Els secrets de l’escriptura (1): Joan Todó

Monday, 14/10/2013 | Escriptors, Secrets

Quan descobreixo un escriptor que m’agrada no en tinc mai prou. No en tinc prou amb llegir les seves novel·les, no em conformo amb el punt i final: començo a buscar més informació de l’autor i llegeixo totes les entrevistes que puc per tal d’endevinar qui s’amaga darrere el llibre, què pretén i com s’ho fa per escriure d’aquella manera. I potser el que em provoca més curiositat dels autors és descobrir els detalls pràctics de la seva escriptura: on escriu, a quines hores i amb quin mètode. En definitiva, quins hàbits, quines manies i quines excentricitats té a l’hora d’escriure. Per descobrir la quotidianitat creativa dels autors catalans començo la secció Els secrets de l’escriptura, on diversos escriptors respondran les mateixes 10 preguntes, un qüestionari molt bàsic que ens permetrà conèixer les rutines dels autors i el making off dels seus llibres.

Joan Todó (© Ester Andorrà)

El primer en respondre el qüestionari és el senienc Joan Todó, que aquest octubre ha publicat la novel·la L’horitzó primer (L’Avenç, 2013) i és autor dels llibres de poemes Los fòssils (al ras) (LaBreu, 2007) i El fàstic que us cega (LaBreu 2012), així com dels contes de A butxacades (LaBreu, 2011).

1) On escrius? Podries descriure una mica aquest espai?
Ja que la pregunta està formulada en present: en un àtic. Abans, però, havia escrit en llocs molt diversos, depenent de les disponibilitats. Passa que durant molts anys vaig viure de lloguer, i després de l’experiència desastrosa de tenir un contracte al meu nom, vaig passar a buscar-me la vida en cambres rellogades. I també tenia força afició a escriure als bars, als bancs dels parcs, a les estacions de tren, a la muntanya o vora el riu. Però de fa dos anys, per raons que ara no vénen al cas, el lloc on escric és el segon pis de casa els meus pares a La Sénia, una cambra àmplia, lluminosa, amb una cadena de música, tots els meus llibres, un aparell de DVD, un llit i dues butaques, i una taula ben grossa on m’hi cap l’ordinador, una pila de quaderns, una altra de revistes, l’escàner-impressora, una pila de folis, una de diccionaris, dues de llibres, i encara en sobra. Una meravella que va construir el meu pare (en aquests moments, vostè ja s’haurà adonat que sóc fill únic). També té vistes a la muntanya. I un enorme silenci, llevat dels dies que fan el correbous al descampat de la vora. L’inconvenient és que no hi ha manera d’escalfar-lo, a l’hivern; però bé, en moments com aquells, a l’hivern, tremolant, la tasca agafa un carés heroic que també té el seu què.

2) Escrius a mà o a màquina? Mantens llibretes i dietaris?
A mà. Sempre en llibretes, doncs, i amb un boli Bic negre; no tinc gaire clar a què es refereix vostè amb “mantenir llibretes”, però el que sí que és cert és que, un cop una cosa està acabada i publicada, a la planta baixa de casa tenim una caldera de llenya que és molt útil. Els Max Brod que corren pel món no són gens de fiar. I la forma de treballar, això sí, sempre és un dietari: anoto metòdicament en quin moment he fet cada cosa, perquè va molt bé quan, un bon dia, has de passar-ho a net i no tens clar quina és la versió bona. O fins i tot per decidir que la última no és la bona. I encara més quan poden passar anys abans no ho publiquis!

3) Quan t’hi poses, normalment? Escrius cada dia o el cap de setmana? A quines hores treballes més bé?
Sóc un desordenat! No sabria dir quan. Ni quan no. No he estat mai gaire sistemàtic, en aquestes coses. Quan escrivia poemes, sovint ho feia a última hora del dia, abans d’anar a dormir. En realitat, quan vivia a Barcelona escrivia molt sovint de nit, perquè és l’únic moment que aturen el brogit dels collons. Les quatre del matí és l’hora perfecta, allà. Però ja no tinc aquest problema. Durant els últims dos anys, diria que he escrit a totes hores (tot tenint en compte, tanmateix, que fins després de quatre hores d’aixecar-me no sóc persona), depenent força de terminis d’entrega, de ganes, de coses així. El cap de setmana, per cert, no escric mai, que és per descansar.

4) Què no pot faltar, al teu escriptori? Llibres de consulta? Quins? Un nino de la sort? Una birra?
La qüestió dels llibres de consulta, tot i que encara hi són, i encara els tinc damunt la taula (sóc MOLT desordenat), MORTADELOme l’ha resolt la informàtica. I m’ha fet un favor, perquè faig anar molts diccionaris etimològics. I també, i és curiós, força hemeroteques d’aquestes digitalitzades. M’encanta que em digui això del nino de la sort, perquè de fet hi ha tres objectes no funcionals, sobre aquesta taula: tres fotos de la meua senyora, un Buda que vaig comprar en un mercadillo l’any 1994, i un Mortadelo de goma que em van regalar de petit. No hi són per donar sort (no sóc supersticiós), sinó perquè sí (bé, i les fotos de la senyora, per les seues indiscutibles qualitats estètiques). Birres? Mai. Tabac (si no he deixat de fumar és perquè escric), molta aigua, i habitualment (però ara menys) molt de cafè.

5) Quines manies tens, a l’escriure? (confessables i inconfessables). Has de fer alguna cosa, abans d’escriure? Necessites silenci absolut? Poses el 3/24? O si ets dels que escolta música, què escoltes?
Això, igual que els horaris, ha anat fluctuant, però en general sóc d’escriure amb tant de silenci com sigui possible. I d’escoltar música sense fer altra cosa que escoltar música. Una mania que sí que tinc l’explicaré responent la pregunta 8. Tot i que, algun cop… Vull dir, dues vegades (escrivint El fàstic que us cega i L’horitzó primer), vaig recórrer a “bandes sonores”. Jo en dic, en homenatge a Brian Eno, estratègies obliqües: escrivia escoltant música que, d’alguna manera, em donava l’atmosfera adequada per al que estava escrivint: Tom Waits i Mihály Vig, respectivament, entre d’altres (i observi que, fet i fet, en ambdós casos es tracta de música molt cinematogràfica). Però això no em convenç: si ells ja em fan part de la feina per situar-me en l’ambient de tristor o d’alegria buscat, tinc la sospita que el meu text pot quedar coix, i que el lector que ho llegeixi en silenci hi perdrà alguna cosa. Ara bé: si tens pressa, la música et dóna un determinat ritme. Per això, sovint quan passo a màquina escolto els Byrds, o Charlie Parker. I ara mateix, per exemple, estic escoltant The Michael Nyman Band.

6) Quanta estona escrius? Pots escriure tot el dia, o només unes hores?
Com li deia abans, depèn de terminis d’entrega. Ara bé, si em deixen a lloure, en aquells moments que no escric per encàrrec, o amb un compromís determinat, em trobo enxampat en un dilema: jo trobo que el normal seria escriure vuit hores al dia, com fa la gent decent que té una professió, però el fet és que escrivint pateixo, pateixo molt. És dolorosíssim, encara no m’explico per què (i sobretot en prosa; en vers, amb la cosa dels accents i tot plegat, és més divertit), i faig unes tirades d’unes poques horetes. Després visc sempre amb la sensació que hagués pogut escriure més estona (em fa molta enveja, ho dic seriosament, la gent capaç de publicar tres llibres a l’any). I el fet és que, amb l’aigua al coll, sóc capaç d’estar-hi dotze hores…

7) Com has d’anar vestit, per escriure? Pots escriure en pijama? O has d’anar net i perfumat?
Jo, de fet, no sé estar despert en pijama. I no sé anar per casa amb sabates de carrer. O sigui que vaig vestit igual que pel carrer però amb plantofes. Però vaja: això, per escriure, per dinar, pel que sigui. Esclar, a l’hivern, com que costa que la calefacció pugi fins al segon pis, que està de cara a la muntanya i sense veïnat, aquí fa un fred que pela. I aleshores em poso una manta a sobre i sembla tot molt dickensià.

8) Mentre escrius pots llegir altres autors? O tens manies al respecte, tipus no llegeixo a tal autor perquè no m’influeixi?
En realitat, el 80% del que faig quan escric alguna cosa és llegir. Cosa que em complica força la pregunta 6, com es pot imaginar. Vull dir que sóc d’aquells que creuen que un llibre és com una partitura, que l’ha de completar (interpretar-la) el lector, i que per tant llegir no és mai un element de lleure (en realitat, això del “lleure” és una perversió capitalista, tot sigui dit). És sempre un esforç, amb múltiples recompenses, però un esforç. Esclar, si et poses a llegir del pal “ara descansaré”, acabes llegint Martí Gironell, i és ben bé el que et mereixes. I aquesta interpretació del lector és una forma (mental, si vol, però jo subratllo i anoto força) d’escriptura. I per tant, llegir hauria de comptar a l’hora de dir quantes hores dedico a escriure. En realitat, a mi més aviat el que em passa és que la literatura mundial de tots els temps és un conjunt immens de textos que m’encurioseixen força, però que no sé ni per on començar, i sovint m’agafo el que estic escrivint com a excusa per llegir tal cosa i no tal altra, de tal manera que el que escric esdevingui un pretext per no estar hores i hores indecís. Alhora, entengui això com una decisió sempre en positiu; vull dir que quan escrivia El fàstic que us cega llegia Trakl, per una qüestió d’afinitats, però no em vaig negar en cap moment a llegir altres coses ben diferents (per exemple, Comadira). I quan escrivia L’horitzó primer, naturalment, vaig haver de documentar-me sobre guerres carlines, pirates, camps de concentració i altres matèries semblants, però a més d’això vaig fer una relectura de Pla, de Gaziel, de gent d’aquesta que ha escrit llibres pareguts. Ara bé, pel mig va passar que van editar Pynchon en català, i vaig deixar-lo entrar a casa, ben hospitalàriament, i em va agradar. I això va determinar que, sobre el model planià (o, si vol, sebaldià, que en el meu cas és més de casa), acabessin apareixent-hi elements diguem-ne sobrenaturals. I com que em van encarregar traduir uns textos de Gonzalo Torné, també se m’ha acabat contagiant aquella manera que té ell de fer les frases. En realitat, me’n fio bastant de Carner, que deia que, si la mediocritat té molt poca gana, el geni, en canvi, és voraç, i no tinc manies al respecte. El problema seria haver fet un pastitx de Sebald!

9) Reescrius molt? Com és el teu procediment a l’hora d’escriure, reescriure, esborranys? Copies de seguretat: en fas? No en fas?
De fet ara no sabria recordar l’última vegada que vaig agafar un paper en blanc i vaig començar una cosa de zero. O sigui que sí, reescric molt. Passa que arriba un moment que amb papers molt gargotejats m’hi perdo (i a més hi ha el que li deia d’anotar quan has fet cada cosa); i que no me’n fio de ratllar un vers que no val, perquè potser l’endemà descobriré que sí que valia. Aleshores, prefereixo copiar-ho tot en un altre paper i corregir el que calgui. Desordenat com sóc en la vida real, sobre el paper necessito un ordre absolut (necessito, per exemple, escriure amb una cal·ligrafia impol·luta, despersonalitzada). Un sistema que empro sovint és començar a mà, passar-ho a màquina, imprimir-ho (no sé treballar amb pantalles, només van bé pels diccionaris en línia, i per desconnectar de quan en quan dient animalades pel Twitter) i tornar a copiar-ho. I això puc fer-ho deu vegades, o més. A El fàstic que us cega, per cert, trobarà poemes amb versos repetits que són fills d’aquest sistema (i d’altres coses que vaig fer en aquell moment, no acabaríem). I el paper, per cert, és una còpia de seguretat fantàstica. Almenys fins que intervé la caldera de la planta baixa, esclar!

10) Tens lectors de confiança? Deixes llegir el teu text abans que estigui acabat? Deixes reposar els textos, abans d’entregar-los a l’editor? Parles del que escrius als amics o ets dels que manté secretisme absolut?
Tenim un problema, amb això. Jo, com la major part d’escriptors catalans, no estic gaire professionalitzat, i això vol dir que les coses van sortint com volen. Per molt que jo sempre escrigui igual, amb boli i tota la pesca, pel que fa a la relació amb els altres cadascuna ha sortit diferent. I encara he tingut sort! Vull dir que jo, fa molts anys, tenia un conjunt de poemes. Els presentava a un premi, el perdia, ho reescrivia tot, ho presentava a un altre HORITZOpremi, tornava a perdre, etcètera. Aleshores va resultar que una amiga muntava una editorial, un altre amic va agafar uns poemes meus que li havia enviat, els va ensenyar al soci de l’amiga, al soci li van agradar, i em van dir “T’ho publiquem”. Però tècnicament, el que vaig fer llavors va ser una antologia de tots els meus poemes (la resta, a la caldera), la vaig partir en dos (perquè era molt llarga) i la primera meitat va ser Los fòssils (al ras). Si mira vostè els agraïments (als lectors de confiança, que vostè diu, sempre els faig sortir al final), veurà que els havia llegit un munt de gent, aquells textos. I que havien reposat força, tot i que vaig estar canviant coses fins al dia d’entrega. Una sèrie de coses d’allà, però, un cop publicat, no em satisfeien; sobretot, que era una antologia i no un llibre. I vaig agafar els poemes que quedaven inèdits, en vaig escriure un grapat més, i a partir del que no m’agradava del primer llibre vaig construir el segon, reescrivint-ho tot força, d’una manera carnissera. El resultat és El fàstic que us cega. Però pel mig l’editorial de la meva amiga havia tingut molt d’èxit, i vaig haver d’esperar tres anys abans de veure’l publicat, mentre complien altres compromisos; durant aquest temps, no vaig tocar ni una coma (la idea havia estat escriure’n l’última versió molt ràpid, i així va ser, el juny de 2009). Mentre esperava, se’m va acudir recollir uns contes que havia anat fent per a una revista, i publicar-los a l’editorial digital d’un altre amic, Petròpolis. Una cosa petita, només per comprovar que no faria gaire el ridícul narrant. Però se’m va acudir ensenyar-li-ho a Miquel Adam, que és el meu lector de confiança en coses de narrativa (bàsicament perquè no ha fet una carrera de lletres) però té el cap més dur que el ciment armat, i va resultar que ell començava una col·lecció de narrativa, i va estar tota una tarda persuadint-me, cervesa va, cervesa ve. Allò va ser A butxacades (que encara es va haver de refer molt per esdevenir-ho, no es pensi); i d’A butxacades va sortir l’encàrrec de L’Avenç que és L’horitzó primer. I en aquest cas, ni reposar ni res; un amic del poble va llegir el text per comprovar que no hi hagués animalades, dos amics entesos (Jordi Florit i Isabel Sucunza) van certificar que aquella proposta tan estranya tenia algun sentit, l’editor i Jordi Puntí em van donar un parell de clatellots perquè m’havia quedat a mig camí, i a fer-ne l’última versió. I apa, escrit i llest (però tot fet a l’àtic que li deia, amb tot el temps del món, i fins i tot amb una estada a Croàcia que va afegir més caos a les lectures que li deia, vull dir amb unes condicions de treball envejables, com no les tornaré a viure). A banda de la gent que li he dit, però, ningú en sabia res fins fa una setmana. Hi ha poques coses previsibles, doncs, i no he pogut crear-me un mètode, en això. Tot i que sí que és cert que, quan considero un text acabat, l’ensenyo a algun amic, generalment de dos tipus: gent que és del gremi i gent que no. Fins i tot els poemes (no em sé resignar a què la poesia sigui un ghetto, segueixo mirant de convèncer gent d’aquesta que- no-llegeix-poesia-perquè-no-n’escriu). I el fet és que, abans d’això, no en parlo mai (per això, per exemple, entre els meus amics del poble la publicació del primer llibre de poemes va ser un trauma); potser amb els relats una mica més (el cas és que en ells he aprofitat força anècdotes còmiques que són perfectament transformables en acudits, i sempre ho proves, d’explicar-les així, per verificar si són efectives com a tals), però no gaire no es pensi. Que després tot se’n va per la boca i, a més, al Facebook un hi ha de penjar les fotos del nen, no les de la lleterada.

1 comentari

  • El secret de l’escriptura (6): Max Besora – Literatura barata – Time Out Barcelona

    25/10/2013 3:42 am

    […] ara per la secció #secretsdelescriptura ja han passat escriptors que fumen, escriptors que beuen i fins i tot escriptors que treballen damunt del microones de la cuina. Avui […]

Comenta

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús