Llegeixo en un tuit de l’Albert Miret (via Mireia Izard) que en l’estrena de ‘La dona vinguda del futur’, al TNC fins al 7 d’abril, un paio es distreia mirant el Polònia pel mòbil. Almenys va tenir la consideració d’escoltar l’àudio amb auriculars –no com fan alguns al metro–, però la manca de respecte cap a la resta del públic i els actors que l’individu va demostrar, a banda del mal exemple que donava a la criatura a qui acompanyava –i no a la inversa–, em va indignar.

Ja venia encesa: vaig veure el tuit sortint de ‘La vida es sueño’ al Lliure, on una senyora ens havia esguerrat el gran monòleg de Segismundo. La senyora es va aixecar, suposo que per anar al lavabo, quan una genial Blanca Portillo entonava allò del “¿Qué es la vida? Un frenesí. ¿Qué es la vida? Una ilusión”. Però va girar cua quan –sempre en el terreny de les suposicions– l’acomodadora li va advertir que si sortia no podria tornar entrar, com si no fos evident. I mentre la senyora retornava al seu seient a les primeres files, talonejant sobre el parquet del Lliure, Segismundo es lamentava “que toda la vida es sueño, y los sueños, sueños son”.

Deixeu a la Portillo fer ‘el’ monòleg en pau! © Ceferino López

COM AL SOFÀ DE CASA
Vaig replicar el tuit de l’afer Polònia al TNC amb l’anècdota sobre el monòleg de Segismundo, i es va obrir la caixa de Pandora. Em va consolar veure que el desesper que em provoca la gent que no se sap comportar quan va al teatre, a un concert o al cine, el comparteixen molts. La setmana passada mateixa vaig patir com un grup de noies comentava en veu alta les línies de diàleg de ‘Sé de un lugar’, com si estiguessin mirant una pel·li al sofà de casa, com si al voltant no tinguessin tot de gent que no tenia cap interès a sentir-les a elles, i com si a pocs metres no tinguessin uns actors que haguessin de mantenir la concentració per poder fer bé la seva feina.

Els vam dirigir diverses mirades assassines, però no van servir de res: potser les persones que no entenen que quan vas a veure un espectacle han de tenir la boca tancada també tenen dificultats per percebre el llenguatge no verbal; o la mateixa mala educació que demostren comentant la jugada els permet suar de tu quan les mires malament. Al final els vaig demanar, amb educació, que callessin, tot i que del que tenia ganes era de fotre’ls pel barret la cervesa inclosa en el preu de l’entrada que tan alegrament feien dringar. Però em van mirar com si fos una extraterrestre i van continuar xerrant. Clar que encara vaig tenir sort: tuitejava la Roser de Castro que en una funció al Tantarantana de ‘Si no ens paguen, no paguem!’ un paio no només no va apagar el mòbil, sinó que a sobre el va fer servir per trucar. Durant la funció.

ALS CONCERTS, TAMBÉ
El teatre no és l’única víctima de la síndrome del mal espectador. Durant la meitat acústica del concert de Yo La Tengo, la setmana passada a L’Auditori, tenia darrere un fan que cantava més fort que Ira Kaplan, Georgia Hubley i James McNew junts. El pitjor és que quan no cantava feia tertúlia amb el paio que tenia al costat, la cosa era no callar.

I durant el concert de Bon Iver al Poble Espanyol, un sector del públic es va amotinar contra una espectadora tan motivada que no parava de picar de mans de manera maníaca, a destemps i quan no tocava. ¿Cal que comencem a requisar mòbils, posar mordasses i emmanillar o aprendrem a comportar-nos?

PLAYLIST
He Vingut Del Futur, Beth I Guille Milkyway, La Dona Vinguda Del Futur (2013)
Sé De Un Lugar, Triana, El Patio (1974)
Ohm, Yo La Tengo, Fade (2013)

(Article publicat el 13 de març de 2013 al número 260 de Time Out Barcelona. Podeu escoltar totes les cançons a la playlist Pots sentir-me a Spotify)