Però era la primera visita que feia a Barcelona amb el seu prou interessant projecte musical, i calia anar-hi, a veure com es defensava en directe. A més, perquè negar-ho, veure en directe la seva filla (i la seva exdona quan ve) és el més a prop que podrem estar mai de Serge Gainsbourg. Això, i visitar la seva tomba al cementiri de Montparnasse, i deixar-li bitllets del metro de París.

Doncs bé, el concert va ser una agradable sorpresa. Amb un so impecable, que permetia escoltar tots els matisos dels xiuxiuejos de Charlotte (i comprovar que pot cantar amb més volum de com ho fa als àlbums), Gainsbourg va repassar cançons dels seus tres àlbums, i va ser prou generosa com per permetre al seu convidat, el neozelandès Connan Mockasin, interpretar alguns dels seus temes, mentre ella assumia el rol de corista.

La presència de Mockasin, que col·labora en un dels temes de  ’Stage whisper’ (Charlotte sempre es busca bons companys de viatge per als seus àlbums: Jarvis Cocker, Beck, Neil Hannon, Air), va ser un encert. La seva guitarra ploranera, sonant alta i clara, embruixava, i la química entre tots dos donava valor afegit al xou, que en alguns moments va derivar en una psicodèlia onírica i sorollosa.

Tant fa que Charlotte només s’aixequés del tamboret des d’on cantava per a defensar el seu últim senzill, Paradisco. La seva presència escènica, deliciosament tímida, és encantadora, tant asseguda com dreta. I en part, les coses com siguin, ja va conquistar el públic sortint vestida amb una camisa masculina amb pitrera, de les que es porten quan es va amb esmòquing. Charlotte Gainsbourg en té prou en ser-hi com per fer-se seva una sala.

Llàstima que el concert fos tan curt. El format de la proposta de Razzmatazz i la promotora Miles Away, inserir el concert de Gainsbourg en un mini festival de música francesa, va impedir que Charlotte i Connan sortissin a fer cap bis. Eren dos quarts de dotze, i encara quedava mitja hora perquè comences el xou de Kavinsky. Però molts no es van esperar a que l’artífex del tema dels crèdits de la banda sonora de Drive sortís a l’escenari.

Rowland, únic membre estable en la trajectòria del grup, va fundar els Dexys el 1978. Volia fer un grup diferent a tots els altres: “Vestirem roba genial i farem soul”, era la seva divisa. Amb una formació que incloïa secció de vents, i tots amb estètica d’estibador de port novaiorquès, Rowland i companyia van publicar el debut Searching for the young soul rebels (1980). Però no seria fins al segon àlbum, Too-Rye-Ay (1982), que aconseguirien fama internacional, gràcies al senzill Come on Eileen, el seu segon –i últim– número 1 britànic, que també es va enfilar fins a dalt de tot de les llistes de vendes als Estats Units. Vestits amb granota texana sobre el tors nu, la incorporació del violí (polèmica, per acusada de plagi) va convertir en celta el seu soul blanc: ara eren The Celtic Soul Brothers, però la plorosa i poderosa veu de Rowland continuava dominant.

Després va venir la caiguda. L’injustament maltractat Don’t stand me down (1985) va ser un fracàs comercial i de crítica, tot i que avui es reivindiqui. Els Dexys es van separar el 1987 i els dos àlbums que Rowland va editar en solitari, The wanderer (1988) i My beauty (1999), en què versionava cançons que l’havien ajudat a superar una etapa molt fosca, d’addicció i mendicitat  i en què apareixia a la portada vestit de dona i pintat com una pepa, van patir la mateixa sort que el tercer àlbum dels Dexys.

UNA ESPERA D’UNA DÈCADA
El retorn dels Dexys l’hem estat esperant durant tota l’última dècada. Després d’una gira de retorn pel Regne Unit el 2003 i de fer públics alguns temes nous amb comptagotes, aquest any es va confirmar que uns nous Dexys, amb Rowland i dos membres de la formació original, el baixista Pete Williams i el trombonista Big Jim Paterson, tornaven a l’estudi. Precedit per l’elegant senzill Nowhere is home, el nou àlbum, One day I’m going to soar, veurà la llum al juny, i el grup l’ha estat presentant sencer en mitja dotzena de concerts a Suècia i el Regne Unit. Com que mai m’he perdonat perdrem el concert que va desenterrar per primer cop l’SMiLE, el disc maleït dels Beach Boys, diumenge vaig assistir a un d’aquests concerts, a Glasgow.

Després d’una primera escolta, i en directe, el nou àlbum sona magnífic. Un disc clàssic, elegant, adult –el que pertoca a un compositor de 60 anys–, a cavall entre el soul i l’estàndard de jazz, proper al to de Don’t stand me down. Amb una formació que a estones arribava als nou músics –banda de rock més dos pianos, trombó, violí, saxo i veus–, Rowland va presentar One day I’m going to soar amb teatralitat i espectacle hereu del Broadway clàssic: Pete Williams i la cantant i actriu Madeleine Hyland van donar la rèplica a un Rowland pletòric i intens, que conserva la veu intacta. I les noves cançons són tan prometedores que el format del xou, amb poc temps per als clàssics, va semblar una decisió valenta però encertada. No va faltar la inevitable Come on Eileen, en la seva versió (massa) llarga de directe, i es van agrair les emocionants Old, This is what she’s like i Tell me when my light turns green. Però el xou, de dues generoses hores, hauria hagut de durar com a mínim una hora més per saciar la fam de clàssics del públic. Havíem esperat tant!

La fascinació, però, és compartida entre els temes de l’àlbum i la figura que les ha inspirades, Alan Turing. Aquest any se celebra el centenari del naixement del matemàtic britànic, i el disc d’Hidrogenesse i el directe amb què el presentaran és un Recital per a Alan Turing. Però qui va ser aquest home, que creia que les màquines pensen?

EL PARE DE LA INFORMÀTICA
La revista nord-americana Time va comptar Alan Turing (1912-1954) entre les 100 persones més importants del segle XX. Al matemàtic anglès se’l considera el pare de la informàtica moderna, i la seva obra va ser decisiva per al desenvolupament de la intel·ligència artificial. Porten el seu nom la màquina que va precedir els ordinadors actuals i la prova que permet diferenciar les màquines dels humans: un test al qual ens sotmetem cada vegada que demostrem que som humans i no un ordinador teclejant els caràcters d’un Captcha, acrònim de Completely Automated Public Turing test to tell Computers and Humans Apart (prova de Turing pública i del tot automatitzada per diferenciar ordinadors i humans).

Turing també va tenir un paper important en la victòria del bàndol aliat en la II Guerra Mundial. La seva feina va permetre desxifrar els missatges interceptats a l’enemic, que els nazis encriptaven amb la màquina Enigma. Els alemanys creien que aquest sistema era infaŀlible, però Turing va construir una computadora electromecànica a les instaŀlacions militars de Bletchley Park que permetia desxifrar els missatges codificats amb Enigma.

PARADOXA
La contribució amb els serveis secrets li va valdre la medalla de l’Ordre de l’Imperi Britànic, però la naturalesa classificada de la seva tasca el va obligar a mantenir la condecoració en secret. Paradoxalment, mentre aquests mèrits públics eren mantinguts en secret, detalls de la vida privada de Turing es van fer públics quan se’l va condemnar per indecència greu i perversió sexual en admetre la seva homosexualitat, un delicte en el Regne Unit dels anys 50.

Com a alternativa a la presó se’l va sotmetre a castració química: va rebre injeccions d’estrògens per eliminar la libido. Dos anys després, el 1954, Turing es va suïcidar mossegant una poma enverinada amb cianur. Segons Hidrogenesse –ho expliquen al site dedicat a l’àlbum–, a Turing li encantava la Blancaneu de Disney.

ELECTRÒNIC I EMOCIONANT
Hidrogenesse han resumit de manera brillant les seves idees i la seva fascinant i tràgica vida –amb la recent disculpa del primer ministre Gordon Brown inclosa– en vuit cançons que a penes fan concessions als instruments no electrònics (un piano, les botzines de Roc Jiménez de Cisneros), cosa del tot coherent en un disc inspirat per un home que creia que les màquines pensen. Com ell, diuen, Carlos i Genís han intentat tractar les màquines amb humanitat. Llàstima que Turing no rebés el mateix tracte dels humans.

Foto: Alicia Aguilera

ÈXIT DE PÚBLIC
A falta d’una valoració econòmica –si tot plegat volia estimular la venda de discos cal saber si la iniciativa va servir per augmentar el consum físic de música–, la imatge que va projectar el Record Store Day a Barcelona va ser d’èxit rotund. Els concerts de Ferran Palau, Mujeres i Balago, entre molts altres, van atraure públic a les botiges, a l’entrada de les quals s’hi acumulava gent que sortia amb bosses. Ni la pluja ni el Barça-Madrid van sabotejar el final de festa a Luchador Discos on, explica Dani Cantó, de Snap! Clap! Records –primer impulsor de la celebració del Record Store Day a Barcelona–, l’ambient a l’hora de tancar era d’eufòria, un optimisme poc habitual en la conjuntura actual de crisi general i particular de la indústria discogràfica.

Però el millor del Record Store Day a Barcelona no és el que va passar dissabte, sinó el que pot haver engegat. La iniciativa va sorgir d’una persona, però va anar creixent de manera contagiosa, reunint entusiasmes, fins a implicar bona part de la comunitat de la música independent de la ciutat. Els diferents segells participants es van constituir en una assemblea que vol continuar fent soroll i treballant perquè les petites discogràfiques tinguin veu, que podria resultar en la formació d’una cooperativa o un sindicat. I que, després de l’èxit de públic i de la repercussió del dissabte, té com a objectiu a llarg termini treballar junts per canviar la manera de viure la música a Barcelona. Com? Amb actes que impliquin tant els actors de la música independent local com el públic. La música no pot quedar-se quieta. Cal no adormir-se.

LLIÇÓ PER APRENDRE
Els participants al Record Store Day s’ha adonat que en el moment de crisi musical, cultural i política en què estem immersos, sols no aconseguirem res. “No podem esperar que ningú faci les coses per nosaltres”, diu Dani Cantó. I de la iniciativa dels nostres segells indies –que tant de bo cristaŀlitzi en alguna cosa que els permeti no només sobreviure sinó també ser rendibles, perquè de fer coses per amor a l’art la gent se n’acaba cansant, i després ho lamentem tots els que en gaudim– en podem aprendre una bona lliçó.

Ningú no farà res per lliurar-nos de les retallades en cultura, educació i sanitat; d’una reforma laboral que no regenera el mercat del treball i que fa retrocedir els drets dels treballadors; d’una monarquia paràsit, vergonyosa i corrupta; de la dictadura dels especuladors. Què podem fer? Aquesta és la pregunta del milió. Però el que sigui cal fer-ho junts.

The Beach Boys han estrenat ‘That’s Why God Made The Radio’, el primer senzill del que serà el seu nou àlbum, previst per al 5 de juny.

No em resisteixo a comparar-lo amb ‘Nowhere is home’, l’avançament de l’altre gran retorn de l’any, el dels Dexys de Kevin Rowland. Sens dubte em quedo amb el dels Dexys, però el senzill dels californians em sembla força digne. O no?

Les gires de retorn dels dos grups –per a les quals tinc entrades, tot i que fora d’Espanya: de moment no hi ha dates confirmades a l’estat– em semblen les millors notícies musicals de l’any, tot i el seu caire nostàlgic. La preescolta del nou disc dels Dexys promet (és freak haver escoltat els fragments de les cançons però ho he fet): molt soul, molt elegant, emocionant amb molts classe. I la gira de Brian Wilson i companyia també, segons el setlist que ha publicat Jenesaispop, amb els clàssics més obvis, però també amb favorites menys surferes com ‘Heroes and villains’ i ‘This Whole World’.

Quin és el retorn de l’any? Decidiu-ho per vosaltres mateixos.

Però deixant de banda els inconvenients de l’e-book en la diada, sóc una conversa convençuda. Tot i la inicial recança nostàlgica per la traïció al suport paper –similar en el meu cas a la resistència inicial a tenir telèfon mòbil per por a que ser localitzable limités la meva llibertat: fa riure veient la llibertat de moviment que m’ha donat l’smartphone–, estic encantada amb la maquineta.

M’hi va empènyer Haruki Murakami, o millor dit, l’editorial Empúries, amb la seva decisió de publicar en un únic i pesat volum les dues primeres parts de 1Q84. L’última novel·la de l’escriptor japonès em va avorrir tant que no hi havia manera d’acabar el llibre, i em vaig passar dos mesos carregant amunt i avall un quilo de pes extra. I no exagero: el vaig pesar amb la bàscula de la cuina.

LECTORS ‘IN ITINERE’
Com a lectora in itinere i lectora de metro, el llibre electrònic m’ha tret un pes de sobre. Gràcies a l’e-book ja no haig d’esperar en va la sortida d’edicions de butxaca que si arriben ho fan mesos després de la publicació en tapa dura, quan ja s’ha refredat el fervor per devorar el nou llibre. I si me’l deixo a casa o porto una bossa –minúscula– on no hi cap, puc llegir els llibres que tinc al meu núvol des del telèfon: Kindle té aplicacions tant per a iPhone com per a Android, i l’iBooks d’Apple es pot fer servir tant des de l’iPad, la seva tablet, com des del seu smartphone.

El nou suport també m’ha resolt un problema gairebé existencial: conciliar el meu hàbit lector amb la vida en un pis de 50 metres quadrats, incapaç d’assumir la incorporació de nous llibres al ritme d’una dotzena de nous volums anuals. L’e-book m’ha salvat: en un futur no molt llunyà, o bé m’hauria de deixar el sou en un traster de lloguer als afores de Barcelona, o bé hauria de viure en un laberint de llibres i discos, com si patís síndrome de Diògenes, que en anglès es coneix com a acumulació compulsiva.

ÚS VS. COL·LECCIÓ
El llibre electrònic és tan pràctic que és difícil que no s’imposi, tal com va fer l’MP3 com al format d’ús, sense suport, que conviu amb el disc com a objecte de desig per coŀleccionar. Però té en la seva contra que el llibre tradicional –si no parlem de monstres de més de 800 pàgines–, i més en el format de butxaca, és tan manejable com la seva competència digital. El llibre de paper sembla, a més, l’única opció per als llibres d’art o els llibres d’artista, per al llibre iŀlustrat o per a la novel·la gràfica. Però l’ e-book podria imposar-se per a la literatura de consum ràpid i addictiu, per a la necessitat compulsiva, que ha d’aprofitar qualsevol moment en qualsevol lloc per devorar unes pàgines més.

El dubte és com es gestionarà el consum de llibres digitals si acaba fent-se majoritari. Si no es faran els mateixos errors que amb l’MP3, posar preus massa cars al format sense suport, criminalitzar l’usuari causant un efecte contrari al desitjat, etc. Hem de tenir en compte que l’escriptor no tindrà l’opció de fer bolos en viu per compensar que no ven llibres. Però també hem de tenir en compte que els llibres sempre s’han prestat, i que no comprem tots els llibres que llegim.

(Article publicat el 18 d’abril de 2012 al número 216 de Time Out Barcelona. Podeu escoltar totes les cançons a la playlist Pots sentir-me a Spotify)

Foto: Josep Ma. Martí

Una vetllada com la d’ahir et fa arribar contenta a casa: no es podia demanar res més.

Daniel Johnston no va decebre: va fer el seu paper. Va exercir d’heroi de culte, d’estrella lo-fi, de talent excèntric i d’intèrpret emotiu. Va fer honor a les seves gravacions més cacofòniques rascant una guitarreta sense encertar massa amb els acords, però les seves cançons van brillar acompanyat d’una banda (amb membres de Betunizer) que va estar més que a l’alçada. Només per les fidels versions de Casper The Friendly Ghost i Speeding Motorcycle, amb un orgue que sonava idèntic a l’original però sense estar trencat, ja hagués valgut la pena embotir-se en un Bikini amb les entrades exhaurides.

Però encara va haver-n’hi més: Esperit!, un brillant home orquestra trapella i heterodox, entre el folk, el punk, la psicodelia i l’experimentació, capaç d’encomanar el seu somriure un pèl maníac a qualsevol, i The Missing Leach, el nebot català de Johnston, amb el seu weird-folk orgullós, simpàtic i atrotinat, van exercir d’aperitiu perfecte. Un 10 per a ells i per a Buenritmo per programar una de les millors vetllades en el que portem d’any.

La fascinació ve sobretot de la peculiar proposta de la Tàpies. És curiós que un espai museístic aculli una retrospectiva d’un ballarí, però les peces comencen a encaixar si parlem de l’obra d’un artista performàtic. L’experiència faria pensar que la retrospectiva d’un performer en un museu es materialitzaria en una sèrie d’aparells de televisió –segurament una mica antics: més aviat de tub catòdic que de pantalla plana–, uns al costat dels altres, en què s’emetrien en loop vídeos de les coreografies o performances realitzades per Xavier Le Roy. Però si l’obra del francès no és convencional, tampoc podia ser-ho la restrospectiva que la recollís.

A LA TÀPIES
Què ens trobem a la Tàpies? Retrospectiva ocupa dues plantes. En la primera que ens trobem, en un gran espai diàfan, ens donen la benvinguda tres o quatre ballarins que, cadascun al seu aire, recreen coreografies de Xavier Le Roy. Fins aquí tot normal. Però la cosa és que ens donen la benvinguda de literalment, tot i que de manera una mica peculiar: cada vegada que algú entra a la sala, despistat, sense saber ben bé què es trobarà, la seva entrada afecta tot el que passa a la sala; les accions s’interrompen, les mirades s’hi dirigeixen, i els ballarins fugen de la sala, per tornar-hi a entrar al cap de poc, de quatre grapes. Això, clar, no acaba d’entendre’s fins que has vist la mateixa seqüència com a mínim un parell de vegades.

Un cop a la sala, els ballarins tornen a fer la seva, i penses que es tracta d’anar mirant que fan, amb la distància de seguretat que cadascú consideri pertinent. Error: educadament, els ballarins t’entren, t’expliquen què estan fent –quina performance de Le Roy estan reproduint–, i la posen en relació amb experiències seves (un curs de butoh a Portugal, la primera coreografia de hip-hop que van aprendre copiant un videoclip…). I és aquesta interacció allò que fa tan especial aquesta Retrospectiva, que obliga l’espectador a tenir una experiència activa. Si teniu el valor de travessar la sala i dirigir-vos al pis de baix, hi trobareu la sala d’estudi dels ballarins (si hi aneu a petar per defugir la conversa, us podeu trobar ben bé a la gola del llop) i una misteriosa cambra fosca. Només per a valents.

AL MERCAT DE LES FLORS
La Retrospectiva de Xavier Le Roy a la Tàpies també ens ha permès veure algunes de les seves obres en un format més ‘convencional’ –si es pot dir així– al Mercat de les Flors (així com tres jornades de conferències i debats al MACBA). El Mercat va acollir una funció de Le sacre du printemps, una coreografia inspirada en els moviments d’un director d’orquestra dirigint el ballet d’Stravinsky –en concret en Sir Simon Rattle dirigint la Berliner Philharmoniker–, que Le Roy reprodueix sense tenir cap formació musical. El públic està sobre l’escenari, compartint-lo amb el coreògraf, en el lloc de l’orquestra. Si durés cinc minuts, seria un bon gag. Però en dura 40, i t’adones que és una altra cosa.

(Article publicat el 4 d’abril de 2012 al número 214 de Time Out Barcelona. Podeu escoltar totes les cançons a la playlist Pots sentir-me a Spotify)

©Vincent Cavaroc

Ja una saga d’èxit –s’han venut més de 15 milions d’exemplars en tot el món de les cinc novel·les publicades fins ara; en total consta de set–, la bona acollida per part del públic (i de la crítica) de la sèrie de l’HBO ha multiplicat el nombre de lectors. L’efecte directe d’això a casa nostra és que Alfaguara ha editat les traduccions al català de la saga: al març es va publicar Tempesta d’espases, i les properes entregues, Festí de corbs i Dansa amb dracs, estan previstes per a aquest mes –abans de Sant Jordi– i per al maig.

LES NOVEL·LES
Però quin és el secret de l’èxit de Cançó de gel i de foc? Per sobre de tot, que arriba més enllà del públic tradicional del gènere de la fantasia i de l’anomenat sword and sorcery (literalment, espases i bruixeria). Si ho aconsegueix és perquè, tot i que la fantasia és el context de la saga èpica de George R. R. Martin, Cançó de gel i de foc és abans que res una truculenta novel·la psicològica, en què els conflictes dels personatges tenen molta més importància que els dracs. I els conflictes, en el context d’intrigues cortesanes i lluites pel poder, tan cruentes al camp de batalla com a la cort –amb el joc de trons, o guanyes o mors–, són la lletra de la cançó de gel i de foc.

L’altre aspecte que diferencia la saga de Martin és la narració a través de diferents punts de vista i sense narrador omniscient: cada capítol està narrat des del punt de vista subjectiu d’una desena de personatges diferents. Això fa que fets importants passin fora de camp, i que ens n’assabentem a través de tercers, de vegades fonts fiables, que expliquen fets que coneixen de primera mà, però de vegades el que ens n’arriba només són rumors. I sovint no és fins que tenim diferents versions d’un mateix fet que podem arribar a entendre de veritat què ha passat.

Però si una cosa distingeix Cançó de gel i de foc, ja no de la resta de fantasies èpiques sinó de la majoria de ficcions, són les decisions poc convencionals que pren George R. R. Martin. Ho prova el fet que –alerta: spoiler– acabés la primera novel·la i la primera temporada de la sèrie decapitant el que durant 800 pàgines i 10 episodis havíem pensat que era el protagonista de la saga.

LA SÈRIE
La primera temporada de la producció de l’HBO va servir per tranquil·litzar els fans de les novel·les: tant l’elenc, format en una àmplia majoria per actors britànics desconeguts –amb la brillant excepció del nord-americà Peter Dinklage, que encarna el nan Tyrion–, com els showrunners David Benioff i D. B. Weiss van demostrar estar a l’alçada a l’hora de traslladar la història de les pàgines al mitjà audiovisual.

Però què ens depararà la segona temporada? Molt de protagonisme per a Tyrion (potser el Globus d’Or i l’Emi que ja es va emportar l’any passat al millor secundari aquest any els guanya en la categoria de protagonista), la travessia del desert per a Daenerys i els seus dracs sortits de l’ou, guerra entre els reis aspirants a asseure’s al Torn de Ferro i la creixent amenaça a l’altra banda del mur. L’hivern s’acosta.

(Article publicat el 4 d’abril de 2012 al número 214 de Time Out Barcelona. Podeu escoltar totes les cançons a la playlist Pots sentir-me a Spotify)