Howe Gelb walks the line

dijous, 28/01/2010 | Uncategorized

Ni sóc una gran fan de la música de Johnny Cash ni de la de Giant Sand –tot i que adoro Howe Gelb i la seva veu–, però la proposta que plantejava la promotora barcelonina Houston Party en el marc dels Caprichos de Apolo era massa curiosa com per resistir-s’hi.

La cosa era donar una nova volta de rosca al model de concerts Don’t Look Back del festival ATP, en què es convida a un artista a tocar, de dalt a baix, un dels discos més emblemàtics de la seva carrera. A Barcelona és un concepte que hem pogut veure ja vàries vegades –gràcies a les bones relacions entre el Primavera Sound i l’ATP–, com quan Teenage Fanclub van tocar el Bandwagonesque o Sonic Youth el Daydream nation, entre d’altres. Però com us deia, en aquest cas la cosa tenia un twist afegit. Es convidava a Giant Sand a tocar un disc emblemàtic, però no seu sinó d’un altre artista: l’At San Quentin, el disc que Johnny Cash va enregistrar en directe el 1969 a la nord-americana presó del títol del disc.

Com va anar tot plegat? Doncs no va anar gens malament, però Howe Gelb no semblava del tot convençut per la proposta –de fet, ho va insinuar verbalment–, i això es va notar. Sí, Gelb mimetitzava alguns dels trets característics de Cash –aixecava com ell la guitarra a l’alçada de l’aixella, se la posava a l’esquena–, va repetir alguns moments del diàleg de Cash a l’enregistrament original (la frase sobre Dylan) i fins i tot va tocar dues vegades seguides San Quentin com passa al disc (la segona atrevint-se a tocar-la molt més de pressa), però ho feia sense molta convicció.

Jo vaig tenir la sensació que Gelb és un tio a qui no li van les normes, i que la proposta del We Used to Party –que és com es titulava la iniciativa i que es planteja com un concepte que ha de tenir continuïtat: de fet ja hi ha una segona data prevista, amb The Posies tocant l’A Catholic Education de Teenage Fanclub–, era una mica massa rígida per a un ‘esperit lliure’ com ell, que l’encorsetava massa. Potser per això Giant Sand es van prendre la llicència de no van tocar el disc de dalt a baix, en l’ordre original.

Dit això, Gelb i el seu grup –que incloïa una substituta de June Carter i Fernando Vacas (Flow, Prin La La) com a convidat especial– van anar-se creixent a mesura que el concert avançava, i el final, amb Ring of fire, va ser força gloriós. Ara, no tant com el fragment d’una actuació de Cash a la tele danesa –durant tot el concert la projecció d’aquest concert televisat va presidir la vetllada i va robar una mica l’atenció per allò què passava a l’escenari– en què cantava un espiritual amb June Carter, diria que amb les gemanes d’aquesta (s’hi assemblaven molt!), diria que amb la seva mare (pastadeta a Cash!), i ambs uns senyors que no vaig reconèixer (una mena de Four Tops blancs i un solista que vestia com Torrebruno). I és que Howe Gelb és bo, però fins i tot ell va quedar-se mirant-s’ho, en comptes d’entrar al backstage a esperar per tornar a sortir i fer el bis.

Comenta

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús