La bombolla eurovisiva

dissabte, 18/05/2013 | General, Música

Margaret-Berger-Should-Win-Norsk-Melodi-Grand-Prix

Viure en primera persona el festival d’Eurovisió és sempre una experiència gratificant i, sobretot, molt divertida. Ahir la nit a Malmö es va fer l’assaig general de la final que avui es podrà veure a tot Europa. Si un vol, pot fer l’exercici d’imaginar-se que ja és l’autèntica final perquè tothom s’ho pren com si fos la el gran dia. Es tracta d’un assaig amb públic, on es fa tota la gala i fins i tot hi ha es fan unes votacions falses per acabar d’encaixar tot el que suposa aquesta gran producció televisiva.

Hores abans de l’inici, a les nou de la nit, pels carrers de Malmö centenars de persones ja es passejaven amb les banderes dels seus països cantant les cançons participants. Destacaven els britànics cridant ben fort allò de Belive in Bonnie. A la majoria d’anglesos que estan a Suècia la cançó de la Tyler no els agrada però l’animen i la canten sempre amb molt sentit de l’humor. Ja estan acostumats a rebre pocs vots i no creuen que aquest any sigui una excepció. Malmö també està ple de fans espanyols. En general, el fan d’Espanya és força més antipàtic. Una bona part dóna suport al seu país de forma irracional i molts s’arriben a creure que la seva cançó és bona. Uns altres ens mantenim més allunyats i donem suport a la cançó que ens agrada. Molt millor sentir-se nòrdic per uns dies.

Després de veure les 26 actuacions d’aquesta nit, els meus favorits han canviat. Si a Eurovisió només importés la cançó, la proposta de la cantant dels Països Baixos, Anouk, hauria de quedar en molt bona posició. L’artista brilla a l’escenari amb una posada en escena senzilla però molt efectiva.


Dues de les posades en escena més efectives són la de Azerbaidjan i Ucraïna. La proposta que arriba de Bakú és una típica balada però el número que fan sobre l’escenari sorprèn i fa que mantinguis l’atenció durant tota la cançó.


El cas d’Ucraïna és diferent. La seva proposta comença amb la presència sobre l’escenari d’un autèntic gegant de 235 centímetres d’alçada. De seguida desapareix i la cantant Zlata Ognevich assumeix tot el protagonisme amb un bon tema pop que hauria de quedar bé.


Entre les propostes que ja van arribar a Malmö com a favorites continuen Dinamarca i Noruega, que també haurien de tenir assegurada una bona posició.


Passi el que passi, aquesta nit s’hauria de viure el festival com el que és: una autèntica festa on el més important és passar-s’ho bé i, sobretot, no prendre’s res de forma massa seriosa.

Tags: , , ,

El pop que ve del nord

dimarts , 14/05/2013 | General, Música

frida-sundemo-indigo

Aquests dies que Suècia es prepara per acollir el Festival d’Eurovisió és un bon moment per repassar i descobrir alguns noms d’artistes sorgits del país nòrdic. I la llista és interminable.

Potser és el seu clima que els impedeix sortir al carrer durant uns quants mesos. Potser és la seva bona educació que fa que el seu nivell d’anglès sigui pràcticament perfecte. Potser és un gran sentit comercial. Però amb només deu milions d’habitants, Suècia és la tercera potencia musical del món, només darrera dels Estats Units i la Gran Bretanya. No passa una setmana sense que descobrim un nou artista procedent del nord que ens sorprengui.

Segurament, la gènesi de tot plegat la podem trobar en el ja llunyà 1974 quan ABBA van guanyar el Festival d’Eurovisió i van marcar les pautes de tot el que vindria després. Als 80 van ser Roxette. Als 90, The Cardigans i Ace of Base. I més recentment noms com ara Robyn o Lykke Li. Als artistes reconeguts li hem de sumar una llarga llista de productors com l’omnipresent Max Martin que han fet que totes les grans dives del pop també sonin a Suècia en alguna ocasió. I la llista no para mai de créixer: Frida Sundemo, Icona Pop, Sally Shapiro… Doneu-li un cop d’ull a aquesta llista de Spotify i gaudiu del seu talent.

Tags: , , , , , , , , ,

8 temes per Eurovisió

dilluns, 13/05/2013 | General

eurovision-2013-logoAlegria! Comença  la setmana d’Eurovisió. Jo ja estic a punt de tancar la maleta i plantar-me a Malmö per seguir d’aprop el festival d’enguany. Viure en primera persona el concurs musical europeu és una gran experiència. Per a un gai, hauria de ser com la Meca dels musulmans: s’hi ha d’anar un cop a la vida. És l’única forma d’entendre el fenomen. Aquesta setmana alguna cosa escriuré des d’allà. Però abans, i com és tradicional, aquí va un resum amb les meves favorites d’aquesta edició. De moment, són només vuit. No vol dir que siguin les que millor quedaran ni molt menys. Són simplement les cançons que hores d’ara podria escoltar més d’una vegada. En uns dies, i un cop immers en la bombolla eurovisiva, tot pot canviar tot i que ja avanço que el nivell general aquest any és força baix. Una llàstima!


De les 39 cançons d’enguany, aquesta és la meva favorita sense cap mena de dubte. La noruega Margaret Berger presenta un tema que a l’igual que la guanyadora de l’any passat, l’Euphoria de Loreen, podria triomfar a les ràdios de mig planeta. Si el planeta tingués un mínim de gust, esclar. Quedi com quedi a Eurovisió, a la Berger se l’ha de seguir d’aprop. 12 punts!


El nostres veïns fa no acostumen a quedar gairebé a Eurovisió però és evident que li posen força més ganes que la delegació espanyola. Enguany, la seva representant és Amandine Bourgeois amb un tema que a mi, personalment, m’agrada molt. S’allunya de les propostes més de manual dels països nòrdics i, segurament, no entra tan bé a la primera escolta. A falta de veure com l’interpreta en directe, té tot el meu suport. 10 punts!


Confesso que hi ha moltes cançons que es presenten aquest any a Eurovisió que encara no les he escoltat senceres. Hi ha autèntics horrors. Però preparant aquest apunt i escoltant el disc d’Eurovisió, se’m va començar a quedar aquesta cançó hongaresa de la que no havia sentit res abans. El seu intèrpret és Alex Márta, alies ByeAlex, un jove periodista de 29 anys que es va presentar al concurs per casualitat i que ha triomfat al seu país amb aquest tema sobre l’amor. Una sorpresa a càrrec d’un hipster melenut. 8 punts!


Segons les cases d’aposta, la cançó d’Emmelie de Forest és la favorita per emportar-se la victòria en aquesta edició. A mi al principi no m’acabava de fer el pes, però a base d’escoltar-la en alguna sortida festiva, cada cop m’agrada més. Malmö està a uns escassos 20 minuts de Copenhagen, així que la noia juga pràcticament a casa. Sortirà crescuda. I jo la primera semifinal, que es on competeix, la seguiré des de la capital danesa. Així que no els faré un lleig. 7 punts per a ella.


Els suecs es prenen molt seriosament això d’Eurovisió. El concurs per escollir el tema que representarà al país, el Melodifestivalen, és un dels espectacles televisius de l’any al país nòrdic. La seva cantera d’artistes es interminable i tenen de tot, per donar i per vendre. Aquest any el nivell de la selecció ha estat més baix que en altres edicions i el guanyador va ser aquest noi, Robin Stjemberg, que porta al concurs un tema correcte que defensa força bé en directe. Amb alcohol, sona molt millor. 6 punts.


La proposta que porten els Països Baixos a Malmö s’escapa de tots els tòpics eurovisius. És una bonica balada interpretada per Anouk, una de les cantants més famoses del seu país i coneguda arreu d’Europa pel seu èxit Nobody’s Wife. No és el tipus de tema que a mi m’agrada escoltar a Eurovisió però és una digna representant del seu país. 5 punts.


Jo no sóc molt amic de les balades a Eurovisió però aquest tema de Marco Mengoni podria treure un aprovadet. I el cantarà en italià, cosa que està molt bé. Així evitarà el greu error que va cometre la representant del seu país l’any passat. Si Nina Zilli hagués cantant L’Amore è Femmina en el seu idioma natal, les coses haurien estat molt diferents per a ella. 4 punts.


M’agrada que Alemanya hagi apostat per una artista coneguda a tot Europa per portar-la a Eurovisió.  No sóc fan de Cascada i ni esperava molt més d’ella, però s’agraeix el seu esforç per aportar espectacle al concurs musical. El tema és una proposta dance sense gaire gràcia però segur que la ballem a tot volum durant aquests dies a Suècia. Es mereix 3 punts.


La novena cançó d’aquesta llista no és de les meves favorites. Però he volgut tancar l’apunt amb un d’aquells temes tan esgarrifosos que de tant en tant algú envia a Eurovisió. Si teniu valor, visioneu l’actuació d’aquest romanès que imita a Sarah Brightman. Us quedareu sense paraules!

 

Tags: , , , , , ,

20 anys de records

dijous, 9/05/2013 | General

original

Aquest dissabte a Montjuïc es tornarà a fer un acte que es repeteix tots els mesos de maig des de fa 20 anys a Barcelona: el Memorial Internacional de la Sida, una emotiva lectura de noms de persones que han mort a causa de la malaltia. Es tracta d’una iniciativa del Projecte dels Noms, una entitat nascuda el 1993 que des dels seus inicis promou la sensibilització i conscienciació ciutadana sobre la pandèmia. Serà en un acte lúdic al Jardí d’Aclimatació, obert a tothom, i que comptarà amb diverses actuacions musicals.

Al capdavant del Projecte dels Noms hi ha el Ferran Pujol, un activista amb una extensa trajectòria en la lluita contra la sida. El 1994, junt amb una colla d’amics, va organitzar el primer Memorial Internacional de la Sida a l’avinguda de la Catedral. “En aquell moment es morien entre tres i cinc mil persones a Espanya per culpa de la malaltia. Gràcies als tractaments, avui pràcticament no mor ningú. Però el número d’infectats per VIH continua augmentant, especialment entre els homes gais. I això es molt preocupant” apunta. Pujol sap del que parla. Des del 2006 és també el responsable del BCN-Checkpoint, un centre comunitari de detecció del VIH i altres infeccions de transmissió sexual per a homes gais i altres homes que fan sexe amb homes, ubicat al carrer Comte Borrell. Allà s’atenen cada any unes cinc mil persones i es fan milers de proves.

Malauradament, cada setmana detecten 4 o 5 noves infeccions. “Això és moltíssim. La comunitat d’homosexuals és petita i un virus s’estén amb més rapidesa entre un grup petit de població”, alerta. Davant d’aquesta greu situació el seu consell és fer-se la prova. “Qualsevol persona amb diverses parelles sexuals se l’hauria de fer cada sis mesos”, recomana. L’ús dels condons continua també sent imprescindible. Avui en dia segueixen sent el mitjà més eficaç contra el VIH.

Amb aquestes dades sobre la taula és evident que encara es necessari fer actes com el de dissabte. Any rere any, el Memorial del Projecte dels Noms ens recorda que per vèncer la sida cal el compromís de tota la societat. Aquesta nova edició tindrà lloc a les 12 del migdia al Memorial Permanent de la Sida a Barcelona, ubicat al Jardí d’Aclimatació, un espai inaugurat el 2003 dedicat a les persones mortes per la sida, seguint el model dels aixecats a San Francisco i Vancouver. El monument consisteix en una olivera (el símbol de la pau) i una roca (que representa l’eternitat), juntament amb vint-i-tres lloses de pedra que contenen un poema de Miquel Martí i Pol.  Els presentadors seran els dos protagonistes de Smiley, Ramon Pujol i Albert Triola, amb la companyia del també actor Dafnis Baludz. Hi haurà diverses actuacions. Entre d’altres es podrà veure a la coral de les Panteres Grogues, els Barcelona Rainbow Singers, Jofre Bardagí, Névoa i Vicenç Solsona. Serà una acció de visibilitat que recordarà que encara queda molta feina per fer.

Tags: , ,

Amb un ull al cel

dijous, 2/05/2013 | Clubs, General, Música

170783_197658136913883_6156708_o

El Keyan Pak era un paio especial. Tenia carisma. Era una persona alegre, treballadora i amb una gran energia que feia que el miressis cada cop que entrava a una sala. De dia, treballava en una empresa organitzant esdeveniments. Tenia un futur brillant per endavant. De nit, era una bèstia, un animal social. Un jove somrient i particularment atractiu que mai deixava de ballar i saltar. La seves ganes de fer coses i de passar-s’ho bé el van portar a muntar Bang!, una festa amb una cuidada imatge que durant gairebé dos anys es va fer puntualment al Cabaret Berlín. El 4 de maig de l’any passat, amb només 28 anys, el Keyan va morir. De sobte. Un matí ja no es va aixecar més. I tothom que el coneixia es va quedar glaçat.

Ara, un any després, els seus amics han decidit retre-li un gran homenatge i ho faran de la manera que a ell li hagués agradat més: amb una gran festa oberta a tothom. Serà a El Molino, en la primera de les sessions mensuals de la nova etapa del Galactic Cabaret, els saraus dels dissabtes al popular teatre del Paral·lel. Serà el retorn de la Bang!, una festa que es caracteritzava per l’estètica retro i per apostar en els seus cartells per homes guapos. Un dels organitzadors és un dels millors amics del Keyan, el José Gálvez, un dissenyador gràfic peruà que va conèixer al jove nascut a Londres, de pare persa, mare suïssa i criat a Califòrnia –espectacular barreja- quan tots dos acabaven d’instal·lar-se a Barcelona el 2005. “Jo només organitzava festes amb el Keyan i no em plantejo organitzar-ne més. Però crec que li’n devia una. I, la veritat, és que està sent molt fàcil muntar-ho tot plegat perquè tothom s’hi ha volgut sumar”, ens explica. La sessió recuperarà un lema que el mateix Keyan va crear per totes les celebracions que ell muntava i que va fer fortuna entre els seus amics i coneguts: “no Pak, no party”.

El cartell de DJ de dissabte és espectacular. L’encapçala Sammy Jo, el DJ oficial dels Scissor Sisters, resident a la ciutat des de fa molts anys i un habitual del Razzmatazz, i a més amic i company de pis del Keyan. Per la cabina, també hi passarà la dissenyadora Sílvia Prada, la responsable de les mítiques festes Who’s the Boss, ara instal·lada a Nova York i que torna a Barcelona puntualment per participar en la sessió. Completen el cartell el fotògraf Gerard Estadella i els DJ Pffff i Javi Buenavista. Per l’ocasió, el Molino estarà decorat de forma especial, amb molts globus en forma d’estrella. “Volem recrear un ambient celestial i divertit. Si hi ha alguna cosa semblant al cel, segur que el Keyan està allà, fent ballar a tothom i contagiant el seu bon rotllo”, apunta el José. Coneguéssiu o no l’homenatjat, la festa valdrà la pena. “Serà una gran celebració de la vida. A passar-s’ho bé. I des d’allà on sigui, el Keyan segur que cuida de tots nosaltres. Amb un somriure a la boca”. Dissabte, teniu una cita a El Molino.

Tags: , , , , , , ,

El rei de les vinyetes

dijous, 25/04/2013 | General, Llibres

Ralf Konig

Recordo perfectament la primera vegada que va caure entre les meves mans un volum de El hombre deseado. En plena adolescència em va impactar i sorprendre aquell còmic tan divertit ple de personatges amb nassos de patata i tan ben dotats. El firmava un tal Ralf König, un autor alemany que tot just començava i que amb el temps s’ha convertit en el que es mereix: una autèntica icona en el món gai gràcies a la seva particular forma de retratar les relacions personals, sempre amb un brillant sentit de l’humor. Des del seus inicis han passat 30 anys i tots ens hem fet força més grans. Durant aquest temps, König ha publicat desenes de volums –molts de culte- i ha venut més de set milions de llibres en divuit idiomes. Fa uns dies, el dibuixant va tornar a Barcelona per presentar el seu últim àlbum, Divinos de la muerte, un recull d’històries curtes. König estima la ciutat. El 1988, una de les seves historietes més populars, El condón asesino, va guanyar el premi a la millor obra estrangera al Saló del Còmic. “Va ser un dels primers reconeixements que vaig tenir a nivell professional. Vaig començar a dibuixar d’una forma amateur. Per a mi era un passatemps. Venir a Barcelona, guanyar el premi, va ser una de les coses que em van ajudar a què dibuixar còmics es convertís en el meu ofici”, explica amb certa nostàlgia.

 König, resident a Colònia des de fa un munt d’anys, és un tipus amable, tranquil, a qui t’emportaries a fer una copa. Està a punt de fer-ne 53 i el preocupa el pas del temps. Això és un element recurrent en la seva obra recent. “Les meves preocupacions han canviat. Els meus còmics ja no passen tant en bars i clubs d’ambient. Suposo que m’estic fent gran”, diu entre rialles i mirant amb un gest de complicitat a la seva parella, un atractiu alemany de gairebé dos metres. De fet, en un dels seus pròxims llibres, els seus dos personatges més populars, la parella que formen Konrad i Paul, s’enfrontaran a la crisi dels 50. Com el seu pare.

 Aquesta és la quarta vegada que visita el Saló i un cop més s’ha fet un fart de firmar exemplars dels seus àlbums editats tots aquí per La Cúpula. “A Espanya i a França tinc els meus seguidors més fidels. Estic encantant perquè mai m’hagués imaginat tenir èxit fora del meu país”. El dibuixant és un dels pocs autors tan explícitament gais amb un nombre tan elevat de seguidors entre el públic heterosexual. “En la vida quotidiana no hi ha tanta diferència entre homosexuals i heterosexuals. La gent es reconeix en els meus personatges perquè parlo de temes universals que interessen a tothom com ara les relacions de parella o el sexe”, apunta.

 En un parell d’ocasions les obres de König s’han portat al cinema, però amb un resultat agredolç. “No estic content amb cap de les meves pel·lícules. Els alemanys no som bons fent comèdies i el que es pot veure en aquestes adaptacions no és el meu humor”. L’any passat també es va poder veure un documental del cineasta Rosa von Praunheim sobre la seva trajectòria. Tampoc va quedar gaire content amb el resultat. “El director només es va interessar pel que concernia al món homosexual, la part social i política, però no va transcendir ni es va implicar en el meu procés de creació. I m’hauria agradat”. König publicarà aviat un llibre dedicat a Santa Úrsula, la patrona de la seva ciutat, i clourà així una etapa dedicada a la religió que ens ha deixat tres llibres més amb la seva pròpia interpretació de la Bíblia. I després? “Tinc ganes de tornar als orígens i escriure històries sobre el món gai. Vull divertir i expressar la meva filosofia de vida”, afegeix. I nosaltres que ens n’alegrem.

Tags: , , , , ,

El poder del verd

dimecres, 17/04/2013 | Clubs, General

imageFer una foto a la parella formada per Sandro Bedini i Jon Mármol no és fàcil. Aquests dos artistes, a partir d’ara Bazar Dadá, es van presentar a la nostra entrevista a la Casa de la Pradera, el bar queer i familiar de Carretes, amb un arsenal de pintures fluor, pistoles de plàstic i llums de neó. “Volem transmetre l’esperit de la nostra festa”, van dir. Van atabalar a la fotògrafa amb la seva hiperactiva pluja d’idees però, sens dubte, van aconseguir el que volien.

El Sandro i el Jon són dos amics que es van conèixer fa deu anys treballant a les perruqueries Llongueras. Un feia d’escaparatista i l’altre d’interiorista. La connexió va ser immediata i des d’aleshores no han deixat de col·laborar en projectes artístics de tot tipus. Pel que sembla també muntaven unes divertides festes a casa seva on a la mínima tothom acabava lluint perruques i talons. Ara han decidit traslladar els seus saraus privats a un bar de copes i han apostat pels diumenges per la tarda inspirats, diuen, per la millor festa que es fa ara mateix a Barcelona, la Churros con Chocolate.“Ens encanta. Cada cop que hi anem ens ho passem pipa. I vam dir que nosaltres també voliem muntar una cosa amb tant bon rotllo”.

Després de centenars de missatges via WhatsApp, finalment van trobar el nom de la seva proposta: Krypton. “És el planeta d’on va venir Superman i ens dóna molt de joc pel que volem, una sessió petarda, on la gent pugui lluir vestits galàtics, pintar-se la cara i ballar música pop i electrònica. El house està prohibit”. Quan arribeu al cada cop més popular bar del Raval us convidaran a un còctel anomenat, esclar, kryptonita, una barreja verda i dolça amb el poder de provocar certa deshinibició. A la sala del darrera us podreu deixar anar rodejats de llums fluorescents i purpurina. “Ens agradaria que la gent es divertís sense complexos, que es presenti amb plataformes, colors estridents i estampats potents”, afegeixen. Barbarella, Flash Gordon o Tron són la inspiració d’aquesta sessió que té pinta de convertir-se en una de les sorpreses de la temporada. Deixeu que la parella organitzadora us maquilli, feu un glop sense manies al líquid del recipient de la barra i us assegurem que la festa està garantida.

Tags: , , ,

Una oda a la ploma

dijous, 11/04/2013 | General, Teatre

image.jpg

A la secció gai del Time Out ens hem fet un fart de defensar en els darrers cinc anys la ploma. En el món gai moltes vegades continua sent estigmatitzada i per a molts és una forma de vida, un autèntic espectacle. La reivindicava Ocaña baixat transvestit per la Rambla a finals dels 70 i la reivindiquen The Chanclettes cada cop que pugen a l’escenari i fan un turmix playback dels seus. El Pere Cabaret també està molt a favor de la ploma. Ell en té i no li importa ensenyar-la. Ho fa tots els dijous a la Sala Fènix en un petit espectacle musical titulat Hoy tu pluma brillará que tracta amb humor algunes qüestions sobre la identitat sexual.

Pere Cabaret és el sobrenom del Pere Borrell, un polifacètic mataroní a punt de complir els 40 que amb aquest muntatge s’ha tret una espina. Compositor, pianista, actor i il·lustrador, tenia ganes de fer un xou de cafè-teatre basat en la seva pròpia vida i, sobretot, riure’s d’ell mateix. “M’he sentit molt alliberat”, ens explica. El resultat són 12 cançons que parlen, entre d’altres coses, sobre sortides de l’armari, cambres fosques o lladelles. Entre tema i tema enllaça alguns textos de Pamela Morley, ‘alter ego’ de l’escriptora Miriam Blanco. I ho fa en companyia de dos músics, el pianista Martí de Borja i el clarinetista Joan Trabal, amb qui demostra una gran complicitat.

“La idea de cantar al món gai sempre m’havia passat pel cap. No busco provocar. Busco commoure. I ho faig de forma honesta, amb el cor, i dins de les meves possibilitats”, apunta. Borrell, que també és el director d’una escola de teatre i música a Sant Feliu de Llobregat, fa cinc anys que prepara aquest espectacle del que es va poder veure un petit tast fa un any al Cafè-Teatre Llantiol. Ara és una de les primeres propostes que es representen a la Sala Fènix, un nou espai escènic ubicat al Raval i amb només 50 butaques on tenen previst programar muntatges alternatius i de petit format.

Hoy tu pluma brillará coincideix a la cartellera teatral amb un altre proposta que retrata amb encert i molt d’humor el món gai, Smiley de Guillem Clua. No us enganyarem. L’espectacle de Borell es troba a les antípodes del muntatge que ara mateix es pot veure al Club Capitol. És molt més clàssic, tant de forma com de contingut, tot i que els dos autors comparteixen any de naixement i alguns referents. A Borell li alegra la coincidència i que cada cop siguin més els espectacles que parlin del món gai amb normalitat. Creu que és necessari. “A Barcelona pot semblar que tot els drets estan aconseguits i que hi ha molta llibertat. Però encara falta molta pedagogia. Només cal anar uns quilòmetres més enllà per veure que encara queda feina per fer. El passat estiu vam representar l’espectacle a Jaca i en algun moment vaig tenir la sensació que em volien escanyar”, recorda. Però no va amagar la ploma. Al contrari. Va acabar el seu xou com ho acostuma a fer: amb un boà de color rosa envoltat al coll. Amb orgull i sentit de l’humor.

Tags: , ,

Fes-t’ho tu mateix

dilluns, 8/04/2013 | General, Llibres

sergiferez2.jpg

“Si no et publica cap editorial, fes-ho tu mateix”. El Sergi Férez (1971) ho té clar. Aquest escriptor, nascut a Mollet del Vallès però resident des de fa molts anys a Medinyà, va tenir guardada en un calaix més de cinc anys la seva primera novel·la, Ilusiones de marfil, una història que va escriure “per enamorar a algú” i protagonitzada pels alter ego d’ell mateix i de la seva millor amiga. “Vaig trucar a moltes portes però mai vaig obtenir respostes. Al final, em vaig cansar i vaig optar per l’autoedició en format de llibre electrònic. El vaig posar a la venda a Amazon i va ser un èxit”, explica cofoi.

La història de Férez és un bon exemple de com la indústria editorial ha canviat en els darrers temps. L’autor, que fins fa poc regentava un gastrobar a Girona, va publicar fa un any el seu primer llibre d’una forma autodidacta i intuïtiva i en poc temps es va convertir en número 1 de vendes de l’apartat de ficció de temàtica gai i lèsbica de la popular botiga electrònica a l’Estat espanyol. Al principi, l’única promoció que va fer va ser a través del seu blog i la seva pàgina de Facebook. Les bones crítiques dels usuaris i un preu baix, entre 1 i 4 euros, van fer que es mantingués en la llista dels més venuts durant uns quants mesos i anés guanyant lectors. “Després de moltes decepcions va ser molt reconfortant veure que la meva feina agradava”. En tot aquest temps s’han descarregat uns 800 exemplars. No són xifres massives però no estan gens malament per un llibre de temàtica gai a casa nostra.

Ilusiones de marfil és una comèdia lleugera, propera al gènere chick lit d’èxits com ara El diari de Bridget Jones. Tots els personatges són reals i l’escenari principal és Barcelona. La ciutat també és un dels personatges destacats de la seva segona novel·la, la recent Lo que queda de mí, obra guanyadora del XIV premi Odisea de narrativa gai. En aquest cas, l’autor ha canviat de to per explicar la història de l’Eric, un dissenyador gràfic que perd a la seva parella de forma tràgica. “Tenia ganes d’oferir una mirada optimista davant d’un tema tan dur com la pèrdua d’un familiar, per això, tot i que és trist, la novel·la sempre resulta esperançadora”. En aquesta ocasió Férez es va presentar a un concurs literari i el va guanyar. Està convençut que els seus bons resultats a Amazon hi van tenir alguna cosa a veure. El llibre s’ha publicat en paper però l’experiència està sent agredolça. “Hem tingut problemes amb l’edició i no m’agrada gaire com estan tractant la novel·la”, engalta. Però no defalleix. Ell mateix s’organitza la promoció al mateix temps que continua escrivint. Ja té acabada una tercera obra i treballa en la continuació de la seva primera història. Potser torna a presentar-se a algun premi literari, però sinó hi ha sort, no té cap dubte: tornarà a autoeditar-se. “Jo el que vull es arribar als meus lectors i ara ja sé com fer-ho”.

Tags: , ,

La reina de la disco

divendres, 29/03/2013 | Clubs, DJ, General, Música

LB_PRESSHOT.jpg

La festa Somoslas, la germana petita, díscola i gamberra del Nitsa, celebra diumenge cinc anys. L’ovella rosa de la família de l’Apolo compleix un lustre donant guerra gràcies al bon criteri del seu màxim responsable, el DJ Ferdiyei. Per commemorar l’efemèride han convidat a Victoria Hesketh, més coneguda com Little Boots. La petita diva britànica és una experta en fusionar amb elegància pop i electrònica, els dos sons predominants de la sessió heterofriendly. Hem parlat amb ella del xou que portarà a Barcelona, anomenat Discotheque, i del seu nou treball, Nocturnes, que es publica al maig, cinc anys després de l’excel·lent Hands.

Què és exactament Discotheque?

És una barreja entre un concert en directe i una sessió de DJ, amb temes meus, nous i antics, remescles, gadgets i sintetitzadors. Som tres persones a l’escenari intentant que la música electrònica també sigui visual.

Vas actuar al Sónar del 2009. Quin record en tens?

Va ser una experiència fantàstica. M’encanta el festival, l’ambient, els escenaris… tan de bo pugui tornar a tocar-hi algun dia! Des d’aleshores he tornat a Barcelona un parell de vegades, al Razzmatazz, a actuar i a punxar.

Parlant de punxar, en els últims anys has fet molt de DJ. Això ha tingut influència en el teu nou disc?

Sí, i tant! Punxo des de fa molt però des de fa un temps m’ho prenc com una cosa molt seriosa i és molt més gratificant. És una manera de posar discos que m’agraden i veure com la gent reacciona. Realment he après molt sobre la música de ball, les cançons que funcionen, quan, on i per què, i ha estat molt útil per al meu nou àlbum.


Com serà Nocturnes?

És un treball del que estic molt orgullosa i que em representa com a artista. És un disc potser menys pop, més dance i amb un punt fosc i experimental, però sobretot, molt coherent. Estic molt contenta amb el resultat. He tornat a les meves arrels, a la música que m’agrada i que m’inspira. En el disc anterior va haver-hi moltes pressions i massa gent involucrada. Aquest àlbum ha estat una oportunitat per trobar-me a mi mateixa.

Sempre dius que per tu les lletres dels temes són molt importants.

M’encanta escriure lletres, per mi i per altres artistes. És com una addició. Sóc fan de grups com ABBA, els Beach Boys o els Bee Gees. Feien cançons pop enganxoses però amb un punt excèntric. És el que a mi m’agrada. Temes aparentment alegres però on si et fixes bé t’adones que t’estan explicant alguna cosa trista o estranya.

Hi ha un tipus de dance que ara està molt de moda i no para de sonar a les ràdios. T’agrada?

Crec que hi ha masses coses que sonen igual i arribarà un punt en què la gent es cansarà. Al dance més comercial li falta imaginació. Espero que aquesta tendència canvii. S’estan fent coses molt interessants en escenaris més alternatius. M’encanta el deep house i el nu-disco, per ballar i per punxar. Potser algun dia també seran gèneres massius. Amb la meva música i les meves sessions intento posar el meu granet de sorra.

La festa del 5è aniversari de Somoslas és diumenge 31 a les 0.30 h.

Tags: , , , ,

Entrades anteriors