10 llibres de cara a l’estiu

Wednesday, 9/07/2014 | Llibres

L’estiu, almenys a casa meva, vol dir mooooltes hores de platja, ja sigui galvanitzant-se a base de crema solar o amagant-se sota el parasol com un jubilat qualsevol. L’estiu també és el moment de posar-se al dia amb les lectures, el moment de l’any que possiblement llegirem més, d’aquí que hagi abandonat la meva proverbial mandra blogaire per rescatar 10 recomanacions literàries per aquest estiu, en concret 5 novetats editorials i 5 clàssics immortals.

5 NOVETATS

cor-mentiderCor mentider, de Marc Cerdó
En Cerdó va debutar fa quatre anys amb Males companyies, una història d’adolescència en una Mallorca encesa per un incendi forestal que va sorprendre a tothom. Sobretot per la seva veu, una veu literària única, que escampa sa llengo per les pàgines com s’unta la sobrassada al pa (tot i que això d’untar és foraster, ells la mengen a talls). A Cor mentider tornem a ser a Mallorca des de la primera pàgina, en aquest cas acompanyant un professor d’Institut català que ho ha deixat amb la dona i torna a Mallorca per retrobar-se, per centrar-se i per descobrir com recomençar. Pels que no feu vacances, llegir Cor mentider és la manera més ràpida de passar una setmana a les illes.

pastoralia_lateralPastoràlia, de George Saunders
Canviar el sistema, guanyar Barcelona, acabar amb la casta, fer una nova política: vivim temps interessants, que diria l’energumen de la portada de Pastoràlia, i George Saunders podria ser un dels gurus que estem buscant. Us haig de parlar de Pastoràlia, i no només perquè la magnífica foto de portada sigui meva, sinó perquè després de Deu de desembre, Saunders ha tornat amb una altra dosi de literatura antisistema. Cadascun dels seus relats és una bomba al Liceu, un barrabum de dinamita contra les nostres mentalitats ben pensants, és a dir, ben adoctrinades a creure acríticament en les bondats del turbocapitalisme actual. Divertidíssim relats desmuntant el mite del coaching i acarnissades distopies per fer-nos veure com d’absurd i hamsterià és el nostre sistema laboral.

1049_sa-meu-mare_imgSa meu mare, de Pau Riba
És molt difícil parlar dels pares, de la intimitat familiar. Qualsevol text d’aquesta mena corre el perill de caure en la sobredosi de sucre i en les minúscules, l’acumulació de records petits i insignificants, sense rellevància universal. També és difícil mantenir una postura crítica amb els nostres sense ser despietat (com és Hervé Guibert a Els meus pares). Pau Riba aconsegueix l’equilibri exacte en aquest sorprenent homenatge a Mercè Romeva, Sa seu mare. De jove va criticar-ne l’esperit naïf i la seva bonhomia, però ara que el cantant s’ha fet gran fa les paus amb sa mare i veu en aquell somriure perpetu totes les virtuts del món. Una lectura ràpida però intensa, per gaudir del català de Pau Riba, de la seva mala llet (en això no s’ha amollat ni un centímetre) i de les seves reflexions, més profundes del que a priori esperàvem, sobre la vellesa i l’intercanvi de rols que comporta.

c3a0nimaÀnima, de Wajdi Mouawad
D’acord, ho confesso, aquest encara no l’he llegit. De fet no confiava no fer-ho mai, que Wajdi Mouawad sempre m’ha fet mandreta. Els seus Incendis, l’espectacle més vist a Catalunya l’any passat, em van semblar quatre brases escadusseres amb les que no arribaries a coure cap botifarra, Seuls em va semblar un deliri insultant, i l’incondicionalitat amb la que l’hem tractat a Catalunya em feia tuf de país petit que ha descobert la sopa d’all. Això si, Cels, la darrera que el Broggi li ha representat, em va semblar un prodigi, i vagi on vagi, només trobo gent que parla bé d’Ànima, la seva novel·la, el flamant premi Llibreter d’aquest any. Que si no és normal, que si és una novel·la fora de sèrie, que si et faràs un tip de plorar… O sigui que l’acabaré llegint, ja sigui per fer les paus amb ell o per armar-me de munició en la meva creuada personal AntiMouawad.

thumb.phpEl rastre blau de les formigues, de Ponç Pons
Sóc un gran amant dels dietaris, i si són poètics i breus, ben a prop de l’aforisme, encara més. Els Quaderns d’Àfrica de Barceló s’un un dels 10 llibres que hauria de tenir qualsevol biblioteca, els diaris de joventut de Valentí Puig, agrupats fa uns anys al volum Porta incògnita, són un dels cims de la nostra literatura, i La primavera a Pequín del Parcerisas ha estat del millor que he llegit aquesta primavera. Ara el poeta menorquí Ponç Pons ha publicat un dietari poètic fantàstic, El rastre blau de les formigues, on pàgina a pàgina, pensament a pensament, lloa la vida al camp i el contacte amb la natura -Sa Figuera Verda-, mentre ens recorda el valor de la cultura i del bon gust. Geografies literàries, reflexions d’alta volada i multitud d’idees caçades al vol. El rastre blau de les formigues és un d’aquells al·legats contra la mediocritat que a l’estiu fan tant de bon llegir.

 

5 CLÀSSICS

 

ladolescent-de-sal_9788499306872-454x732L’adolescent de la sal, de Biel Mesquida
Els llibres revolucionaris són ben fàcils de veure, a les literatures estrangeres. Un cop traduïts, els editors d’aquí ja s’encarreguen de fer-nos-ho saber a base de faixes, entrevistes subvencionades i titulars a cinc columnes. L’efecte secundari és que un cop comprats, ens acaben caient de les mans i entonem un “no n’hi ha per tant”. A la literatura catalana també hi ha hagut llibres revolucionaris, però nosaltres som més d’ignorar-los, de tenir-los durant dècades descatalogats. L’adolescent de la sal és una de les nostres revolucions, un dels nostres clàssics de la narrativa experimental, ple de citacions, salts, usos tipogràfics extrems i confessions sexuals i anticlero del tot revolucionàries a l’Espanya de 1975.

eltrastorndeportnoy350El transtorn de Portnoy, de Philip Roth
T’ho miris com t’ho miris, ser jueu és ben fotut. Això és el que volia explicar-nos un jove Philip Roth a finals dels seixanta, quan després de diverses temptatives literàries va entrar a sac a la narrativa autobiogràfica amb l’històric monòleg d’Alexander Portnoy, una confessió del divan estant on, a través d’un alter ego poc camuflat -el d’un Woody Allen o un Jerry Seinfeld, per entendre’ns-  se’n reia de Déu i de sa mare i del “peso de las pajas” mentre ens revelava les misèries i els complexes de la família i el dogma. En un comunitat tant preocupada per la seva pròpia imatge –només cal fer recompte de pel·lícules de l’Holocaust– Roth deixava les vergonyes de tota una cultura al descobert. Magnífica la traducció de Joan Fontcuberta.

Hitch-22_paperback_coverHitch 22, de Christopher Hitchens
Abans de desaparèixer massa aviat i deixar-nos Mortalidad, un petit text memorable sobre com se’t menja el càncer, Christopher Hitchens, un dels intel·lectuals més potents que ha donat l’esquerra britànica -perquè dic britànica, si em refereixo a l’esquerra mundial?- va decidir posar-se a escriure la seva autobiografia. Només tenia seixanta anys, però eren suficients per recapitular, conscient –quasi premonitòriament–que sinó un sempre s’hi acaba posant massa tard. El resultat és un viatge intel·lectual de primer nivell que ens porta a conèixer la infància d’aquest fill de militar britànic crescut als internats anglesos –abusos, sadisme, homosexualitat, el pack complet– i a repassar la seva amistat amb Martin Amis, Salman Rushdie o Edward Said. Amb ell viatgem a Cuba, Veneçuela i les zones més calentes de la lluita de classes i, en definitiva, coneixem més en profunditat el pensament d’aquest furibund ateu i polemista infatigable.

Cartes-completes-Rodoreda-SalesMercè Rodoreda-Joan Sales. Cartes Completes (1960-1983)
La correspondència entre aquests dos pilars de la literatura catalana contemporània per força han de ser un document excepcional, el complement perfecte a les seves obres completes, literàries i editorials. L’intercanvi comença amb un Sales educadíssim proposant a una desconeguda Rodoreda de publicar La plaça del Diamant, després que el manuscrit no s’endugués el Sant Jordi de novel·la i Joan Fuster revelés al factòtum del Club dels Novel·listes que La plaça era una bomba. Les primeres cent pàgines, antològiques, contenen una batalla campal damunt les galerades, en un intercanvi sagnant de correccions i esmenes rebutjades per una Rodoreda implacable –No vull «acera» ni «quarto». A mesura que passem els anys i les pàgines (en té més de 900) l’interès de l’epistolari es relativitza, i les cartes certifiquen una relació entre l’amistança i lo comercial (pactar noves edicions i nous tiratges, perseguir noves traduccions) amb petites digressions sobre els canvis al país, la precària situació del català, el naixement de 62 i la irrupció de José Manuel Lara al món editorial.

montauk-max-frischMontauk, de Max Frisch
Al final de l’illa de Long Island, passat els Hamptons, hi ha el petit poble de Montauk, una espècie de Cadaqués bohemi que durant molts anys va ser refugi d’intel·lectuals que fugien de la gran ciutat. Als anys setanta, l’escriptor alemany Max Frisch s’hi va refugiar en acabar un tour promocional pels Estats Units amb la seva assistent, una jove que acabava de conèixer i que acabaria essent la seva amant. La novel·la (si se’n pot dir així) Montauk recull el record d’aquell viatge, en un relat fragmentari, ple de digressions cap a escenes del passat de l’autor, les seves exdones, l’ofici d’arquitecte, salts sense cap relació aparent, records que senzillament apareixen evocats en un flux de pensament sec i salat com l’aire de l’Atlàntic. De tot el que he llegit fins ara Montauk és, sense dubtar-ho, la novel·la que més m’hagués agradat escriure jo.

Comenta

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús