Astrud, Nacho Vegas i Sisa al Faraday Tardor

dimecres, 9/11/2011 | Festivals, R.I.P.


fotos: Nit Victorio

Després de més de dos anys de gira, el duo de pop barceloní Astrud tancaven dissabte a l’auditori Eduard Toldrà de Vilanova i la Geltrú, en la primera edició del festival Faraday Tardor, la col·laboració amb el Col·lectiu Brossa. Amb l’ensemble de cambra, Manolo Martínez i Genís Segarra han revisat en directe el seu repertori, i a finals de l’any passat van publicar les versions, arranjades amb violí, viola de roda, acordió, violoncel i percussions afinades, al disc Lo nuevo (2010). El concert a Vilanova significava el final de tot això, però també era l’últim concert d’Astrud en com a mínim dos anys, el temps en què Manolo Martínez, professor de filosofia del llenguatge a la Universitat de Barcelona, marxa amb una beca acadèmica a Nova York. “Manolo ens deixa, ens deixa amb Mariano”, va dir Genís Segarra, en referència al possible triomf del PP el 20 de novembre.

L’espectacle d’Astrud amb els Brossa és excel·lent, i ho va ser a Vilanova com ja ho havia estat a L’Auditori de Barcelona el gener de 2010, en l’estrena del xou a Catalunya. Però si bé la manca de novetat jugava en la seva contra –el mateix repertori s’havia pogut veure fins a vuit vegades a l’àrea metropolitana de Barcelona–, l’anunci va dotar el concert d’una emoció afegida. Els bisos, amb una versió de Voglio vederti danzare de Franco Battiato, i el gran final amb Hay un hombre en España, van acabar amb el públic dret. Llàstima que Segarra no aconseguís levitar –ho ha intentat en cada concert de la gira– a Mentalismo. És l’única cosa que va mancar al xou.
Olor de nou

El d’Astrud va ser l’últim concert del festival, que havia arrencat la tarda abans. El Faraday Tardor s’estrenava com a versió a cobert del festival mare, que se celebra des de fa vuit anys a la capital del Garraf. La versió de Tardor programava mitja dotzena de propostes en un auditori Eduard Toldrà tan nou –es va inaugurar el juny– que la sala de concerts encara fa olor de fusta, i mitja dotzena de DJ, entre ells Lluis Gavaldà, membres de Love of Lesbian i de Delafé i las Flores Azules.

L’únic que va omplir del tot la sala va ser Nacho Vegas. El cantautor asturià va defensar el seu últim treball, La zona sucia (2010), acompanyat dels seus inseperables Abraham Boba (piano i acordió) i Xel Pereda (guitarres, mandolina i banjo). Però també va recuperar temes de tota la seva carrera com Canción del extranjero, Que te vaya bien Miss carrusel, Canción de palacio #7 i Días extraños, així com la nova Cómo hacer crac, cançó crítica amb la crisi econòmica que sortirà a la venda el 21 de novembre, l’endemà de les eleccions, va anunciar Vegas.

Divendres Jaume Sisa va emocionar amb l’espectacle en què revisa sencer el clàssic Qualsevol nit pot sortir el sol (1975). Ho fa sol amb la guitarra –El fill del mestre resulta en un blues punk–, i a mig camí entre el cantautor i el rondallaire, narrant el fil conductor entre cançó i cançó: l’educació sentimental d’un jove des del Poble-sec barceloní de postguerra a l’underground barceloní dels 70.

Abans que ell, Pau Vallvé va interpretar en una solvent formació de quartet (ell a la guitarra acústica, Maria Coma als teclats i la bateria, Nico Roig a l’elèctrica i Jordi Casadesús al baix), les cançons de l’últim treball, 2010, en la recta final de la gira de l’àlbum. Els loops gravats en directe van donar el cop d’efecte en una proposta que funciona molt bé. Anímic, 4t 1a i The Marzipan Man van completar el cartell de la primera edició del festival.

Comenta

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús