Una bèstia escènica

dimarts , 29/10/2013 | General, Teatre

1271706_473467386084360_1201033498_o

El passat dilluns el Teatre Lliure va viure una gran festa. I el responsable té nom i cognoms: Asier Etxeandía. L’actor basc va portar per primer cop a Barcelona l’espectacle amb el que fa mesos que triomfa a Madrid, El intérprete, un energètic muntatge on barreja petits monòlegs i, sobretot, moltes cançons. El públic va acabar dempeus cantant i ballant i, segurament, una gran majoria amb ganes de repetir. Segur que torna.

El intérprete és un espectacle que li ha servit de teràpia a Etxeandía. El seu psicòleg deu estar molt content de la forma que ha escollit per enfrontar-se al seus fantasmes. L’actor va ser un nen solitari amb dificultats per relacionar-se. De petit es tancava a la seva habitació i cantava per la seva colla d’amics invisibles. I precisament això és el que fa aquí: tancar-se de nou a la seva cambra, fer un viatge imaginari a principis dels 80 i cantar per a tots nosaltres, convertits en els seus nous amics invisibles. Etxeandía interpreta amb energia i passió les cançons d’alguns dels seus ídols. I triomfa. Poques vegades es pot veure sobre l’escenari un actor tan entregat i amb un nivell d’energia tan alt. El intérprete és una bèstia amb un insultant domini escènic.

El repertori de l’espectacle és absolutament esquizofrènic. Etxeandía toca – i bé- tots els pals. Es fa seus temes com ara El cantante, d’Héctor Lavoe, i Puro teatro, de la Lupe. Impressiona amb una versió a pèl, sense micròfon, del clàssic Luz de luna, d’Álvaro Carrillo, i s’atreveix amb temes nous com ara Piel de actor que són una autèntica declaració d’intencions: “els meus ulls maquillats veuen més lluny”, diu l’intèrpret a la vegada que es pinta la cara i ens prepara per a la festa. I és que després d’una arrencada més introspectiva, l’artista ens recorda que en aquest teatre es pot ballar i revoluciona la platea amb Tú te me dejas querer, un número amb coreografia inclosa que posa per primera vegada a tothom dret.


Durant l’espectacle, Etxeandía s’atreveix amb clàssics com ara Volver, de Carlos Gardel, barrejats amb temes com el Like a Virgin de Madonna o El señorito d’Isabel Pantoja. Talking Heads, Janes Joplin, David Bowie o els Rolling Stones també són presents en el seu variat repertori. Un altre dels moments estel·lars és quan interpreta Por qué a mí me cuesta tanto, el tema que l’actor va gravar fa uns anys amb Fangoria per una pel·lícula que mai es va arribar a fer i que molta gent va descobrir en l’últim capítol del ‘reality show’ Alaska y Mario.

A El intérprete, Etxeandía acostuma a tenir algun convidat. Per al seu debut a Barcelona no podria haver escollit millor: la Terremoto de Alcorcón es va a ficar el públic a la butxaca amb un moment surrealista i divertit com pocs. La parella es va treure de la màniga una versió en castellà del darrer senzill de Daft Punk, el Lose yourself to dance reconvertit en Piérdete al bailar. Els “Come On” de la tornada es van convertir en uns sonors “Jamón” amb la vedet tallant pernil i cridant “¡Jamón para todos!”. Aleshores tres noies del Lliure van aparèixer amb safates de pernil i van començar a repartir pernil del bo entre tots els assistents al mateix temps que una foto de Whoopi Goldberg vestida de monja apareixia en una pantalla. Pot semblar una tonteria però va funcionar de meravella. Potser el tequila que havien repartit una mica abans també va ajudar. La parella va acabar el seu número amb un homenatge a Lou Reed i una particular versió del Walk on the wild side.

Després de veure l’espectacle un pot arribar a la conclusió que Etxeandía té l’ego gran. Però també queda clar que no ho és tant com el seu talent. El intérprete és una oda a la diferència on l’actor fa una botifarra als ressentits, als que es van atrevir en el seu moment a amargar-li la vida. “Defensa el teu barret, per ridícul que sembli”, resumeix l’actor. I ell fa molt bé en estar orgullós del seu.

Comenta

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús