The Beach Boys a Barcelona

dilluns, 23/07/2012 | Concerts

El retrobament dels membres vius de The Beach Boys per celebrar els 50 anys de la formació del grup californià és una de les notícies musicals més importants de l’any. El caràcter popular dels èxits dels inicis de la seva carrera a principis dels 60 no pot amagar la importància de l’obra de Brian Wilson, principal compositor del grup que va compartir amb els seus germans Carl i Dennis –tots dos morts fa dècades–, el seu cosí Mike Love i el seu company d’escola Al Jardine. Una obra que va créixer del pop d’inspiració surf de Surfin’ safari (1962) a les simfonies de butxaca que van impressionar Leonard Bernstein de Pet sounds (1966). Una obra que va quedar escapçada amb el psicodèlic disc maleït Smile, aparcat el 1967, regravat per Brian el 2004, i les gravacions originals del qual no van veure la llum fins al 2011. Una obra que va viure l’etapa de maduresa i més col·laborativa del grup durant la dècada dels 70, amb Carl i Dennis despuntant com a compositors mentre un Brian espatllat pel fiasco de Smile, l’addicció a les drogues i els abusos que van patir ell i els seus germans del seu pare Murry (primer mànager del grup) s’anava quedant cada cop més al marge.

Després de batalles legals pels drets de les cançons, i d’anys amb tres formacions diferents interpretant el repertori del grup, una liderada per Brian Wilson, una altra per Mike Love que incloïa Bruce Johnston –que va substituir Brian en directe des de 1965, quan ell va decidir centrar-se en la feina a l’estudi–, i una altra liderada per Al Jardine que va incloure David Marks –el sisè noi de la platja en els primers quatre àlbums del grup, a qui Murry va acomiadar el 1963 per disputes econòmiques–, aquests cinc Beach Boys han sortit de gira per tot el món, amb parada al Poble Espanyol, i han publicat l’àlbum amb material inèdit That’s why God made the radio (2012).

No és un disc imprescindible, tot i que té bons moments, com la balada que li dóna títol i els tres temes finals, més a prop de Surf’s up, l’obra mestra crepuscular que havia de ser la peça central de Smile, que del pop lluminós i nostàlgic que predomina al disc. En els concerts que el quintet ha fet fins ara només hi té lloc el tema titular. La resta, tranquils: són tot clàssics. La primera part està dominada pel surf dels inicis i a la segona hi té més pes el Pets sounds i els discos de finals dels 60 i principis dels 70. Això, és clar, si a Barcelona fan un concert de dues hores, i sembla que serà així.

Foto: Guy Webster

Beach Boys 2012©Guy Webster.jpg

Etiquetes:

Comenta

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús