Nostàlgics, esteu d’enhorabona. Aquest divendres (si no hi ha cap imprevist i les obres s’acaben a temps) obrirà portes el nou Martin’s, un flamant bar de copes que vol recuperar l’ambient de la popular discoteca que durant 25 anys va estar oberta a la zona alta del Passeig de Gràcia. El local és molt més petit i està en un altre barri, a Sants, a tocar del carrer Tarragona. Els responsables no són els mateixos. Però són uns romàntics que volen recuperar la marca per a les noves generacions. I ho volen fer amb un club que debuta amb una cambra fosca de mida mitjana però que si les coses van bé creixerà en el futur per convertir-se en una de les més grans de Barcelona.

Al capdavant del nou bar hi ha dos empresaris que asseguren avorrir-se molt amb l’oferta actual de la ciutat. Un és Xavier Font, un dels fundadors de Loco Mía i d’actualitat de nou fa uns mesos al ser condemnat a tres anys de presó acusat d’un delicte contra la salut pública, després de trobar-se-a casa seva popper i altres substàncies. “No sóc cap delinqüent. La sentència no és ferma i he presentat un recurs d’apel·lació”, ens explica. L’altre soci és diu Miqui Soler i és un emprenedor amb negocis en l’àmbit de la logística i que debuta en el món de la nit. “A nosaltres el Martin’s ens agradava molt. I creiem que quan va tancar, l’ambient barceloní va perdre un dels seus trets diferencials. Per això hem volgut recuperar el nom”, diuen.

El nou Martin’s ocupa un espai d’uns 200 m2 en un local que fa uns anys havia acollit un bar de copes anomenat Sugar Daddy i que era freqüentat per públic gai madur. A l’entrar hi trobareu una gran barra metàl·lica que desemboca en una àmplia pista de ball. Al fons de la sala hi ha la ja esmentada cambra fosca, que conté algunes sorpreses. Més al fons encara hi ha el lavabo i és molt punyetero. Només s’hi accedeix creuant pel mig de la foscor. Per evitar-se problemes amb els veïns, Font i Soler han llogat tot l’edifici. Sobre del club hi ha dues plantes més. De moment, hi ha quatre apartaments per a turistes. Però si les coses van bé (i ells estan convençuts de que serà així) la primera planta podria convertir-se pròximament en una nova i més àmplia zona de esbarjo poc il·luminada i plena d’atraccions.

La música que sonarà al nou Martin’s serà predominantment house. Un dels encarregats serà Jo-Jo San Martin, que va punxar durant deu anys a la discoteca del Passeig de Gràcia. L’acompanyarà un DJ de la nova generació, Coyuko. El bar obrirà de dimecres a divendres i entre els seus plans està previst organitzar festes temàtiques a l’estil d’algunes de les que es fan al Berlín Dark. Tampoc descarten muntar sessions per a un públic més modern com les que es van popularitzar a l’emblemàtica sala en la seva última etapa. “Volem que el nou Martin’s sigui un punt neuràlgic de l’ambient barceloní, tal i com ho era el club que ens inspira”, afegeixen. Ganes no els hi falten.

Cada cop són més habituals a la nostra cartellera muntatges teatrals que parlen o inclouen parelles gais amb total normalitat. Un dels que més s’ha parlat aquests dies és de L’habitació blava al Teatre Romea, un espectacle dirigit per Norbert Martínez i David Selvas que arranca amb una escena calenta entre el mateix Selvas i Nao Albert. A partir d’aquest dijous també es podrà veure a la Nau Ivanow una producció molt més modesta protagonitzada per dos nois i que es titula Vete a la mierda, mi amor.

Es tracta del primer muntatge de RetorCia Teatre, una companyia nascuda fa només uns mesos que ha decidit presentar-se en societat amb la història del Javi i el Joan, dos nois que s’han separat després d’una relació de quatre anys. La parella es retroba en el seu antic pis on vivien junts quan van a recollir els últims trastos. Els dos comencen a “remoure merda” i intercanviar retrets.

Si us desperta la curiositat, l’espectacle es podrà veure els dies 17, 18, 20, 25 i 27 d’aquest mes. Les entrades costen 12 €. Us enllaço un vídeo que la companyia ha penjat a YouTube per promocionar-se.

No és cap secret que El Molino és un lloc amb molta ploma. N’utilitzen les vedets en grans quantitats quan llueixen les seves boes espectaculars i l’ensenyen sense complexos actors i ballarins. La ploma està bé i s’ha de reivindicar. Per això és una alegria que una cosa tan presumptament heterosexual com un festival de burlesque, ja sabeu, sobre el paper noies despullant-se de forma sensual, també aposti sense manies pel petardeig. Segurament, bona part de la culpa és del presentador del xou, el xancletto Josep Maria Portavella, que aquest cap de setmana s’ho passat de meravella com a mestre de cerimònies de la 2a edició del festival de burlesque d’El Molino.

El teatre del Paral·lel ha reunit durant cinc dies a grans estrelles internacionals del gènere. Enguany, el certamen ha passat de tres a cinc dies i els espectadors han pogut veure en cada sessió la mateixa representació i els mateixos artistes tan estatals com internacionals. Ha sigut una molt bona idea. El muntatge tenia qualitat, era divertit i alguns números, a mig camí entre l’striptease i el circ, eren realment espectaculars.

De tots, em quedo amb un autèntic descobriment per a mi: l’australiana Jess Love, una divertida artista que va protagonitzar un número eròtic-festiu amb hula-hoops del tot impressionant. No va fer exactament el número del vídeo que us enganxo. Li heu d’afegir una mica més de carn i força més mala llet. Però aquí us podeu fer una idea de les seves habilitats:

Per cert, la mateixa Jess Love va protagonitzar un altre número aparentment simple, però resolt magistralment: despullada, vestida només amb un collar de perles, va clavar com mai li he vist clavar a ningú un playback perfecte i de riallada de Total Eclipse of the Heart de Bonnie Tyler. Un talent còmic descomunal.

Entre les estrelles internacionals també destaca la britànica Chrys Columbine, una pianista clàssica que es despulla interpretant Nocturn de Chopin amb bon gust i destresa; o Miss Banbury Cross, una noia que ha rebut el sobrenom de la Marilyn del burlesque a causa de la seva semblança física amb l’actriu nord-americana.

El festival de burlesque també ha suposat el retorn de The Chanclettes a l’escenari, el primer cop que el trepitgen d’ençà l’any 2009. El grup català va donar vida amb el seu clàssic turmix-playback a una peculiar família escandalitzada amb tot allò que passa al festival. Van ser deu minuts hilarants.

A l’espectacle encara li podeu sumar l’acrobàtica circense d’Aurélie Bernand amb un magnífic número aeri o artistes residents d’El Molino com el ballarí de flamenc Amador Rojas. Ambigüitat i músculs que s’afegeixen a un muntatge on no només hi ha pit sinó que com reivindicava la gran Merche Mar també aposta per la tita. I pels culs, tan femenins com masculins.

El festival s’ha completat amb dues divertides festes al mateix teatre en horari canalla i un parell de sessions més al Carpe Diem i la Fàbrica Moritz. En un moment com el que vivim, s’agraeix que una empresa privada com El Molino aposti per organitzar a la ciutat un certamen d’aquest tipus, que aposta per la qualitat i per la diversió i al que li desitjo una llarga vida. S’ho mereixen.

El títol d’aquest apunt és el lema de l’edició del Fire!! d’enguany, la Mostra Internacional de Cinema Gai i Lesbià de Barcelona. Aquest dijous s’ha donat a conèixer la imatge gràfica del certamen que se celebrarà del 5 al 15 de juliol, un cop s’hagin acabat els actes del Pride.

Segons els responsables, el lema respon a que el festival torna amb més força que mai. “Amb una actitud més independent i combativa en un any en què no podem mantenir-nos callats. Des de la selecció de pel·lícules i documentals, fins a la gràfica i la nostra filosofia”, diuen.

També han avançat algunes de les pel·lícules que podrem veure. I, com sempre, hi ha propostes molt interessants. En llargmetratges, Keep the lights on d’Ira Sachs, premi Teddy a la millor llargmetratge al Festival de Berlín 2012; Gun Hill Road de Rashaad Ernesto Green, un film que s’endinsa d’una forma nova i natural en el difícil món de la transsexualitat en la pubertat; o My brother the devil de Sally El Hosaini, premi a la millor pel·lícula al Festival Sundance 2012.

En documentals destaca Vito de Jeffrey Schwarz, una producció que recull la vida de Vito Russo, activista gai reconegut en el món sencer per la seva contribució al moviment d’alliberament gai; o Valentino, the last emperor de Matt Tyrnauer, un document molt interessant per a tots els amants de la moda.

Un any més, l’Institut Francès serà la seu principal del Fire!! que també projectarà pel·lícules a Casa Asia i el Fnac Triangle.

En l’argot gai nord-americà un “amic de Dorothy” és un terme que es va utilitzar durant un temps per saber qui “entenia”. La frase es remunta a la II Guerra Mundial. L’origen és incert però es creu que es va començar a utilitzar després de l’estrena d’El màgic d’Oz. Judy Garland, la Dorothy de la pel·lícula, és una icona gai. Els responsables del Grupo Pases, els gestors de les saunes gais més importants de la ciutat, s’han inspirat en aquest eufemisme per llançar una campanya adreçada a tot el públic gai i amb la que estrenen una nova etapa. Volen que us deixeu d’imaginar les seves saunes com llocs foscos on només es va a la recerca de sexe ràpid i anònim. A partir d’ara, les seves saunes són també un lloc de festa.

De fet, la renovació de les saunes del Grupo Pases ja va començar fa uns mesos. Ens ho explica el seu coordinador, Darwin Da Costa, un atractiu uruguaià que fa 38 anys que viu a la ciutat i que s’ha proposat fer un rentat de cara a tots els locals del grup, és a dir, les saunes Corinto, Condal, Thermas i Casanova. “Volem que la gent vegi les saunes d’un altre forma, com un club social. Un lloc on, evidentment, hi ha sexe però on també pots ballar al ritme d’un DJ o riure amb un espectacle de drag queens”, diu. Si doneu un cop d’ull a l’agenda veureu que són diverses les activitats que s’hi programen. Per exemple, la matinada del dijous i els divendres la Casanova es converteix en un after-chill out amb la presència de DJ com ara Chris Costa i Little Kris. A la Thermas algunes tardes hi trobareu xous amb transformistes clàssics de l’ambient com Rubén (a la foto, a El Cangrejo) i Desirée. També hi trobareu sessions leather o underwear amb preus més competitius. Hi ha diverses ofertes i promocions perquè hi pugueu accedir a partir de 7 € i amb consumició, lluny dels 15 o 16 € habituals.

Les noves propostes lúdiques de les saunes del Grupo Pases també tenen l’objectiu de que redescobriu uns locals que en els últims mesos s’han renovat molt. “A totes les saunes s’han fet moltes obres, s’han oberts nous espais i s’ha canviat la il·luminació”, afegeix el Darwin. A les quatre saunes que ara mateix tenen obertes s’afegirà a principis de l’estiu la Barcelona, la ubicada al carrer Tuset. Tot i que aquesta ja era la sauna més nova del grup, s’està renovat totalment i s’ampliarà en més de 300 metres quadrats. “Per accedir-hi, ja no s’hauran de baixar unes escales i entrar en un soterrani. Ens hem quedat un local nou a tocar i es podrà entrar a peu de carrer”, afegeix. Un cop obri, en aquesta sauna també s’hi faran activitats perquè deixeu la vergonya a casa i comenceu a voltar en tovallola sense complexos.

Menjar una amanida de llagostins o unes galetes de parmesà a 50 metres d’alçada té un gust especial. Això ho saben totes les persones que el passat dissabte van poder participar en la proposta de l’empresa Dinner in the Sky. Els seus responsables van portar per primer cop a Barcelona una idea que ha triomfat en molts llocs del món: menjar suspesos a 50 metres del terra amb unes excel·lents vistes de la ciutat gràcies a una plataforma-taula per a fins 22 comensals que s’eleva amb l’ajuda d’una grua.

La proposta no és apte per a tots aquells que tinguin vertigen. Tampoc pels maldestres que acostumen a llençar els coberts o els tovallons al terra. Però és força divertida. En especial, si al teu costat s’asseuen un parell de persones amb por a les alçades. Al vol que es va organitzar per la premsa i al que vaig tenir la sort d’assistir, va haver-hi una companya que es va deixar les ungles, literalment, clavades a la taula.

En aquesta ocasió la proposta gastronòmica també va ser d’alçada. La va servir el restaurant Nuclo. El seu xef, el Jordi Narro, estava encantat servint plats lligat amb el seu llampant i aparatós arnes de color groc.

Tot i l’alçada i els peus penjant, la sensació d’inseguretat és mínima. Els seients compten amb diversos cinturons i vas més lligat que pujant al Dragon Khan.

Muntar una activitat com aquesta no és gens econòmica. Els organitzadors ens van dir que uns 10.000 euros.  Feu números: els van fer tretze vols amb opcions des de l’aperitiu al sopar. Els que van assistir van pagar entre 79 i 222 €, segons l’hora i l’àpat. Si un vol gaudir de l’experiència, s’ha de rascar la butxaca. O temptar la sort i optar a concursos com el que va guanyar una núvia que va es va apuntar a un sorteig d’una web anomenada Una boda original.

Si teniu curiositat, l’invent tornarà a Barcelona durant les festes de la Mercè. Si tot va bé, estarà uns quants dies a la ciutat i intentaran ajustar els preus. També es faran festes elevades com la que va cloure l’experiència aquest dissabte: unes copes i ball, asseguts, amb el DJ George de Luz de Gas.

]]> http://blogs.timeout.cat/yourdisconeedsyou/2012/05/07/aperitiu-al-cel/feed/ 0 http://blogs.timeout.cat/yourdisconeedsyou/2012/05/04/les-cinc-dabril/ http://blogs.timeout.cat/yourdisconeedsyou/2012/05/04/les-cinc-dabril/#comments Fri, 04 May 2012 11:19:40 +0000 Josep Maria Sarri http://blogs.timeout.cat/yourdisconeedsyou/?p=3997

Res millor per començar el cap de setmana que ballar una estona. Us enganxo cinc de les cançons que més he escoltat en les últimes setmanes.

M’encanta Marina And The Diamonds. El seu primer disc em sembla excel·lent i encara l’escolto sovint. La presentació del segon, Primadonna, no em va acabar de fer el pes a les primeres escoltes i no vaig acabar d’entendre molt bé tot aquest tema del seu àlter ego, Electra Heart. Però ara crec que té alguna cosa irresistible. I aquesta cançó, em posa un somriure a la boca.

Com a fan del X Factor britànic sempre segueixo amb carinyo la trajectòria dels guanyadors. Durant la seva participació al programa, Alexandra Burke va deixar-nos moments inoblidables com la seva actuació amb Beyonce a la final. Després d’un primer àlbum decebedor, estem a l’espera del segon. Si el primer single, Elephant amb Erik Morillo, era decepcionant, aquest Let It Go és molts més simpàtic. I la festa al metro londinenc està molt bé!

Si Cheryl (sense el Cole ara) treu disc, se li ha de donar una oportunitat. A qualsevol membre de Girls Aloud se li ha de fer cas. Sempre. Menys a Nadine, esclar. I què tal aquest Call My Name? Doncs sí: el so Calvin Harris es repetitiu, el videoclip és decepcionant… però que carai, ella està estupenda.

Bright Light Bright Light és el projecte de Rod Thomas, un gal·lès a qui la revista NME va qualificar com “el Robyn en noi en tot menys en el nom”. El seu tema més nou, Waiting for the Feeling, està molt bé. I el videoclip, encara més. Si heu de mirar un, mireu aquest.

Carly Rae Jepsen és una noia canadenca que va participar en un talent show del seu país i va aconseguir treure un disc. Ningú li feia molt cas fins que Justin Bieber -sí, Justin Bieber- va sentir aquesta cançó i la va convertir en la seva protegida. Des d’aleshores, aquest tema s’ha convertit en un super èxit als Estats Units i Anglaterra, on porta cinc setmanes en el primer lloc de les llistes de vendes. El videoclip és de vergonya aliena però la cançó és enganxosa, simpàtica i primaveral. Precisament, el que ve de gust ara.

No és un ball del Casal ni tampoc una edició del Festigailesbià. És la Festa de la Primavera, nova iniciativa que s’ha tret de la màniga el Casal Lambda per celebrar l’arribada del bon temps i que barreja les seves dues propostes més populars. Un seguit d’artistes interactuaran amb el públic, en una barreja de ball i espectacle ple de sorpreses i molt divertit. Serà diumenge al Casinet.

La Festa de la Primavera és una idea de la impulsora del Festigailesbià, l’Araceli Moreno. Ella és també una de les persones que treballen a la històrica entitat. “A causa de la crisi, cada cop rebem menys ajudes públiques.

Així que hem decidit muntar una nova festa per recaptar diners per als nostres grups d’ajuda”, ens explica. I és que les retallades també han arribat al Casal i, si l’entitat vol continuar oferint a preu raonable serveis per a persones amb dificultats socials, ha de trobar nous recursos. Per això, han decidit organitzar una de les coses que fan millor: una festa adreçada a públic de totes les edats i que pretén convertir-se en una nova cita obligatòria del calendari gai. Són molts els artistes que hi participaran sense ànim de lucre.

Una de les estrelles serà el polifacètic Josep Maria Portavella de les Chanclettes, que s’encarregarà de la música amb el seu alter ego DJ, Joemary Olddoor & Wanker, un transmascle que promet fer ballar el personal amb una sessió petarda interrompuda per diverses actuacions.

La drag Chantal, amb ajuda de la vedet Lola Bastarda, presentarà els grups i solistes que demostraran les seves habilitats: joves cantants habituals de l’ambient com ara Sergio Cuho o Ivan Banderas.

També hi haurà actuacions de la drag Inerte i del grup de performance Nin-yo. I una desfilada de models en banyador. “Volem que sigui una tarda de diumenge diferent. On la gent balli i es sorprengui amb unes actuacions que no sempre passaran a l’escenari”, apunten. Les entrades es poden comprar al Casal Lambda i a La Bastarda (Balmes, 122). Amb 9 € ajudareu al fet que l’entitat segueixi oferint serveis que fa més de 35 anys que facilita a gais i lesbianes.

Si voleu aprofitar la vigília de festiu i passar-ho bé, el Razzmatazz ofereix aquesta nit una opció imbatible. Una nova edició de la festa gayfriendly Dancing Queen amb la mítica Sabrina Salerno com a convidada.

La cantant de Boys, boys, boys, estrella de l’italodisco i protagonista dels somnis humits de mols adolescents de finals dels 80, cantarà a l’escenari de la sala gran. L’artista es suma a la llarga llista d’artistes del passat que el Razz recupera de tant en tant per l’alegria de molts. Són molts els que encara recordem amb un somriure a la boca el pas per la sala de Bananarama o Samantha Fox. Precisament, de l’afició del club del carrer Almogàvers per recuperar estrelles del passat i ídols trash en vam parlar fa uns dies amb el seu programador, el DJ Buenavista, al programa Extraradi de COM Ràdio. Ho podeu escoltar aquí.

Si no teniu suficient motius per sortir aquesta nit de casa, al cartell de la festa Dancing Queen també hi trobareu a les noies de Super Vixens, l’embogida festa amb tocs lèsbics de la DJ Laura Put. Elles, aficionades com ningú als pits grossos, fa dies que compten les hores.

Aquest dilluns, dins de la programació del Festival Internacional de Cinema d’Autor de Barcelona, es pot veure la que molts crítics han qualificat com la millor pel·lícula gai dels últims anys. Es tracta de la britànica Weekend d’Andrew Haigh.

Aparentment, res que no haguem vist abans: noi coneix noi un divendres, es desperten junts, es tornen a veure dissabte i per últim cop diumenge. Però el que veiem és molt real. Són personatges de veritat, amb inseguretats i dubtes, que parlen de sentiments i del seu lloc al món. Ho fan en una història petita, amb una banda sonora excel·lent i molt ben filmada. No us la perdeu.