Històries d’una persecució

divendres, 11/04/2014 | General, Llibres

so-ok

Josep Prats, Pere Maymó, Joan Guardiola… Són alguns noms d’homes condemnats per sodomia a Catalunya entre el segle XIII i el segle XVIII i que apareixen al llibre ‘Sodomites catalans’, un ampli i interessant treball que l’escriptor Jaume Riera (Sant Feliu de Llobregat, 1941) acaba de publicar a l’Editorial Base. El volum explica de formar rigorosa més de 300 casos d’homes que van ser condemnats a casa nostra per “actes sodomítics”. Hi ha de tot, des de monjos i mestres fins a mariners i soldats. I és que durant centenars d’anys, qualsevol persona que fos enxampada practicant el coit anal podia ser enviada a la foguera. Esclar, passava de tot. Hi havia homes que tot i saber el risc que patien no podien frenar la seva atracció i mantenien relacions. Però si t’enganxaven, estaves ben fotut.

“Aquest llibre no és un assaig sobre un aspecte sociològic de la sexualitat, ni un pamflet amb descripcions escabroses, sinó un llibre d’història”, ens explica l’autor, un arxiver jubilat de 72 anys que ha dedicat els últimes tres anys a escriure aquest treball de més de 600 pàgines, on exposa i analitza casos recopilats durant 40 anys de carrera professional. “El títol l’he posat a contracor. M’hagués agradat parlar de la història de l’homosexualitat a Catalunya, d’històries d’amor, positives, però no existeix sobre això. Les fonts són les fonts i les històries documentades són un rosari de sofriments, persecucions i extermini”, apunta.

Des del segle IV de la nostra era, les unions carnals entre homes van ser objecte de repressió per part dels qui tenien poder per dictar lleis penals. Els homes que les practicaven van rebre la designació de ‘sodomites’ i eren jutjats i condemnats. Al llibre trobem molts casos que ens ajuden a fer volar la imaginació, a voler saber més de cada una d’aquestes històries. Podem aprendre vocabulari del moment, sorprendre’ns amb la gran quantitat de italians condemnats per sodomia a Barcelona o descobrir coses com les inclinacions pederàstiques del poeta Ausiàs March. Es tracta d’un treball que ningú no havia fet fins ara i que és des de ja el llibre fonamental per conèixer la relació entre sodomia, societat i Inquisició en una etapa concreta de la història del país.

‘Sodomites catalans’. Editorial Base. 634 pàg. 26,90 €

Tags: , ,

L’amor no entén de gèneres

diumenge, 6/04/2014 | General, Teatre

slide03

El passat dijous 3 d’abril la companyia que representa el musical T’estimo, ets perfecte, ja et canviaré al Teatre Goya va fer un experiment molt interessant: va modificar algunes escenes canviant l’orientació sexual de les parelles. Van ser pocs canvis, algunes picades d’ullet subtils, però que no van canviar pràcticament en res el contingut d’un espectacle que mostra a través d’unes quantes cançons les interioritats del món de la parella.

La versió original d’aquest muntatge es va estrenar a l’Off-Broadway el 1996. Els protagonistes són dos homes i dues dones que representen diferents moments de la vida de dues persones que s’estimen: la primera cita, el nuviatge, el matrimoni, l’arribada dels fills, la rutina, la crisi dels quaranta o l’amor en la vellesa. Són petites històries on tothom s’hi pot veure reflectit en algun moment. Això sí, tot està enfocat des d’un punt de vista heterosexual. Per això és molt lloable la iniciativa de la companyia catalana de canviar per un dia els rols d’alguns dels personatges. No van ser gaires escenes. En total, i si no m’equivoco, només tres. Però va funcionar molt bé.

En la primera, dues dones que juguen a tennis confessen la seva atracció i queden per sopar. En una altra, una parella d’homes que acaba d’adoptar una nena xinesa rep la visita d’una amiga que no entén la seva obsessió per la criatura. En la tercera, un home d’edat avançada canta només per a ell tot el que pensa però que en realitat no s’atreveix a dir en veu alta a la parella amb qui ha compartit tota la seva vida. Petits canvis en el guió original que no van modificar en res el contingut del muntatge. És a dir, normalitat absoluta amb uns canvis que actualitzen i normalitzen un espectacle que funciona com un rellotge.

No sé si mantenir aquests canvis és possible. Potser no es pot per una qüestió de drets. Però a mi em van semblar que les modificacions enriquien l’obra. A més, es va notar que els actors s’ho passaven molt bé fent per un dia el rol d’algun dels seus companys. Mercè Martínez, Muntsa Rius, Ivan Labanda i Jordi Llordella es llueixen en aquest musical i en la funció gayfriendly del dijous van estar més compenetrats que mai. I, com sempre, amb perfecte sintonia amb els dos excel·lents músics que els acompanyen tot l’espectacle en escena, Andreu Gallén i Víctor Pérez.

A T’estimo, ets perfecte, ja et canviaré li queden pocs dies per acabar les funcions al Teatre Goya. El 13 d’abril diran adéu. Però farien bé de mantenir els canvis de l’altre dia per sempre. Un cop més -i tal i com va dir Elisenda Roca, la directora del muntatge a Barcelona, a l’inici de la funció- va quedar clar que si d’alguna cosa no entén l’amor és de gèneres.

Glamur a l’Hospitalet

divendres, 4/04/2014 | Exposicions, General

marlene-okGreta Garbo, Audrey Hepburn, Liza Minnelli… Aquests són alguns dels noms de les actrius homenatjades a Dives, una exposició fotogràfica que divendres s’inaugura al Centre Cultural la Bòbila de l’Hospitalet. La característica principal de les imatges que es poden veure és que tenen sorpresa: els protagonistes són en la seva gran majoria homes que es van sotmetre a llargues sessions de maquillatge amb l’objectiu d’assemblar-se tant com fos possible a un dels seus ídols. El resultat són 21 imatges xocants que s’exposen al costat de la foto de la mateixa persona sense maquillar i que es podran veure fins el 30 d’abril.

L’ideòleg d’aquest projecte és el fotògraf i periodista barceloní Guillem Medina. Fa uns anys va tenir la idea de transformar un dels seus amics en Joan Crawford i fer-li unes fotos. Aleshores la cosa no va anar a més. Però fa uns mesos es va creuar amb el Jordi Bosch, l’àlter ego de la vedet Lola Bastarda (i la Marlene Dietrich de la foto) i junts van decidir recuperar la idea i posar fil a l’agulla. El seu objectiu era fer una colla de retrats per retre homenatge al Hollywood clàssic dels anys 30 i 40. “Aleshores estudis com la Metro Goldwyn Mayer, la Fox o la Paramount van engegar una potent maquinària amb la finalitat de crear imatges glamuroses de les seves actrius. Utilitzaven llums ben col·locades que dissimulaven qualsevol defecte, maquillatges pesats que refeien per complert rostres poc agraciats i un vestuari de somni. Tot estava calculat al mil·límetre per crear una fantasia. El Jordi i jo ens vam proposar fer el mateix però amb el repte d’utilitzar homes com a models”, ens explica.

En tot aquest procés, hi van col·laborar la maquilladora Anna Cartes i la perruquera Carolina Atxukarro, del programa televisiu Tu cara me suena, i, per tant grans expertes a transformar personatges de tot tipus en cantants famosos a base de quilos de maquillatge i bones perruques. “Primer escollíem a algun amic i a partir de la seva fisonomia decidíem en qui es podia convertir. Després ens documentàvem i seleccionàvem el retrat o l’època que volíem recrear. I aleshores començava la transformació”, apunta.

Les fotos de Dives amaguen molta feina. Normalment, la caracterització podia durar més de tres hores. “Ha sigut un procés molt interessant perquè a vegades partíem de nois molt masculins i era difícil imaginar-se el resultat. Però un cop veien com havien quedat, tots es ficaven en el paper i era fàcil fer les fotos. Després, el més complicat era convèncer-los perquè es traguessin el maquillatge i es tornessin a vestir de carrer”.

Tags: , , , , , ,

35 anys en tovallola

dissabte, 29/03/2014 | General

05.1

Ja fa 35 anys que va obrir a Barcelona la primera sauna d’ambient. Va ser la Condal, al carrer Espolsa-sacs, un establiment que ara sol reunir a un públic madur i a óssos. Va marcar un abans i després en la història gai de la ciutat. Es va convertir en un autèntic punt de trobada en un moment en què tan sols hi havia tres o quatre bars per a homosexuals i quan tot era bastant més discret i fosc. I va ser l’origen del Grupo Pases, una empresa que ara té  vuit establiments similars i en la qual treballen unes cent persones.

Al capdavant del Grupo Pases hi ha Francisco Espejo, enginyer tècnic de formació, que malgrat la seva edat es resisteix a retirar-se. Ell va ser qui va tenir la idea de muntar una sauna després de visitar locals semblants a París i Londres. “Vaig buscar un espai en un lloc discret i vaig començar a condicionar-lo jo mateix. No tenia ni un duro. Vaig trigar quatre o cinc mesos. Però quan vam obrir el març del 1979 va ser un èxit. Durant els primers anys no donàvem abast ampliant les instal·lacions”, recorda. Tot era molt precari. Les pel·lícules porno les projectaven en Súper 8 i les tovalloles s’assecaven esteses en un terrat del Gòtic. L’entrada costava 100 pessetes.

Amb el pas dels anys el negoci de les saunes ha demostrat ser molt rendible. La Condal va ser el principi. El 1988 va obrir la Casanova, la més visitada de la ciutat i la que reuneix un públic més jove. El 1992, en ple apogeu olímpic, va obrir a la plaça de Catalunya la Corinto, des del primer dia molt freqüentada per turistes. El 2003, el grup es va quedar amb la Thermas, l’escollida pels que busquen sexe de pagament. L’última adquisició va ser la Barcelona, a Tuset, que tornarà a obrir renovada el 12 d’abril després de més de dos anys tancada. “Potser els costums han canviat. La gent lliga amb el mòbil. Però les saunes segueixen funcionat bé. Des del principi, hem incrementat clients. En tres dècades mai no hem viscut una crisi”, apunta. Aquest dissabte, usuaris i amics, podran recordar els orígens, un cop més només amb la tovallola, al lloc on tot va començar.

La Sauna Condal celebra el seu 35è aniversari el dissabte 29 a partir de les 17 h

Tags: , , , , ,

Un amor a la cubana

divendres, 21/03/2014 | Cinema, General

uploads_films_screenshots_thumb_674cd-LA-PARTIDA_resize_620_autoAntonio Hens és un cineasta cordovès que sol tocar el tema de l’homosexualitat en ambients peculiars: a Clandestinos (2007), el seu anterior film, el context era ni més ni menys que el terrorisme d’ETA, i la seva nova pel·lícula s’ambienta a l’Havana de Raúl Castro. Allà dos nois de 17 anys, donant puntades a la pilota, s’enamoren. Però Hens va més lluny per explorar el tema de la prostitució gai masculina i el fenomen del turisme sexual a l’illa caribenya. “No pretenc intervenir -hi o jutjar-ho, sinó narrar i mostrar una història de manera crua, gairebé documental”, explica.

La partida narra l’amor que sorgeix entre Yosvani (Milton García) i Reinier (Reinier Díaz), que passen de jugar a futbol al carrer a ser incapaços de controlar l’atracció que senten l’un per l’ altre. El primer està a punt de casar-se amb una noia que no li agrada i el segon fins i tot té dona i fill i manté trobades amb un espanyol (Toni Cantó) no per plaer sinó per supervivència. “No només ell es prostitueix, també la seva dona adolescent, en acceptar-ho i callar, i l’àvia (Mirta Ibarra), per a qui la finalitat -un plat de menjar- justifica els mitjans. Es prostitueixen els concentrats cada nit al malecón, una fauna d’homes, transvestits i jovenets, que venen els seus cossos per una samarreta del Barça o un telèfon mòbil”, diu.

Els joves protagonistes, novells en la interpretació, resulten molt creïbles. Entre els veterans sorprèn la presència de Cantó, que interpreta un entrenador de futbol a l’armari. La pel·lícula es va rodar l’agost del 2011, just abans que fos diputat per UPyD. Hens justifica la seva presència: “El vaig triar perquè necessitava algú que jugués prou bé al futbol per resultar creïble davant la càmera, i el Toni juga molt bé”, apunta. El director confia que la seva història contribueixi a alimentar el debat sobre la necessitat que futbolistes gais parlin obertament de la seva homosexualitat. “En un país que ha estat bandera de la regulació dels matrimonis entre les persones del mateix sexe, encara hi ha moltes zones fosques. M’agradaria que La partida ajudi a posar sobre la taula qüestions com aquesta”.

‘La partida’ es pot veure als cinemes Boliche i Girona.

Tags: , , , , ,

L’home que cantava al fons

divendres, 14/03/2014 | Clubs, DJ, General, Música

RafaParlo per telèfon amb Rafa Spunky poques hores després de l’entrega dels Oscars. Tinc curiositat per saber si ha vist la pel·lícula que ha guanyat el premi al millor documental, A 20 pasos de la fama, un film que ens descobreix les coristes que, des de l’anonimat, van acompanyar i van ser imprescindibles per a les carreres de grans artistes. No l’ha vist encara i no li crida especialment l’atenció. El Rafa és el cantant que des de finals dels anys 90 acompanya Fangoria a l’escenari, grup que divendres i dissabte actua al Barts amb la seva nova gira Música, gogós y policromía. Ell és la veu que arriba allà on no arriba Alaska i és, sobretot, un home discret. Ho té clar: “Estic molt còmode al darrera. No m’agrada el protagonisme. Sóc on vull estar”.

Sembla que el Rafa és un tipus humil. També li fa vergonya parlar de la seva fama de sex symbol entre la comunitat bear. Però del que no hi ha dubte és que és un artista amb talent. Ha publicat tres discos en solitari. L’últim, titulat Mutaciones, se’l va autoeditar a finals del 2012. És pop en castellà que té petites joies com Para tí, una cançó amb so Motown que mereixeria molta més repercussió. Tot i que ha publicat diversos senzills, encara no l’ha presentat mai en directe. “Tinc la maledicció dels músics. Cada cop que em plantejo fer un concert em marxa algú de la banda”, diu. Però no té pressa. “Potser sóc un romàntic però a mi m’agradava quan els discos et duraven un any i mig. Ara sembla que només puguin durar dos mesos”, apunta.

El divendres Spunky complirà amb Fangoria al Paral·lel i després continuarà la festa a La [2] de l’Apolo. Allà serà l’estrella convidada de la sessió gai indie Somoslas i mostrarà una altra de les seves facetes, la de DJ. “Jo visc de punxar i no dels concerts. És molt més regular que les gires. Poso música disco, molts temes dels 70, pop de tot tipus i de totes les èpoques i, de vegades techno”. Amb una mica de sort també cantarà. Tot i que si ho fa no serà cap dels seu temes. “No m’agrada posar les meves cançons. Però m’agrada tenir un micro a prop. Si la nit s’anima, poso una base i m’arranco a cantar. Pot caure Donna Summer, Abba o Kylie. Depèn del meu estat d’ànim”. No us el perdeu. Només per una nit l’home que canta al darrere es posarà al davant i deixarà que els focus l’il·luminin.

Rafa Spunky us farà ballar al Somoslas divendres 14 a La [2].

Tags: , , , ,

Les dones també suen

dijous, 6/03/2014 | General

FotoTT

Ja fa cinc anys que cada març les noies del club esportiu LGBT Panteres Grogues organitzen el Donasport, activitats esportives no competitives que munten per promocionar l’esport femení i donar a conèixer diverses seccions de l’entitat. Aquest divendres comença una nova edició que per segona vegada s’allarga durant tres setmanes. En total, del 7 al 23 de març, es faran una dotzena d’activitats, des d’una ruta en bici a un entrenament de natació, tot només per a elles.

“De tots els socis de les Panteres, només un 15 % són dones”, ens expliquen des del comitè organitzador. “Ens agradaria que fossin moltes més. Algunes vénen a provar-ho, però ens costa fidelitzar-les. Els motius són diversos, a vegades econòmics. Per això aquests dies tot el que fem és gratis. Volem que s’hi engresquin”, apunten.

Les activitats esportives comencen dissabte 8, Dia Internacional de la Dona Treballadora, amb una de les propostes més populars: una excursió entre Terrassa i Montserrat organitzada per la secció de senderisme. “És una activitat fàcil, que reuneix a dones de tot tipus i edats, perfecta per arrancar el Donasport”. Durant aquest cap de setmana també es podran fer rutes en patins o jugar a hoquei. Més endavant es podrà participar en una classe de ioga, partits de bàsquet, una competició de ping-pong o fins i tot un torneig de futbolí.

Com us podeu imaginar, no tot és esport. També hi ha festes programades. La primera, el divendres a la Sue. Hi haurà música, s’hi projectaran fotos d’altres edicions i podreu menjar alguna cosa. La segona -i que servirà de clausura- serà la nit del 22 de març a l’Ohlala! Només una cosa a tenir en compte: la gran majoria d’activitats tenen les places limitades. Així que afanyeu-vos a apuntar-vos-hi o entrareu a formar part directament de la llista d’espera. (Foto de Javi Dardo)

Tags: , ,

El gran ball de les panteres

dijous, 27/02/2014 | DJ, General, Música

7884

És, des de fa uns anys, el Carnaval gai per excel·lència de Barcelona. I aquest 2014 té més bona pinta que mai. En l’any del seu 20è aniversari, les Panteres Grogues fan un salt qualitatiu i abandonen el local d’Aribau, on feia alguns anys que s’amuntegaven, i es traslladen al centre, al flamant Teatre Principal.

L’espai celebrarà dissabte a la sala gran, amb capacitat per a més de mil persones, la seva gran primera festa gai. I té tots els ingredients per ser la bomba.  Tres de les estrelles d’aquest popular carnaval seran The Chanclettes (a la foto). El grup teatral va triomfar tots els dilluns de desembre i gener a la Metro i ara reapareixerà al Carnestoltes felí.

Durant tota la nit faran diversos playbacks. Pel fet de tractar-se de la festa d’un club esportiu adaptaran el seu repertori a la temàtica, però tenint clar que “l’esforç físic i el poder del muscle suat i hipertròfic no té perquè estar renyit amb la disfressa, la ploma i la frivolitat”, ens explica el líder del trio, Josep Maria Portavella. El xancletto també serà un dels encarregats de fer-vos ballar amb una sessió molt teatral i on promet punxar alguns dels èxits musicals més gais de la història. Als plats també estaran alguns noms destacats de l’ambient com ara Jordi Chicletol o Carlos TvMnstr. El cartell artístic el completen el grup de ball The Posers i la companyia de Surprised! -l’espectacle que es pot veure des de fa pocs dies al Principal-, que farà alguns números a primera hora.

Per assistir a aquest Carnaval no cal ser Pantera Groga. Però cal saber que és una festa on pràcticament tothom es presenta disfressat. I no de qualsevol cosa. Aquí trobareu vestits molt treballats. Enguany, també hi haurà premis pels millors: penseu bé què us poseu perquè la millor disfressa, la millor parella, la millor colla, el més sexi i el més original tindran l’opció de tornar a casa amb un mòbil nou de trinca, nits d’hotel, carn de l’Argentina, productes de bellesa i calçotets. Aquest Carnestoltes apunteu-vos al sarau panteril perquè serà el més gran de tots els que han muntat fins ara. Esperem que el guarda-roba estigui a l’altura.

Les Panteres Grogues ocupen el Teatre Principal (la Rambla, 27) el dissabte 1 a partir de les 23.55 h.

Tags: , , , , ,

Un altre porno és possible

dijous, 20/02/2014 | Exposicions, General

image

Les organitzadores ho tenen clar: un altre porno és possible. Per això ja porten uns quants anys muntant sense regularitat fixa la Mostra Marrana, un festival de cinema i art que s’ha consolidat com una referència imprescindible de tot allò que fa olor de sexe alternatiu i militant. L’espai Hangar acull aquest cap de setmana la sisena edició d’aquest certamen dedicat al porno rar, aquell que no reprodueix les limitacions de la sexualitat ‘heteronormativa’. Un altre rotllo, vaja.

La programació de la Mostra és anàrquica i heterodoxa, però hi trobareu noms tan reconeguts com ara Bruce Labruce. El festival començarà amb la projecció de la versió hardcore de L.A. Zombie, producció recent del director canadenc, una història de zombis protagonitzada per l’estrella del porno gai François Sagat.

Enguany el certamen dedica un especial a la representació de les sexualitats de les persones amb diversitat funcional en la secció postporno tolit. També hi haurà seccions especials sobre ejaculació vaginal o postporno brasiler o mexicà. L’estrella d’aquesta edició, sens dubte, serà l’artista plàstica i cantant lírica figuerenca Manuela Trasobares (a la foto). La icònica transsexual, que a molts potser us sona per una famosa intervenció a Canal 9, farà una ponència sobre la seva obra escultòrica i pictòrica destacant-ne l’etapa de misticisme sexual. En aquesta intervenció –el divendres 21 a les 21 h- Trasobares tractarà “de sotragar les consciències d’una societat encara patriarcal, que glorifica l’heterosexualitat i la procreació al mateix temps que discrimina tot un ampli ventall de formes d’entendre el sexe, el plaer i la identitat de gènere”.

Les activitats es clouran el dissabte per la nit amb una festa que comptarà amb diverses performances i concerts. Com cada any, totes les activitats seran retransmeses en directe via streaming: si no us podeu acostar a l’Hangar o voleu fer el xafarder discretament, també podreu gaudir des de casa d’aquest peculiar i atrevit festival al qual tothom hi és benvingut excepte els machirulos.

La Mostra Marrana s’eixancarra a l’Hangar (Ptge. del Marquès de Santa Isabel, 40) de dj. 18 a ds. 22 de 18 a 24 h.

L’àvia alemanya transvestida

dijous, 13/02/2014 | General, Teatre

celler6

Va néixer a Berlín el 1928. El seu nom era Lothar Berfelde, però als 15 anys va corregir el que considerava un “error de la naturalesa” per convertir-se en Charlotte von Mahlsdorf. Va burlar obertament les rígides normes de gènere de dos dels règims totalitaris més repressius de la història: el nazisme i el comunisme soviètic de l’Alemanya de l’Est. La seva passió era col·leccionar discos de gramòfon, rellotges i mobles antics en un museu propi. Fascinant, ambigua i contradictòria, la seva vida va estar plena de grandeses i misèries.

Aquest peculiar personatge és el protagonista absolut de ‘Yo soy mi mujer’, un petit i honest espectacle que es pot veure a La Vilella, un interessant espai que va obrir portes fa quatre mesos al Poble-sec.

A alguns potser us sona la història perquè el 2008 es va poder veure durant un parell de setmanes a La Villarroel una versió d’aquesta obra protagonitzada per un Joel Joan transvestit. Ara són los Hermanos Kray, una companyia formada per l’actor Sergio Vega i la directora Rosa Carbonell, els responsables de la nova adaptació d’aquest text de l’escriptor nord-americà Doug Wright, guardonat amb el Pulitzer el 2004. La principal diferència d’aquesta versió és que no es tracta d’una obra de teatre convencional: és una experiència itinerant.

Acompanyats de la Charlotte i el seu gramòfon, transitem per diverses habitacions de la seva casa museu:  podem tocar-ne els mobles, tastar les galetes que prepara, sentir l’olor de les espelmes ben a prop i assaborir el vi de la taverna Mulack-Ritze, el refugi clandestí per a gais i lesbianes que la transvestida va muntar al soterrani de casa seva durant l’etapa soviètica.

“El text tracta molts temes que sorgeixen a partir d’un personalitat tan complexa. Ens parla de la transgressió de gènere i l’ambigüitat no només sexual, sinó també moral. Els seus anys finals van ser molt controvertits per les acusacions de complicitat amb la STASI, la policia secreta alemanya”, apunta Vega, que interpreta el paper de la Charlotte. Vestit amb una faldilla negra, brusa blanca, collaret de perles i un mocador als cabells, es fica en la pell d’un personatge del qual confessa estar enamorat. També dóna veu a una vintena més de personatges: soldats, periodistes, amics i familiars. Fins el 2 de març teniu temps per descobrir-los i passejar amb tots ells entre les parets d’una antiga fàbrica de sifons.

‘Yo soy mi mujer’ serà a La Vilella de dijous a dissabte a les 21 h i els diumenges a les 20 h

Tags: , , ,