Retorn triomfal dels Dexys a Glasgow

dilluns, 14/05/2012 | Concerts, Son of a genius

foto.JPG Amb el permís de Brian Wilson i els seus Beach Boys –a Soundgarden ni els mencionaré–, el retorn de l’any és el que ha protagonitzat Kevin Rowland i els seus Dexys, que és com hem de referir-nos en aquesta nova etapa als que fins ara coneixíem com a Dexys Midnight Runners.

Rowland, únic membre estable en la trajectòria del grup, va fundar els Dexys el 1978. Volia fer un grup diferent a tots els altres: “Vestirem roba genial i farem soul”, era la seva divisa. Amb una formació que incloïa secció de vents, i tots amb estètica d’estibador de port novaiorquès, Rowland i companyia van publicar el debut Searching for the young soul rebels (1980). Però no seria fins al segon àlbum, Too-Rye-Ay (1982), que aconseguirien fama internacional, gràcies al senzill Come on Eileen, el seu segon –i últim– número 1 britànic, que també es va enfilar fins a dalt de tot de les llistes de vendes als Estats Units. Vestits amb granota texana sobre el tors nu, la incorporació del violí (polèmica, per acusada de plagi) va convertir en celta el seu soul blanc: ara eren The Celtic Soul Brothers, però la plorosa i poderosa veu de Rowland continuava dominant.


Després va venir la caiguda. L’injustament maltractat Don’t stand me down (1985) va ser un fracàs comercial i de crítica, tot i que avui es reivindiqui. Els Dexys es van separar el 1987 i els dos àlbums que Rowland va editar en solitari, The wanderer (1988) i My beauty (1999), en què versionava cançons que l’havien ajudat a superar una etapa molt fosca, d’addicció i mendicitat  i en què apareixia a la portada vestit de dona i pintat com una pepa, van patir la mateixa sort que el tercer àlbum dels Dexys.


UNA ESPERA D’UNA DÈCADA
El retorn dels Dexys l’hem estat esperant durant tota l’última dècada. Després d’una gira de retorn pel Regne Unit el 2003 i de fer públics alguns temes nous amb comptagotes, aquest any es va confirmar que uns nous Dexys, amb Rowland i dos membres de la formació original, el baixista Pete Williams i el trombonista Big Jim Paterson, tornaven a l’estudi. Precedit per l’elegant senzill Nowhere is home, el nou àlbum, One day I’m going to soar, veurà la llum al juny, i el grup l’ha estat presentant sencer en mitja dotzena de concerts a Suècia i el Regne Unit. Com que mai m’he perdonat perdrem el concert que va desenterrar per primer cop l’SMiLE, el disc maleït dels Beach Boys, diumenge vaig assistir a un d’aquests concerts, a Glasgow.

Després d’una primera escolta, i en directe, el nou àlbum sona magnífic. Un disc clàssic, elegant, adult –el que pertoca a un compositor de 60 anys–, a cavall entre el soul i l’estàndard de jazz, proper al to de Don’t stand me down. Amb una formació que a estones arribava als nou músics –banda de rock més dos pianos, trombó, violí, saxo i veus–, Rowland va presentar One day I’m going to soar amb teatralitat i espectacle hereu del Broadway clàssic: Pete Williams i la cantant i actriu Madeleine Hyland van donar la rèplica a un Rowland pletòric i intens, que conserva la veu intacta. I les noves cançons són tan prometedores que el format del xou, amb poc temps per als clàssics, va semblar una decisió valenta però encertada. No va faltar la inevitable Come on Eileen, en la seva versió (massa) llarga de directe, i es van agrair les emocionants Old, This is what she’s like i Tell me when my light turns green. Però el xou, de dues generoses hores, hauria hagut de durar com a mínim una hora més per saciar la fam de clàssics del públic. Havíem esperat tant!


Comenta

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús