En una nit com aquesta

diumenge, 12/10/2014 | General, Música

Kylie at The Liverpool Echo Arena, 2014 Kiss Me Once Tour. - 24 Sep 2014

Aquest dimarts 14 d’octubre és un dia una mica trist per a mi. És el meu aniversari, Kylie actua a Barcelona i -coses de la vida- estic lluny i no puc anar al concert de la meva artista favorita.

La meva relació amb Kylie ja és llarga i està plena d’alts i baixos. Però a hores d’ara ja la considero una vella amiga que m’ha fet feliç -també enfadar-me- en molts moments. Sempre dic que és l’única artista de la qual em considero fan. Jo mateix m’ho prenc a broma. Però m’he desplaçat en nombroses ocasions per veure-la actuar en directe. Durant dues hores, en els seus concerts, s’atura tot i el món em sembla un lloc millor. Així que m’agrada repetir sempre que puc.

Per començar, alguns antecedents. Jo ja era fan de Kylie en la meva infància. Recordo que un dels primers vinils que vaig comprar -i que encara conservo com un tresor- va ser el seu tercer disc, Rythm of Love. Va ser un d’aquells àlbums que et marquen per sempre. En aquell moment, amb 13 anys, Better The Devil You Know, ja era un himne per a mi tot i no tenir ni idea del que l’australiana cantava. Kylie es va guanyar un racó en el meu cor i encara que en els 90, sense Internet, a casa nostra va ser molt difícil seguir la seva carrera, alguns viatges puntuals a Anglaterra em van permetre no perdre-li la pista. Estava a Oxford l’estiu en què sonava Confide in Me i estava a Londres quan es va publicar, discretament després de la mort de Lady Di, el seu disc més indie, Impossible Princess.

La primera vegada que la vaig veure en directe també va ser a la capital britànica. Va ser l’any 2001, amb l’One A Night Like This Tour. En aquell moment, la cantant havia tornat a la primera posició de les llistes gràcies a Spinning Around  i als famosos mini pantalons daurats. Encara faltaven uns mesos per l’esclat de Can’t Get You Out Of My Head. Quan vaig tenir l’oportunitat de treure’m una espina i veure-la de front, va ser una gran experiència. Aquell concert va ser per a mi una autèntica revelació en un moment de molts canvis personals.


Aquella gira continua sent una de les meves favorites. Era un gran espectacle amb un punt kitsch que em va entusiasmar. Recordo diversos moments que em van posar la pell de gallina: l’entrada triomfal en una àncora cantant Loveboat, el moment libidinós de Butterfly o les banderes de Your Disco Needs You. Tot era hiperbòlic i exagerat. Llavors em vaig prometre que per poc que pogués no em perdria cap de les seves gires. I més o menys ho he complert. El Fever Tour el vaig veure a París, ciutat a la qual vaig viatjar després que la convocatòria d’una fatídica vaga general fes que se suspengués el seu primer concert programat a Espanya, al pavelló Olímpic de Badalona, el 2002. A la capital francesa vaig suar com feia temps que no ho feia en un concert. Cada vegada que recordo l’entrada en l’escenari d’aquella gira, se’m posen els pèls de punta.


He tingut sort i més o menys, coincidència o no, en aquests últims anys he vist a Kylie en concert en una dotzena d’ocasions. Vaig estar present en la primera nit del Showgirl a Glasgow i en el primer concert del X Tour a París. L’he vist en petits shows en el G.A.Y. de Londres, quan aquest local encara estava situat en el mític Astoria, i les seves gires m’han servit d’excusa per conèixer ciutats com Lió o tornar un munt de vegades més al Regne Unit. En el seu debut de Barcelona, el 2012 amb la gira Aphrodite: Les Folies Tour em vaig mullar a la Splash Zone i fins i tot  la vaig arribar a entrevistar -per Skype- per a la revista en la que es pubica aquest blog. En aquest temps -i fins avui- només m’he perdut l’Antitour i encara avui em penedeixo.

Per això avui és un dia una mica díficil de descriure. Kylie torna a actuar a Barcelona i ho fa el dia del meu aniversari. I aquesta vegada no puc viatjar per veure-la. Ja he vist un munt de vídeos per Internet d’aquesta gira i m’he autoconvençut que no passa res, que és una mica low cost, que li falta màgia i que no val tant la pena. El setlist és repetitiu, em dic. Els homenatges a Dalí o a l’escola Bauhaus no són per tant. I no paro de recordar, per treure ferro a l’assumpte, les moltes vegades que m’he cabrejat amb ella: per la seva mala elecció de singles, per les bones cançons que grava i no publica o perquè de vegades, doncs si, és una mica ximple . Però malgrat els seus errors i imperfeccions, em cau bé, no la deixo de seguir i sempre penso que em pot tornar a sorprendre (de fet, de tant en tant, ho fa).


Si esteu a Barcelona i mai heu vist a Kylie en directe, no ho dubteu: sobre l’escenari és quan més brilla. No és la millor cantant, no és la millor ballarina, però té àngel i sap com guanyar-se al públic. En els seus concerts es crea un clima de felicitat molt particular. A mi m’ha fet sentir molt bé en molts moments. I per aquest i molts altres motius sempre recomano a tothom anar a descobrir-la i deixar-se portar: cantar, ballar i, fins i tot, vestir-se per a l’ocasió. A tots els que podeu anar, us tinc una sana enveja. Així que si podeu, deixeu-vos de complexos i no us perdeu l’espectacle. Estic segur que sortireu amb un somriure a la boca.

Tags: , , , , , ,

Una llei històrica

divendres, 3/10/2014 | General

homofobia_02

És una gran notícia: el Parlament de Catalunya va aprovar aquest dijous la llei de drets de les persones gais, lesbianes, bisexuals, i transsexuals i per a l’eradicació de l’homofòbia, la lesbofòbia i la transfòbia. Es tracta d’una norma que protegirà de forma genèrica els drets de la comunitat LGBT i que suposa donar resposta a una reclamació històrica. Una vegada més, Catalunya és capdavantera amb una llei pionera en el marc internacional.

Arribar fins aquí no ha estat fàcil. Han calgut anys de treball de les entitats i els grups polítics. A la llei se li ha donat voltes, ha rebut esmenes, ha patit canvis, però al final s’ha aconseguit l’objectiu desitjat. I cal felicitar a totes les parts implicades i recordar-los que, si volen, es poden arribar a assolir acords. El teixit associatiu LGBT de Barcelona porta molt de temps dividit. Els diferents posicionaments s’escenifiquen cada any durant les celebracions al voltant del 28 de juny, el Dia de l’Orgull Gai, quan entitats i empreses estan obligades a triar sumar-se a la celebració històrica i reivindicativa o a la festiva. Des de fora, molta gent no entén aquesta divisió. I estaria bé que es pogués arribar a algun tipus d’entesa. Com ha quedat clar amb l’aprovació de la Llei contra l’homofòbia, units, som més forts.

Tristament, el cas català és una excepció. Per motius personals, estic passant un temps fora del país. En concret, a la Guaiana Francesa, al nord del continent sud-americà. I aquí estic tornant a veure el que significa viure en una societat homofòbica. Li explicava ahir a un amic això de la nova llei catalana i no donava crèdit. Encara que aquest racó del món pertany a Europa i no és un dels 77 països on l’homosexualitat es persegueix, encara queda molta feina per fer. La gent té por que es conegui la seva orientació sexual, fan servir aplicacions com Grindr però no s’atreveixen a mostrar la cara, les mostres d’afecte en públic estan prohibides i els llocs de trobada són pocs i estan amagats. Fa unes setmanes vaig anar a l’única festa gai que organitzen cada dos o tres mesos a la illa caribenya de Martinica. Se celebrava en una localització secreta que s’anunciava unes poques hores abans i per arribar calia conduir gairebé una hora pel mig d’un bosc tropical per arribar a un petit i recòndit carbet decorat orgullosament amb un bandera amb l’arc de Sant Martí. A l’interior, l’ambient era de gran celebració, amb gais, lesbianes i transsexuals, passant-ho bé junts en el seu petit i breu oasi de llibertat. A fora, diversos agents de seguretat armats controlaven que ningú aliè a la festa la pogués espatllar. La seva normalitat és aquesta.

L’homofòbia continua sent un greu problema en molts racons del món. Fa pocs dies, per posar un altre exemple, es coneixen unes xifres sobre víctimes de l’homofòbia al Brasil que feien posar els pèls de punta. Avui a Catalunya és un dia de celebració però no ens oblidem del que passa en molts altres punts del planeta. Encara ens queda un gran camí per recórrer.

Torna la Rita

dijous, 18/09/2014 | Clubs, DJ, General, Música

1012093_222646844602991_421855108_n

Sens dubte, la festa revelació en l’ambient gai barceloní la temporada passada va ser ¡Qué trabaje Rita!, un format importat de Madrid però que a la nostra ciutat va triomfar i va créixer superant a la festa original.

Els responsables del sarau s’han pres uns mesos de descans després del comiat que van muntar coincidint amb l’Orgull Gai a l’annex del Palau Sant Jordi i aprofiten la festa de la Mercè per tornar a la sala on millor els han sortit les coses: la Sala Apolo.

Aquest diumenge celebren la seva reentré amb un cartell carregat, com és habitual, de transvestits de tot tipus però també amb dos duos recuperats del bagul dels records però que encaixen perfectament en la filosofia de la festa: Las Grecas i Baccara.

No deixa de ser sorprenent veure de tant en tant en el temple de l’indie barceloní a grups amb olor de naftalina que pugen a l’escenari disposats a donar-ho tot davant un públic entregat que no es pren els seus xous massa seriosament. Segurament, la majoria de vegades, aquests artistes no són molt conscients d’on s’han ficat però aquest és part de l’encant d’una festa que segur que viu un altre gran moment quan las Grecas (o més aviat les seves hereves) interpretin allò de Te estoy amando locamente.


I el mateix succeirà quan sigui el torn de Baccara -o el que queda d’elles-, una parella amb una història força particular que va tenir fins i tot el seu moment de glòria eurovisiva representant a Luxemburg el 1978 amb Parlez-vous français, tema a reivindicar i precursor d’una de les millors cançons de Girls Aloud. Evidentment, tampoc faltaran en el seu repertori les seves cançons més conegudes: Sorry I’m a lady i Yes Sir, I can boogie. El terra de l’Apolo tornarà a tremolar.


I tot això sense oblidar noms com La Prohibida, Debora Hombres o las Juanettes, una divertida parella de DJ barbudes -amb la inoblidable Jette Mansfield al capdavant- que es mereix triomfar a Barcelona d’una vegada com cal. La festa de diumenge, no ho dubteu.

Una festa planetària

dijous, 31/07/2014 | Clubs, DJ, Exposicions, General

circuit-ok-2

El Circuit Festival i el Girlie Circuit marquen l’agenda d’un estiu intens a l’ambient barceloní i converteixen Barcelona en capital mundial LGTB.

Water Park Day
Com cada agost, Barcelona viurà una invasió d’homes arribats de tot arreu per gaudir del Circuit, el festival d’oci que organitza per setè any Matinée i que converteix la ciutat en la capital gai del món. Aquest any dura 12 dies i hi ha 20 festes. Però la més esperada és el Water Park Day del dimarts 12, el sarau més divertit, més divers i més intens de tots els que se celebren aquests dies. Arribeu a la Illa Fantasia d’hora per no quedar-vos sense taquilla i no us fixeu en l’aigua, que a partir de mitja tarda està molt bruta. Hi ha vistes millors.

Eliad Cohen lleuger de roba
Si hi ha una cosa que triomfa al Circuit són les festes diürnes on és possible refrescar-se. El primer esdeveniment aquàtic d’enguany serà el dissabte 9 al Complex Esportiu l’Hospitalet Nord. L’atractiu promotor israelià torna un cop més a Barcelona amb la seva festa Papa. Al mateix espai també podreu disfrutar d’un gran sarau el dissabte 16. També podreu lluir banyador a L’Atlàntida de Sant Adrià els diumenges 10 i 17 i a La Bassa de Sabadell el dijous 14. Els responsables del festival esperen més de 70.000 participants: molts australians, nord-americans i brasilers.

Rave lèsbica mítica
La versió femenina del Circuit també té activitats destacades. Un clàssic és The Legend Party, una festa històrica que enguany compleix onze anys i que tindrà lloc el dijous 14 al Complex Esportiu l’Hospitalet Nord. Entre les DJ convidades hi haurà Bimba Bosé i Marien Baker. Un altre nom important d’aquest Girlie serà el de la model, cantant i presentadora australiana Ruby Rose, estrella de la festa principal que tindrà lloc el dissabte 16 al club Marhes. La clausura serà, de nou, a la piscina de l’Hospitalet amb una nova festa passada per aigua.

També hi ha cultura
Doncs sí: al macrofestival no tot són saraus. També hi ha un munt d’activitats culturals i esportives. Aquests dies podreu gaudir, per exemple, d’una interessant exposició del sevillà Miguel Leal a la galeria d’art Escalera de Incendios. Es titula Mad Face i val la pena. No us perdeu la intervenció artística que l’autor farà el dimecres 13 durant 12 hores. També hi ha programades xerrades de temes com la història de l’homofòbia o la reproducció assistida per a dones lesbianes. El dijous 14 es farà una ruta per la presència LGBT a la ciutat amb l’historiador Leopold Estapé.

Porno i petardeig
Tranquils, a l’agost, no tot està dominat per Matinée. Si us quedeu a la ciutat, també podreu viure les edicions estivals d’algunes de les millors festes que es fan durant l’any. Als Saturgays el dissabte 2 munten la segona edició de Marvelous, dels creadors de ¡Que trabaje Rita!, amb David Delfín. El divendres 8 coincideixen en el calendari una POPair a la Sala Instinto i una Somoslas a La [2]. Si voleu veure sexe en viu, no us perdeu una nova edició de la festa Xtreme, el sarau de l’actor porno David Ávila, a la discoteca Metro el diumenge 10. I si teniu ganes de petardeig, afanyeu-vos i agafeu un lloc a la boat party que els nois de La Ká han muntat el dissabte 16. La primera va ser la bomba i en aquesta segona també la muntaran grossa.

Tags: , , , , , , , , , , , , , , , , , ,

Un taxi diferent

dijous, 17/07/2014 | General

Taxista©MDIAS

Quan entres al taxi de Carmen Moreno et sents còmode. És fàcil: és un Volkswagen Caddy de set places, no pot estar més net i té alguns extres que el converteixen en un vehicle especial com, per exemple, una tauleta connectada a internet que presta als seus clients perquè s’entretinguin durant el trajecte.

A més, aquest cotxe és el primer de la flota de Taxi Orgullo Barcelona, el primer grup de taxistes especialitzat en el turisme de gais, lesbianes i transsexuals que volen conèixer la ciutat i voltants còmodament sense tabús ni prejudicis. La impulsora del projecte té 44 anys i fa un any i mig que treballa com a taxista després d’haver sigut transportista durant gairebé dues dècades. Ella és de les que no els agrada la imatge casposa que de vegades desprèn el sector i des del primer dia ha intentat desmarcar-se oferint el millor servei possible.

“Potser des de fora no ho sembla, però el món del taxi és molt divers i hi ha professionals de tota mena”, ens explica. Un dia, parlant amb unes clientes lesbianes, es va adonar que estaria bé que existís un grup de taxistes especialitzats en el col·lectiu LGBT, que poguessin informar tranquil·lament sobre els millors bars on anar a prendre una copa o la sauna més concorreguda on acostar-se després de ballar.

A principis d’any es va posar mans a l’obra i en poques setmanes va reunir un grup de 18 taxistes, homes i dones, que s’han sumat a la iniciativa. “De moment, ens comuniquem per WhatsApp. Tots els dilluns una companya ens envia un document amb les millors propostes d’oci de la setmana. Estem al dia per informar-ne els nostres usuaris”, apunta.

I com és un taxi gai? Doncs, bàsicament, com qualsevol altre. “No espereu que us rebi Priscilla, la reina del desert, mentre sona de fons I will survive. O trobar-vos amb els seients i el volant entapissats de tigre com si fos una pel·lícula d’Almodóvar… O sí. Per què no? No tenim prejudicis i sí molt criteri i personalitat”, diu. Li han preguntat moltes vegades si un servei així era necessari. “Necessari no. Poques coses a la vida ho són, però una ciutat com Barcelona, cosmopolita, moderna, tolerant, creativa, àvida d’oferir coses diferents, mereix un servei com el nostre”.

Tags: ,

A lluir banyador

divendres, 11/07/2014 | Clubs, DJ, General

Arena Espuma

Ara que la calor ja pica, vénen de gust saraus on és possible refrescar-se. És una de les gràcies de l’estiu, festes on es pot anar en banyador. I a Barcelona n’hi ha unes quantes, no necessàriament a la platja, on això és possible.

Podeu començar la setmana amb força a La Carpa de L’Hospitalet. Allà s’hi celebra tots els dilluns la festa Waterplace: una piscina espectacular i diversos entreteniments com ara inflables, tobogans i un canó d’escuma que comença a fabricar sabó cap a les quatre de la matinada. La sessió compta amb una bona colla de DJ residents com ara Jonathan Tamayo, Dani Masi o Lady Chus.

Si teniu més ganes d’escuma, no us podeu perdre un autèntic clàssic dels estius gais a la ciutat: la festa del sabó que la discoteca Arena organitza tots els dimecres de juliol i agost. Se celebra des del 1996 i, fins i tot, hi ha llegendes urbanes sobre el que ha arribat a passar sota aquella massa que a molts cobreix del tot.

Si passeu de l’escuma però teniu ganes de remullar-vos en una altra piscina, els dimecres també teniu una altra opció. Cada setmana a la discoteca L’Atlàntida de Sant Adrià, el grup d’oci Matinée munta un sarau amb els seus millors DJ. Hi trobareu un públic força més divers que a l’Arena i podreu començar a escalfar i prendre posicions per les festes que allà mateix s’organitzaran durant el Circuit Festival.

Un altre clàssic refrescant de l’estiu és la piscina de l’Axel. És petita però dóna molt joc i sempre es coneix gent interessant. A l’hotel heterofriendly hi trobareu mogudes tots els dies de la setmana, però si us voleu remullar us recomanem que us hi acosteu el diumenge. L’últim dia de la setmana se celebra la festa The Bellboy. Pregunteu per Carter, el grum, i segur que us deixa una tovallola.

Per acabar, una divertida proposta sense piscina però en alta mar. Els nois de La Ká organitzen diumenge un sarau en un vaixell que recorrerà el litoral barceloní durant tres hores. Només hi ha espai per a 80 persones i per aquesta ocasió ja està tot ple. Però atents a les seves xarxes socials perquè aviat repetiran l’experiència. Us caldrà ser ràpids per reservar plaça en aquesta proposta on fins i tot els penequinis estan permesos.

Tags: , , , , , , ,

10 motius per anar a veure ‘Merda d’artista’

dilluns, 30/06/2014 | General, Música, Teatre

 

mierda

Alegria! Els mateixos responsables de Pegados han tornat a la cartellera teatral de Barcelona amb un altre musical igual de divertit i sorprenent. Es tracta de Merda d’artista, un espectacle nou de trinca creat per Ferran González i Joan Miquel Pérez i amb direcció d’Alícia Serrat. Aquí teniu 10 motius per anar-hi.

Piero Manzoni. Podreu conèixer la història d’aquest famós artista italià que l’any 1961 va presentar una col·lecció de 90 llaunes metàl·liques amb 30 grams de merda que va vendre a preus desorbitats. Es pot fer un musical amb aquesta història? I tant!

Ferran González. L’actor català és el responsable de donar vida a l’artista protagonista. Poques vegades veure a algú cantar a la tassa del vàter amb la seva gràcia.

La partitura. La música de l’espectacle està molt bé i inclou unes quantes cançons enganxoses i divertides. També hi ha diversos homenatges a musicals clàssics. Els aficionats al gènere hi reconeixereu notes d’Els Miserables o Company, entre d’altres.

La Sofia. La representant d’artistes que interpreta Gemma Martínez –la infermera de Pegados- és un dels grans encerts de la funció. No podreu deixar de cantar Et menjaria el chocho. Gran moment lèsbic.

Aprendreu a empaquetar caca amb gràcia. El segon acte comença amb una de les millors cançons del musical, un número coral realment divertit que retrata una cadena de muntatge força particular. Escatològic? Sí, però realment efectiu.

Nanina Rosebud. Aquest és el nom de l’actriu que interpreta a la periodista Paola Pisani Riureu amb la seva dèria pels llops i amb els problemes que provoquen les seves mans seques.

Fareu un repàs a la història de l’art. L’espectacle inclou un número musical fantàstic que repassa de forma surrealista alguns dels moments més importants de la història de la pintura. Reflexionareu sobre el món de l’art i les seves formes. I a més, hi surt un ós panda…

Frank Capdet i Xènia Reguant. Els heu vist en molts altres musicals i aquí tornen a lluir-se. El primer interpreta al millor amic del Piero, l’Enrico Castellani. La segona és la promesa del protagonista, Apollonia Avaloni. Els dos dibuixen interessants contrapunts a la història.

Els músics. Joan Miquel Pérez al piano, Eloi López a la bateria i percussió i Paco Weht al contrabaix fan que tot soni de meravella. Quan cal, els tres músics s’involucren sense dubtar-ho en l’acció.

Perquè hi ha molt talent. Els responsables de la companyia Kaktus Music ja van demostrar amb Pegados que sabien com fer un musical. Aquell espectacle es va estrenar a l’Almeria Teatre i va anar creixent i creixent. Segur que a Merda d’artista també li espera un llarg recorregut. No us el perdeu.

Merda d’artista es pot veure al Teatre Poliorama fins el 27 de juliol.

Tags: , , , , , , , ,

Coses que podem aprendre de Tel Aviv

dilluns, 30/06/2014 | General

Tel-1

Després de viure els actes de celebració de l’orgull gai de Tel Aviv, crec que a Barcelona podríem prendre nota de moltes coses. A la ciutat presumin de tenir el millor orgull LGBT del Mediterrani però, tristament, això no és així. Tenim tot el potencial perquè així sigui, però la ciutat de Israel ens passa la mà per la cara. L’Ajuntament ha fet una aposta decidida pel turisme gai i va a per totes. I estan posant molts diners sobre la taula perquè cada any siguin més els turistes que els visitin durant el mes de juny. Aquest any es calcula que unes 130.000 persones van participar en la manifestació i en la gran festa final que va tenir lloc el divendres 13 de juny. És una xifra realista. A vegades a Barcelona els responsables del Pride han presumit de 250.000 assistents. Són números ficticis. Es impossible encabir tota aquesta gentada a l’avinguda Maria Cristina. Una xifra més raonable seria la que algunes fonts han facilitat aquest any: unes 25.000 persones a la rua del dissabte 28 de juny.

Si una cosa caracteritza l’orgull gai de Tel Aviv és que és un acte unitari. Tota la ciutat hi està implicada. Hi ha una única rua on tothom hi té cabuda. A la capital catalana, com sabeu, sempre hi ha dues manifestacions: la que organitzen els empresaris i la que munta la mal anomenada Comissió Unitària 28 de juny. Els responsables, pràcticament, ni es parlen. Avui en dia arribar a un acord encara sembla una cosa molt llunyana.

tel2

Potser al no haver-hi tantes divisions i potser per aquest interès tan decidit pel turisme, la comunitat LGBT de Tel Aviv pot disposar d’uns serveis amb els que aquí nomes podem somiar. Per exemple, a la ciutat israeliana les entitats de gais i lesbianes disposen d’un gran edifici en un parc molt ben ubicat on centralitzen tots els seus serveis. Són tres plantes on hi trobem des d’un gran auditori, nombroses sales de treball i reunió, una gran cafeteria amb terrassa o, fins i tot, una guarderia. A Barcelona, totes les entitats tenen els seus locals repartits en diferents districtes i algunes, tot i els seus problemes econòmics, dupliquen serveis. Una de les més importants, el Casal Lambda, ho està passant força malament a causa del preocupant descens en el número de socis i l’alt preu del seu lloguer. És per això que s’estan començant a moure coses i sembla que diverses associacions estan negociant la cessió d’un edifici municipal on poder agrupar-se. Això seria una molt bona notícia, un primer pas molt interessant. A l’igual que a Tel Aviv, un gran hotel d’entitats donaria molta més visibilitat, serviria per sumar esforços i, qui sap, potser acostaria posicions per organitzar futures accions conjuntes. Tal i com estan les coses, amb les xifres de les subvencions cada cop més escases, tothom hi sortiria guanyant.

Tags: , , , , , ,

Amb molt d’orgull

divendres, 27/06/2014 | Clubs, DJ, General

pridevistaocell

Coincidint amb el 28 de juny, Barcelona acull per sisè any els actes del Pride. Aquí trobareu algunes de les activitats més destacades.

La desfilada
És l’acte més multitudinari de l’orgull gai i el que reuneix un públic més divers. Després de l’èxit de l’any passat, torna a recórrer el Paral·lel, amb 20 carrosses i 35 comparses. Esperem que les obres que hi ha a l’avinguda no la desllueixen. A la plaça Universitat a la mateixa hora se celebrarà la manifestació històrica.
Ds. 28. 18 h.

La festa final
La gran celebració postdesfilada reuneix milers de persones als peus de Montjuïc. El cartell artístic seria millorable, però no hi faltaran les ganes de divertir-se. Una de les estrelles serà Whigfield, la danesa que va triomfar el llunyà estiu del 1994 amb Saturday Night. Dee, dee, na, na, na.
Ds. 28. 20 h.

pridefesta

El ‘village’
L’avinguda de Maria Cristina continua sent l’epicentre del Pride. Hi trobareu de tot: llits elàstics, castells infables i tallers pels més petits, una fira d’entitats, una petonejada popular o activitats esportives -des de ping pong a tai-txi- amb les Panteres Grogues. I tot gratis.
Dv. 27 i ds. 28. 10 h.

El concurs de ‘drags
També a Maria Cristina gaudireu d’una bona colla de drag-queens disposades a deixar-vos amb la boca oberta amb els seus vestits, perruques i coreografies. Animeu-vos també a participar abans en la cada cop més popular cursa de talons. Això sí, la competència es ferotge.
Dv. 27. 21 h

pridetalonsEl ball de l’escuma
Una de les gràcies del Pride barceloní és que se celebra quan la calor ja pica. I mentre no traslladin la festa a la platja, ens haurem de continuar refrescant amb litres de sabó. Ens agrada i no hi faltarem, però recordeu això irrita: a les parts sensibles, vaselina.
Dv. 27. 23 h.

Un dia al Tibidabo
L’organització del Pride no s’oblida de les famílies LGBT i per això cada any organitza una jornada festiva al popular parc d’atraccions. Aquests dies podreu aconseguir vals de descompte per entrar-hi per només 12 €. Els més baixos de 90 centímetres hi podran accedir gratis. Si us fa mandra pujar a la muntanya, el mateix dia també es farà una fira comercial al Gaixample, al carrer Diputació.
Dg. 28. 12 h

Podeu consultar més activitats del Pride aquí.

Tags: , ,