El diví Neil Hannon

dimecres, 24/11/2010 | Concerts, Entrevistes

Amb bombí i maletí, vestit de Complete banker –títol de la cançó del l’últim disc de The Divine Comedy que ironitza sobre la crisi econòmica actual–, així va sortir ahir Neil Hannon a l’escenari del Casino l’Aliança del Poblenou, que acollia la parada a Barcelona de la seva gira en solitari An evening with Neil Hannon.

El concert va durar dues hores, va tocar una vintena de cançons –va presentar casi sencer el nou disc, Bang goes the knighthood (2010) i va tenir temps de repassar la seva llarga trajectòria–, i va fer gala del seu sentit de l’humor, i de les seves aptituds com a cantant i com a intèrpret, a més de com a showman.

Faré la crítica del concert per al número de desembre de Rockdelux, però aprofito el bon gust de boca que ens va deixar el concert –que havia exhaurit les entrades– per penjar l’entrevista que vaig fer a Neil Hannon i que obria la secció de música del Time Out Barcelona de la setmana passada.

Com és una vetllada amb Neil Hannon?

Bàsicament són cançons amb força xarrera innecessària entre elles. Sóc jo sol davant del piano, i ocasionalment aamb la guitarra. Canto, no ballo, i jugo amb el públic, i de vegades li prenc el pèl. I si li poso aquest títol és perquè la gent sàpiga què va veure i després no vulgui que li tornin els diners perquè no hi ha banda. Fa un any que giro en aquest format i ha estat fantàstic, així que espero que us agradi tant com sembla que li esta agradant a tothom.

És el mateix format amb què et vam veure al Faraday 2009?

Això mateix. De fet aquella va ser la primera vegada en què ho feia i en certa manera estava experimentant, vau ser els meus conillets d’índies. He millorat molt des d’aleshores.

Serà com sentir les cançons de The Divine Comedy en el seu primer estadi?

Sí i no, cada cançó és un món. Hi ha cançons que neixen formades del tot i que acaben sortint tal qual al disc, mentre que d’altres pràcticament no existeixen sense els arranjaments, i si les vull tocar jo sol haig de tornar a aprendre-les, intentant incorporar al piano l’orquestració. I hi ha cançons que simplement no puc tocar sol. Generation sex em provoca malsons, no puc tocar-la.

T’encarregues tu de fer els arranjaments orquestrals?

Per als arranjaments vaig treballar amb Joby Talbott, fins que al 2004 em va deixar per fer carrera com a compositor superestrella de bandes sonores i crec que ara guanya més diners que jo. Ara tinc un altre paio fabulós, Andrew Skeet, que és amb qui he treballat en els dos últims discos. En alguns discos els he fet jo i m’agrada molt fer-ho, però sóc molt, molt lent. Amb el meu últim disc, Bang goes the knighthood (2010), no volia passar-me molt de temps fent els arranjaments, així que va ser l’Andrew qui es va encarregar de les cordes. De fet, de vegades hi ha gent que és millor que jo, en algunes coses! El més complicat és ser capaç d’explicar què vull. De vegades dono referències, dic que vull que soni com Edith Piaf, o Kraftwerk.

Aquest format de concert té a veure amb la crisi econòmica?

No t’enganyaré, la crisi té una relació directa amb aquest tipus de concerts, perquè no hi ha massa calés a la indústria musical, ara mateix. Jo volia anar de gira, i senzillament no podia. Dit això, sempre havia volgut tocar sol, perquè alguns dels meus artistes favorits en directe són un sol home amb un piano, com Randy Newman, Noël Coward, Ben Folds… la llista és llarga. Sempre he disfrutat molt amb aquests concerts, són íntims i personals. Així que, com que volia fer-ho, aquest era el moment perfecte.

Com serà el repertori?

Hi haurà cançons del nou disc, però no vull avorrir el públic amb només cançons noves, així que aniré fent pinzellades de tots els altres. Com que en tinc deu no sé si podré tocar cançons de tots ells, però més o menys o faig. També toco algunes versions idiotes.

Estaràs obert a peticions?

Sempre que em demanin cançons que pugui tocar! Si demanen Generation sex no els podré complaure, tret que practiqui molt aquests dies…

Algunes de les cançons de Bang goes the knighthood podrien funcionar en un musical.

De fet vaig començar a escriure un musical per al National Theatre de Londres fa quatre anys, i finalment s’estrenarà a Bristol l’1 de desembre, és l’adaptació d’un llibre infantil dels anys vint, és diu Swallows and amazons. Suposo que si algunes cançons del disc podrien funcionar en un musical és perquè mentre composava el disc n’estava fent un. És veritat que Down in the street below és bastant teatral, però també em vaig inspirar en les balades que feien als anys seixanta gent com Petula Clark, o en la cançó francesa, en Jacques Brel.

Al disc també hi ha himnes indies com At the indie disco i I like.

A tots els meus discos sempre hi ha extrems, i suposo que At the indie disco i I like són en un d’ells, són les més popies. Però no és tant que hi hagi cançons que no saps ben bé que fan allà com que m’agraden tota mena de gèneres. I no estic disposat a que ningú em digui que no puc fer-los! De vegades els discos poden córrer el perill de ser un calaix de sastre, però prefereixo això abans que siguin estàtics i que les cançons siguin homogènies quant a estil.

Per què vas triar la cançó Bang goes the knighthood per titular l’àlbum?

La cançó fa referència a quan una persona poderosa, un polític, un banquer, s’embolica, per exemple, en pràctiques sexuals underground com el sadomasoquisme, i ho fa igualment, tot i que saben que l’acabaran enganxant i que al Regne Unit això és un pecat capital. Jo crec que la gent pot fer el que li roti, però el que m’interessa no és què fan, sinó per què ho fan tot i el risc d’engegar-ho tot a rodar, i això és el que intento investigar a la lletra. Em va semblar que el títol tenia molt de ganxo, em recorda a aquelles comèdies en què enganxen a un polític amb els pantalons als turmells i els mitjons pujats i, bang!, l’escàndol fa que perdi tota possibilitat de convertir-se en Sir, és una cosa molt anglesa. També em va semblar un títol apropiat per lligar amb The complete banker, la cançó del disc sobre la crisi econòmica. I era ideal per fer una portada ben divertida..

3 comentaris

  • Tweets that mention El diví Neil Hannon | I can hear music — Topsy.com

    24/11/2010 13:04

    [...] This post was mentioned on Twitter by Laia Fairén, Time Out Barcelona. Time Out Barcelona said: Neil Hannon de The Divine Comedy admet que ve tot sol per culpa de la crisi. http://musica.timeout.cat/bloc/2010/11/24/el-divi-neil-hannon/ [...]

  • Teo

    25/11/2010 14:01

    Tot un senyor l’amic Hannon. El concert va ser rodó. No vam trobar (gaire) a faltar tots els arranjaments orquestrals. Ell sol ja ho fa prou bé. I com toca el piano. I quines versions que va fer de The Human League i de Blue Monday. Massa cançons de l’últim disc, que no és dels meus favorits, però sempre és un plaer veure’l.

  • El millor de 2010 (III) | I can hear music

    29/12/2010 11:13

    [...] (2370)El millor de 2010 (I) (1576)Per què estem tan contents per la reunió de Pulp? (I) (959)El diví Neil Hannon (887)El millor de 2010 (II) (783)Jugar a casa, deixar-se fer fotos, recollir allò sembrat [...]

Comenta

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús