Hjaltalín: La nova sensació islandesa no convenç

divendres, 25/03/2011 | Concerts

‘Caprichos de Apolo’: Hjaltalín
La [2] de l’Apolo
22 de març
Fotos: Pere Virgili

11032202PV Concert del grup islandes Hjaltalin, Sala 2 Apolo, Barcelona 22.03.2011 Foto Pere Virgili, Diari AraHjaltalín –pronunciat amb una
hac aspirada inicial– arribaven di-
marts a Barcelona, en el seu de-
but a la ciutat, com la nova sensa-
ció de l’escena musical islandesa,
seguint l’estela d’artistes i forma-
cions del país àrtic amb projecció
internacional com Björk i The Su-
garcubes, Sigur Rós i Jónsi i, en
menor mesura, múm. Hjaltalín
ens visitaven com a part de la gira
de promoció del llançament eu-
ropeu del seu segon treball, Ter-
minal
(2009), un disc que va ser
un èxit de vendes a Islàndia i que
els va valdre diversos guardons
en els premis de la indústria mu-
sical del seu país, així com reco-
neixement internacional.

Terminal és un disc en què el pop de cambra pel qual transiten Hjaltalín –que ara mateix té en la seva formació habitual un violí i un fagot– creix de manera exponencial perquè el septet islandès s’hi acompanya d’una orquestra sencera. El resultat és un disc eufòric, ple de crescendos grandiosos, que té en l’espectacular veu de la cantant Sigridur Thorlacius –que s’alterna davant del micròfon amb Högni Egilsson, compositor principal i guitarra del grup– un dels seus punts forts. Però també és un disc eclèctic, amb cançons pròximes
al registre del musical –com el magnífic senzill Feels like sugar–, d’altres pròximes a la música disco (Stay by you) i d’altres de més experimentals (Song from incidental music). I en directe aquest eclecticisme no juga a favor dels islandesos.

11032202PV Concert del grup islandes Hjaltalin, Sala 2 Apolo, Barcelona 22.03.2011 Foto Pere Virgili, Diari Ara

Tot i l’absència de l’orquestra amb què van gravar Terminal, el septet (guitarra, baix, piano, violí, fagot, bateria i dues veus principals) va aconseguir reproduir amb prou fidelitat les cançons del seu disc estrella. Sota la direcció de l’ extravagant Egilsson –cabells rossos molt llargs, samarreta escotada de color rosa i pantalons bombatxo marrons–, el septet va defensar amb energia i entusiasme les cançons més eufòriques i lluminoses del seu repertori, com Sweet impressions, Suitcase man o la citada Feels like sugar, amb la qual van donar pas als bisos. Cançons que es van revelar com les més eficaces, i que van posar Hjaltalín a l’altura dels Arcade Fire més optimistes i enganxosos, però amb veus molt superiors.

Però Hjaltalín tenen també una faceta més instrumental, més pròxima al post-rock i a l’experimentació, que a La [2] es va fer difícil de digerir. Moments sorollistes que es van prolongar en excés, i que van deixar Thorlacius desaprofitada i avorrida massa estona palplantada al mig de l’escenari. D’ altra banda, en directe es van fer més evidents
certes rutines, com l’abús del ritme marcial per part de la bateria o l’excés de girs melòdics i canvis estructurals en la composició de les cançons, que paradoxalment
resultaven repetitius. Hjaltalín van ser molt grans en alguns moments, però també van avorrir bastant en d’altres.

El concert el va obrir el cantautor de Reykjavík Snorri Helgason, que acompanya Hjaltalín (la banda que portava en compartia membres) en la seva gira europea. Però venir de tan lluny per cantar un impersonal folk anglosaxó en anglès s’ho hauria pogut estalviar, la veritat.

Comenta

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús