El rei del drama

dimecres, 3/12/2014 | Cinema, General

Xavier Dolan

Aquest divendres s’estrena a Catalunya l’última pel·lícula del jove i talentós director canadenc Xavier Dolan. Es tracta de Mommy (2014), el seu cinquè film, un psicodrama familiar amb el què va triomfar en l’última edició del Festival del Cannes. A continuació us explico unes quantes coses sobre la trajectòria de Dolan. Espero que us ajudin a anar al cinema a veure la seva nova proposta i a recuperar els seus anteriors treballs si encara no els heu vist. Val la pena.

És insultantment jove. Dolan va néixer el 1989 al Quebec. Amb 25 anys ja suma cinc pel·lícules. Un prodigi. És actor des dels 4 anys. També s’ha dedicat al doblatge. Va ser, per exemple, la veu de Ron Weasley en la versió quebequesa de la saga de Harry Potter. De formació autodidàctica, va fer el salt al guió i a la direcció amb 22 anys quan va rodar el seu primer film, J’ai tué ma mère (2009), una batalla descarnada entre una mare i un fill en gran part autobiogràfica.

No deixa indiferent. El seu cinema captiva a molts alhora que irrita altres. L’estimes o l’odies. Normalment s’encarrega del guió, la producció, la direcció i el muntatge de les seves pel·lícules. De vegades el seu cinema sembla improvisat i aquesta frescor traspassa la pantalla.

Li agrada inspirar-se en el seu entorn. És el cas de la seva segona pel·lícula, Les amours imaginaires (2010), una història sobre dos hipsters amb una estètica molt edulcorada. A partir d’aquest film, molts li van col·locar aquesta mateixa etiqueta. Però a ell no li agrada gens i per res es considera un modernet. A vegades, els seus detractors critiquen la seva forma de vestir. En realitat, és un apassionat de la moda. De fet, en les seves pel·lícules, ell mateix s’encarrega del vestuari, cosa que no vol dir que sigui ni molt menys un cineasta superficial.

És obertament gai. En les seves històries el tema de l’homosexualitat és recurrent. No es reconeix com una icona encara que li afalaga que li diguin. Li encanta el melodrama i assegura que fa pel·lícules per agitar i inspirar a la gent. En tots els seus films destaca una estètica i una banda sonora molt cuidades. Un bon exemple és Laurence Anyways (2012), tercer capítol de la seva trilogia d’amors impossibles, la història d’un professor que supera la trentena i que sense ser gai i sense deixar d’estimar la seva dona es decideix a ser el que sempre ha sentit que és: una dona.

Va dirigir un videoclip molt polèmic. Es tracta del curt que acompanyava la cançó College boy del grup Indochine. La producció està plena de violentes al·legories on del director denuncia l’assetjament escolar i la indústria armamentística nord-americana. El videoclip està protagonitzat per Antonie-Olivier Pilon, a qui ha recuperat per a un dels papers principals de Mommy.

No li agrada reconèixer influències. I sobre elles, per la seva joventut, se n’ha parlat molt: Almodóvar, Honoré, Demy… En la seva quarta pel·lícula, Tom à la ferme (2013), un thriller psicològic, molts van veure Hitchcock. Però Dolan ha confessat recentment que quan va rodar el film l’única pel·lícula que havia vist del director britànic era Vertígo. El jove director no té cap vergonya en reconèixer les seves llacunes. Abans de res, en les seves pel·lícules, s’imposa la seva pròpia personalitat. Una altra de les seves grans fonts d’inspiració és la seva infància. De petit, escoltava Céline Dion a casa amb la seva mare. A Mommy hi ha una bonica escena on un tema de la cantant quebequesa, On ne change pas, té un gran protagonisme. Per aquesta escena -i per tota la resta- no us perdeu la pel·lícula. A Dolan cal seguir-lo de prop.


Comenta

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús