Imelda May, la princesa del rockabilly

divendres, 12/11/2010 | Concerts

Wanda Jackson conservarà el ceptre de reina del rockabilly fins a la mort, només faltaria. Però el títol de princesa l’ostenta amb la mateixa inqüestionabilitat la irlandesa Imelda May (Dublín, 1974). Amb el seu look  de pin-up de taverna i flanquejada per un quartet de Teddy Boys –bateria, contrabaix, trompeta i guitarra, aquesta última a càrrec del seu marit, Darrel Highman–, Imelda May va irrompre com una estrella –un retrat seu immens, el que hi ha a la portada del seu últim disc, Mayhem (2010), presidia la sala–, un cop la seva banda ja havia  trencat el gel, a l’escenari d’un Bikini on s’hi cabia. I no és una exageració per dir que les entrades del concert estaven exhaurides, que ho estaven, com ho estaven des de feia dies les del concert que faria a Madrid un parell de dies després. Literalment a Bikini no s’hi cabia, i part del públic va haver de conformar-se a veure el concert des de fora de la sala, convenientment deixada amb les portes obertes, des d’aquella mena de rebedor per on també s’accedeix als lavabos.

Però May no va tenir cap problema per fer arribar fins més enllà dels límits físics de la sala la seva veu clara –quant canta; quan parla fa gala d’un accent irlandès tancadíssim– però capaç d’enrogallar-se quan cal, com segurament va aprendre de la reina Wanda. I tampoc li va costar transmetre la seva energia: May no és només una cantant, és una frontwoman comunicativa que  gesticula quan canta, explicant les lletres de les cançons, que balla i toca el bodhrán, l’instrument irlandès semblant a una pandereta però força més gran, i que mai no es cansa d’intentar que el públic s’impliqui una mica més en el xou, fent-lo cantar o picar de mans.

El repertori va alternar curosament el rockabilly i el swing més frenètics amb el blues, per no esgotar l’estrella. I tot i centrar-se en promocionar Mayhem –van sonar Psycho, Sneaky freak, Eternity, Inside out, Bury my troubles, Let me out i la seva versió de Tainted love, més propera a l’original de Gloria Jones que al cover de Soft Cell, esclar– no es va oblidar de les cançons imprescindibles del seu anterior treball, el celebrat Love tatoo (2008), com Johnny Got a Boom-Boom i Big Bad Handsome Man.

Etiquetes:

Comenta

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús