La guerra del clic

dimarts , 15/04/2014 | Uncategorized

Avui s’han conegut les audiències dels mitjans digitals corresponents al mes de març que, en el cas dels mitjans en català, han ofert un nou lideratge: Nació Digital, on tinc el plaer d’escriure cada divendres. Les meves felicitacions més sinceres a tot l’equip, dono fe que aquest ha estat un lideratge llargament perseguit.

Aprofito per compartir unes breus reflexions sobre el periodisme a internet i els models de negoci que se’n deriven. Em referiré en tot moment als mitjans generalistes (de Time Out en parlaré un altre dia perquè som un mitjà especialitzat i sobretot perquè les claus del nostre model de negoci digital són molt particulars i poc extrapolables).

Sóc del parer que a Internet has de decidir si vols viure de la publicitat o dels lectors, i que els models mixtes tenen poc recorregut, per no dir gens. Optar per viure de la publicitat et porta a oferir els teus continguts de forma gratuïta, perquè el que necessites és oferir el màxim nombre de pàgines vistes als teus anunciants. Fixeu-vos en una pàgina qualsevol del diari digital que consumiu i compteu els espais publicitaris que porta. Si tu no haguessis fet clic per veure aquella pàgina, aquells anuncis no s’haurien imprès, no s’haurien visualitzat. Els anunciants contracten la publicitat per nombre d’impressions (un milió d’impressions, tres milions d’impressions, deu milions d’impressions, el que sigui), i per tant els mitjans que volen viure de la publicitat estan en una guerra salvatge (la guerra del clic) per aconseguir servir pàgines i més pàgines i més pàgines vistes. No hi ha fracàs més gran que no poder servir-li al teu anunciant les impressions contractades. Per tant, opció publicitat=continguts gratuïts i lluita pel lideratge d’audiència.

L’altre camí és intentar viure dels teus lectors. Un model radical i reeixit és el diari holandès De Correspondent, aquí podeu llegir en anglès la seva història, que val molt la pena de conèixer: www.decorrespondent.nl/en. Sigui com sigui, viure dels lectors implica fabricar continguts clarament diferencials. Ningú no pagarà per saber les notícies, perquè les notícies ens arriben gratuïtament per mil canals. En aquest model, l’indicador principal no és el nombre de pàgines vistes que ofereixes sinó el nombre de subscripcions o micropagaments que aconsegueixes. I què són continguts diferencials? Depèn de a qui t’adrecis, de qui siguin els teus lectors. Els has de conèixer en profunditat: les seves preferències, la seva ideologia, els seus interessos, què els emociona i què els deixa freds. I has de centrar els teus periodistes en fabricar aquests continguts i en res més que no sigui fabricar aquests continguts que els teus lectors no trobaran enlloc més. No pots tenir els periodistes redactant les breaking news amb la mà esquerra i fent continguts diferencials amb la dreta, perquè no faran bé ni una cosa ni l’altra, i per tant no aconseguiràs que els lectors paguin.

Els editors que se’n vulguin sortir en la selva del periodisme digital han de triar quina lliga juguen: o guerra del clic o continguts diferencials. Tots dos models requereixen un gran esforç, molta coherència editorial i fortes dosis de brillantor. Però pretendre jugar les dues lligues al mateix temps porta, en la meva modesta opinió, primer a la frustració i després al fracàs.

 

 

 

 

Reflexions d’un Diumenge de Rams

diumenge, 13/04/2014 | Uncategorized

He baixat a llegir el diari al solet, com els iaios, i m’he quedat sorprès per la quantitat de famílies amb palmons passejant pel barri (Poblenou). Comparteixo els pensaments que m’han passat pel cap, desendreçats i potser fins i tot contradictoris entre ells:

1. Fa uns dos mil anys que Jesucrist va entrar a Jerusalem dalt d’un ruc, rebut per la multitud amb palmes i branques de llorer i olivera. És impressionant que tant temps després aquest fet es continuï recordant i celebrant. Confirma que el missatge d’aquell home va ser extraordinàriament potent, o bé que l’organització creada a redòs del seu missatge, l’Església catòlica, és la més sòlida de la història. O potser confirma totes dues coses alhora.

2. Les esglésies estan buides però les famílies creients saben distingir l’adhesió a uns dirigents de l’adhesió a una idea.

3. És probable, però, que molts dels que avui porten palmons siguin incapaços d’explicar per què ho fan i què es commemora. Hi ha un moment que les tradicions perden el per què, però no per això deixen de ser importants per a la gent que les practica.

4. Precisament aquest matí li havia estat explicant a la meva filla el fet històric que es commemora avui i els dies que ara vindran. La passió, la mort, la resurrecció. La resurrecció li he dit que era una mentida, una llegenda, una manera d’explicar que el missatge d’aquella persona anomenada Jesús no s’acabaria amb la seva mort física. De fet és el que penso tot i ser creient, i no vull fer-li creure a una nena de 8 anys que la gent s’aixeca de la tomba i s’apareix als seus amics. Tampoc, quan arribi el moment, no li faré creure que Maria es va quedar embarassada sense que Josep li toqués un pèl. Només hi ha una manera honesta de llegir els Evangelis: des del sentit comú.

5. Són uns dies ideals per rellegir la immensa traducció dels Evangelis feta per en Joan Francesc Mira. De debò, sigueu creients o no, llegiu aquest llibre (editat per Proa, si no recordo malament). És un monument a la cultura clàssica i un luxe per a la nostra llengua. I de pas, és una lectura que, fins i tot des de l’agnosticisme o l’ateisme, rearma moralment.

I ara me’n vaig a arrebossar els seitons, que la dona ja em mira malament.

Aquest dissabte votaré a les primàries del PSC

dimecres, 26/03/2014 | Uncategorized

Fa unes setmanes el PSC va fer unes primàries per triar el seu candidat a Europa, que anirà com a número 6 a la llista del PSOE. Van ser unes primàries limitades a un cens de militants i simpatitzants i va sortir escollit un noi que es diu Javi López. Molt bé, res a dir.

Per triar el candidat a alcalde de Barcelona, la meva ciutat, el PSC ha convocat unes primàries obertes, també dites primàries ciutadanes. Hi pot votar qualsevol persona que estigui empadronada a Barcelona que pagui 1€ i signi una declaració d’adhesió als principis genèrics de l’esquerra.

És a dir, el PSC ha decidit preguntar-nos a tots els barcelonins (o almenys a tots els barcelonins progressistes) qui volem que sigui el seu alcaldable. I és clar, quan preguntes, corres el risc que la gent et respongui.

Jo he decidit respondre. No penso perdre aquesta oportunitat d’influir en una cosa que em sembla rellevant. La meva ciutat no m’és indiferent, vull candidats preparats, que s’estimin la ciutat i el país, i els vull en tots els partits. Ja veurem què acabaré votant al maig del 2015, que és quan són les municipals, però quan arribi el moment prefereixo triar entre quatre candidats que m’agraden que no entre tres, o entre dos. I si finalment calen pactes entre partits per governar la ciutat, vull que la majoria de combinacions possibles siguin del meu gust.

Dels candidats que es presenten a les primàries del PSC, el que més m’agrada és en Jordi Martí, per quatre motius:

1. Tot i ser jove coneix molt bé els problemes de la ciutat perquè porta anys dedicant-s’hi cada dia, a diferència de la resta de candidats, que no tenen aquesta experiència.

2. És un home de la cultura. La coneix i se l’estima. Hi creu. Necesitem gent de la cultura ocupant responsabilitats més enllà de les polítiques sectorials.

3. És valent. Ha plantat cara a la direcció del PSC i ha demostrat tenir criteri propi.

4. És l’únic dels cinc candidats que defensa el dret a decidir sense condicions ni lletra petita. No especula amb aquest tema. No és independentista però, segons diu ell mateix, no li fa por la independència, i defensa que la voluntat del poble català expressada democràticament està per sobre de qualsevol altra consideració.

Total, que com que el PSC ha decidit preguntar-me, jo he decidit respondre. Aquest dissabte votaré en Jordi Martí.

He estat escrivint un llibre

diumenge, 16/03/2014 | Uncategorized

He tingut aquest blog abandonat dos mesos i la culpa és de la Izaskun Arretxe, editora d’Ara Llibres. Fa dos mesos la Izaskun em va convidar a una cervesa i em va dir que volia que fes un llibre. Ella pensava en un llibre de debò, un d’aquests de 150 pàgines que escriuen els savis, però jo li vaig dir que ara mateix només em veia amb cor d’escriure un pamflet. Un pamflet en el sentit més noble de la paraula, és clar, és a dir un text breu, directe, militant i que es pogués escriure en molt poc temps. Sóc d’esforços intensos i concentrats en el temps, sempre he estat així, des que estudiava. La Izaskun em va dir que sí i des d’aquell dia he dedicat les poquíssimes estones lliures a escriure el llibre, corregir-lo, revisar les correccions… Total, que no he tingut temps d’escriure aquí perquè estava escrivint allà. Demano disculpes.

Fa dos mesos de la conversa amb la Izaskun i el llibre ja existeix físicament. Vull dir que ja està imprès, enquadernat i distribuït a les llibreries, gràcies al meu sprint redaccional i gràcies sobretot a l’sprint de producció de l’equip de l’editorial. I aquí voldria fer un reconeixement especial a l’Eduard Hurtado, que és qui ha coordinat la feina.

El llibre es diu Carta a un indecís i surt també en castellà, Carta a un indeciso. És un llibre que vol convèncer sense fer propaganda barata ni demagògia. És la carta d’un ciutadà que ja ha decidit votar sí a la independència a un ciutadà que encara no sap què votarà. Em faria molt feliç que la seva lectura ajudés molta gent a decidir-se pel Sí-Sí. Si sou independentistes i el compreu, sobretot no us el quedeu. Regaleu-lo (si us agrada, és clar). Regaleu-lo a aquell familiar que dubta, a aquell company de feina que no ho veu clar, a aquell amic que té por del que pugui passar. I si no coneixeu cap indecís, que corri igualment. Deixeu-vos-el oblidat al metro, o en un bar, o a la sala d’espera del metge. Que corri.

(La presentació serà la primera semana d’abril, ja avisaré del dia. Per aquell dia, busco indecisos que vulguin mantenir una conversa amb mi en públic. Sense cap altre compromís que no sigui intercanviar punts de vista, debatre, parlar, dialogar. Si ets un indecís, llegeixes aquest post i et vé de gust acompanyar-me en la presentació del llibre, si us plau deixa un comentari a aquest post incloent-hi el teu nom i correu electrònic per a que et pugui localitzar. No publicaré el comentari ni les teves dades, només ho veuré jo).

 

 

 

Sobre l’afer Hollande

dimarts , 14/01/2014 | Uncategorized

Avui hem discutit amb en Cristian Segura a La Tribu de Cataluya Ràdio (ens hi trobem cada dimarts) sobre l’afer Hollande. La pregunta que ens plantejava el programa era: “La vida privada dels polítics ha de ser pública?”. Ell ha defensat el sí i jo el no.

La meva posició argumentada és la següent. Si jo fos director d’un diari i m’arribessin les proves d’un afer extramatrimonial del president del meu país (o d’un polític rellevant, home o dona), em faria les quatre preguntes següents:

1. Està cometent una ilegalitat, sí o no? (per exemple si l’amant fos un o una menor)

2. Aquest comportament entra en contradicció flagrant amb el seu discurs públic sobre els afers morals/familiars, sí o no?

3. L’amant del polític en qüestió, pel fet de ser-ho, ha estat o està essent afavorit per alguna decisió governamental, sí o no?

4. Aquest comportament està afectant la seguretat de l’estat o l’interès general, sí o no?

Si en alguna d’aquestes preguntes, encara que només fos una, la resposta fos sí, publicaria la informació i explicaria per què la publico. En canvi, si la resposta a les quatre preguntes fos no, no ho publicaria perquè crec que el principi general ha de ser que, d’entrada, els polítics tenen dret a la privacitat.

M’agradaria saber què en penseu.

Una política cultural per a la Catalunya independent

dilluns, 23/12/2013 | Uncategorized

Molta gent pregunta com serà l’endemà de la independència, quin model de país tindrem. Només hi ha una resposta possible a aquesta pregunta: dependrà de la relació de forces de cada moment. A la Catalunya independent no passaran les mateixes coses si hi mana la dreta que si hi mana l’esquerra.

Això no vol dir, però, que no haguem de fer el debat ja des d’ara, perquè les majories de demà dependran en bona part del model de país que cadascú proposi avui. Des del sector cultural, doncs, hem d’estimular el món de la política concretant i confrontant models, obrint debats i imaginant futurs.

Humilment, vull fer una primera aportació sobre la política cultural a la Catalunya independent, i ho faig amb 10 punts de caràcter general, sense entrar en cada subsector específic de la cultura. Miraré de ser molt sintètic però sense caure en la simplificació.

1. Objectiu prioritari, per damunt de qualsevol altre: un poble culte. Som un poble amb un nivell cultural molt baix, ho diuen tots els indicadors. Un poble culte és un poble crític i conscient, un poble difícil d’enganyar. Un poble culte té sentit històric. Un poble culte és la millor garantia d’una democràcia de qualitat. L’objectiu d’un poble culte només es pot assolir amb un esforç intel·ligent i sostingut durant el temps. Cal actuar des de l’escola, oferint als nens i joves les claus interpretatives per acostar-se a la cultura i disfrutar-la. Però un poble culte no és només un objectiu democràtic sinó també econòmic: un poble culte omple els teatres, les llibreries, les exposicions i els cinemes perquè prioritza aquestes experiències per damunt d’altres consums. El pes de la cultura en el PIB català s’ha de duplicar o triplicar, aquest pot ser, a més, un dels valors principals del prestigi de la marca Catalunya al món.

2. Creació i indústria es necessiten. Hi ha qui vol oposar creació i indústria amb discursos pretesament incompatibles. És a l’inrevés: sense fet creatiu no hi ha indústria, i sense indústria el fet creatiu corre el risc de no complir la seva funció social. Cal, però, tenir en compte l’ordre dels factors, perquè el procés industrial el desencadena el fet creatiu: un manuscrit, un quadre, un guió, una fotografia. Per això la política cultural del futur ha de situar la creació (el suport al talent) en el centre de la seva atenció. Això no vol dir més subvencions als creadors, vol dir generar les millors condicions possibles per a la creació: espais físics adequats, aposta pels ensenyaments artístics, beques de formació a l’estranger… Cal invertir en el talent.

3. La cultura com a eina de progrés social. Intervenir en els barris a través de la cultura, posar la cultura al servei dels programes socials. La cultura és una eina molt potent d’emancipació personal i col·lectiva. Hi ha microexperiències molt exitoses que, amb suport econòmic, es poden convertir progressivament en programes d’abast nacional. Només un exemple del que vull dir: http://www.patothom.org/

4. Fiscalitat especial. Això s’explica molt ràpid: IVA superreduït sobre totes les activitats econòmiques culturals, i incentius fiscals molt potents que permetin a la cultura competir amb l’esport i el medi ambient com a destinació de les polítiques de responsabilitat social corporativa de les grans empreses.

5. Catalunya, laboratori de la indústria cultural global. Per les seves característiques demogràfiques, econòmiques, sociolingüistiques, geoestratègiques i climàtiques Catalunya i Barcelona reuneixen totes les condicions per convertir-se, si els poders públics saben concertar-ho amb els agents privats, en un megalaboratori per als projectes més innovadors de la indústria cultural global. Cal crear les condicions per atraure els departaments de R+D de les indústries globals de la cultura i la comunicació.

6. Un canal públic de tv per a la cultura (recuperació del 33!), i criteris clars de presència de la cultura a la programació de TV3 via contracte programa.

7. Diplomàcia cultural. Catalunya no té ni tindrà capacitat de coacció, ni demogràfica, ni militar ni econòmica. Però pot tenir capacitat de seducció. La cultura (i l’esport) poden fer del nostre país un líder consistent de la lliga mundial del soft power.

8. Descentralització. Garantir quantitat i qualitat d’oferta cultural al territori, i fer-ho a través de l’administració més propera al ciutadà que és la municipal. Com? a) Programa nacional de formació de tècnics de cultura municipals; b) obligació legal per als ajuntaments de cobrir la plaça de tècnic o tècnics de cultura municipals a partir d’un determinat nombre d’habitants; c) suport econòmic als ajuntaments per al manteniment d’aquestes places. (Tots els que hem treballat en el sector sabem el salt que suposa per a la cultura en un municipi disposar o no d’un bon tècnic de cultura).

9. Catalanofonia. Polítiques actives de foment de l’intercanvi i circulació de creadors i productes culturals entre els territoris de parla catalana. Consideració dels Països Catalans com a mercat primari de la producció cultural en llengua catalana. Suport econòmic a les iniciatives privades que contribueixin a connectar culturalment aquests territoris.

10. Pressupost 2%. El pressupost del Departament de Cultura de la República Catalana no pot baixar mai del 2% del total del pressupost de l’estat, seguint els estàndards europeus. Actualment és de l’1%.

Estaré encantat de rebre els vostres comentaris, si ho desitgeu. Tenim l’oportunitat de fundar un nou país i val la pena que en parlem molt.

Pensaments des de l’hospital

diumenge, 15/12/2013 | Uncategorized

He passat la nit a l’hospital acompanyant el meu pare. L’han operat d’una caròtida, la tenia obstruïda al 80% i ha calgut intervenir-lo d’urgència perquè hi havia risc d’embòlia imminent. El meu pare té alzheimer però encara ens coneix i, amb limitacions, es val bastant per ell mateix. És vidu, de fet s’ha passat la nit somniant en veu alta i a cada dues frases hi sortia la paraula màgica: Consuelo. La Consuelo era la meva mare. Quan ella va morir portaven gairebé 60 anys junts. No vull ni pensar el que deu ser perdre la teva companya de tota una vida. Ell diu que és una amputació. Fa servir aquesta paraula: amputació.

Com que té prohibit aixecar-se del llit, ha hagut de fer les seves necessitats des d’allà mateix. M’he estrenat en el contacte íntim amb el meu pare. A casa som molt de tocar-nos, de fer-nos petons, però jo no he vist mai el meu pare despullat. Fins aquesta nit, que l’he vist per primer cop i l’he hagut d’ajudar en els processos íntims. Jo li tenia molt de respecte a aquest moment, que sabia que un dia o altre arribaria, però ha estat una cosa molt natural. Tan natural com quan li vaig haver d’eixugar el cul a la meva mare els últims dies abans de morir d’un càncer molt agressiu i veloç. Allò que et pensaves que seria fàstic esdevé tendresa. No sé com explicar-me: una tendresa que flueix. Tot allò que li deus als teus pares (l’amor que t’han donat, la companyia, els consells, l’educació, el suport indondicional…) es concentra en aquell puto paper de WC i ho fas: els eixugues el cul.

Ahir al matí vaig anar amb la meva filla a la festa de Nadal de l’escola. La Saona té 8 anys. Jo ja tenia el cap en el que m’esperava per la nit, i li vaig preguntar: “Saona, quan el papa sigui un vellet com l’avi i necessiti ajuda, em cuidaràs?”. No va respondre, només em va abraçar.

I vaig saber que ho farà.

El món ho ha de saber

dimarts , 3/12/2013 | Uncategorized


14.513 persones influents d’arreu del món rebran les pròximes setmanes un llibre de part de 14.513 catalans. El llibre explica (en castellà, francès, anglès o alemany, en funció del destinatari) la història del nostre país i la causa de la independència. Ho ha fet possible la revista Sàpiens, impulsora de la campanya “Catalonia calling. El món ho ha de saber”. La possibilitat d’enviar un llibre a una personalitat es va tancar ahir, però encara podeu comprar-ne un exemplar per a vosaltres o per enviar a un amic o conegut a través del web de la campanya: www.elmonhohadesaber.cat

Sàpiens és una de les millors revistes d’història del món i jo vaig tenir l’honor de participar en el seu llançament, fa ja més de deu anys. La idea no va ser meva. Juraria que la primera persona que va dir “una revista d’història en català triomfaria” va ser l’Oriol Castanys, un dels editors catalans més importants dels darrers 20 anys. Vaig conèixer l’Oriol quan ell dirigia El Temps i em va entrevistar per veure si em donava la primera feina com a periodista. Jo hi anava de part d’en Ramon Barnils, però aquesta és una altra història.

En Castanys va ser el primer que ho va dir (i mai ens va cobrar per la idea), però el que ho va convertir en un excel, és a dir en un pla de negoci, va ser un altre Oriol, l’Oriol Soler (el mateix que deu anys després, al 2010, va crear el diari Ara). L’Oriol Soler, a banda de conceptualitzar el negoci, va fer una altra cosa molt important: inventar-se el nom de la revista. La primera vegada que va dir “I per què no li posem Sàpiens?” li vam tirar tomàquets. Ens va semblar un nom horrible. Ja veus si n’érem de llestos.

A mi em va tocar crear la fórmula editorial de la nova revista i dirigir-la el primer any. Volíem arribar a un públic massiu fent periodisme de divulgació de la història, però en aquest camí no volíem perdre el rigor. Va costar molt però ens en vam sortir. En aquest procés hi va haver dues persones que van tenir un paper clau: en Joan Morales (actual director de la revista Descobrir Catalunya, un dia us parlaré d’ell) i en Jordi Creus. En Jordi va ser el cap de redacció durant un any i després em va substituir com a director. Jo el considero l’autèntic artífex de l’èxit de Sàpiens. Va consolidar el model, va fer créixer les vendes, va eixamplar les complicitats de la revista amb l’entorn (lectors, anunciants, professionals de la història)… Els seus companys de la cooperativa (Sàpiens l’edita una empresa cooperativa) devien pensar com jo, perquè al cap d’uns anys li van demanar que assumís la direcció general de l’empresa. Ara en Jordi és el director general de Sàpiens Publicacions sccl, que a banda de Sàpiens edita les revistes Descobrir Catalunya, Cuina i la Revista dels Súpers, i en un context econòmic diabòlic està aconseguint uns resultats extraordinaris.

Al meu entendre, “El món ho ha de saber” és el més important que ha fet mai Sàpiens. No tant per l’obra editorial (excel·lent, com tot el que fan), sinó perquè el projecte ha posat a prova la confiança de la gent en la marca. 15.000 persones li han avançat 25€ a la revista que ara dirigeix la gran Clàudia Pujol per a que fabriqués un llibre i l’enviés als homes i dones més influents del món. Aquestes 15.000 persones sabien que Sàpiens no els fallaria: que el llibre es faria, que seria editorialment impecable, que explicaria fidelment la nostra història i els nostres anhels, i que arribaria als seus destinataris. “El món ho ha de saber” ha demostrat una vegada més la força de la gent i la força de la confiança mútua. En aquest país estan passant coses molt boniques, i encara n’han de passar moltes més.

Guanyarem.

 

Colar-se al metro

dimecres, 20/11/2013 | Uncategorized

Avui he rebut una bona dosi d’insults i desqualificacions personals a twitter arran d’unes piulades que he fet sobre el fet de colar-se al metro. No me’n queixo, twitter té les seves pròpies normes i que un dia et caigui a sobre un exèrcit de trolls anònims forma part d’aquestes normes. Avui m’ha tocat, no passa res. Als que m’han insultat els he bloquejat i llestos (Twitter també et permet defensar-te d’aquesta manera), però com que també m’ha replicat gent que no insultava, que no s’amagava darrere d’un perfil fals i que semblava tenir ganes de parlar-ne seriosament, i com que el tema no em sembla menor, he decidit escriure aquest post.

Com s’ha de finançar el servei de transport públic d’una ciutat? A mi em sembla bé un règim de co-pagament o de doble pagament com el que tenim, és a dir que un tros es financiï a través dels impostos que paguem tots, i un altre tros el paguem directament els usuaris a través dels títols de transport que adquirim. La gratuïtat total no em semblaria malament, però crec que és just que els que fem servir la xarxa aportem una mica més que els que no la fan servir, i en proporció a l’ús que en fem. En el cas específic de Barcelona, al meu entendre seria just establir una tercera via de finançament fent que els turistes assumissin una part del cost del transport públic de la ciutat, ja que si la ciutat ha fet un esforç inversor brutal en la xarxa de tansport públic ha estat en part per donar servei a les necessitats de mobilitat dels milions de turistes que ens visiten cada any. Vaig defensar la fórmula concreta en un post anterior d’aquest mateix blog (“Una mala idea”, publicat el 30 d’octubre).

Crec també que el caràcter públic del servei obliga a que les tarifes siguin assequibles i sobretot a que ningú no quedi exclòs de l’accés al servei per raons econòmiques. En un context de crisi com l’actual, que ha portat moltes famílies a situacions desesperades, cal estar especialment atents a això. Aquí TMB ha reaccionat tard i de forma insuficient, però ho ha acabat fent. L’acció més important, perquè és massiva, és la bonificació de la targeta T-Trimestre, que les persones en atur poden adquirir des de l’any passat per 29,40€ (el seu preu real és de 142€). Se’n poden beneficiar unes 200.000 persones, fent el tràmit corresponent. No tinc ni idea de quantes ho han fet.

Hi ha gent a la gran Barcelona que no pot pagar ni 29,40€ al trimestre per cobrir les seves necessitats bàsiques de transport? I tant que sí. Hi ha, doncs, gent que es cola al metro per estricta necessitat econòmica? Sí, sens dubte. Algun retret a fer-los? No, cap ni un, amb un matís que faré al final en forma de postdata i que per raons personals i familiars per a mi és important. En qualsevol cas, l’administració hauria de tenir els mecanismes, per exemple a través dels serveis socials, per detectar aquests casos i habilitar un títol de transport gratuït per a aquestes persones.

Però el fenòmen “entro sense pagar” al metro de Barcelona va molt més enllà, perquè hi ha dos grups més de practicants. Els que ho fan per militància, com una forma de protesta contra TMB (per les tarifes, per considerar-la una empresa opaca, pels sous dels seus directius, etc), i els barruts de tota la vida. Aquests últims són molts, molts. Cada matí quan vaig i cada vespre quan torno els veig. I vostè com ho sap que són uns barruts? Home, perquè un grup d’adolescents amb roba de marca no és la idea que tinc de situació desesperada, i perquè amb el que es deixen setmanalment al bar en cubates uns quants dels meus veïns de carrer que salten sistemàticament els torns, jo em podria pagar les meves T-10 de tot un mes. N’hi ha molts, de barruts, i fer veure que no hi són no fa cap favor a les persones que sí que necessiten ajuda.

I aleshores hi ha els que salten per militància, com una forma de desobediència civil activa. He de dir que em sembla un error i que la seva actitud em sembla censurable. Home, Voltas, tu que has escrit defensant els assalts de Sánchez Gordillo i Diego Cañamero a les grans superficies, ara t’escandalitzes perquè n’hi ha que no paguen el metro? Tu, que vas participar en el #novullpagar als peatges de les autopistes, ara censures que algú faci un #novullpagar al metro? Tu que vas defensar els escraches quan tota la premsa els criminalitzava, ara te l’agafes amb paper de fumar amb una forma de lluita tan poc agressiva com saltar un torn?

Vaig defensar i defensaré els assalts a les grans superfícies perquè em semblen tremendament pedagògics, posen el dit a la nafra: hi ha gent que ha d’anar als menjadors socials mentre uns privats acumulen enormes quantitats de beneficis manipulant, distribuïnt i comercialitzant aliments. Vaig participar del #novullpagar perquè posava el dit a la nafra: uns privats continuen disfrutant d’un negoci fabulós per unes concessions que ja estan amortitzades des de fa anys, i ni l’administració pretén recuperar les concessions ni els privats accepten socialitzar parts dels seus beneficis rebaixant tarifes als usuaris. I vaig dir sí als escraches perquè també posaven el dit a la nafra: senyalaven la responsabilitat directa d’uns determinats polítics al servei d’uns determinats privats en una concreta i gravíssima tragèdia humana anomenada desnonaments.

En canvi, saltar el torn del metro no acabo d’entendre en quina nafra posa el dit. No estem parlant d’un negoci privat que es lucra abusant dels ciutadans. Què busquem, saltant el torn?

Estem reivindicant la gratuïtat? No està escrit a cap manual de l’esquerra mundial que sigui més progressista la gratuïtat que el model actual. Des de l’esquerra és un tema com a mínim discutible. (Només un apunt: a la postcomunista Tallinn el transport públic és gratuït i a la bolivariana Caracas els usuaris paguen).

Si no revindiquem la gratuïtat, estem reivindicant una baixada de tarifes? D’acord, però fem el debat sense amagar les bonificacions existents (T-Trimestre per a aturats, T12 gratuïta, T-Jove, targeta per a famílies nombroses o monoparentals, gratuïtat per als jubilats, etc) i fem-lo tenint en compte que el 100% del que paguem els que paguem va a finançar TMB i per tant el transport públic, no a finançar Bankia ni Mercadona ni Goldman Sachs.

Saltant el torn estem denunciant corrupció i nepotisme dins de TMB? Si hi és, denunciem-ho, però no crec que la seva existència converteixi en just i progressista saltar el torn, igual que no crec que la corrupció dels governs converteixi en progressista no pagar impostos.

Per tot això seguiré pagant per entrar al metro. Estic obert, però, a escoltar arguments que em puguin convèncer que estic equivocat. Em consta que hi ha gent que té molt treballat el tema i a aquests us convido a fer, si voleu, les vostres aportacions aquí mateix en aquest blog, no només per a que les pugui llegir jo sinó també els altres lectors interessats en el tema.

PS. Més amunt deia que cap retret a les persones que es colen al metro perquè es troben en una situació desesperada. En una situació així, colar-se pot ser una decisió moral legítima, però no és l’única decisió moral legítima possible. Cal saber que hi ha gent que abans de passar sense pagar en un servei públic (i per tant, de tots) prefereix caminar una hora d’anada i una hora de tornada. El progressisme i el sentit col·lectiu es poden expressar de moltes maneres diferents.

 

 

 

 

 

He trobat una carpeta al Mac

dissabte, 16/11/2013 | Uncategorized

De finals de 2006 a finals de 2010 vaig ser Secretari de Cultura del Govern de la Generalitat, a les ordres del Conseller Tresserras. Quan vaig plegar, vaig començar a escriure un llibre de reflexions sobre política cultural però per circumstàncies personals el vaig deixar inacabat. Han passat tres anys i avui, buscant un arxiu al meu ordinador, m’he trobat amb la carpeta del llibre. S’anava a titular “Quatre anys amb Tresserras”. He rellegit els capítols que sí que tenia acabats, i Déu n’hi do com aguanten el pas del temps. Total, que he decidit que de tant en tant aniré penjant aquí a Olor de Tinta fragments d’aquell llibre frustrat.

Aquí teniu un capítol que s’anava a titular “Cultura i llengua”. Insisteixo, està escrit a començaments de 2007.

Cultura i llengua

Una de les decisions sensates del primer tripartit va ser treure-li al Departament de Cultura les competències en política linguística. Encara hauria estat més sensat dipositar-les en el Departament de la Presidència, és a dir donar-los-hi el màxim rang, però per qüestions d’equilibris entre els socis del Govern van acabar sota el comandament del Conseller Primer. Fos, com fos, el missatge estava clar i era correcte, al meu entendre: la política lingüística no és una política sectorial sinó integral, de tot el Govern, perquè afecta tots els àmbits de la vida del país.

De pas, amb aquella decisió es contribuïa a una millor comprensió de la feina del Departament de Cultura. Si se’m permet la boutade, quedava més clar que la feina del Departament era que el Mercat de les Flors oferís els millors espectacles de dansa i que la platea estigués plena de públic, no que el programa de mà estigués escrit en català.

Ara bé, això no vol dir que la política cultural no hagi de tenir molt en compte el factor llengua, primer perquè la llengua és el mitjà d’expressió de moltes disciplines artistiques (literatura, cinema, música, teatre), i segon perquè sí que és una tasca principal del Departament de Cultura promoure la qualitat i la quantitat de creació cultural en llengua catalana, així com el seu accés al mercat en les millors condicions possibles. En això el primer tripartit potser es va despistar una mica, sigui dit de passada.

El principal problema del mercat cultural en català no és d’oferta sinó de demanda. No hi ha un problema rellevant d’oferta perquè la pedrera de talent és molt productiva en totes les disciplines, fins i tot diria que sorprenentment productiva, i perquè existeix un dens teixit de petites i mitjanes empreses culturals (editorials, musicals, teatrals, audiovisuals) capaces d’intermediar entre el talent dels creadors i el públic. El problema de demanda, en canvi, és gros i complex. Per analitzar-lo bé, proposo dividir-lo en tres factors: el demogràfic, el polític i l’industrial.

Comencem pel demogràfic. Els territoris de llengua catalana tenen en conjunt uns dotze milions d’habitants. Fins i tot en el supòsit que es tractés d’una població 100% competent en català, estaríem parlant d’un mercat mitjanet en termes europeus i molt petit en termes globals. La vertat, però, és que dels 12 milions, només sis milions són, pels seus coneixements lingüístics, teòricament capaços de consumir qualsevol producte cultural en català. Parlàvem d’un mercat mitjanet i ja se’ns ha fet mitjanet-petit. D’aquests sis milions, dos milions viuen al País Valencià i les Illes i en la pràctica viuen despenjats, o marginats, del que podríem anomenar “mercat comú de la catalanofonia”.  Ens queden quatre milions de persones, tres milions si comptem només els adults, i concentrats en el territori del Principat de Catalunya. Aquest és el mercat potencial màxim al qual, avui, s’està adreçant un producte cultural en català. De tota manera, per la meva experiència professional, i per algunes dades que he tingut a les mans, m’atreviria a afirmar que en realitat el 80% del consum cultural en català al cap de l’any el practica un nucli dur de 1,5 milions de persones. El nostre mercat té, doncs, una base demogràfica molt feble.

Anem al factor polític. Als efectes del que estem parlant en aquest capítol, la principal conseqüència negativa de la manca de sobirania política és el control estatal de la regulació de l’espai audiovisual, control que l’estat ha utilitzat en un sentit radicalment contrari al foment del plurilingüisme, aguditzant la nostra condició de subsistema mediàtic i cultural del sistema mediàtic i cultutral espanyol. Quatre grans cadenes privades generalistes de televisió emeten amb llicència de l’estat sense cap contrapartida de caràcter lingüístic o d’excepció cultural. Al mateix temps, la televisió pública espanyola ha reduït a la mínima expressió la ja prou disminuïda desconnexió catalana. I per si fos poc, l’arribada de la TDT ha provocat una allau de nous canals que han obtingut la seva llicència d’emissió sense que l’estat, malgrat el mandat constitucional, els exigís cap tracte diferenciat per a l’espai català. El resultat d’aquesta suma de factors és que, per obra i gràcia de la política de l’estat espanyol, almenys el 80% del consum televisiu diari que es fa a Catalunya el monopolitzen cadenes que emeten exclussivament en castellà i en la programació de les quals la informació i la prescripció sobre la creació cultural en català simplement no existeix. Tenint en compte que avui en dia el principals prescriptors de consums culturals massius són els mitjans audiovisuals, no és difícil imaginar fins a quin punt el producte cultural en català competeix amb desavantatge en el mercat respecte al producte cultural en castellà. Els llibres, pel·lícules, cançons, obres de teatre en català, només tenen una televisió que els faci visibles i que els defensi, que és Televisió de Catalunya. I això significa només un 15% de l’espai televisiu disponible. És com competir amb una mà lligada a l’esquena i els dos peus descalços.

Seguint en l’àmbit polític, l’altre punt crític per al mercat cultural en català és la fragmentació interna. El cas valencià és especialment sagnant, perquè allà hi viuen com a mínim un milió i mig de persones potencialment consumidores de producte cultural en català. No és funció d’aquest llibre analitzar per què Catalunya i el País Valencià viuen d’esquenes de la manera que ho fan, simplement em limito a constatar que el desencontre històric entre els dos territoris, d’arrel eminentment política, ha restat i resta moltes oportunitats a la producció cultural en català (la de Barcelona i la de València, les dues). Els francesos ho tenen molt clar: les fronteres del seu mercat cultural no són les fronteres de l’estat francès, sinó les fronteres de tots els llocs del món on es parla francès. En diuen la francofonia. Si fan un llibre o produeixen una pel·lícula, els venen a França, és clar, però també al Québec, al Camerun, a Suïssa, a Bèlgica, a Burkina Fasso… fins a 49 estats d’arreu del món formen part voluntàriament de l’Organització Internacional de la Francofonia. Un immens i frondós mercat cultural per a la indústria cultural en llengua francesa, tingui la seva base a Paris o a Montreal. En  canvi, nosaltres (catalans, valencians, balears) vivim enganxats però som incapaços de veure la mateixa televisió o de mancomunar una xarxa de teatres públics per a que les nostres companyies puguin circular amunt i avall. Que burros.

Finalment, el factor industrial. Més amunt he dit que existeix un dens teixit de petites i mitjanes empreses culturals que fan correctament la seva funció d’intermediàries entre el talent dels creadors i el públic. De fet, n’hi ha que ho fan molt i molt bé. Penso per exemple en la productora teatral Focus, un exemple claríssim de com exercir el lideratge mantenint alhora la prioritat pel català i la qualitat. O en Grup 62, o en Abacus, o en Sàpiens Publicacions, o en tantes altres iniciatives culturals privades que prioritzen el català i competeixen excel·lentment en els seus segments de mercat. Però l’existència d’aquests boníssims exemples no pot amagar que a la cultura en català li falta musculatura industrial.

Què hi pot fer, el Departament de Cultura, en tot plegat? Actuar alhora en els tres fronts: demogràfic, polític i industrial.

No s’espanti el lector, actuar en el front demogràfic no significa promoure la natalitat. Significa posar en marxa polítiques que permetin augmentar la base potencial de consumidors de cultura en català. Una d’aquestes polítiques, segurament la central, és la de creació de nous públics. Nous públics per la literatura en català, el cinema en català, la música en català. Com en tot, cal paciència, intel·ligència i una inversió econòmica sostinguda en el temps. Cal crear programes específics, triangulant amb altres àrees del Govern (especialment Educació, però també Universitats i Política Lingüística) així com amb el sector privat.

En el front polític també es pot actuar. La qüestió de la no sobirania de Catalunya lògicament no la resoldrà el Departament de Cultura, però sí que es pot fer un treball específic en la qüestió dels mercats valencià i balear. Més amunt ho deia: per què no impulsar una xarxa de teatres municipals catalans, valencians i balears compromesos en la programació de produccions en llengua catalana? Nosaltres vam fer el primer pas en aquesta direcció, permetent per primera vegada a la història als teatres valencians i balears optar a les subvencions del programa Cultura en Gira (descomptes en la contractació d’espectacles a compte del Departament de Cultura). No crec que fos tampoc cap tonteria buscar acords amb els principals punts de venda de llibres del País Valencià (FNAC, Corte Inglés, grans superfícies) per millorar-hi la presència del llibre en català. O bé facilitar als empresaris culturals catalans una “bossa” d’inversió pubicitària en els principals mitjans valencians. De possibilitats n’hi ha moltíssimes, és qüestió de posar-s’hi.

Pel que fa al front industrial, cal reorientar radicalment la filosofia dels ajuts a les empreses. Nosaltres ho vam començar a fer, mirant de seguir la consigna del Conseller Tresserras: “durant trenya anys, els ajuts públics a les empreses han posat l’accent en la fase de producció, cal obrir una nova etapa en què l’accent es posi en la fase de distribució”. O dit d’una altra manera: “no em demani que l’ajudi a fabricar el seu producte, demani’m que l’ajudi a vendre’l”. Aquesta és una política de llarg recorregut, necessita continuïtat en el temps, i té moltes traduccions pràctiques. Els dos darrers anys de legislatura, per exemple, vam posar en marxa una línia de préstecs a la indústria que anava en aquesta direcció. Eren préstecs amb unes condicions molt millors que les de mercat (interès zero, dos anys de carència i retorn a mig-llarg termini) i la veritat és que van tenir molt d’èxit. Recordo que una editorial ens va demanar una quantitat important per comprar drets de traducció al català de llibres infantils i juvenils internacionals, amb el corresponent pla de màrqueting al darrere. Va ser un plaer concedir aquest préstec: quina diferència amb l’antic ajut genèric a la producció (tants títols edites, tant cobres a fons perdut, independentment de quants exemplars en venguis). La quantitat i qualitat dels projectes que vam rebre, de tots els sectors, ens va fer entendre que hi ha una part significativa de la indústria cultural en català que està preparada per al canvi de paradigma. També van tenir molt bona acollida els magnífics cursos de formació en màrqueting digital que va organitzar l’ICIC. En tot allò hi havia el gèrmen d’una nova manera d’actuar. Sincerament, desconec si els actuals responsables del Departament comparteixen aquesta visió, de la mateixa manera que no sé si les retallades permeten la continuïtat d’aquestes polítiques. Tant de bo que sí.

I ja que estem en el capítol lingüístic del llibre, voldria fer una darrera reflexió com a contrapunt. És evident que la llengua que necessita ser promocionada és el català, justament per les seves febleses demogràfiques, polítiques i industrials. Ara bé, crec fermament que el Departament de Cultura ha de trobar la manera d’assumir com a pròpia tota la producció cultural que es fa al nostre país, en totes les llengües, i molt especialment en llengua castellana, que és la llengua primera de més de la meitat dels catalans i la llengua triada per molts creadors del nostre país per fer cultura. No pot ser que un escriptor català en castellà, o un músic, tingui la sensació que allò que fa no és de la incumbència del Govern del seu país. Lògicament, un disc de Loquillo o una novel·la de Mendoza no necessiten cap subvenció, perquè tenen tots els factors demogràfics, polítics i industrials a favor. Però una cosa és que no necessitin l’ajut públic, i una altra de ben diferent que des de les institucions catalanes se’ls ignori. O som el Govern de la tribu, o som el Govern de tota la nació. I la nació inclou Loquillo i Mendoza, tal com són i sense demanar-los res a canvi.