
Si hi ha una sèrie que m’ha captivitat durant el 2009 és Glee. La Marta Salicrú ja va parlar d’aquesta sèrie fa unes quantes setmanes al seu blog. Estic totalment d’acord amb ella: Glee és el més semblant al paradís fet sèrie de televisió. Jo també hagués format part del Glee Club del meu institut si hagués existit.
Alguns crítics i revistes han qualificat aquesta sèrie sobre el cor d’un institut nord-americà com la més gai de la història. No seré jo qui digui que no, però vaja, a mi Dinastía o Melrose Place em semblen força més ‘gayer’. Tot i així no es pot negar que una sèrie plena de números musicals que versionen des de temes de Beyoncé i Madonna a grans números de musical té molta ploma. O sinó mireu aquesta versió del tema principal de ‘Wicked’. Pell de gallina:
El noi protagonista d’aquesta versió de ‘Defying gravity’ és un dels personatges protagonistes de la sèrie: Kurt Hummel (Chris Colfer), un noi gai víctima del ‘bullying’ i secretament enamorat de Finn (Cory Monteith) , el capità de l’equip de futbol americà. Al primer capítol el seu personatge també es va marcar una acurada versió de ‘Mr. Cellophane’ del musical ‘Chicago’. Un altre gran moment de la sèrie també inspirat en un altre musical –‘Cabaret’, en aquest cas- va ser aquest:
Com podeu veure es tracta d’una versió on apareix de nou la competitiva Rachel (la molt gran Lea Michele) acompanyada en aquest cas per Kristin Chenoweth, super estrella de Broadway ( i de la sèrie ‘Pushing daisies’, convidada especial d’un capítol.
La sèrie està plena de grans personatges però mereix una menció especial Sue Sylvester, la competitiva capità de les Cheerio. L’actriu que l’interpreta és Jane Lynch, una de les poques actrius nord-americanes obertament lesbianes. Aquesta és un altre de les picades d’ullet al món lèsbic d’aquesta gran sèrie que en el últim capítol de la primera temporada també descobria que entre dues de les animadores, Brittany i Santana, també hi havia alguna cosa més que una bonica amistat. Per si fos poc, la sèrie ha fitxat per la segona tanda de capítols (que no començaran a fins l’abril) a Idina Menzel, la grandíssima actriu que va convertir ‘Defying gravity’ en un fenomen i autèntic ídols de lesbianes de tot el món. Llarga vida a Glee!
Periodista amb ganes de divertir-se. Somia amb un món dominat per drag queens i on només sona música pop.
musica
30/12/2009 10:55
oh, el moment de la Chenoweth cantant Cabaret va ser un dels més espaterrants del que portem de temporada: pell de gallina! ah, i confessió que ha estat una de les cançons més interpretades en els meus recitals domèstics: IT’S GONNA HAPPEN! HAPPEN SOMETIME! MAYBE THIS TIME I’LL WIIIIIIN! I can’t wait fins que torni… a l’abril!!! no sé perquè ens fan això…
musica
30/12/2009 10:58
Per cert, i parlant de plomes. L’altre dia un company de Time Out comentava com un amic seu gai havia quedat decebut per la poca ploma de Allà on viuen els monstres, ja que, segons afirmava, la pel·lícula s’havia prefigurat com un dels films més gai de la temporada… 0_o
Josep Maria Sarri
30/12/2009 11:08
Jo et vull veure cantar ‘Maybe this time’!
A mi ‘Allà on viuen els monstres’ no em va semblar gens gai. I no seré guay, però em va avorrir una mica!