Sónar 2012: El millor concert de New Order

divendres, 15/06/2012 | Concerts, Festivals

flying lotus©oscar garcia.jpgFlying Lotus © Óscar García

La primera jornada del Sónar per a mi va començar tard i malament: vaig anar a buscar Trust a l’interior del MACBA, i quan em vaig adonar que el Sónar Complex aquest any recuperava el Convent dels Àngels, la cua per entrar a veure els canadencs –ja amb l’aforament complet– arribava al carrer del Carme. Amb la cua entre les cames, vaig anar a consolar-me amb la sessió d’Om Unit, i els seus baixos a baixes revolucions a la carpa Red Bull, i la cadència de pelvis i espatlles que provocaven, em va fer passar el disgust. Això, i la foto de Jordi Pujol passejant-se pel Sónar.

Abans, vaig enganxar el final de Flying Lotus, quan un Thundercat vestit de samurai (o era de Superguerrer de Bola de Drac? en el seu directe portava la samarreta de la selecció espanyola) feia d’artista convidat amb el seu baix de jazz fusió. Com acostuma a passar amb els concerts que se celebren a l’escenari exterior del Sónar de Dia, un somrient Steven Ellison va apostar més per la festa que per l’abstracció de la seva electrònica a estones concreta, a estones propera al hip-hop. Potser en aquell escenari era el que tocava, i avui Flying Lotus té una segona oportunitat de fer un directe menys festiu, que generi menys endorfines però estimuli més les neurones.

En el mateix escenari, a Totally Enormous Extinct Dinosaurs no li van faltar cançons –el seu pop electrònic mescla amb gràcia techno, disco, synth-pop amb tornades infeccioses i chiptune–, però sí decibels, especialment davant del micròfon.

Ja al Sónar de Nit, calia aprofitar la festa de presentació per veure New Order i poder estalviar-se’ls dissabte per veure amb tranquil·litat The Roots. La banda de Bernard Sumner i Stephen Morris no és coneguda per l’eficàcia dels seus directes, i la primera cita amb el Sónar no va ser una excepció. Van arrencar terribles: ‘Crystal’ va sonar desastrosa, i ‘Regret’ no massa millor. Un Sumner motivat en excés (cridava i xiulava) es movia massa, i el micròfon no captava bé la seva veu, i el baix (era estrany sentir les clàssiques melodies de Peter Hook tocades per un altre músic) sonava saturat. Però el so es va anar fent més clar, i els temes més electrònics van sonar dignes: ‘Bizarre love triangle’, ‘True faith’, ‘Perfect kiss’ i ‘Blue monday’ (amb unes visuals espantoses) van permetre reconciliar-se una mica amb el grup en directe, tot i que ‘Temptation’ va ser una nova decepció. Van estar irregulars, però potser això, tractant-se d’un concert de New Order, ja és gairebé un èxit.

També van caure tres temes de Joy Division, amb fortuna diversa. Van destrossar ‘Isolation’, però ‘Transmission’ i ‘Love will tear us apart’ van fer el fet. Llàstima que Summer insistís en accentuar sense massa solta ni volta les lletres: un de cada cinc dels “dance” del vers “Dance to the radio” el feia cridant, i en cada “love will tear us apart” afegia un “apart” de collita pròpia. Desitjaves que es quedés mut.

1 comentari

  • Josep Maria Sarri

    15/06/2012 11:46

    No puc estar més d’acord amb això dels visuals de ‘Blue Monday’. Allò que era? Una magrana? Bernard Summer té tela…

Comenta

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús