La síndrome del mal espectador

divendres, 15/03/2013 | Pots sentir-me

Llegeixo en un tuit de l’Albert Miret (via Mireia Izard) que en l’estrena de ‘La dona vinguda del futur’, al TNC fins al 7 d’abril, un paio es distreia mirant el Polònia pel mòbil. Almenys va tenir la consideració d’escoltar l’àudio amb auriculars –no com fan alguns al metro–, però la manca de respecte cap a la resta del públic i els actors que l’individu va demostrar, a banda del mal exemple que donava a la criatura a qui acompanyava –i no a la inversa–, em va indignar.

Ja venia encesa: vaig veure el tuit sortint de ‘La vida es sueño’ al Lliure, on una senyora ens havia esguerrat el gran monòleg de Segismundo. La senyora es va aixecar, suposo que per anar al lavabo, quan una genial Blanca Portillo entonava allò del “¿Qué es la vida? Un frenesí. ¿Qué es la vida? Una ilusión”. Però va girar cua quan –sempre en el terreny de les suposicions– l’acomodadora li va advertir que si sortia no podria tornar entrar, com si no fos evident. I mentre la senyora retornava al seu seient a les primeres files, talonejant sobre el parquet del Lliure, Segismundo es lamentava “que toda la vida es sueño, y los sueños, sueños son”.

©ceferino.lopez.JPG Deixeu a la Portillo fer ‘el’ monòleg en pau! © Ceferino López

COM AL SOFÀ DE CASA
Vaig replicar el tuit de l’afer Polònia al TNC amb l’anècdota sobre el monòleg de Segismundo, i es va obrir la caixa de Pandora. Em va consolar veure que el desesper que em provoca la gent que no se sap comportar quan va al teatre, a un concert o al cine, el comparteixen molts. La setmana passada mateixa vaig patir com un grup de noies comentava en veu alta les línies de diàleg de ‘Sé de un lugar’, com si estiguessin mirant una pel·li al sofà de casa, com si al voltant no tinguessin tot de gent que no tenia cap interès a sentir-les a elles, i com si a pocs metres no tinguessin uns actors que haguessin de mantenir la concentració per poder fer bé la seva feina.

Els vam dirigir diverses mirades assassines, però no van servir de res: potser les persones que no entenen que quan vas a veure un espectacle han de tenir la boca tancada també tenen dificultats per percebre el llenguatge no verbal; o la mateixa mala educació que demostren comentant la jugada els permet suar de tu quan les mires malament. Al final els vaig demanar, amb educació, que callessin, tot i que del que tenia ganes era de fotre’ls pel barret la cervesa inclosa en el preu de l’entrada que tan alegrament feien dringar. Però em van mirar com si fos una extraterrestre i van continuar xerrant. Clar que encara vaig tenir sort: tuitejava la Roser de Castro que en una funció al Tantarantana de ‘Si no ens paguen, no paguem!’ un paio no només no va apagar el mòbil, sinó que a sobre el va fer servir per trucar. Durant la funció.

ALS CONCERTS, TAMBÉ
El teatre no és l’única víctima de la síndrome del mal espectador. Durant la meitat acústica del concert de Yo La Tengo, la setmana passada a L’Auditori, tenia darrere un fan que cantava més fort que Ira Kaplan, Georgia Hubley i James McNew junts. El pitjor és que quan no cantava feia tertúlia amb el paio que tenia al costat, la cosa era no callar.

I durant el concert de Bon Iver al Poble Espanyol, un sector del públic es va amotinar contra una espectadora tan motivada que no parava de picar de mans de manera maníaca, a destemps i quan no tocava. ¿Cal que comencem a requisar mòbils, posar mordasses i emmanillar o aprendrem a comportar-nos?

PLAYLIST
He Vingut Del Futur, Beth I Guille Milkyway, La Dona Vinguda Del Futur (2013)
Sé De Un Lugar, Triana, El Patio (1974)
Ohm, Yo La Tengo, Fade (2013)

(Article publicat el 13 de març de 2013 al número 260 de Time Out Barcelona. Podeu escoltar totes les cançons a la playlist Pots sentir-me a Spotify)


Tags: , , , , , ,

Reflectits en miralls negres

dimarts , 12/03/2013 | Pots sentir-me, TV

Ho he fet aquest matí mateix, mirar-me a la pantalla de l’ordinador apagat per apartar-me el cabell de la cara amb un clip abans de començar a treballar. I quan plego tard i surto massa justa per arribar a algun lloc, sense temps de passar pel lavabo, de vegades em faig una repassada ràpida davant d’aquest mirall negre de 21 polzades que tinc tot el dia al davant.

És aquest mirall negre el que dóna nom a Black mirror, la minisèrie britànica que parteix de la nostra addicció a les pantalles, les de l’ordinador, les dels smart phones, per crear històries ambientades en futurs distòpics. N’hi ha d’esfereïdores: poques de les ficcions que he consumit en els últims temps m’han deixat tan mal cos com alguns dels episodis de Black mirror, sobretot pel fet que les distòpies que narren no semblen tan impossibles.

Com diu el creador de la sèrie, Charlie Brooker –creador de la celebrada Dead set, en què els concursants de Gran Hermano són sorpresos per l’esclat d’una epidèmia zombi–, els episodis reflecteixen “la manera en què podríem acabar vivint d’aquí a deu minuts si fiquem la pota. I si podem estar segur d’alguna cosa pel que fa als éssers humans és aquesta: tendim a ficar la pota”.

FER UN ‘BLACK MIRROR’
Black mirror deu la seva bona reputació sobretot al primer dels sis capítols que se n’han emès fins ara, en dues temporades amb tres entregues cada una; la primera temporada es va emetre el desembre del 2011, i la segona el mes passat.

En el brillant primer episodi, un vídeo penjat a YouTube amenaça de matar un membre de la família reial britànica, la princesa favorita del poble, que ha estat segrestada, si el primer ministre del Regne Unit no cedeix a un insòlit xantatge: ha de practicar zoofília amb un porc i l’acte s’ha de retransmetre en viu per la televisió pública. En el context de desafecció política actual, l’episodi ha fet fortuna: quan va saltar l’escàndol dels papers de Bárcenas, alguns usuaris de Twitter desitjaven un black mirror a Rajoy, sense que calgués especificar a quin capítol es referien.

black mirror 2.1.jpg

ALGORITMES
La segona temporada també va fer servir l’episodi més potent per arrencar, amb un tema tan delicat com el dol. Brooker ha explicat que es va sentir culpable el dia que va haver d’esborrar el contacte d’un amic mort perquè el seu telèfon d’aleshores no tenia prou espai a la memòria. A mi em va costar anys esborrar-ne el telèfon de la meva àvia després que morís. No ho vaig fer fins que la meva cosina va heretar el número i vaig rebre una trucada d’entre els morts; l’ensurt va fer palès que no era una actitud sana mantenir-lo.

En l’episodi de Black mirror, un software és capaç d’emular amb eficàcia la personalitat d’una persona morta a partir del contingut dels seus tuits, posts a Facebook i e-mails. ¿Seríem capaços de resistir la temptació de xatejar amb la rèplica digital per buscar consol i suportar el dol, per molt que veiem que no és una actitud saludable?

I el que és pitjor encara: si uns algoritmes poden fer-nos recomanacions musicals i proposar-nos anuncis i encertar-la ¿no és plausible la premissa de Black mirror? Les distòpies no ens són estranyes, però el ritme vertiginós dels avanços tecnològics fa que cada vegada semblin més a prop. ¿Es van sentir igual els coetanis d’Un món feliç i de 1984?

PLAYLIST
Big Brother, David Bowie, Diamond Dogs (1974)
The Universal, Blur, The Great Escape (1995)
How Deep Is Your Love, Bee Gees, Saturday Night Fever (1977)

(Article publicat el 6 de març de 2013 al número 259 de Time Out Barcelona. Podeu escoltar totes les cançons a la playlist Pots sentir-me a Spotify)

Tags:

‘The Stars (Are Out Tonight)’, nou single de David Bowie

dimarts , 26/02/2013 | Cançons, Notícies, Videos

Ja tenim aquí el segon senzill de The Next Day, el que serà el nou disc de David Bowie, el primer en 10 anys (que per cert, The Guardian ja ha ressenyat).

El nou tema és molt pop i s’aparta del to reflectiu de Where Are We Now?, el primer single, publicat a principis de gener. I el mateix passa amb el videoclip, dirigit per la realitzadora de videoclips Floria Sigismondi (responsable de The Beautiful People i Tourniquet, de Marilyn Manson, i de Dead Man Walking i Little Wonder, del mateix Bowie, entre molts altres), que va debutar en llarg el 2010 amb el fallit biopic de The Runaways.

El clip compta amb Bowie i Tilda Swinton encarnant una respectable parella madura que viu en una casa unifamiliar, i que veu violentada la seva còmoda i plàcida existència (“we have a nice life”, es diuen al principi, mentre compren al supermercat) per la irrupció d’una jove parella de celebritats, encarnada pels models Andrej Pejic i Saskia De Brauw, tots dos coneguts pel seu caràcter andrògin –Pejic tant desfila amb roba d’home com de dona.

El vídeo juga amb la imatge icònica del duc blanc i amb la seva ambigüitat: tots 4 protagonistes semblen Bowie o el jove Bowie, en algun moment. De fet, la semblança entre Bowie i Swinton ja l’han feta notar al blog Tilda Stardust (via The Guardian), que insisteix en què Tilda i l’ex Ziggy Stardust són el mateix ésser.


Tags:

Vermut amb Kiko Veneno i Refree

divendres, 22/02/2013 | Pots sentir-me

foto retocada.jpg Divendres 15, quarts d’una. Faig tard al vermut amb Kiko Veneno i Refree, en una trobada amb els mitjans per sentir per primer cop ‘Sensación térmica’, el que serà el nou disc del primer, produït pel segon i gravat a Barcelona –el disc barceloní de Kiko Veneno–, que sortirà el 19 de març.

Quan veig Raül Fernandez no me’n puc estar. “Què, ahir?!?”, li llanço. M’entén a la primera: la nit abans Sílvia Pérez Cruz i ell havien format part del cartell esteŀlar del concert solidari Love is Back a l’Apolo, i el seu habitual duo de veu i guitarra havia canviat per primer cop l’acústica per l’elèctrica, amb resultats espectaculars, cosa que és dir molt tractant-se d’aquest parell, dos talents enormes amb una connexió especial que sempre et deixen bocabadada. Però la nit anterior les seves ‘Corrandes d’exili’ m’havien deixat tremolant. “Ho vam decidir a l’últim moment”, diu amb un somriure d’orella a orella, semblant al que havia lluït unes hores abans sobre l’escenari. Semblava un nen amb unes sabates noves, com Kiko Veneno amb ‘Sensación térmica’.

EL DISC QUE VOLIA FER
L’amfitrió primer se’n fot de mi per fotografiar-los amb l’iPhone; després m’ho compensa amb una floreta al meu collaret d’Après Ski. Som a la Bodega Gracián, a Rocafort prop de Gran Via, i el Gracià de qui pren el nom –membre del quintet barceloní Bremen– ens serveix platets i vins de Casa Mariol. Refree tira cervesa, que diu que ho fa molt bé, i Veneno em torna a renyar per atacar l’ensaladilla russa: “Aquí ningú menja abans d’escoltar el disc”. El requisit per tastar la teca és que ens agradi la música, diu. Doncs som-hi.

“No s’assembla a cap altre disc meu –diu Kiko–. N’estic content: feia temps que volia fer una cosa així, me’n vaig adonar mentre hi treballàvem”. Veneno i Refree es van conèixer quan aquest últim va treballar amb La Mala Rodríguez, però va ser Warner, el segell que edita a l’andalús, qui va proposar el barceloní. “Poques vegades passa que la gent d’una generació vulgui treballar amb gent més jove –diu Refree–, i això en molts músics es nota, perquè pateixen una caiguda. El Kiko vol estar al cas de què passa”. Es gira cap a ell: “Em vas dir: ‘Tinc algunes de les millors cançons de la meva vida i vull que siguin especials’”, i al Raül li van agradar molt des del principi. “Em feia molta iŀlusió. Si hagués pogut triar treballar amb algú de la seva generació, l’hauria triat a ell. Ens ho hem passat molt bé, hem fet el que hem volgut. N’he après molt, d’ell, i ens hem fet molt amics”.

EL KIKO MÉS PUNK
Sensación térmica arrenca amb les trompetes d’aire mariachi de ‘La vida es dulce’, primer senzill i únic tema del disc que s’ha donat de moment a conèixer. La seva riquesa instrumental pot servir per fer-se una idea del so eclèctic de l’àlbum, gravat pels músics habituals de Refree. Però per al productor barceloní la pedra angular de l’àlbum és ‘Mala suerte’, “una cançó arriscada, que passa per mil llocs diferents, molt clara i molt polititzada”, per a la qual va voler “recuperar el Kiko més punk, el de Veneno”. “Són temps pocavergonyes i malvats –diu l’andalús–. La globalització ens ensenya que qualsevol acte trivial pot tenir greus implicacions sobre centenars de persones. Abans no en teniem coneixement, però ara sí. És una cançó perfecta per a la radiofórmula, oi?”, i es fica un pintxo a la boca.

PLAYLIST
La Vida Es Dulce, Kiko Veneno, Sensación Térmica (2013)
Corrandes D’exili, Sílvia Pérez Cruz I Refree, Love Is Back (2013)
Fugir Endavant, Bremen, Liliana / Fugir Endavant (2013)

(Article publicat el 20 de febrer de 2013 al número 257 de Time Out Barcelona. Podeu escoltar totes les cançons a la playlist Pots sentir-me a Spotify)

Una altra manera de fer les coses

divendres, 22/02/2013 | Pots sentir-me

lisabo Aloud Music Fest © cecilia díaz betz.jpg Foto: Cecilia Díaz Betz / Aloud Music Festival

Dissabte 9, sobre l’escenari de l’Apolo, Lisabö es felicitaven del poder de convocatòria de l’Aloud Music Fest, que va exhaurir entrades o gairebé en les seves tres jornades de rock intens i sorollós. També felicitaven Aloud Music –el segell que muntava la primera edició del festival per celebrar el seu desè aniversari–, pels seus deu anys d’independència, una independència que no és res de nou per a Lisabö.

El directe de la banda d’Irun posa la pell de gallina. Cala fins als ossos per la seva intensitat sonora, amb dues bateries marcant un batec eixordador, dues guitarres elèctriques, dos baixos i dues veus llançant esgarips en èuscar que em transmeten un missatge més potent que molts dels cantants als quals sí entenc.

EL SISTEMA NO FUNCIONA
Però Lisabö també emocionen per la seva valentia a l’hora de plantar cara a un sistema que no funciona, des del coŀlectiu d’autogestió BideHuts, amb el qual editen els seus discos des del 2007. M’explicava Fermín Muguruza l’altre dia que en èuscar bidehuts vol dir ‘camí buit’. La cantautora basca Anari, també membre del coŀlectiu, explica al documental Zuloak (2012), dirigit per Muguruza, que amb els músics que el van fundar van arribar a la conclusió que l’autogestió era l’únic camí possible en la seva carrera musical, i que era un camí buit que ja anirien omplin. Per això van agafar prestat el nom del coŀlectiu del segon àlbum dels desapareguts BAP!!, que van formar part d’allò que es va anomenar el rock radikal basc.

Aquest no volia ser un article en defensa de l’autogestió musical, tot i que estic encantada que ho sembli. Volia escriure sobre la possibilitat de fer les coses de manera diferent. Lisabö van dir que l’èxit de l’Aloud Music Fest n’era una prova fefaent, com també ho demostra la coherent carrera dels d’Irun. I en el moment de desfeta política i moral que vivim, en què la societat del benestar i la democràcia estan esdevenint una desferra, cal aferrar-nos a la certesa que les coses es poden fer d’una altra manera.

LES COSES PEL SEU NOM
“Aquesta cançó està dedicada als fills de puta que ens estan fotent, que ens han fet despertar”, van etzibar Lisabö, al final del concert. Perdoneu la vulgaritat, però és que hi ha coses que només es poden dir pel seu nom. Com quan la setmana passada Ada Colau va titllar de criminal un representant del sector bancari espanyol. Esclar que la portaveu de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) es va negar a retirar la seva afirmació, com li demanaven des del Partit Popular. Potser a alguns els ha costat més que als altres, però a hores d’ara estem ben desperts, tenim els ulls ben oberts. I especular amb un dret bàsic com l’habitatge, amb conseqüències fins i tot mortals, és criminal.

Però les coses poden ser d’una altra manera, com demostra la PAH. Podem exigir la dació en pagament amb efecte retroactiu, i podem aturar els desnonaments. Podem exigir la dimissió de polítics corruptes i l’indult de persones que sí se’l mereixen –una mare que va fer servir una targeta de crèdit aliena per pagar bolquers, un extoxicòman rehabilitat–. Junts podem fer el que ens doni la gana, però hem de voler fer-ho. Ara que hem despertat, res no ens pot parar.

PLAYLIST
Oroimenik Gabeko Filma, Lisabö. Animalia Lotsatuen Putzua (2011)
Harriak, Anari, Irla Izan (2009)
People Have The Power, Patti Smith, Dream Of Life (1988)

(Article publicat el 13 de febrer de 2013 al número 256 de Time Out Barcelona. Podeu escoltar totes les cançons a la playlist Pots sentir-me a Spotify)

Tags: , , ,

Fermin Muguruza en persona

dijous, 14/02/2013 | Concerts

El millor del concert de Fermin Muguruza, ahir en el seu retorn a la Sala Apolo després de 8 anys, va ser com esqueia el format despullat de guitarra elèctrica, trombó i acordió a les cançons de les primeres etapes de la carrera com a músic del mitjà dels germans Muguruza, al capdavant de Kortatu i de Negu Gorriak. El punk i l’ska de les bandes amb què es va donar a conèixer no només ha resistit el pas del temps, sinó que passa la prova d’un format quasi acústic. Les cançons del seu projecte en solitari, però, no funcionaven tan bé: sense bases, la diferència entre reggae i dub era menys discernible, i el resultat una mica pla.

El pitjor, però, van ser les intervencions del públic. Com en tots els concerts del cicle En Persona, després de l’actuació es va obrir un torn de preguntes, en què el públic va poder dirigir-se directament a Muguruza. Llàstima que un parell de les intervencions provoquessin autèntica vergonya, tenyides d’alcohol i fora de lloc.

Una retreia a Muguruza el preu de l’entrada i el preu de les begudes a la barra, i li reclamava que toqués en cases okupades o ateneus populars. Muguruza va reivindicar el dret dels músics a guanyar-se la vida i va replicar que pels 12 euros del preu de l’entrada anticipada el públic podia gaudir d’un documental, ‘Zuloak’, dirigit per Muguruza, i dos concerts: el seu i el del grup de noies Zuloak, protagonistes del documental.

L’altra, entre incomptables invocacions als collons dels habitants de Balaguer –d’on era l’individu, que es va presentar com a mestre i com a representant de la CUP al seu municipi–, més grans que el “Sant Cristo de Balaguer”, deia, li retreia que Bildu no implantés la immersió lingüística en èuscar al País Basc. Muguruza, elegantment, va tirar pilotes fora, i es va mostrar sorprès per l’obsessió del seu interlocutor amb els collons.

El músic i cineasta d’Irún va dedicar la cançó Gora erria a David Fernàndez, cap de llista precisament de la CUP, que era entre el públic. Segons va explicar Muguruza, en el seu últim concert a l’Apolo, l’any 2004, Fernàndez havia format part del grup que va rebre Muguruza amb una pancarta que deia: “Benvingut, Fermin”. M’explicava Muguruza que per a ell aquella calorosa rebuda havia estat molt especial, perquè aquell any havia hagut de cancel·lar diversos concerts per tota Espanya pel boicot de l’Associació de Víctimes del Terrorisme. Muguruza es va reconèixer orgullós que “un dels que portava aquella pancarta avui sigui parlamentari”. En un altre moment de la vetllada, en què es va preguntar a Muguruza sobre el procés d’autodeterminació engegat a Catalunya –Fermin va pronosticar que la independència seria un fet en poc temps–, Fernàndez va ser aclamat amb crits de “president, president”.

Tags: ,

Sónar 2013: del CCCB a Fira Barcelona

dimarts , 12/02/2013 | Festivals


Per molt que m’agradin arquitectònicament el Macba i el CCCB, crec que no els trobaré a faltar com a seu del Sónar. Reconeguem-ho: la situació al Sónar de Dia, en els dies de major afluència de públic, no feia massa fàcil anar d’un escenari a l’altre.

El Sónar Hall sovint havia de tancar l’accés per aforament complet, cosa que de vegades t’impedia entrar-hi i d’altres et prevenia de sortir-ne. I en l’accés a la carpa es creava un tap infernal, un passadís limitat per la barra no apte per a claustrofòbics. Potser no era un problema per a qui l’experiència del Sónar de Dia es basava en estar-se al Sónar Village, però si el pla era circular pels diferents escenaris, el col·lapse de l’espai era un problema.

A més, la plaça Joan Coromines, on s’ubicava el Sónar Village, no té atractius massa especials. Un cop el Sónar customitzi amb gespa artificial la plaça Univers de Fira Barcelona –sí, Ricard Robles, codirector del festival, ha confirmat que n’hi haurà–, a la gent se li passarà la nostàlgia. I penseu que ara tindrem el Sónar a tocar de Poble-sec.

Els organitzadors del festival han insistit molt en què el canvi d’ubicació no respon a una voluntat de créixer sinó de millorar la comoditat, i sobretot respon a una voluntat de canviar, de “plantejar-se nous reptes”, i l’edició del 20 aniversari els sembla un moment perfecte per fer-ho, tot i que el debat sobre si el Sónar s’havia de celebrar al CCCB estava obert des de la desena edició. La decisió de canviar d’espai estava presa des deara fa un any.

Pel que fa al cartell –que es pot consultar sencer al web del festival–, s’ha anunciat ja el 60 % dels artistes que en formaran part, un percentatge que, segons Enric Palau, codirector del Sónar, conforma el gruix del festival. A banda dels ja confirmats, entre els quals destaquen Kraftwerk i Pet Shop Boys, crida l’atenció la representació d’artistes electrònics nord-americans amb èxit mainstream encapçalats per Skrillex –molt acord amb la imatge del Sónar 2013–, i propostes més experimentals com la de Dinos Chapman –no és habitual la presència d’un nominat al Turner Prize en un festival musica– i Francesco Tristano, jove figura de la clàssica contemporània que hi presentarà un repertori de piano i electrònica.

El 40 % restant el formaran artistes locals –dels quals Sónar ja ha confirmat bRUNA–, convidats de la Red Bull Music Academy, i propostes audiovisuals, que enguany quedaran englobades en la nova marca Sónar+D, que reunirà també l’àrea professional i de mercat del festival, i que Sónar desenvoluparà amb Mobile World Capital, entitat vinculada a la fira internacional de telefonia mòbil que també se celebra a Fira Barcelona.

Tags: ,

Un cop de puny a la boca de l’estómac

divendres, 8/02/2013 | Pots sentir-me

Quan l’estiu passat vaig passar una setmana a Tel Aviv no és que pogués fer precisament el que em va donar la gana: els viatges de premsa són com els viatges organitzats però sense temps lliure. Era divendres al migdia, feia un sol que espetegava i el que més venia de gust era passejar pel bonic casc antic del barri de Neve Tzedek, gaudir de les últimes hores abans del Sabbath. Però en comptes d’això, ens van tancar en un teatre a veure una matinal de dansa.

Només començar l’espectacle, però, l’última funció de BILL de la prestigiosa Batsheva Dance Company abans que la seva coreògrafa Sharon Eyal la deixés per fundar la seva pròpia companyia, em vaig adonar que era al lloc correcte, que no podia ser en un lloc millor. Aquella matinal va resultar una de les experiències culturals importants en la meva vida.

PARAULA SAGRADA
Des d’aleshores Batsheva és per a mi paraula sagrada, i qualsevol que hi estigui vinculat, una persona d’interès. És el cas del coreògraf israelià Hofesh Shechter, que en va formar part quan es va traslladar de Jerusalem a Tel Aviv per fer el servei militar, abans d’establir-se a Londres fa més de deu anys. Des d’allà ha conquerit el món.

En fa mitja dotzena que és el coreògraf de moda al Regne Unit, i el Mercat de les Flors no ha estat aliè al seu èxit. El sempre estimulant espai escènic de Montjuïc –els que no hi anem prou hauríem d’anar-hi més– va programar l’èxit Uprising (2006) i la premiada In your rooms (2007) la temporada 2008-2009, i el va fer tornar el 2011 amb Political mother (2010).

Després de passar el gener preparant el seu pròxim espectacle al Graner, la fàbrica de creació del Mercat, el cap de setmana passat Shechter va tornar a la sala Maria Aurèlia Capmany per reposar-hi Uprising i estrenar a Barcelona The art of not looking back (2009). La primera és una coreografia per a set homes i la segona, una per a sis dones. Les dues són extremadament físiques i les dues treuen l’alè. Però només una d’elles forada.


JOC VIOLENT
Quan entrava en la pubertat em fascinava el joc violent dels meus companys de classe nois, aquell joc gens diferent del dels cadells mamífers, la baralla de broma, el copet a l’esquena que esdevé cop de puny quan es va animant, una cosa primària que, per instint o educació, les dones perdem molt abans. ‘Uprising’ té molt d’això, i molt de male bonding, el vincle fraternal tan propi dels mascles i que es materialitza de manera tan diferent entre les femelles. És físicament violenta, sí, però és tendra i emotiva. ‘The art of not looking back’ són figues d’un altre paner.

En contrast amb la percussió de la partitura d’’Uprising’, la seva contrapartida femenina arrenca amb un crit violent i una veu d’home en off que anuncia el relat de la seva biografia. Només se n’entenen dues frases: que va néixer a Jerusalem el 1975 –com Shechter– i que la seva mare el va abandonar als dos anys. Segueix una peça tan agressiva pel que fa al moviment –grotescos moviments pèlvics– com al so que l’acompanya: un text dur (“no et perdono”, “hi ha cops que més val no mirar enrere”) i crits i sons guturals d’algú que s’ennuega i vomita. ¿És tan personal ‘The art of not looking back’ com sembla i respon a un trauma infantil? Sigui autobiogràfica o no, és un cop de puny a l’estómac. Un de sublim.


PLAYLIST
Take Time Out, Vex’d, Cloud Seed (2010)
Litany IV, John Zorn, Six Litanies for Heliogabalus (2007)
Fragile Wind, Nitin Sawhney, Human (2003)

(Article publicat el 6 de febrer de 2013 al número 255 de Time Out Barcelona. Podeu escoltar totes les cançons a la playlist Pots sentir-me a Spotify)

Tags: ,

15 minuts

dijous, 7/02/2013 | Dietari d'una periodista musical

Avui he entrevistat Alex Scally, meitat de Beach House. Tenia 15 minuts, com m’ha recordat la persona del segell discogràfic que ha fet d’intermediària.

En 15 minuts no es poden parlar de massa coses. Però el pitjor de tenir el temps tan limitat a l’hora de fer una entrevista és que has d’anar al gra, que per aprofitar els 15 minus al màxim has de prescindir de l’small talk, el bla bla bla sense massa contingut sobre el que es recolza una conversa distesa. I educada.

“Com va per Barcelona?”, m’ha preguntat Scally, que tot i la fama de Beach House -no són massa amants de fer promo, diuen- ha estat molt agradable i ha fet gala d’un discurs potent. He hagut de tallar de soca-rel l’small talk, però. No tenia temps per a les cortesies.

L’altre gran problema quan només tens 15 minuts per fer una entrevista és quan et contesten una cosa diferent a la que has volgut preguntar -probablement perquè no t’has expressat prou bé- o fas una pregunta que no va enlloc. T’adones de l’error de seguida, clar, però que has de fer? Interrompre, ser maleducada? No, calles. Et mossegues la llengua mentre penses com hauries hagut d’aprofitar aquells preciosos minuts…


Tags:

No sóc com Hannah Horvath, oi?

dilluns, 4/02/2013 | General

girls hbo 3.jpg No em sento gens identificada amb Girls, la sèrie creada, escrita i protagonitzada per Lena Dunham sobre les desventures sentimentals i econòmiques d’un grup de novaiorqueses en la vintena. No, no m’hi sento gens identificada. I afegeixo: menys mal, perquè les protagonistes, i els nois que elles trien per acompanyar-les, em repugnen. Però hi estic del tot enganxada. Em pregunto per què.

Fenomen televisiu nord-americà del 2012, Girls acaba d’arrencar la segona temporada (el 14 de febrer –data divertida per fer-ho– s’estrena a Espanya a Canal+). I, després de triomfar als recents Globus d’Or, on es va fer amb els premis a la millor comèdia i a la millor actriu del gènere, ha estat renovada pel canal de pagament ianqui HBO per a una tercera.

Comencem primer pel tòpic. Se l’ha definida com una resposta amb els peus a terra (i sense Manolos) a Sexo en Nueva York, en què el tractament més o menys descarnat de les relacions eròtiques i sentimentals de les noies del títol no es compensa ni amb glamur ni luxe. Per entendre’ns: si Carrie Bradshaw fos un personatge de Girls i hagués de sustentar la seva vida a Manhattan amb una única columna setmanal, les passaria tan magres com Hannah Horvath (el personatge que interpreta Dunham) quan els seus pares li comuniquen que s’ha acabat això de mantenir-la. Girls són noies de carn i ossos, diuen, noies de veritat. Però si començo a escriure aquest article és perquè no hi estic d’acord. No, jo no sóc així. Oi?

HUMILIACIONS
Admetem-ho: les protagonistes de Girls són odioses. Són narcisistes, repeŀlents i ridícules. Tot i haver pogut gaudir d’una educació i d’estudis superiors –que no es tradueixen en feines remunerades d’acord amb la seva preparació–, estableixen relacions amb els homes malaltisses, humiliants, de dominació, i les mantenen per por de quedar-se soles, s’arrosseguen com llimacs per paios que les tracten malament i quan aquests comencen a apreciar-les hi perden l’interès.

Mirar Girls és per a mi intercanviar mirades de desaprovació amb la meva parella –un home, per cert: Girls no és un d’aquells ofensius productes dirigits només al públic femení–, però quan la veiem ens costa aixecar-nos del sofà. No sé si per un mecanisme similar al que fa que la gent s’enganxi als reality shows, el de confortar-se en la misèria aliena, el de consolar la pròpia ineptitud i mesquinesa en els fracassos dels altres.

Hi ajuda el fet que Girls sigui divertida, però el seu humor és patètic i cru, sempre a costa de les desgràcies de les seves protagonistes, humiliades una vegada i una altra per la creadora del xou i companya d’elenc, Lena Dunham, que amb ningú no és tan cruel com amb el seu trist personatge.

APRENDRE DELS ERRORS
Un article de la periodista nord-americana Amy Odell em fa adonar, però, que al contrari que les protagonistes de Girls, jo ja no estic en la vintena. I afegeixo: menys mal.

Perquè  és veritat: quan tenia la seva edat vaig fer coses, si no tan patètiques com les que fan elles, gairebé. Coses degradants, proves d’escassa autoestima i de desorientació. Sí, jo també vaig tenir 20 anys i vaig aprendre dels meus errors. Les protagonistes de Girls també ho faran. I segur que per no ser com Carrie Bradshaw de grans.

PLAYLIST
Girls, Santigold, Girls Sountrack (2013)
Run The World (GIRLS), Beyoncé, Beyoncé (2011)
I love it, Icona Pop, Iconic EP (2012)

(Article publicat el 30 de gener de 2013 al número 254 de Time Out Barcelona. Podeu escoltar totes les cançons a la playlist Pots sentir-me a Spotify)