difícil donar a l’abast per veure-ho tot.

Tenir una vida cultural activa implica sacrificar hores de son i de gossejar al sofà, i sacrificar temps amb la família i els amics. Però de vegades també implica triar, perquè a Barcelona hi ha tanta oferta que molt sovint esdeveniments amb un públic potencial similar es fan la competència. Si escric això és perquè divendres hauré de triar entre tres concerts que es fan el mateix dia, i m’emprenya haver de fer-ho perquè m’agradaria anar a tots tres. Tant de bo fos omnipresent, però no ho sóc.
Nick Lowe_DanBurn-Forti-.jpg
LA DECISIÓ DE LA SOPHIE
No vull que això sembli una rebequeria. Sí, m’emprenya haver de triar entre veure Nick Lowe inaugurant el festival Blues & Ritmes de Badalona, entre Refree celebrant 10 anys de carrera i tancant una etapa al Festival del Mil·lenni, i entre Hidrogenesse, que presentaran al BCN Guitar Festival el senzill ‘El artista’ i que prometen fer un concert amb temes que no acostumen a tocar en directe, com per exemple Moix, en què musiquen el desaparegut Terenci del Nil.
Refree1 ©MDias.jpg
Haver de triar entre Refree i Hidrogenesse em fa sentir com Meryl Streep triant entre els seus fills a La decisió de la Sophie, perquè són artistes de casa que admiro i m’estimo, i als quals vaig a veure cada cop que toquen, me’ls sento com de la família. I Nick Lowe és un clàssic  de repertori irrefutable, més car de veure aquí que els altres, i que, per acabar-ho d’adobar, em va deixar encaterinada quan el vaig entrevistar. Vaja, que triar entre els tres em sembla una putada
HG 2012 sombras low.jpg
MATAR LA GALLINA
Però no només em queixo a títol personal. En aquest cas concret, en què parlem de tres propostes musicals de pop gurmet, crec que pot haver-hi molta més gent que s’hagi vist forçada a triar, i això no fa cap bé al públic, que es perd concerts, però encara en fa menys als artistes i als promotors, que poden veure com el seu públic potencial s’ha de repartir.

Com deia, Barcelona no és Londres ni Nova York, però no només perquè l’oferta d’aquí no És comparable a la d’aquestes megalòpolis epicentres internacionals de cultura, sinó perquè tampoc el volum de públic és comparable.

En els temps de crisi que corren, molts artistes que es mereixerien tocar en sales plenes acaben fent-ho en sales mig buides, i sovint només es lliuren d’aquesta xacra concerts molt competitius pel que fa al preu o fenòmens que potser tenen més a veure amb les modes que amb la música.

Posem-nos tots plegats les coses una mica fàcils, i intentem no tirar-nos els uns als altres pedres a la pròpia teulada. Ja vam patir l’esclat de la bombolla dels festivals: no tractem la música en viu com la gallina dels ous d’or i evitem coincidències doloroses. Per a tots.

PLAYLIST
Restless Feeling, Nick Lowe, The Old Magic (2010)
Raisa, Refree, Nones (2003)
El Artista, Hidrogenesse, El Artista (2013)

(Article publicat el 10 d’abril de 2013 al número 264 de Time Out Barcelona. Podeu escoltar totes les cançons a la playlist Pots sentir-me a Spotify)

Comenta

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús