“Com és Barcelona avui i com la veuen els ciutadans que hi viuen? La presentació de l’obra fotogràfica de Josep Brangulí ha servit d’estímul per dirigir noves mirades a la Barcelona de principis del segle XXI. El projecte Barcelona: 2000-2011 presenta la visió que fotògrafs actuals tenen sobre la ciutat i els temes que Brangulí va fotografiar.

“Quins i de quina magnitud han estat els canvis en el paisatge urbà, polític i social de la ciutat, durant la primera dècada del segle XXI? Els ulls i les mirades dels fotògrafs d’avui han reconegut edificis i carrers d’ahir i ens mostren una altra Barcelona, que contrasta amb les imatges històriques de Brangulí.

“Les fotografies que s’exposen s’han obtingut gràcies al projecte participatiu en línia del CCCB i Barcelona Photobloggers: Brangulí va ser aquí. I tu?”

Mar de Vellut, una fotografia meva capturada des del galliner del Liceu els minuts previs a l’inici d’una representació, ha estat seleccionada en aquest projecte com a finalista. Han estat prop de 5000 fotos presentades, de les quals el jurat ha escollit deu guanyadores, que es poden veure com a epíleg de l’esplèndida retrospectiva a Brangulí al CCCB, prorrogada per cert fins a principis de novembre. Les finalistes es projecten en el mateix espai, moment que mostra, precisament, la foto que il·lustra aquest apunt.

Així és com ha acabat una foto meva exposada al CCCB. M’ha fet molta il·lusió, no cal dir-ho.

La seva mirada i el meu objectiu es creuen. Es queda palplantat uns segons davant meu i ‘clic’, faig la foto. Ell pesca amb una llarga canya i jo amb una camera que duc a la butxaca. L’hora suau d’un vespre del final de l’estiu. Cerca agraït la fugissera llum de les escames d’un peix. No ens separen tantes coses.

* El fenomen de les boirines matinals que ahir i avui ens han sorprès a molts a la costa central del país, –expliquen a Ara Méteo–, “és típic de les primeres calorades primaverals” i es produeix quan xoquen l’aire càlid amb el mar encara molt fred. Per cert, la foto que il·lustra aquest apunt la vaig fer ahir sobre les 11.30h a la platja de la Barceloneta.

* El fenomen de les boirines matinals que ahir i avui ens han sorprès a molts a la costa central del país, –expliquen a Ara Méteo–, “és típic de les primeres calorades primaverals” i es produeix quan xoquen l’aire càlid amb el mar encara molt fred. Per cert, la foto que il·lustra aquest apunt la vaig fer ahir sobre les 11.30h a la platja de la Barceloneta.

L’hivern fa una pausa per mostrar que cap cor és tan fred, i que la cançó canta en cada bri de cosa. Veritats que juguen amb nosaltres, tot fugint; avui com el primer dia, tants segles enrera.

A la foto, ja ho veieu: la millor cara de Cadaquès, un matí de dissabte del primer mes del 2011.

“Fa un parell d’anys vaig descobrir la ‘fotografia amb mòbil’. Crec que és una manera de fixar en imatges allò que està passant al teu entorn, de vegades esdeveniments importants, i a voltes elements fugissers, i també detalls que passarien desapercebuts sense l’ull de la càmera.” Ho diu Pasqual Maragall en el pròleg que fa a MIra, el llibre que l’editorial Blume ha editat aquest Nadal, a partir del projecte de Caro Garcia. Llegim a la contraportada del petit i allargat volum: “En què es fixa Pasqual Maragall i Mira? Què recull la càmera del seu mòbil? Quins comentaris en fa? Com combina les fotos a cada pàgina? El punt de vista d’en Pasqual Maragall, el seu dia a dia durant tot un any presentat amb humor, poesia, tendresa i sentit crític. Un retrat-autoretrat sorprenent.”

La fotografia no captura allò que veu l’ull humà, la fotografia ens convida a preguntar-nos una altra cosa: què és el que se’ns escapa? Tornem a les fotos, un cop i un altre, perquè és un mirall més interessant i útil. Capturar? Descobrir! Pasqual Maragall, gràcies per ‘mirar-te’, gràcies per mirar-nos.

“L’ombra en el mur escapça límits greus,
tremola allò que és quiet, i tu ho depasses:
volia el pensament saber-ne més
i el temps va esmicolar-se en carn besada.

Ales altives els secrets s’esquitllen
i un sol deler perdura en aquests cels”

La noia del rellotge ens torba des d’un anunci de Swatch, més aviat convencional. Aquí, capturada i deformada gràcies a Instagram, i entrevista a través del vidre mullat d’una marquesina d’autobús, és com si pogúes tornar a la vida, gràcies a aquest poema de Susanna Rafart. Els versos alenen en L’ocell a la cendra, el nou Alabatre de LaBreu Edicions. El que és estrany és que jo encara no sabia del llibre quan vaig fer aquesta foto, tot esperant la B27 a Can Ruti, un dia de novembre.

Diu Jackson Pollock de la seva pintura: “Prefiero los palos, las espátulas y la pintura fluida que gotea y se escurre, e incluso un empaste espeso a base de arena, vidrio molido u otros materiales inusuales adicionados. Cuando estoy en la pintura no me doy cuenta de lo que estoy haciendo.” Jo tampoc em vaig adonar de què feia quan el dilluns passat treia l’Iphone per enfocar aquest tros de platja a Port de la Selva. Unes hores després, un amic em feia adonar de la coincidència: sembla una tela del Pollock! Coincidència? El pintor parlava d’un “període de temps per acostumar-se” a la pintura, una mena de distància necessària per entendre-la allò que et va empényer a fer el ‘click’. I sí, ja deu ser això…

Benvinguts a l’iphoneografia! La proliferació d’smartphones (els d’apple, i els altres, s’entén) ha obert un camp emergent entre els afeccionats a la fotografia. Les múltiples opcions d’edició i les facilitats per capturar i compartir les imatges són els punts forts de diverses aplicacions, entre les quals destaca Instagr.am, de moment només disponible per a Iphone. El petit programa treu tot el partit a la limitada càmera del nostre dispositiu, tot maquillant la mediocritat de les òptiques amb estudiats filtres predeterminats. I així, podem veure una mateixa captura presentada com si haguéssim fet servir una Lomo, una càmera en blanc i negre o una vella càmera dels anys setanta. Això, segur, esgarrifarà molts fotògrafs. Els filtres d’instagram són, en certa manera, el simulacre automatitzat d’una feina d’edició curosa. La frivolitat amb la qual els utilitzem són un autèntic desafiament a un ofici calmat, que requereix un depurat domini de diferents tècniques. Aquí només cal obrir el programet, apuntar el mòbil i fer ‘clic’. L’empobriment del procés té una conseqüència positiva, però. Instagr.am incideix en la línia que ja van obrir les càmeres digitals… la de la invitació a experimentar. Cada minut, la fabulosa trama de fotografies creix i creix tot evidenciant l’enorme influència que avui tenen els fotògrafs accidentals.

“Tothom sap que Martí era un soldat imperial romà, procedent d’Hongria, que a l’entrada de la ciutat d’Amiens va partir la seva capa en dues parts per abrigar un rodamón. Com que va fer malbé una propietat imperial, el van castigar a estar lligat nu a la intempèrie. Llavors Déu, el Cel, la Natura, qui sigui, va voler que aquells fossin uns dies càlids. Alerta, però, que l’estiuet de Sant Martí no és vertader si abans no ha fet fred intens (alguns posen de condició com a mínim una gelada). És un temps d’or, perquè és un parèntesi i un avís: això s’acaba!” Descobreixo fent una cerca sobre l’Estiuet de Sant Martí, el blog de Ramon Erra, a Vilaweb/Enderrock, del qual he capturat aquestes breus línies. La foto és meva, això sí, feta el dissabte a la tarda, camí de casa. Demà comença el fred de veritat (ho he llegit al twitter).