10 cançons del 2014

dimecres, 17/12/2014 | General, Música

Maddie-Ziegler

Aquests dies tot són llistes. Són molts els que escrivim rànquings amb els millors temes i àlbums de l’any. Confesso que aquest any la meva llista a Spotify és una mica pobra. Hi ha 50 cançons, força menys que en altres ocasions. No sé si sóc jo o aquest any ha estat un any una mica més trist en el món del pop festiu. És una llista curta però amb algunes cançons importants. D’aquestes, algunes han sigut súper èxits i altres no tant. De les 50, destaco 10 –sense un ordre particular- que són de les que més he escoltat i que més m’han marcat en aquest any que ja s’acaba. La resta, aquí.

Chandelier. Sia

Per a molts és, sens dubte, la cançó de l’any. Que llesta Sia que pot escriure temes per totes les dives (Beyonce, Rihanna, Kylie…) i encara guardar-se el millor per a ella. Ara ningú nega que Chandelier ha sigut un fenomen però li va costar arrancar. Tot va canviar quan l’australiana va presentar el videoclip protagonitzat per Maddie Ziegler, la nena que balla de forma espectacular en un apartament buit. No sé vosaltres però jo ja desitjo que arribi Carnaval per vestir-me com ella i marcar-me la coreografia baixant per la Rambla. Farieu bé d’estudiar-vos aquest tutorial amb mi. 

Rather Be. Clean Bandit

És un dels temes més populars de l’any. Ho demostren les més de 188 milions de visites que acumula el vídeo a YouTube. Tot i que va començar a sonar al desembre, el tema es va publicar oficialment a principis de gener i des d’aleshores no ha deixat de fer-se cada cop més popular. Els violins, el piano, la veu de Jess Glynne, tot desprèn bon rotllo i alegria. Entren ganes de posar-se els auriculars i sortir a passejar amb un somriure a la boca.

Solo Dancing. Indiana

Indiana no és sueca. És britànica. Però podria estar a la mateixa lliga que Robyn, Tove Lo o Frida Sundemo (de la que també incloc un parell de temes a la llista). Aquest any la coneixíem amb aquest tema, cantat amb una particular desgana, però totalment magnètic. Escolteu també el remix de Chris Lake. Enganxa.

Living without you. Monarchy

El duet britànic no acaba d’enlairar en popularitat. I és una llàstima quan segueixen facturant temes com aquest. Agredolç com pocs, a mi em posa la pell de gallina. Si la meva relació de parella acabés, ja sé quina seria la meva banda sonora. El 20 de febrer tornen a Barcelona. No us els perdeu.

Crying for no reason. Katy B

Per a mi, Little Red, el segon àlbum de la britànica Katy B, ha sigut un dels discos de l’any. I tot gràcies a temes com aquest, una impressionant balada electrònica sobre com tenir un moment de debilitat sense raó. De nou, pell de gallina. No us perdeu tampoc aquesta interpretació en directe. Impecable.

Do it again. Röyksopp & Robyn

Un dels temes més eufòrics de l’any. La combinació de la sueca Robyn amb els noruegs Röyksopp s’esperava letal. I tot i que al final potser va ser menys del que se’ns prometia, només per aquesta cançó ja va valer la pena la unió. Afortunats sou els que la vau poder gaudir en directe al Sónar. Una cançó electropop palpitant que aconsegueix sempre posar-me dempeus. Bravo.

Flawless. Beyonce

El disc visual de Beyoncé va arribar de forma inesperada a finals de l’any passat. Vam quedar en xoc i impressionats per aquell moment històric per la indústria musical del que tant se n’ha parlat. Hem tingut un any per degustar-lo. La meva cançó favorita ha anat canviant amb els mesos. Però el que finalment va ser cinquè single ha estat sempre en el Top 3. Ja sigui la versió amb el sample del discurs de Chimanda Ngozi Adichie o la més recent amb el rap de Nicki Minaj, és una obra mestra. Llarg regnat a la reina.

L’été en hiver. Christophe Willem

Volia afegir una cançó francesa entre les mes destacades. Aquesta darrera part de l’any he après molt del pop del país veí i he afegit a la meva llista de reproducció noms que desconeixia com ara M. Pokora, Zaz o Shy’m. Un dels artistes francesos que ja seguia era Christophe Willem, que acaba de publicar el seu nou disc, Parait-il, i està prou bé, a l’alçada de l’anterior. Es nota la mà al darrera de bona part de l’equip més proper a Kylie Minogue, com el productor musical Steve Anderson o el director creatiu, William Baker. I m’agrada.

Love never felt so good. Michael Jackson

La idea de recuperar temes antics de Michael Jackson i publicar-los, m’espanta. I per això, quan va sortir, no vaig fer gaire cas d’aquesta cançó. Però els mesos m’han demostrat que és un clàssic. De fet, un súper clàssic (potser perquè la primera versió data del 1983). S’enganxa, em fa somriure i em fa moure els peus. I la col·laboració de Justin Timberlake em porta bons records, quan per fi el vaig poder veure en directe en el que, sens dubte, ha estat una de les millors gires de l’any.

Indiana. Tom Aspaul

Jo no era conscient però Spotify diu que aquesta és la cançó que més he escoltat aquest any. No ho dubto. Em sembla una petita delícia. La vaig descobrir una mica abans que s’anunciés que Kylie havia gravat una versió titulada Feels so good per el seu malaguanyat àlbum Kiss me once, una versió que ha quedat amagada i que mai ha estat promocionada i que també està prou bé. Prou bé perquè l’original és una meravella. I mira que jo m’estimo a l’australiana. Però la versió d’Aspaul és millor. La podria tenir en repetició durant hores. Potser algun dia va passar i per això Spotify l’ha col·locat com el meu número 1.

Pray to God. Calvin Harris feat. Haim

Molts diuen que l’últim àlbum de Calvin Harris sembla un disc de gran èxits. La seva fórmula, sempre acompanyat per grans noms del panorama musical, funciona de forma eficaç per les ràdios comercials. I tot i que a vegades peca de repetitiu, d’altres ens sorprèn amb propostes com aquesta. Les germanes Haim posen la veu a aquesta eufòrica cançó que es mereix triomfar en els pròxims mesos. Feu la prova i poseu-la a tot volum mentre conduïu. Acabareu cridant i desitjant que arribi el bon temps. Infal·lible.

Tags: , , , , , , , , , , , , , , ,

El rei del drama

dimecres, 3/12/2014 | Cinema, General

Xavier Dolan

Aquest divendres s’estrena a Catalunya l’última pel·lícula del jove i talentós director canadenc Xavier Dolan. Es tracta de Mommy (2014), el seu cinquè film, un psicodrama familiar amb el què va triomfar en l’última edició del Festival del Cannes. A continuació us explico unes quantes coses sobre la trajectòria de Dolan. Espero que us ajudin a anar al cinema a veure la seva nova proposta i a recuperar els seus anteriors treballs si encara no els heu vist. Val la pena.

És insultantment jove. Dolan va néixer el 1989 al Quebec. Amb 25 anys ja suma cinc pel·lícules. Un prodigi. És actor des dels 4 anys. També s’ha dedicat al doblatge. Va ser, per exemple, la veu de Ron Weasley en la versió quebequesa de la saga de Harry Potter. De formació autodidàctica, va fer el salt al guió i a la direcció amb 22 anys quan va rodar el seu primer film, J’ai tué ma mère (2009), una batalla descarnada entre una mare i un fill en gran part autobiogràfica.

No deixa indiferent. El seu cinema captiva a molts alhora que irrita altres. L’estimes o l’odies. Normalment s’encarrega del guió, la producció, la direcció i el muntatge de les seves pel·lícules. De vegades el seu cinema sembla improvisat i aquesta frescor traspassa la pantalla.

Li agrada inspirar-se en el seu entorn. És el cas de la seva segona pel·lícula, Les amours imaginaires (2010), una història sobre dos hipsters amb una estètica molt edulcorada. A partir d’aquest film, molts li van col·locar aquesta mateixa etiqueta. Però a ell no li agrada gens i per res es considera un modernet. A vegades, els seus detractors critiquen la seva forma de vestir. En realitat, és un apassionat de la moda. De fet, en les seves pel·lícules, ell mateix s’encarrega del vestuari, cosa que no vol dir que sigui ni molt menys un cineasta superficial.

És obertament gai. En les seves històries el tema de l’homosexualitat és recurrent. No es reconeix com una icona encara que li afalaga que li diguin. Li encanta el melodrama i assegura que fa pel·lícules per agitar i inspirar a la gent. En tots els seus films destaca una estètica i una banda sonora molt cuidades. Un bon exemple és Laurence Anyways (2012), tercer capítol de la seva trilogia d’amors impossibles, la història d’un professor que supera la trentena i que sense ser gai i sense deixar d’estimar la seva dona es decideix a ser el que sempre ha sentit que és: una dona.

Va dirigir un videoclip molt polèmic. Es tracta del curt que acompanyava la cançó College boy del grup Indochine. La producció està plena de violentes al·legories on del director denuncia l’assetjament escolar i la indústria armamentística nord-americana. El videoclip està protagonitzat per Antonie-Olivier Pilon, a qui ha recuperat per a un dels papers principals de Mommy.

No li agrada reconèixer influències. I sobre elles, per la seva joventut, se n’ha parlat molt: Almodóvar, Honoré, Demy… En la seva quarta pel·lícula, Tom à la ferme (2013), un thriller psicològic, molts van veure Hitchcock. Però Dolan ha confessat recentment que quan va rodar el film l’única pel·lícula que havia vist del director britànic era Vertígo. El jove director no té cap vergonya en reconèixer les seves llacunes. Abans de res, en les seves pel·lícules, s’imposa la seva pròpia personalitat. Una altra de les seves grans fonts d’inspiració és la seva infància. De petit, escoltava Céline Dion a casa amb la seva mare. A Mommy hi ha una bonica escena on un tema de la cantant quebequesa, On ne change pas, té un gran protagonisme. Per aquesta escena -i per tota la resta- no us perdeu la pel·lícula. A Dolan cal seguir-lo de prop.


Tags: , , ,

La revolució travesti

dijous, 6/11/2014 | Clubs, Drags, General, Música

Shimai

11 aspirants. Una única corona. 10.000 euros de premi. Aquest és el punt de partida de la nova festa-reality show que s’han tret de la màniga els responsables de la versió catalana de ¡Qué trabaje Rita!. Es tracta de la Barcelona Drag Race, una competició ferotge dividida en sis gales que comença diumenge a la Sala Apolo i que s’allargarà durant sis mesos. La final es celebrarà el mes d’abril.

Els organitzadors porten temps preparant aquest sarau que va arrancar amb un càsting al que es van presentar un centenar d’aspirants. Entre les finalistes hi ha noms coneguts de l’ambient barceloní com Luna Diva, Sílfide o Patrol. També noms habituals del Pride com Angelita la Perversa, presentadora els dos darrers anys de la gala per escollir, precisament, a la millor drag de l’Orgull. I altres noms que no teníem presents però que només donant un cop d’ull a les fotos i als vídeos que s’han fet públics poden convertir-se en una gran revelació com, per exemple, Éxtasis Liquuid. Algunes de les candidates arribaran expressament de ciutats com Sevilla, Santa Cruz de Tenerife o Roma amb l’únic objectiu de fer-se amb la corona.


Les gales seran presentades per les Shimai (a la foto principal) i comptaran amb un jurat liderat per la reapareguda Deborah Ombres i per la sempre divertida Terremoto de Alcorcón. I també tindran diversos artistes convidats. La primera serà Soraya però durant els pròxims mesos es podrà veure a Kate Ryan, els Vengaboys o Gala.

En cada festa hi haurà quatre nominades. Una serà expulsada per decisió del jurat. Una serà salvada per decisió del públic. I les altres dues faran una prova externa. Aquestes proves es podran veure a través de Facebook i YouTube. La que guanyi, podrà escollir la cançó que interpretarà en la pròxima gala. La que perdi, no sabrà quin tema li toca defensar fins el darrer moment.

Inspirat en el mític RuPaul’s Drag Race, la nova festa promet unes quantes tardes-nits divertides.

I vosaltres? Esteu preparats per la batalla travesti? Aquí teniu una galeria amb les candidates perquè comenceu a escollir a la vostra favorita:

Tags: , , , , , , , , ,

La nit més terrorífica

dijous, 30/10/2014 | Clubs, DJ, Esports, General, Música

Halloween Panteres Grogues

Per què no celebrar les festes d’estil americà i la Castanyada si ho podem fer tot? Això és el que pensen els membres del club esportiu LGBT Panteres Grogues, que aquest any estan celebrant el seu 20 aniversari i tenen moltes ganes de passar-s’ho bé. Aquest divendres reten homenatge a la nit dels morts amb una gran sessió a El Latino, la sala petita del Teatre Principal. I de nou la seva festa té pinta de ser antològica.

A aquests nois i noies esportistes els agrada molt disfressar-se i qualsevol excusa és bona per posar-se alguna cosa amb la que mostrar la seva creativitat o ensenyar una mica (o molta) carn. De fet, la festa més popular i concorreguda de les que organitzen és la de Carnaval, una celebració molt popular que cada any se supera. Si veu anar-hi, segur que encara teniu molt present l’edició d’aquest any amb les Chanclettes. O la festa que van organitzar a la mateixa sala per tancar el seu torneig multiesportiu, el Panteresports, el passat mes de setembre.

A causa d’aquestes ganes de disfressar-se, ja fa uns anys que també organitzen una festa de Halloween, una sessió que també ha estat molt ben rebuda entre els seus socis i simpatitzants i que aquest any, un cop més, fa un salt endavant i creix en ambició.

Divendres a la nit al Teatre Principal podreu passar-ho malament en un particular túnel del terror ple de personatges monstruosos. Us haureu d’enfrontar a espectres, bruixes, calaveres i morts vivents en un passadís impregnat de teranyines. Els responsables de l’ambientació seran els grups de teatre i dansa de l’entitat, que fa dies que es preparen per espantar-vos. Els encarregats de la música seran els nois de La Ká, uns altres grans aficionats a posar-se draps i transvestir-se les vegades que calgui.

Sent una festa de Panteres Grogues, estem segurs que el nombre de persones disfressades serà molt alt. I la qualitat, elevada. Així que poseu una mica d’atenció. No val presentar-se amb qualsevol cosa. Per als millors, es repartiran premis. No tingueu mala consciència per celebrar una festa tan ianqui en plena Rambla. En sortir segur que trobeu a una simpàtica castanyera a qui li podreu comprar un parell de moniatos. Segur que nous amics amb qui menjar-los, no us falten.

Divendres 31. 23.55 h. El Latino (Les Rambles, 27)

Tags: , , , ,

En una nit com aquesta

diumenge, 12/10/2014 | General, Música

Kylie at The Liverpool Echo Arena, 2014 Kiss Me Once Tour. - 24 Sep 2014

Aquest dimarts 14 d’octubre és un dia una mica trist per a mi. És el meu aniversari, Kylie actua a Barcelona i -coses de la vida- estic lluny i no puc anar al concert de la meva artista favorita.

La meva relació amb Kylie ja és llarga i està plena d’alts i baixos. Però a hores d’ara ja la considero una vella amiga que m’ha fet feliç -també enfadar-me- en molts moments. Sempre dic que és l’única artista de la qual em considero fan. Jo mateix m’ho prenc a broma. Però m’he desplaçat en nombroses ocasions per veure-la actuar en directe. Durant dues hores, en els seus concerts, s’atura tot i el món em sembla un lloc millor. Així que m’agrada repetir sempre que puc.

Per començar, alguns antecedents. Jo ja era fan de Kylie en la meva infància. Recordo que un dels primers vinils que vaig comprar -i que encara conservo com un tresor- va ser el seu tercer disc, Rythm of Love. Va ser un d’aquells àlbums que et marquen per sempre. En aquell moment, amb 13 anys, Better The Devil You Know, ja era un himne per a mi tot i no tenir ni idea del que l’australiana cantava. Kylie es va guanyar un racó en el meu cor i encara que en els 90, sense Internet, a casa nostra va ser molt difícil seguir la seva carrera, alguns viatges puntuals a Anglaterra em van permetre no perdre-li la pista. Estava a Oxford l’estiu en què sonava Confide in Me i estava a Londres quan es va publicar, discretament després de la mort de Lady Di, el seu disc més indie, Impossible Princess.

La primera vegada que la vaig veure en directe també va ser a la capital britànica. Va ser l’any 2001, amb l’One A Night Like This Tour. En aquell moment, la cantant havia tornat a la primera posició de les llistes gràcies a Spinning Around  i als famosos mini pantalons daurats. Encara faltaven uns mesos per l’esclat de Can’t Get You Out Of My Head. Quan vaig tenir l’oportunitat de treure’m una espina i veure-la de front, va ser una gran experiència. Aquell concert va ser per a mi una autèntica revelació en un moment de molts canvis personals.


Aquella gira continua sent una de les meves favorites. Era un gran espectacle amb un punt kitsch que em va entusiasmar. Recordo diversos moments que em van posar la pell de gallina: l’entrada triomfal en una àncora cantant Loveboat, el moment libidinós de Butterfly o les banderes de Your Disco Needs You. Tot era hiperbòlic i exagerat. Llavors em vaig prometre que per poc que pogués no em perdria cap de les seves gires. I més o menys ho he complert. El Fever Tour el vaig veure a París, ciutat a la qual vaig viatjar després que la convocatòria d’una fatídica vaga general fes que se suspengués el seu primer concert programat a Espanya, al pavelló Olímpic de Badalona, el 2002. A la capital francesa vaig suar com feia temps que no ho feia en un concert. Cada vegada que recordo l’entrada en l’escenari d’aquella gira, se’m posen els pèls de punta.


He tingut sort i més o menys, coincidència o no, en aquests últims anys he vist a Kylie en concert en una dotzena d’ocasions. Vaig estar present en la primera nit del Showgirl a Glasgow i en el primer concert del X Tour a París. L’he vist en petits shows en el G.A.Y. de Londres, quan aquest local encara estava situat en el mític Astoria, i les seves gires m’han servit d’excusa per conèixer ciutats com Lió o tornar un munt de vegades més al Regne Unit. En el seu debut de Barcelona, el 2012 amb la gira Aphrodite: Les Folies Tour em vaig mullar a la Splash Zone i fins i tot  la vaig arribar a entrevistar -per Skype- per a la revista en la que es pubica aquest blog. En aquest temps -i fins avui- només m’he perdut l’Antitour i encara avui em penedeixo.

Per això avui és un dia una mica díficil de descriure. Kylie torna a actuar a Barcelona i ho fa el dia del meu aniversari. I aquesta vegada no puc viatjar per veure-la. Ja he vist un munt de vídeos per Internet d’aquesta gira i m’he autoconvençut que no passa res, que és una mica low cost, que li falta màgia i que no val tant la pena. El setlist és repetitiu, em dic. Els homenatges a Dalí o a l’escola Bauhaus no són per tant. I no paro de recordar, per treure ferro a l’assumpte, les moltes vegades que m’he cabrejat amb ella: per la seva mala elecció de singles, per les bones cançons que grava i no publica o perquè de vegades, doncs si, és una mica ximple . Però malgrat els seus errors i imperfeccions, em cau bé, no la deixo de seguir i sempre penso que em pot tornar a sorprendre (de fet, de tant en tant, ho fa).


Si esteu a Barcelona i mai heu vist a Kylie en directe, no ho dubteu: sobre l’escenari és quan més brilla. No és la millor cantant, no és la millor ballarina, però té àngel i sap com guanyar-se al públic. En els seus concerts es crea un clima de felicitat molt particular. A mi m’ha fet sentir molt bé en molts moments. I per aquest i molts altres motius sempre recomano a tothom anar a descobrir-la i deixar-se portar: cantar, ballar i, fins i tot, vestir-se per a l’ocasió. A tots els que podeu anar, us tinc una sana enveja. Així que si podeu, deixeu-vos de complexos i no us perdeu l’espectacle. Estic segur que sortireu amb un somriure a la boca.

Tags: , , , , , ,

Una llei històrica

divendres, 3/10/2014 | General

homofobia_02

És una gran notícia: el Parlament de Catalunya va aprovar aquest dijous la llei de drets de les persones gais, lesbianes, bisexuals, i transsexuals i per a l’eradicació de l’homofòbia, la lesbofòbia i la transfòbia. Es tracta d’una norma que protegirà de forma genèrica els drets de la comunitat LGBT i que suposa donar resposta a una reclamació històrica. Una vegada més, Catalunya és capdavantera amb una llei pionera en el marc internacional.

Arribar fins aquí no ha estat fàcil. Han calgut anys de treball de les entitats i els grups polítics. A la llei se li ha donat voltes, ha rebut esmenes, ha patit canvis, però al final s’ha aconseguit l’objectiu desitjat. I cal felicitar a totes les parts implicades i recordar-los que, si volen, es poden arribar a assolir acords. El teixit associatiu LGBT de Barcelona porta molt de temps dividit. Els diferents posicionaments s’escenifiquen cada any durant les celebracions al voltant del 28 de juny, el Dia de l’Orgull Gai, quan entitats i empreses estan obligades a triar sumar-se a la celebració històrica i reivindicativa o a la festiva. Des de fora, molta gent no entén aquesta divisió. I estaria bé que es pogués arribar a algun tipus d’entesa. Com ha quedat clar amb l’aprovació de la Llei contra l’homofòbia, units, som més forts.

Tristament, el cas català és una excepció. Per motius personals, estic passant un temps fora del país. En concret, a la Guaiana Francesa, al nord del continent sud-americà. I aquí estic tornant a veure el que significa viure en una societat homofòbica. Li explicava ahir a un amic això de la nova llei catalana i no donava crèdit. Encara que aquest racó del món pertany a Europa i no és un dels 77 països on l’homosexualitat es persegueix, encara queda molta feina per fer. La gent té por que es conegui la seva orientació sexual, fan servir aplicacions com Grindr però no s’atreveixen a mostrar la cara, les mostres d’afecte en públic estan prohibides i els llocs de trobada són pocs i estan amagats. Fa unes setmanes vaig anar a l’única festa gai que organitzen cada dos o tres mesos a la illa caribenya de Martinica. Se celebrava en una localització secreta que s’anunciava unes poques hores abans i per arribar calia conduir gairebé una hora pel mig d’un bosc tropical per arribar a un petit i recòndit carbet decorat orgullosament amb un bandera amb l’arc de Sant Martí. A l’interior, l’ambient era de gran celebració, amb gais, lesbianes i transsexuals, passant-ho bé junts en el seu petit i breu oasi de llibertat. A fora, diversos agents de seguretat armats controlaven que ningú aliè a la festa la pogués espatllar. La seva normalitat és aquesta.

L’homofòbia continua sent un greu problema en molts racons del món. Fa pocs dies, per posar un altre exemple, es coneixen unes xifres sobre víctimes de l’homofòbia al Brasil que feien posar els pèls de punta. Avui a Catalunya és un dia de celebració però no ens oblidem del que passa en molts altres punts del planeta. Encara ens queda un gran camí per recórrer.

Torna la Rita

dijous, 18/09/2014 | Clubs, DJ, General, Música

1012093_222646844602991_421855108_n

Sens dubte, la festa revelació en l’ambient gai barceloní la temporada passada va ser ¡Qué trabaje Rita!, un format importat de Madrid però que a la nostra ciutat va triomfar i va créixer superant a la festa original.

Els responsables del sarau s’han pres uns mesos de descans després del comiat que van muntar coincidint amb l’Orgull Gai a l’annex del Palau Sant Jordi i aprofiten la festa de la Mercè per tornar a la sala on millor els han sortit les coses: la Sala Apolo.

Aquest diumenge celebren la seva reentré amb un cartell carregat, com és habitual, de transvestits de tot tipus però també amb dos duos recuperats del bagul dels records però que encaixen perfectament en la filosofia de la festa: Las Grecas i Baccara.

No deixa de ser sorprenent veure de tant en tant en el temple de l’indie barceloní a grups amb olor de naftalina que pugen a l’escenari disposats a donar-ho tot davant un públic entregat que no es pren els seus xous massa seriosament. Segurament, la majoria de vegades, aquests artistes no són molt conscients d’on s’han ficat però aquest és part de l’encant d’una festa que segur que viu un altre gran moment quan las Grecas (o més aviat les seves hereves) interpretin allò de Te estoy amando locamente.


I el mateix succeirà quan sigui el torn de Baccara -o el que queda d’elles-, una parella amb una història força particular que va tenir fins i tot el seu moment de glòria eurovisiva representant a Luxemburg el 1978 amb Parlez-vous français, tema a reivindicar i precursor d’una de les millors cançons de Girls Aloud. Evidentment, tampoc faltaran en el seu repertori les seves cançons més conegudes: Sorry I’m a lady i Yes Sir, I can boogie. El terra de l’Apolo tornarà a tremolar.


I tot això sense oblidar noms com La Prohibida, Debora Hombres o las Juanettes, una divertida parella de DJ barbudes -amb la inoblidable Jette Mansfield al capdavant- que es mereix triomfar a Barcelona d’una vegada com cal. La festa de diumenge, no ho dubteu.

Una festa planetària

dijous, 31/07/2014 | Clubs, DJ, Exposicions, General

circuit-ok-2

El Circuit Festival i el Girlie Circuit marquen l’agenda d’un estiu intens a l’ambient barceloní i converteixen Barcelona en capital mundial LGTB.

Water Park Day
Com cada agost, Barcelona viurà una invasió d’homes arribats de tot arreu per gaudir del Circuit, el festival d’oci que organitza per setè any Matinée i que converteix la ciutat en la capital gai del món. Aquest any dura 12 dies i hi ha 20 festes. Però la més esperada és el Water Park Day del dimarts 12, el sarau més divertit, més divers i més intens de tots els que se celebren aquests dies. Arribeu a la Illa Fantasia d’hora per no quedar-vos sense taquilla i no us fixeu en l’aigua, que a partir de mitja tarda està molt bruta. Hi ha vistes millors.

Eliad Cohen lleuger de roba
Si hi ha una cosa que triomfa al Circuit són les festes diürnes on és possible refrescar-se. El primer esdeveniment aquàtic d’enguany serà el dissabte 9 al Complex Esportiu l’Hospitalet Nord. L’atractiu promotor israelià torna un cop més a Barcelona amb la seva festa Papa. Al mateix espai també podreu disfrutar d’un gran sarau el dissabte 16. També podreu lluir banyador a L’Atlàntida de Sant Adrià els diumenges 10 i 17 i a La Bassa de Sabadell el dijous 14. Els responsables del festival esperen més de 70.000 participants: molts australians, nord-americans i brasilers.

Rave lèsbica mítica
La versió femenina del Circuit també té activitats destacades. Un clàssic és The Legend Party, una festa històrica que enguany compleix onze anys i que tindrà lloc el dijous 14 al Complex Esportiu l’Hospitalet Nord. Entre les DJ convidades hi haurà Bimba Bosé i Marien Baker. Un altre nom important d’aquest Girlie serà el de la model, cantant i presentadora australiana Ruby Rose, estrella de la festa principal que tindrà lloc el dissabte 16 al club Marhes. La clausura serà, de nou, a la piscina de l’Hospitalet amb una nova festa passada per aigua.

També hi ha cultura
Doncs sí: al macrofestival no tot són saraus. També hi ha un munt d’activitats culturals i esportives. Aquests dies podreu gaudir, per exemple, d’una interessant exposició del sevillà Miguel Leal a la galeria d’art Escalera de Incendios. Es titula Mad Face i val la pena. No us perdeu la intervenció artística que l’autor farà el dimecres 13 durant 12 hores. També hi ha programades xerrades de temes com la història de l’homofòbia o la reproducció assistida per a dones lesbianes. El dijous 14 es farà una ruta per la presència LGBT a la ciutat amb l’historiador Leopold Estapé.

Porno i petardeig
Tranquils, a l’agost, no tot està dominat per Matinée. Si us quedeu a la ciutat, també podreu viure les edicions estivals d’algunes de les millors festes que es fan durant l’any. Als Saturgays el dissabte 2 munten la segona edició de Marvelous, dels creadors de ¡Que trabaje Rita!, amb David Delfín. El divendres 8 coincideixen en el calendari una POPair a la Sala Instinto i una Somoslas a La [2]. Si voleu veure sexe en viu, no us perdeu una nova edició de la festa Xtreme, el sarau de l’actor porno David Ávila, a la discoteca Metro el diumenge 10. I si teniu ganes de petardeig, afanyeu-vos i agafeu un lloc a la boat party que els nois de La Ká han muntat el dissabte 16. La primera va ser la bomba i en aquesta segona també la muntaran grossa.

Tags: , , , , , , , , , , , , , , , , , ,

Un taxi diferent

dijous, 17/07/2014 | General

Taxista©MDIAS

Quan entres al taxi de Carmen Moreno et sents còmode. És fàcil: és un Volkswagen Caddy de set places, no pot estar més net i té alguns extres que el converteixen en un vehicle especial com, per exemple, una tauleta connectada a internet que presta als seus clients perquè s’entretinguin durant el trajecte.

A més, aquest cotxe és el primer de la flota de Taxi Orgullo Barcelona, el primer grup de taxistes especialitzat en el turisme de gais, lesbianes i transsexuals que volen conèixer la ciutat i voltants còmodament sense tabús ni prejudicis. La impulsora del projecte té 44 anys i fa un any i mig que treballa com a taxista després d’haver sigut transportista durant gairebé dues dècades. Ella és de les que no els agrada la imatge casposa que de vegades desprèn el sector i des del primer dia ha intentat desmarcar-se oferint el millor servei possible.

“Potser des de fora no ho sembla, però el món del taxi és molt divers i hi ha professionals de tota mena”, ens explica. Un dia, parlant amb unes clientes lesbianes, es va adonar que estaria bé que existís un grup de taxistes especialitzats en el col·lectiu LGBT, que poguessin informar tranquil·lament sobre els millors bars on anar a prendre una copa o la sauna més concorreguda on acostar-se després de ballar.

A principis d’any es va posar mans a l’obra i en poques setmanes va reunir un grup de 18 taxistes, homes i dones, que s’han sumat a la iniciativa. “De moment, ens comuniquem per WhatsApp. Tots els dilluns una companya ens envia un document amb les millors propostes d’oci de la setmana. Estem al dia per informar-ne els nostres usuaris”, apunta.

I com és un taxi gai? Doncs, bàsicament, com qualsevol altre. “No espereu que us rebi Priscilla, la reina del desert, mentre sona de fons I will survive. O trobar-vos amb els seients i el volant entapissats de tigre com si fos una pel·lícula d’Almodóvar… O sí. Per què no? No tenim prejudicis i sí molt criteri i personalitat”, diu. Li han preguntat moltes vegades si un servei així era necessari. “Necessari no. Poques coses a la vida ho són, però una ciutat com Barcelona, cosmopolita, moderna, tolerant, creativa, àvida d’oferir coses diferents, mereix un servei com el nostre”.

Tags: ,