Rei de reines

dimecres, 25/01/2012 | Clubs, DJ, General, Música

Boy George 6.jpg

El britànic Boy George és una llegenda del pop. Als 80, es va fer famós com el cantant androgin de Culture Club i va triomfar amb temes com Karma Chameleon. Tot i que mai ha abandonat la seva carrera musical, durant uns anys, només es parlava d’ell a causa de diversos escàndols: va ser condemnat a escombrar els carrers de Nova York quan van trobar cocaïna al seu apartament i va ser empresonat a Londres per retenir un escort a casa seva. Ara, amb 50 anys, presumeix d’haver deixat les drogues i volta pel món fent de DJ mentre prepara el retorn de la seva famosa banda. L’artista serà l’estrella de la festa Who’s The Boss al Cabaret Berlín, club que torna a obrir portes després d’estar tancat tres mesos degut a una sanció. Hem aprofitat l’ocasió per parlar amb ell.

Quina és l’última vegada que vas venir a Barcelona?
Va ser per punxar en una macro festa gai que es feia dins d’un festival, el LoveBall, al 2006. Va ser fantàstic. M’encanta la ciutat tot i que no hi vinc gaire. En canvi, a Eivissa hi vaig tots els estius.

Què podem esperar de la teva sessió al Cabaret Berlín?
Molt funky, deep house i temes molts sexys. Sóc molt eclèctic. Cada cop em costa més encasellar-me en un gènere: puc punxar des de techno a grans clàssics. M’adapto a la situació. Però si tinc l’oportunitat de jugar dur, jugo dur.

Aquest any compleixes tres dècades en la industria musical. Què penses quan mires fotos teves dels 80?
És com mirar a un altre persona. Hi ha fotos que m’agraden i altres que no. Però no miro mai enrere, no visc en el passat. A mi m’agrada viure l’ara. No en el futur ni l’ahir. Visc el moment. Sempre em pregunten si enyoro aquella època i la resposta és que esclar que no. De cap manera! Va ser meravellós, vaig viure moltes experiències. Però ara gaudeixo molt més del que faig.

Encara surts molt de festa?
No, ja no vaig a clubs. Només quan he de punxar. Quan no treballo, és l’últim que vull fer. No tinc la necessitat d’anar a una discoteca. M’avorreixo!

T’agrada el panorama quan surts de nit?
No, falta actitud. A Londres, els únics clubs que m’agraden són alguns llocs gais on es punxa un determinat tipus de música. Però l’escena clubbing a Anglaterra és un desastre! Hi ha excepcions com ara Ministry of The Sound. Però a la gran majoria de discoteques, sobretot a les heteros, la música que sona és molt cutre. Aquest r&b que vol semblar house… Per favor! No suporto Taio Cruz i companyia! Fa deu o quinze anys, Londres era el millor lloc del món per ser DJ. Ara, els millors DJ britànics mai punxen al Regne Unit. Han de marxar fora. És molt estrany!

T’agrada la música que es fa avui en dia?
Em costa trobar coses que em cridin l’atenció. Tot em sona igual! L’altre dia parlava amb un amic de l’r&b actual. Espero que canviï. De fet, crec que canviarà aviat. Perquè és fotudament avorrit! No vull veure més artistes movent el cul, parlant de si sóc una puta o de si li han robat el novio. No hi ha cap tipus de missatge. És molt depriment!

Però hi ha algun artista que t’agradi?
És una pregunta difícil… M’encanta Lana del Rey. Penso que es fantàstica. T’imagines que al final tot és una broma i en realitat és un home? També m’agrada molt Antony and the Johnsons. I Empire Of The Sun. El seu tema We Are The People és una de les meves cançons favorites dels últims deu anys. També escolto coses antigues. Quan estic a casa m’agrada posar-me a Joni Mitchell o David Bowie.

Fa poc vas publicar un llibre amb fotos teves titulat King of Queens. És així com et sents, el rei de les reines?
M’agrada la idea. Mai he encaixat en la imatge que moltes vegades es vol vendre dels gais, amb cossos perfectes i depilats. Segurament vaig ser un dels primers homes coneguts que vaig utilitzar el maquillatge sense manies. També adoro el món del les drag queens i hi tinc molta connexió. Són una minoria dins d’una minoria i jo sempre m’he sentit així, com un outsider en un grup ja de per si minoritari.

Com et sents al saber que vas obrir el camí per altres artistes gais?
De tant en tant apareix gent que ajuda a canviar la forma de percebre les coses. La meva gran influència va ser David Bowie. Jo m’emmirallava en ell: la roba, el maquillatge.. l’adoro. Segurament, per a ell, va ser algú altre. Si jo he pogut influir en algú, me n’alegro. Al món sempre va bé una mica més de color!

Al primer senzill del teu últim treball, Turn 2 Dust, tractaves el tema de l’homofòbia. Creus que encara hi ha molta feina per fer?
Absolutament. Hi ha molts llocs on encara gai i lesbianes tenen molts problemes. Només cal viatjar una mica per adonar-se. No ens podem relaxar. I no cal anar tan lluny. La situació és lamentable a alguns països d’Europa de l’est, a Rússia, a Sud-Àfrica… Hi ha masses llocs on encara no es pot ser lliure.

El passat 31 de desembre Culture Club va tornar oficialment amb un concert a Austràlia. Com va anar?
Vam tocar la nit de Cap d’Any a Sydney i va ser fantàstic. Segurament, un dels nostres millors concerts. Em vaig sentir molt còmode amb els meus companys. Feia 15 anys que no tocàvem junts. I hem tornat amb força. Tenim ganes de fer moltes coses aquest any.

Hi haurà nou àlbum?
Estic escrivint cançons amb Mark Ronson i publicarem un disc a l’estiu. Volem que sigui un gran treball. Però serà un disc madur, relaxat. No pensem ni en les ràdios ni en les llistes d’èxits. No volem competir amb Britney Spears.

Sortireu de gira?
I tant! Aquesta és la idea. Amb les descarregues il·legals, el millor que ara mateix pot oferir un artista són actuacions en directe, experiències úniques i irrepetibles. Hi ha molts llocs a on mai va anar amb la banda i que volem visitar. Tant de bo vinguem a Barcelona. Senyors del Sónar, prenguin nota, volem venir a tocar al seu festival!

Comenta

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús