No ho esguerrem, si us plau

dilluns, 20/10/2014 | Uncategorized

Aquest és un article per mirar d’ajudar.

Començaré dient quin és el meu escenari idoni:

1) participació massiva el 9N i eleccions com a molt tard al febrer

2) Convertir les eleccions en plebiscitàries a través d’un gran acord previ entre les forces polítiques i civils sobre què cal fer en cas de majoria d’escons per la independència. Acordar procediments i calendaris de forma pública, comprometre-s’hi solemnement. Objectiu final i irrenunciable: Catalunya, nou estat independent d’Europa. Com Àustria, com Holanda, com Dinamarca. Si no hi ha acord en això, no cal continuar parlant.

3) Sobre aquest acord previ, anar a eleccions amb dues llistes del Sí-SÍ.

4) Una de les llistes de caràcter central i molt àmplia, amb la participació d’ERC, CDC, moviments procedents del PSC com NEcat (Ernest Maragall), Avancem (Joan Ignasi Elena), Catalunya, Socialisme i Llibertat (Toni Comin), persones i col·lectius procedents de partits que no es volen mullar per la independència (Antoni Castellà i els seus d’UDC, Raul Romeva i els seus d’ICV), personalitats de la vida cultural, acadèmica i associativa del país, etc. Una llista que tota sola, per la seva amplitud, diversitat, transversalitat i arrelament territorial pugui aspirar els 70 o 80 diputats.

5) La segona llista de caràcter anticapitalista, amb la participació de la CUP, Procés Constituent, moviments socials i personalitats que entenen que sense la ruptura que significa la independència no és possible obrir cap mena de procés constituent popular realment transformador. Acabo de tenir notícia que aquesta llista ja s’està gestant: www.cridaconstituent.cat

6) Donada l’existència d’un acord previ sobre els compromisos i les passes a realitzar, les dues llistes haurien de poder usar el logo de la campanya Ara és l’hora en els materials de campanya i les paperetes.

Com que la segona llista ja està en marxa, em centraré ara en els “considerandos” de la primera.

Per què crec que és millor fer aquesta gran llista? Bàsicament per tres motius.

a) Perquè la seva excepcionalitat és, en ella mateixa, un missatge plebiscitari. Un gest tan inusual que ja marca d’entrada el caràcter refrendari i plebiscitari de les eleccions.

b) Perquè contribuiria a la nitidesa i la contundència del resultat de cara endins i de cara enfora. Sabent com sabem per totes les enquestes que el partit unionista amb millors resultats es mourà entre els 15 i els 20 escons, estaríem parlant d’una distància de 50 escons entre la primera força del Parlament i el primer partit unionista. Una pallisa democràtica, vaja. Legitimació extra, potser decisiva.

c) Perquè la constitució d’un grup parlamentari conjunt i altament “contaminat” de societat civil és una garantia superior d’unitat futura per afrontar les passes delicadíssimes que caldrà fer.

He deixat per al final la qüestió de qui ha d’encapçalar aquesta llista. Crec que el més raonable (sobretot tenint en compte que hi haurà una altra llista que poden votar aquells qui, per principis, no estan disposats de cap manera a votar una llista on hi hagi Mas o CDC), és que l’encapçali Mas. És el President de la Generalitat i fins ara ha estat la cara i la veu del procés davant del món (causant una impressió excel·lent, per cert, si atenem als comentaris de la premsa internacional). No té sentit que ara la majoria del catalanisme s’aplegui en una gran llista per canviar-li la cara i la veu al procés. Si l’aposta és canviar-li la cara i la veu al procés, aleshores no té sentit la llista conjunta i ERC se l’ha de jugar organitzant la seva gran llista i competint amb l’altra gran llista que, de ben segur, articularà Mas al seu voltant.

Aquesta segona opció ens deixaria un panorama amb tres llistes del Sí-Sí: una al voltant de Mas i el món convergent, una al voltant de Junqueras i el món de l’esquerra nacional, i una tercera amb la CUP de pal de paller i aplegant l’anticapitalisme creixent a Catalunya. A mi no em sembla la millor opció, però NO ÉS VERITAT que en aquestes condicions les eleccions no puguin ser plebiscitàries. Si les tres llistes pacten prèviament el punt o punts del programa claus, és indiscutible que la suma de vots i escons de les tres llistes constitueixen un únic compromís polític davant de la ciutadania. La manca de llista conjunta, doncs, en cap cas no pot ser un argument per no convocar les eleccions.

Sigui com sigui, ara és important introduir serenitat en el debat. Un bon començament seria que aquesta setmana es produissin acords per millorar el nou format del 9N. La CUP (gran paper el seu aquests dies) va presentar una llista d’onze propostes que semblen assumibles per CiU i ERC, i que fins i tot podrien ajudar a repescar ICV-EUiA. Encara hi som a temps de convertir el 9N en una gran demostració de la voluntat democràtica i nacional dels catalans.

Una altra manera de recuperar serenitat seria que el món convergent deixés de vincular necessàriament les plebiscitàries a l’existència d’una llista conjunta encapçalada per Mas. Fins i tot per algú com jo que en sóc partidari resulta ofensiu. “O ho fem com jo vull o no convoco eleccions i els catalans es queden sense la consulta deifnitiva fins al 2016″. Així és com molta gent està interpretant les pressions de CiU.

Per continuar introduïnt serenitat, seria convenient aparcar temporalment el debat del com (les llistes) i centrar-se en el què (quin compromís amb els ciutadans en cas de victòria).

I finalment, per acabar d’asserenar l’ambient (dins del possible) seria bo aillar els personatges tòxics de cada banda i donar protagonisme als especialistes en bastir ponts, no en destruir-los.

La independència és possible. No ho esguerrem nosaltres mateixos si us plau.

 

 

Abans del maig

dissabte, 16/08/2014 | Uncategorized

Són dies de nervis i rumors. I de tensions reals. Amplificades pels adversaris del procés, segur que sí, però reals. És normal, s’acosta l’hora de la veritat i en l’esfera política sobiranista no tothom té la mateixa predisposició ni els mateixos interessos. L’independentisme estricte (diguem-ne així o diguem-ne nucli dur del moviment sobiranista) arrossega dos fantasmes des de l’inici del procés: la tercera via i la reculada de CiU, i la veritat és que l’agost no està ajudant a esvair dubtes i pors. Els digitals de Madrid parlen d’una reforma constitucional express que Miguel Herrero de Miñón estaria redactant per encàrrec de Mariano Rajoy. I en paral·lel, alguns membres del govern de CiU no se n’estan de mostrar en públic i en privat les poques ganes que tenen d’afrontar un escenari de confrontació irreversible amb l’estat. Llest com una guineu, Miquel Iceta aprofita el moment per oferir-se dia sí dia també a CiU com a soci alternatiu per “reconduir” la situació, ajornar la consulta i allargar la legislatura fins al 2016, a l’espera que les eleccions espanyoles de finals de 2015 ofereixin una aritmètica que faci possible una solució no traumàtica (i que de pas torni a enterrar alguns dossiers més que incòmodes en els soterranis de la raó d’estat, subratlleu i poseu en negreta aquest parèntesi, és un tema que pesa molt en l’ànim de determinades persones).

En aquest escenari, el principal aliat intern de l’independentisme és la gent (l’11S, més clau que mai), i el principal aliat extern és el calendari electoral, i concretament les eleccions municipals del 24 de maig. Unes municipals que són un antídot contra els dos escenaris esmentats:

1) Antídot contra la tercera via. Les municipals són també autonòmiques a pràcticament tot l’estat. Els barones territorials de PP i PSOE estan ja en precampanya. D’aquí al maig es juguen les seves cadires. Impossible fer-los empassar ara un “trato de privilegio” per als catalans. Impossible. Al contrari: inflamarien els discursos fins a socarrimar la tercera via. L’endemà de les seves eleccions potser ho poden acceptar. Abans, no.

2) Antídot contra la reculada de CiU. En cas que en els càlculs d’Artur Mas hi hagi algun tipus de marxa enrere com la que li ofereix Iceta (cosa que està per demostrar), aquesta tampoc no és viable abans de les municipals. Només cal passejar pel país i parar l’orella per entendre que si CiU canvia de soci (PSC en comptes d’ERC) o maniobra per alentir el procés, el càstig electoral al maig pot arribar a significar la pràctica desaparició de CiU al territori. El sorpasso d’ERC de les europees seria una broma comparat amb el que de ben segur passaria. Reuneixin vostès ara mateix una assemblea d’alcaldes i regidors de CiU i proposin-los canviar Junqueras per Iceta. Potser el que farien la majoria seria canviar CiU per ERC. Primer perquè la majoria estan honestament entregats al procés, i segon perquè les del maig també són les seves eleccions.

Si l’independentisme vol guanyar la batalla ha de ser intel·ligent, sí. Inclusiu, sí. Subtil, sí. Generós, sí. Dialogant, sí. Però també ha de ser ràpid: a partir del 25 de maig, les condicions canvien. Molt.

 

 

 

 

 

Time Out Student Guide. Seguim creixent

dilluns, 7/07/2014 | Uncategorized

 Captura de pantalla 2014-07-07 a la(s) 19.02.13

Feia mesos que hi treballàvem i ja el tenim aquí: un Time Out especial de periodicitat anual per als estudiants estrangers que vénen a viure una temporada a Barcelona. 80 pàgines de revista en anglès amb articles, reportatges i centenars de recomanacions pensades per a totes les butxaques: les dels Erasmus que s’alimenten d’hamburgueses i també les dels estudiants de màsters de les escoles de negocis que no volen tornar al seu país sense tastar les estrelles Michelin catalanes. Magnífica la feina de tota la redacció de Time Out Barcelona, amb menció especial per al nostre director Andreu Gomila (està a totes les trinxeres i sap fer de soldat i de general alhora) i per a l’equip més directament implicat en la producció d’aquest projecte: Braden Phillips, Jan Fleischer i Eduard Forroll. Ep, sense oblidar l’Ellen Hardy, de l’equip editorial de Time Out International, que ha estat la proofreader indispensable des de Londres.

La Student Guide de Time Out Barcelona, que ha tingut una fantàstica resposta per part dels anunciants, és una coedició amb el Barcelona Centre Universitari (BCU) que dirigeix Montse Serret, una d’aquestes institucions excel·lents que tenim en aquest país i que coneixem poc perquè es dediquen més a treballar que no a fer autobombo.

Seguim creixent al servei de la ciutat.

Falten quatre mesos

diumenge, 29/06/2014 | Uncategorized

Sí, falten quatre mesos i uns quants dies per al 9-N i voldria compartir amb qui vulgui llegir aquestes línies unes quantes reflexions que em volten pel cap.

En primer lloc, una prèvia molt important en forma de pregunta retòrica: quina és la raó per la qual l’independentisme ha empès fins a aconseguir primer generar una gran majoria social i política pel dret a decidir i després una majoria per una data i una pregunta en una consulta? Perquè sap que per iniciar un procés d’independència cal obtenir el corresponent mandat democràtic. Ara no estem encara en un procés d’independència, almenys no des del punt de vista institucional. Hi serem el dia que obtinguem un mandat democràtic clar per iniciar-lo, i cal recordar que avui les instituciones catalanes no han rebut encara cap mandat popular per iniciar el procés de secessió. El mandat, per ser clar i legitimitat a nivell intern i extern, ha de procedir de les urnes i ser el resultat d’un procés net i escrupulós, on totes les opcions es puguin expressar i argumentar. Per això hem empès per aconseguir la consulta, perquè hi ha un consens internacional sobre els referèndums com a millor procediment per aquest tipus de qüestions. El referèndum, doncs, no és una finalitat sinó un procediment –el millor però no l’únic– per mirar d’obtenir el mandat popular que pretenem.

Serà possible celebrar el 9-N una consulta que reuneixi les condicions per, en cas de victòria del Sí, iniciar formalment un procés formal d’independència legitimitat internament i externa? Doncs no està clar. A diferència d’Escòcia, on el 18 de setembre es viurà una jornada impecable per les dues parts, nosaltres tenim la desgràcia de tractar amb un govern i un estat amb dèficits democràtics greus. A quatre mesos de la cita no ha estat possible ni tan sols obtenir garanties de respecte a la celebració de la jornada. Ara mateix l’escenari més plausible és el de la prohibició per part de l’estat i el del boicot (actiu? passiu?) per part de les forces polítiques unionistes.

Aquest és l’escenari avui, però pot canviar i cal intentar canviar-lo, posant molta pressió democràtica sobre la taula tal com, de fet, està previst fer: el Parlament està enllestint el marc legal de la consulta, el Govern ha comprat ja les urnes per realitzar-la, la campanya formal del Sí-Sí està a punt de començar segons han anunciat l’ANC i Omnium, i l’11 de setembre hi ha convocada una mobilització popular massiva que tindrà un gran impacte psicològic i polític. Tot això és pressió democràtica, i si es fa bé no és descartable que el govern espanyol acabi rebent una trucada dels que manen a Europa obligant-lo a, si més no, tolerar la celebració de la consulta. Cal, per tant, seguir el full de ruta traçat confiant que la pressió obligui l’estat a modificar la seva actitud.

(Obro parèntesi. No ajuda gens a posar pressió democràtica que, a quatre mesos del referèndum, tres –UDC, ICV i EUiA– de les sis forces polítiques del pacte per la consulta encara no hagin decidit per quina de les opcions faran campanya. Us imagineu això a Escòcia o al Quebec? Que hi hagi molts ciutadans indecisos és més que comprensible, però que partits polítícs articulats no sàpiguen encara per quina papereta faran campanya en un tema de tanta transcendència no ajuda a transmetre la sensació que el front de la consulta es creu la consulta: de fet pot arribar a semblar que no es prenen la molèstia de posicionar-se perquè confien que la consulta no es farà).

Què passa, però, si la pressió democràtica no fa efecte i Europa no es mou, l’estat prohibeix la consulta i els partit unionistes n’anuncien el boicot actiu? Cal mantenir la convocatòria peti qui peti o activar el pla B per fer passar el plebiscit sobre la independència per les urnes a través d’unes eleccions al Parlament que l’estat no pot prohibir? Possiblement aquesta és la decisió més delicada a la que s’haurà enfrontat el sobiranisme des de l’inici del procés. Tots plegats hem especulat massa sobre aquest moment, jo el primer posicionant-me a favor de les plebiscitàries, i crec que ens hem equivocat perquè és un debat que provoca divisió en les pròpies files i que ara mateix no serveix de res, només de fer soroll. Catalunya té un pla A, que és aconseguir celebrar una consulta com Déu mana. Centrem-nos en això. Falten quatre mesos.

 

 

 

 

 

 

 

 

El dia de l’abdicació des de Catalunya (4 idees)

dilluns, 2/06/2014 | Uncategorized

1) Ho disfressaran tant com podran, però jo tampoc no tinc cap dubte que la clau principal de l’abdicació és Catalunya. Com ha explicat molt bé avui Vicent Partal en el seu editorial a Vilaweb, la gran operació de la tercera via s’ha posat avui en marxa. L’estat ho fia tot a la figura de Felip VIè. Un monarca jove, sobradament preparat, dialogant i modern que té l’encàrrec de l’Ibex 35 d’emparar una refundació constitucional capaç de trencar per la meitat el bloc social i polític sobiranista i arruinar el procés.

2) Ja veurem, però, en quines condicions arriba Felip a la data de la seva coronació, d’aquí a un parell o tres de setmanes. Tornem a estar davant d’una operació d’estat fet a corre-cuita i a esquenes –una vegada més– de la voluntat popular, com l’episodi de la reforma de l’article 135 de la Constitució, però aquest cop amb una transcendència simbòlica absoluta. El republicanisme espanyol no té prou força per impedir la successió i forçar la caiguda de la monarquia, però a Espanya hi ha prou mala llet social acumulada i prou massa crítica política com per convertir els pròxims dies en un via crucis  per als grans partits i per al propi aspirant a la Corona.  No és descartable que la imatge renovadora del Príncep ja s’hagi socarrimat el dia que li posin la corona a la testa i Felip VIè esdevingui el gran símbol de la no-democràcia.

3) Mentre la successió no hagi culminat, el bloc català per la consulta patirà, perquè un dels seus components, ICV-EUiA, s’implicarà a fons en la política espanyola en clau republicana. És normal que ho faci perquè aquest és el seu programa, República federal plurinacional, i no tornarà a haver-hi en molt de temps una oportunitat com aquesta. Estan obligats a empènyer i a agafar la pancarta de la III República. No fer-ho seria trair el seu programa, la seva tradició i la seva pròpia essència. Ja tornaran.

4) Si entenem la 3a via com una política de gestos, podem comptar que començarà el mateix dia de la coronació de Felip VIè. Parlarà en català, vindrà a Barcelona, dirà paraules boniques i es fabricaran moltes portades de laboratori. Si en canvi entenem la 3a via com una oferta concreta, per escrit i firmada pels dos grans partits espanyols, trigarà molt més a arribar si és que arriba. Les eleccions han deixat KO el PP i el PSOE, i en el cas del PSOE, a més, s’ha obert un periode de greus turbulències internes. Fins que no es consolidi una nova direcció i no s’aclareixi la candidatura a la presidència del govern espanyol, el PSOE no estarà en condicions de fer cap pacte d’estat sobre Catalunya. Això ens porta a després de l’estiu, que és quan l’independentisme tornarà a agafar la iniciativa amb la immensa V que ha de desbordar Barcelona.

Sóc o no una mica idiota?

dimarts , 22/04/2014 | Uncategorized

Dissabte al vespre estava jugant amb els meus fills en un càmping d’Altafulla on hem passat la Setmana Santa, i en un recés vaig mirar mecànicament twitter al mòbil. En poc més de mitja hora el meu TL s’havia omplert de mencions amb un mateix hashtag: #nosignisalaFNAC. Tot de gent, gent que conec i gent que no conec, em demanava directament a mi que aquest Sant Jordi no anés a signar el meu llibre a la FNAC “en solidaritat amb la vaga dels treballadors”. La cosa em va agafar per sorpresa, no en tenia ni idea que hi hagués un conflicte laboral a la FNAC i encara menys que coincidís amb Sant Jordi. Alguns dels tuits anaven acompayats d’una imatge amb la llista d’autors que signaven a la FNAC el 23 d’abril, i allà estava el meu nom.

Vaig deixar reposar el tema, però per la nit la campanya continuava viva. Amoïnat, vaig comunicar-me per whatsapp amb la meva editora, la Izaskun Arretxe (Ara Llibres), que també estava de vacances i em va confessar que tampoc no en sabia res. Vam quedar que miraríem d’informar-nos-en millor i que tornaríem a parlar l’endemà.

Durant el diumenge vaig tenir oportunitat d’informar-me més, però no millor. M’explico: no vaig poder contrastar res perquè a les xarxes només vaig saber trobar les referències pròpies de la campanya, que per cert anava in crescendo i ja havia reclutat uns quants escriptors “solidaris”. Als perfils corporatius de la FNAC el mutisme era absolut i cap diari digital ni en paper en feia referència. En canvi, sota el hashtag citat més amunt s’hi trobaven vídeos de suport a la vaga de la FNAC de persones que són un referent ètic per a mi, com l’Ada Colau i en David Fernández. Diumenge al vespre vaig trucar la Izaskun per demanar-li l’opinió, perquè en aquell moment la seva era l’opinió que més m’importava: l’editorial m’ha pagat un anticip per escriure aquest llibre, l’editorial l’ha distribuït, l’editorial està fent l’esforç de promoció i l’editorial m’ha muntat la jornada de signatures de Sant Jordi.

Davant la meva preocupació, la Izaskun va fer una d’aquelles coses que et fidelitzen com a autor (com a amic em té fidelitzat fa anys): no només em va dir que fes el que considerés més convenient, sinó que ho va fer sense la més mínima insinuació sobre la importància i el poder de la FNAC en el sector de la distribució del llibre, ni sobre el pes de Sant Jordi en a la facturació anual de l’editorial. I a més, em va dir que decidís el que decidís tindria tot el seu suport.

Tot era molt sobtat i em faltava informació, però vaig creure que no podia esperar més a manifestar-me. I vaig pensar: “Eduard, tira’t a la piscina, i si t’equivoques, almenys equivoca’t per haver fet costat als treballadors”. I vaig escriure el següent a Twitter: “Sense entrar en el fons de la qüestió (que desconec): si els treballadors d’una llibreria fan vaga, aquell dia no puc anar a signar-hi. Per tant, aquest Sant Jordi no signaré a la FNAC. Tant de bo que el conflicte es resolgui en benefici de tothom”.

Després he sabut coses que hauria agraït saber abans de decidir, com que la vaga no té el suport majoritari dels representants dels treballadors de la FNAC, o bé que en el seu moment el sindicat que la convoca (CGT) va ser proactiu contra la Llei Sinde que pretenia protegir els drets d’autor a Internet (sí, sí, els drets dels autors a qui ara se’ns demana solidaritat). També he pogut aprofundir una mica, només una mica, en la deplorable situació laboral dels treballadors de la FNAC, típica d’una empresa que utilitza mà d’obra molt jove i en rotació constant en un país on, a més, les lleis cada cop permeten a les empreses apretar més. En aquest sentit, no crec que els treballadors del Corte Inglés estiguin millor tractats i en canvi demà els autors hi signaran amb un somriure d’orella a orella sense que ningú els tracti d’insolidaris.

Hauria decidit el mateix amb tota la informació sobre la taula? Sí, perquè el conflicte laboral hi és i almenys tot plegat potser servirà per popularitzar la situació ultraprecària de tants i tants treballadors joves d’aquest país, però tot plegat m’ha deixat un regust de boca amarg. Regust amarg que s’ha convertit en una sensació de ridícul absolut quan aquesta tarda he anat a repassar la llista de llocs on em toca signar demà que fa deu dies em va passar l’editorial i que ni m’havia mirat encara, i m’he trobat que la FNAC no hi era. Sí, estimat lector, mai no havia estat previst que jo signés a la FNAC. M’he esborrat d’una festa on no m’havien convidat.

Són o no perilloses les xarxes socials? I sobretot: sóc o no una mica idiota?

Bona Diada de Sant Jordi!

PS1. Exculpo completament la Izaskun, que no té per què saber-se de memòria tots i cadascun dels lloc on signen tots i cadascun dels seus autors demà.

PS2. Demà signo “Carta a un indecís” als llocs següents:

-11h: parada del Pare Manel (Rbla Catalunya/Gran Via)

-12h: Parada de Gent de la Terra/Grup del Llibre (plaça Vila de Madrid)

-13h: Parada d’Abacus de Plaça Catalunya

-14h: Parada de l’ANC (Plaça Catalunya)

-18h: Fàbrica Moritz

-19,30h: Parada de la llibreria Etcètera (Rambla Poblenou/Carrer Llull)

 

La guerra del clic

dimarts , 15/04/2014 | Uncategorized

Avui s’han conegut les audiències dels mitjans digitals corresponents al mes de març que, en el cas dels mitjans en català, han ofert un nou lideratge: Nació Digital, on tinc el plaer d’escriure cada divendres. Les meves felicitacions més sinceres a tot l’equip, dono fe que aquest ha estat un lideratge llargament perseguit.

Aprofito per compartir unes breus reflexions sobre el periodisme a internet i els models de negoci que se’n deriven. Em referiré en tot moment als mitjans generalistes (de Time Out en parlaré un altre dia perquè som un mitjà especialitzat i sobretot perquè les claus del nostre model de negoci digital són molt particulars i poc extrapolables).

Sóc del parer que a Internet has de decidir si vols viure de la publicitat o dels lectors, i que els models mixtes tenen poc recorregut, per no dir gens. Optar per viure de la publicitat et porta a oferir els teus continguts de forma gratuïta, perquè el que necessites és oferir el màxim nombre de pàgines vistes als teus anunciants. Fixeu-vos en una pàgina qualsevol del diari digital que consumiu i compteu els espais publicitaris que porta. Si tu no haguessis fet clic per veure aquella pàgina, aquells anuncis no s’haurien imprès, no s’haurien visualitzat. Els anunciants contracten la publicitat per nombre d’impressions (un milió d’impressions, tres milions d’impressions, deu milions d’impressions, el que sigui), i per tant els mitjans que volen viure de la publicitat estan en una guerra salvatge (la guerra del clic) per aconseguir servir pàgines i més pàgines i més pàgines vistes. No hi ha fracàs més gran que no poder servir-li al teu anunciant les impressions contractades. Per tant, opció publicitat=continguts gratuïts i lluita pel lideratge d’audiència.

L’altre camí és intentar viure dels teus lectors. Un model radical i reeixit és el diari holandès De Correspondent, aquí podeu llegir en anglès la seva història, que val molt la pena de conèixer: www.decorrespondent.nl/en. Sigui com sigui, viure dels lectors implica fabricar continguts clarament diferencials. Ningú no pagarà per saber les notícies, perquè les notícies ens arriben gratuïtament per mil canals. En aquest model, l’indicador principal no és el nombre de pàgines vistes que ofereixes sinó el nombre de subscripcions o micropagaments que aconsegueixes. I què són continguts diferencials? Depèn de a qui t’adrecis, de qui siguin els teus lectors. Els has de conèixer en profunditat: les seves preferències, la seva ideologia, els seus interessos, què els emociona i què els deixa freds. I has de centrar els teus periodistes en fabricar aquests continguts i en res més que no sigui fabricar aquests continguts que els teus lectors no trobaran enlloc més. No pots tenir els periodistes redactant les breaking news amb la mà esquerra i fent continguts diferencials amb la dreta, perquè no faran bé ni una cosa ni l’altra, i per tant no aconseguiràs que els lectors paguin.

Els editors que se’n vulguin sortir en la selva del periodisme digital han de triar quina lliga juguen: o guerra del clic o continguts diferencials. Tots dos models requereixen un gran esforç, molta coherència editorial i fortes dosis de brillantor. Però pretendre jugar les dues lligues al mateix temps porta, en la meva modesta opinió, primer a la frustració i després al fracàs.

 

 

 

 

Reflexions d’un Diumenge de Rams

diumenge, 13/04/2014 | Uncategorized

He baixat a llegir el diari al solet, com els iaios, i m’he quedat sorprès per la quantitat de famílies amb palmons passejant pel barri (Poblenou). Comparteixo els pensaments que m’han passat pel cap, desendreçats i potser fins i tot contradictoris entre ells:

1. Fa uns dos mil anys que Jesucrist va entrar a Jerusalem dalt d’un ruc, rebut per la multitud amb palmes i branques de llorer i olivera. És impressionant que tant temps després aquest fet es continuï recordant i celebrant. Confirma que el missatge d’aquell home va ser extraordinàriament potent, o bé que l’organització creada a redòs del seu missatge, l’Església catòlica, és la més sòlida de la història. O potser confirma totes dues coses alhora.

2. Les esglésies estan buides però les famílies creients saben distingir l’adhesió a uns dirigents de l’adhesió a una idea.

3. És probable, però, que molts dels que avui porten palmons siguin incapaços d’explicar per què ho fan i què es commemora. Hi ha un moment que les tradicions perden el per què, però no per això deixen de ser importants per a la gent que les practica.

4. Precisament aquest matí li havia estat explicant a la meva filla el fet històric que es commemora avui i els dies que ara vindran. La passió, la mort, la resurrecció. La resurrecció li he dit que era una mentida, una llegenda, una manera d’explicar que el missatge d’aquella persona anomenada Jesús no s’acabaria amb la seva mort física. De fet és el que penso tot i ser creient, i no vull fer-li creure a una nena de 8 anys que la gent s’aixeca de la tomba i s’apareix als seus amics. Tampoc, quan arribi el moment, no li faré creure que Maria es va quedar embarassada sense que Josep li toqués un pèl. Només hi ha una manera honesta de llegir els Evangelis: des del sentit comú.

5. Són uns dies ideals per rellegir la immensa traducció dels Evangelis feta per en Joan Francesc Mira. De debò, sigueu creients o no, llegiu aquest llibre (editat per Proa, si no recordo malament). És un monument a la cultura clàssica i un luxe per a la nostra llengua. I de pas, és una lectura que, fins i tot des de l’agnosticisme o l’ateisme, rearma moralment.

I ara me’n vaig a arrebossar els seitons, que la dona ja em mira malament.

Aquest dissabte votaré a les primàries del PSC

dimecres, 26/03/2014 | Uncategorized

Fa unes setmanes el PSC va fer unes primàries per triar el seu candidat a Europa, que anirà com a número 6 a la llista del PSOE. Van ser unes primàries limitades a un cens de militants i simpatitzants i va sortir escollit un noi que es diu Javi López. Molt bé, res a dir.

Per triar el candidat a alcalde de Barcelona, la meva ciutat, el PSC ha convocat unes primàries obertes, també dites primàries ciutadanes. Hi pot votar qualsevol persona que estigui empadronada a Barcelona que pagui 1€ i signi una declaració d’adhesió als principis genèrics de l’esquerra.

És a dir, el PSC ha decidit preguntar-nos a tots els barcelonins (o almenys a tots els barcelonins progressistes) qui volem que sigui el seu alcaldable. I és clar, quan preguntes, corres el risc que la gent et respongui.

Jo he decidit respondre. No penso perdre aquesta oportunitat d’influir en una cosa que em sembla rellevant. La meva ciutat no m’és indiferent, vull candidats preparats, que s’estimin la ciutat i el país, i els vull en tots els partits. Ja veurem què acabaré votant al maig del 2015, que és quan són les municipals, però quan arribi el moment prefereixo triar entre quatre candidats que m’agraden que no entre tres, o entre dos. I si finalment calen pactes entre partits per governar la ciutat, vull que la majoria de combinacions possibles siguin del meu gust.

Dels candidats que es presenten a les primàries del PSC, el que més m’agrada és en Jordi Martí, per quatre motius:

1. Tot i ser jove coneix molt bé els problemes de la ciutat perquè porta anys dedicant-s’hi cada dia, a diferència de la resta de candidats, que no tenen aquesta experiència.

2. És un home de la cultura. La coneix i se l’estima. Hi creu. Necesitem gent de la cultura ocupant responsabilitats més enllà de les polítiques sectorials.

3. És valent. Ha plantat cara a la direcció del PSC i ha demostrat tenir criteri propi.

4. És l’únic dels cinc candidats que defensa el dret a decidir sense condicions ni lletra petita. No especula amb aquest tema. No és independentista però, segons diu ell mateix, no li fa por la independència, i defensa que la voluntat del poble català expressada democràticament està per sobre de qualsevol altra consideració.

Total, que com que el PSC ha decidit preguntar-me, jo he decidit respondre. Aquest dissabte votaré en Jordi Martí.

He estat escrivint un llibre

diumenge, 16/03/2014 | Uncategorized

He tingut aquest blog abandonat dos mesos i la culpa és de la Izaskun Arretxe, editora d’Ara Llibres. Fa dos mesos la Izaskun em va convidar a una cervesa i em va dir que volia que fes un llibre. Ella pensava en un llibre de debò, un d’aquests de 150 pàgines que escriuen els savis, però jo li vaig dir que ara mateix només em veia amb cor d’escriure un pamflet. Un pamflet en el sentit més noble de la paraula, és clar, és a dir un text breu, directe, militant i que es pogués escriure en molt poc temps. Sóc d’esforços intensos i concentrats en el temps, sempre he estat així, des que estudiava. La Izaskun em va dir que sí i des d’aquell dia he dedicat les poquíssimes estones lliures a escriure el llibre, corregir-lo, revisar les correccions… Total, que no he tingut temps d’escriure aquí perquè estava escrivint allà. Demano disculpes.

Fa dos mesos de la conversa amb la Izaskun i el llibre ja existeix físicament. Vull dir que ja està imprès, enquadernat i distribuït a les llibreries, gràcies al meu sprint redaccional i gràcies sobretot a l’sprint de producció de l’equip de l’editorial. I aquí voldria fer un reconeixement especial a l’Eduard Hurtado, que és qui ha coordinat la feina.

El llibre es diu Carta a un indecís i surt també en castellà, Carta a un indeciso. És un llibre que vol convèncer sense fer propaganda barata ni demagògia. És la carta d’un ciutadà que ja ha decidit votar sí a la independència a un ciutadà que encara no sap què votarà. Em faria molt feliç que la seva lectura ajudés molta gent a decidir-se pel Sí-Sí. Si sou independentistes i el compreu, sobretot no us el quedeu. Regaleu-lo (si us agrada, és clar). Regaleu-lo a aquell familiar que dubta, a aquell company de feina que no ho veu clar, a aquell amic que té por del que pugui passar. I si no coneixeu cap indecís, que corri igualment. Deixeu-vos-el oblidat al metro, o en un bar, o a la sala d’espera del metge. Que corri.

(La presentació serà la primera semana d’abril, ja avisaré del dia. Per aquell dia, busco indecisos que vulguin mantenir una conversa amb mi en públic. Sense cap altre compromís que no sigui intercanviar punts de vista, debatre, parlar, dialogar. Si ets un indecís, llegeixes aquest post i et vé de gust acompanyar-me en la presentació del llibre, si us plau deixa un comentari a aquest post incloent-hi el teu nom i correu electrònic per a que et pugui localitzar. No publicaré el comentari ni les teves dades, només ho veuré jo).