‘Nowhere bridge’, el pont a enlloc

dilluns, 13/02/2012 | Pots sentir-me

nowhere bridge.JPGAbans de la roda de premsa del Primavera Sound, al fòrum del festival es parlava més de l’atur que dels grups que tocaran a la propera edició. Per a molts el problema d’aquest any ja no és poder fer festa o no a la feina per anar al festival, sinó no poder anar al festival perquè no tenen feina. Encara que tinguis la sort de no patir la crisi de manera directa, de vegades aquesta es manifesta en epifanies tristes i ironies tràgiques com aquesta, que t’esclaten als morros quan estàs amb la guàrdia baixa. Però la crisi també té manifestacions tragicòmiques.

La meva preferida és a la plaça Europa, a la Gran Via de l’Hospitalet de Llobregat. Els barcelonins segurament coneixen la zona gràcies a les peregrinacions a IKEA, tot i que el punt de referència popular més proper és el Gran Via 2. La plaça Europa, però, té veïns més il·lustres que el centre comercial neo rococó i la megabotiga de disseny suec. També acull el vermell Hotel Porta Fira de l’arquitecte japonès Toyo Ito, premi Emporis al millor gratacel del món el 2010, i edificis projectats per Jean Nouvel –l’hotel Catalonia, en construcció– i Oscar Tusquets –la torre Copisa–, entre d’altres. Quan s’arriba a Barcelona en avió, a punt d’aterrar al plat, la plaça Europa es veu des del cel, i fa goig. És el que pertoca al que es va concebre, abans que esclatés la bombolla immobiliària, com el districte econòmic de la Granvia de l’Hospitalet, la City de l’Hospi.

DISTRICTE FANTASMA
Deixant de banda el valor arquitectònic dels edificis que l’habiten, el districte econòmic de la Granvia és ara una ciutat fantasma. L’activitat econòmica es limita al consum que fan els veïns al centre comercial, quan van a passar-hi el cap de setmana. Però les oficines dels gratacels estan buides. I més ho estaran quan Spanair, que tenia el quarter general a la zona, acabi de tancar la paradeta.
És en aquest context de fracàs que cal entendre el pont a enlloc, o Nowhere Bridge, una d’aquestes epifanies tragicòmiques que ja fa graanys va deixar palès que l’esclat de la bombolla immobiliària no era una broma.

EL PONT DE LA VERGONYA
La plaça Europa havia de tenir quatre edificis bessons, un a cada cantonada. Els edificis, de tres pisos i parets de vidre, havien d’estar units de dos en dos per ponts. Però així com un dels matrimonis es va consumar feliçment, un dels edificis, l’edifici Afirma, va quedar orfe: a ell el van acabar, però mai van arribar a construir el seu bessó. L’ironia tràgica és que el pont que els havia d’unir sí que va començar a construir-se. I ha quedat allà, un cadàver de formigó que recorda el que no va arribar a ser. El pont uneix l’edifici Afirma amb el buit, amb el no-res d’un solar abandonat. És un pont que no va enlloc, un concepte gairebé surreal, per això Nowhere Bridge. I tot i que un cartell de Prestige Inmobilia anunciï que s’hi construiran oficines per llogar, els que coneixen la zona saben que això, com a mínim de moment, no passarà. El cartell és vell, i fa anys que la maquinària va abandonar un solar que des de fa temps només habiten els gats.

Tant de bo el districte econòmic de la Granvia de l’Hospitalet acabi aixecant el cap. Durant molts anys també la Vila Olímpica va semblar abandonada, i amb els temps ha anat cobrant vida. Però que no deixin que es converteixi en un cementiri d’elefants. Si el districte econòmic no qualla, que l’obrin al poble. A molts no els importaria okupar un edifici de Toyo Ito.

(Article publicat el 8 de febrer de 2012 al número 206 de Time Out Barcelona. Podeu escoltar la playlist de tots els Pots sentir-me a Spotify)

Comenta

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús