En una nit com aquesta

diumenge, 12/10/2014 | General, Música

Kylie at The Liverpool Echo Arena, 2014 Kiss Me Once Tour. - 24 Sep 2014

Aquest dimarts 14 d’octubre és un dia una mica trist per a mi. És el meu aniversari, Kylie actua a Barcelona i -coses de la vida- estic lluny i no puc anar al concert de la meva artista favorita.

La meva relació amb Kylie ja és llarga i està plena d’alts i baixos. Però a hores d’ara ja la considero una vella amiga que m’ha fet feliç -també enfadar-me- en molts moments. Sempre dic que és l’única artista de la qual em considero fan. Jo mateix m’ho prenc a broma. Però m’he desplaçat en nombroses ocasions per veure-la actuar en directe. Durant dues hores, en els seus concerts, s’atura tot i el món em sembla un lloc millor. Així que m’agrada repetir sempre que puc.

Per començar, alguns antecedents. Jo ja era fan de Kylie en la meva infància. Recordo que un dels primers vinils que vaig comprar -i que encara conservo com un tresor- va ser el seu tercer disc, Rythm of Love. Va ser un d’aquells àlbums que et marquen per sempre. En aquell moment, amb 13 anys, Better The Devil You Know, ja era un himne per a mi tot i no tenir ni idea del que l’australiana cantava. Kylie es va guanyar un racó en el meu cor i encara que en els 90, sense Internet, a casa nostra va ser molt difícil seguir la seva carrera, alguns viatges puntuals a Anglaterra em van permetre no perdre-li la pista. Estava a Oxford l’estiu en què sonava Confide in Me i estava a Londres quan es va publicar, discretament després de la mort de Lady Di, el seu disc més indie, Impossible Princess.

La primera vegada que la vaig veure en directe també va ser a la capital britànica. Va ser l’any 2001, amb l’One A Night Like This Tour. En aquell moment, la cantant havia tornat a la primera posició de les llistes gràcies a Spinning Around  i als famosos mini pantalons daurats. Encara faltaven uns mesos per l’esclat de Can’t Get You Out Of My Head. Quan vaig tenir l’oportunitat de treure’m una espina i veure-la de front, va ser una gran experiència. Aquell concert va ser per a mi una autèntica revelació en un moment de molts canvis personals.


Aquella gira continua sent una de les meves favorites. Era un gran espectacle amb un punt kitsch que em va entusiasmar. Recordo diversos moments que em van posar la pell de gallina: l’entrada triomfal en una àncora cantant Loveboat, el moment libidinós de Butterfly o les banderes de Your Disco Needs You. Tot era hiperbòlic i exagerat. Llavors em vaig prometre que per poc que pogués no em perdria cap de les seves gires. I més o menys ho he complert. El Fever Tour el vaig veure a París, ciutat a la qual vaig viatjar després que la convocatòria d’una fatídica vaga general fes que se suspengués el seu primer concert programat a Espanya, al pavelló Olímpic de Badalona, el 2002. A la capital francesa vaig suar com feia temps que no ho feia en un concert. Cada vegada que recordo l’entrada en l’escenari d’aquella gira, se’m posen els pèls de punta.


He tingut sort i més o menys, coincidència o no, en aquests últims anys he vist a Kylie en concert en una dotzena d’ocasions. Vaig estar present en la primera nit del Showgirl a Glasgow i en el primer concert del X Tour a París. L’he vist en petits shows en el G.A.Y. de Londres, quan aquest local encara estava situat en el mític Astoria, i les seves gires m’han servit d’excusa per conèixer ciutats com Lió o tornar un munt de vegades més al Regne Unit. En el seu debut de Barcelona, el 2012 amb la gira Aphrodite: Les Folies Tour em vaig mullar a la Splash Zone i fins i tot  la vaig arribar a entrevistar -per Skype- per a la revista en la que es pubica aquest blog. En aquest temps -i fins avui- només m’he perdut l’Antitour i encara avui em penedeixo.

Per això avui és un dia una mica díficil de descriure. Kylie torna a actuar a Barcelona i ho fa el dia del meu aniversari. I aquesta vegada no puc viatjar per veure-la. Ja he vist un munt de vídeos per Internet d’aquesta gira i m’he autoconvençut que no passa res, que és una mica low cost, que li falta màgia i que no val tant la pena. El setlist és repetitiu, em dic. Els homenatges a Dalí o a l’escola Bauhaus no són per tant. I no paro de recordar, per treure ferro a l’assumpte, les moltes vegades que m’he cabrejat amb ella: per la seva mala elecció de singles, per les bones cançons que grava i no publica o perquè de vegades, doncs si, és una mica ximple . Però malgrat els seus errors i imperfeccions, em cau bé, no la deixo de seguir i sempre penso que em pot tornar a sorprendre (de fet, de tant en tant, ho fa).


Si esteu a Barcelona i mai heu vist a Kylie en directe, no ho dubteu: sobre l’escenari és quan més brilla. No és la millor cantant, no és la millor ballarina, però té àngel i sap com guanyar-se al públic. En els seus concerts es crea un clima de felicitat molt particular. A mi m’ha fet sentir molt bé en molts moments. I per aquest i molts altres motius sempre recomano a tothom anar a descobrir-la i deixar-se portar: cantar, ballar i, fins i tot, vestir-se per a l’ocasió. A tots els que podeu anar, us tinc una sana enveja. Així que si podeu, deixeu-vos de complexos i no us perdeu l’espectacle. Estic segur que sortireu amb un somriure a la boca.

Comenta

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús