Sónar 2012: Lana Del Rey

dissabte, 16/06/2012 | Concerts, Festivals

lana del rey 2.jpg Fins i tot els detractors de Lana Del Rey li han de reconèixer a la nord-americana la capacitat per generar conversa. Ja sigui en clau positiva, quan la publicació del senzill ‘Video games’ la va convertir precipitadament en la nova musa de l’indie, o negativa, quan això va girar com un mitjó i, coincidint amb la publicació de l’àlbum ‘Born to die’ (2012), es va convertir en blanc de crítiques desmesurades per no haver acabat sent allò que alguns havien volgut que fos.

lana del rey 3.jpgEn el seu primer concert a Barcelona i a Espanya, en la primera jornada oficial del Sónar de nit, Lana Del Rey va tornar a donar  tema de conversa. El seu directe no va ser allò que s’esperava, i menys en un festival com el Sónar, però alhora va fer un bon concert. La nord-americana va tornar a polaritzar-nos: ens havia convençut o no?

Al Festival de Música Avançada, Del Rey, que vesteix el seu àlbum amb bases i efectes electrònics, va fer un xou pràcticament acústic, acompanyada només d’un piano de cua, una secció de cordes i una delicada guitarra elèctrica. Amb això i la seva veu polida en va tenir prou per defensar les cançons del disc (sense ‘Off to the races’ ni ‘Radio’, potser massa difícils de recrear amb aquest format), alguna de les cançons de l’edició de luxe (‘Lolita’), i presentar un tema inèdit. I la veritat és que, pel que fa a la música, poques pegues es poden posar al resultat. El so va ser cristal·lí, impecable (tant de bo Janelle Monáe hagués sonat la meitat de bé l’any passat en el mateix escenari), i Lana va demostrar la sevlana del rey 4.jpga competència com a cantant.

De fet, tot plegat semblava una demostració, una reivindicació del fet que, tot i les acusacions de producte manufacturat, Lana Del Rey és capaç de funcionar sense artificis. I es va sortir amb la seva. Ara, a costa de fer un xou gens adequat al context, un xou més pensat per a un teatre que per a un festival. Pensava que no ho diria mai, però vaig trobar a faltar el paio trip-hoper, el sample de veu d’home del qual tant s’abusa a l’àlbum i que remet al Bristol dels 90.

A banda de la manca d’adequació a l’entorn, l’altra pega del xou van ser els  moments en què Lana va baixar al fossar a saludar els fans. Vestida de deessa grega, Lana va descendir de l’escenari, entre els mortals, i va fer freds petons a la galta a les fans de la primera fila. No es va deixar magrejar ni va fer crowd surfing, Déu nos en guard, però va donar la mà i va repartir somriures, estil princesa del poble, mentre el públic més enllà de les primeres files badallava.

Al Sónar vam veure la Lana Del Rey glamurosa, la Veronica Lake obsessionada amb el clan Kennedy (omnipresents a les visuals). Però la Nancy Sinatra gangsta, la diva trash que surt amb Axl Rose es va quedar a l’altra banda de l’Atlàntic. I se la va trobar a faltar.

Comenta

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús