Temporada de vells entranyables

Saturday, 19/10/2013 | Escriptors, Llibres

Aquesta tardor he encadenat diverses lectures amb vells entranyables. De jove no ho era gens, d’escoltar-me a la gent gran. “Consells de vells, caga’t en ells”, que deien a casa. Però a mesura que he anat creixent he trobat la gràcia al que expliquen els avis, al saber vital i lingüístic que acumulen, a aquest deixar-se anar del “no tinc res a perdre”, d’engaltar-la tal com bé, de no callar-se res. Que d’acord, emprenya quan se’t colen a plaça fent-se els ximplets, però en general la seva murrieria sempre és un pou de saber. I ara ja sóc jo qui tendeix a propiciar que garlin, i m’ho faig venir perquè les sobretaules s’allarguin i mai falti el moscatell.

plens
Les primeres lectures amb vell carismàtic de la temporada han estat els dos Fantes que acaba de traduir Edicions de 1984, Plens de vida i La germandat del raïm, dos llibres tan bons que els he hagut de devorar seguits. De fet va ser un vell alcohòlic entranyable, Charles Bukowski, qui va descobrir al món John Fante, i ara és un vell alcohòlic entranyable, en Nick, o sigui en Nick Fante, l’alterego del pare de l’autor, qui m’hi ha enganxat a mi.

Plens de vida en teoria va d’un matrimoni que espera un fill (el traductor, Martí Sales, i la poeta Blancallum Vidal van fer-ne una lectura fabulosa al Festival Primera Persona), i alguns han arribat a destacar que la història de’n John i la Joyce retrata l’embaràs des de la banda del marit d’una manera excepcional (WTF, què pot saber el marit d’estar embarassat?), però per mi el protagonista absolut de la història és l’avi Nick, que cap a mitja novel·la s’instal·la a casa de l’escriptor per arreglar-li el terra de la cuina i durant tota l’estada els fot de sidral en sidral. Només el viatge en tren des del poble fins a Los Angeles ja és antològic, 20 pàgines per emmarcar –amb taques de llàgrimes de tant que rius– on l’avi, begut, s’entesta a fer passar el fill per un esclavista desconsiderat, i aconsegueix fer plorar de pena tot el vagó amb els sopars de duro que s’inventa.

La germandat del raïm és encara millor, perquè el personatge de Nick Fante no és secundari sinó protagonista absolut. Una relliscada de l’avi en qüestió provoca que la mare de Fante se’n vulgui divorciar (Déu me’n guard! Però si són italians!), i durant el viatge de l’escriptor a San Elmo per posar pau entre l’octogenari matrimoni coneixerem les trifulgues d’aquest esbojarrat italià i la seva colla d’avis faldillers i alcohòlics, un rat pack tronat que es passa el dia jugant a pòquer i bevent l’infecte chianti californià, un vi d’aquest que venen en garrafes, tirat de preu, un Don Simon de Napa Valley només apte pels italians jubilats.

vi-fante

Don Simon italocalifornià

L’últim vell del meu octubre ha estat Barney Panofsky, el protagonista i narrador d’El cas d’en Barney Panofksy (Quaderns Crema), pura literatura on the rocks en forma de les memòries fictícies (o no tant) d’un vell productor de sèries de televisió infumables, borratxo, fumador de Montecristos, casat tres vegades i pare de tres fills amb l’última dona, la Míriam, a la que troba a faltar desesperadament quan comença a escriure les memòries perquè l’ha deixat per un pocapena més jove després de trenta anys de matrimoni. La novel·la de Mordecai Richler (premi Llibreter) és espectacular, una exhibició olímpica, un d’aquells 10 perfectes de com fer anar el sarcasme i la ironia, com les pel·lícules de Denys Arcand (també quebequès!) però encara més bèstia i excessiva, com aquell fragment on el Barney borratxo de cada vespre s’està lligant una prostituta sense adonar-se’n:

el-cas-den-barney-panofsky“No vaig voler ficar-me la mà a la butxaca de pit de l’americana per agafar les ulleres de vista cansada, i, després de veure que m’estudiava la carta de vins i licors sense ser capaç de distinguir-hi res, vaig demanar una ampolla de Veuve Cliquot i un altre «Courvoisier Hors D’Âge».

–Ai, dolent–va dir-me ella, clavant-me un cop de colze.

Van tornar-me la vedella i els latkes [que havia menjat abans], encara sense pair. Em notava la panxa com una pedra, i vaig tenir treballs per aguantar-me el que vaig veure a venir que seria un pet sonor. Aleshores, per sort, ella va haver d’anar al «lavabo de senyores», cosa que em va permetre deixar anar una llufa i respirar una mica més descansat, però mantenint en tot moment una expressió d’absoluta innocència quan vaig veure que l’home que tenia a sotavent, a la taula de la meva dreta, em fulminava amb la mirada mentre la seva dona es ventava ostentosament amb la carta.”

El cas d’en Barney Panovksy és, sense exagerar, un dels millors llibres que s’han traduït en català els últims anys, perquè hi trobem les cròniques salvatges d’un vell incorregible –que per cert, no para de renegar dels independentistes quebequesos tota l’estona– però a la vegada hi llegim una de les cartes d’amor més boniques que s’han escrit mai, perquè tot el llibre és una gran carta d’amor, 500 pàgines dedicades a la Míriam, cony, perquè en Barney estima la Míriam, recony, és la dona de la seva vida però la va perdre i ara morirà sol i enamorat, enyorant-la profundament.

1 comentari

  • «Temporada de vells entranyables». Albert Forns parla de John Fante al seu blog de Time Out | El blog d'Edicions de 1984

    21/10/2013 8:10 am

    […] [SEGUIU LLEGINT AQUÍ] […]

Comenta

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús