Abans de publicar la crítica del concert de The Pains of Being Pure at Heart, ahir a l’Apolo, aprofito per publicar l’entrevista íntegra amb Kip Berman, de la qual ja en vaig publicar part a Time Out Barcelona, sobre el magnífic segon disc del quartet, Belong (2011). Avanço, però, que la d’ahir era la sisena vegada que veia en directe els de Brooklyn, i que mai no havien estat tan bé.

Què volíeu amb Belong?
Una de les coses que sempre ens ha motivat i que potser l’experiència del primer àlbum (The Pains of Being Pure at Heart, 2009) va reafirmar és que allò més important és fer bones cançons. Al final, és l’única cosa de veritat important, així que el que buscàvem era compondre’n deu, honestes, concises i immediates. Però volíem que sonessin millor que al primer. Suposo que una part de mi pensa que potser podríem fer alguna cosa diferent, però el que ens agrada és fer cançons de pop.

I què no volíeu?
Hi ha molts grups que allarguen les cançons, o que posen més cançons als discos, i jo no volia fer un disc amb tretze o catorze cançons. Crec que allò que de veritat apreció de la música pop és la concisió, la capacitat d’expressar alguna cosa sense accessoris innecessaris. Un dels meus grups favorits és The Ramones, i si ho són és perquè van saber mantenir les cançons curtes i immediates, això és molt important per a mi. No volia que el disc fos massa llarg. M’agraden els discos curts, que els puguis escoltar tres cops seguits en el temps que trigues a escoltar-ne un de llarg. Crec que els discos han de durar 30 o 35 minuts, és temps suficient. A més, crec que els discos haurien d’escoltar-se sencers, però els discos han de permetre-ho.

Vau sentir alguna pressió, després de l’èxit del primer?
Sí i no. De pressió comercial, del segell, de tenir un hit, no en vam tenir. Estem en un segell independent que ens dóna suport perquè fem la música que volem i com volem. I ha estat genial, no hem tingut cap paio traient el nas a l’estudi, exigint un èxit ni res per l’estil. Però a l’hora nosaltres ens vam pressionar bastant per fer-ho millor del que ho havíem fet abans. Ens agrada molt la música i no volíem aportar res que fos menys del que som capaços. Ens ho vam prendre molt seriosament.

Com a fans de la música coneixeu la sensació que un grup que t’agrada et decebi, oi?
I tant. Hi ha molts grups que adoro dels quals només m’agraden un parell de discos, encara que siguin alguns dels meus grups favorits. I me n’adono que és possible que hi hagi gent a la qual només li agradi el nostre primer disc, o només el segon. Però això ja està bé.

Estàs satisfet amb el disc?
Quan fas un disc passes per moltes fases, en passes algunes en què penses que és terrible, i d’altres en què és meravellós, però no crec que puguis ser massa objectiu, perquè t’his has passat hores component-les, gravant-les, mesclant-les, i perds la perspectiva. Però estic molt content de com la gent hi està reaccionant, la reacció espontània de certes persones em fa pensar que potser ho hem fet bé.

Per què vau decidir treballar amb els productors Alan Moulder i Flood i per què creus que ells s’hi van avenir?
A l’Alan li va agradar el nostre debut i es va oferir per treballar junts en un futur, cosa que ens va al·lucinar, perquè és un productor llegendari, ha treballat amb tants grups, especialment amb Smashing Punpkins, The Jesus and Mary Chain i Ride, l’admirem molt. I després, ell és amic de Flood, i va suggerir que treballéssim amb ell. Per nosaltres ja era prou al·lucinant treballar amb un d’ells, així que imagina’t amb els dos. Vam pensar que era un bon equip per aconseguir el so que buscàvem amb el disc, amb guitarres potents. Va ser un gran honor  tenir l’oportunitat de treballar amb ells.

Heu treballat amb grans productors. Heu rebut també ofertes de grans segells discogràfics?
Hem anat a algunes reunions, per veure el pa que s’hi donava, però el nostre segell, Slumberland Records, ens ha ajudat molt. Ens han donat suport fins i tot amb el fet de treballar amb Flood i Alan Moulder, ens han deixat fer el disc com hem volgut, promocionar-lo com hem volgut. Estem molt contents de com va anar amb el primer disc, així que per què canviar?

La cançó que dóna títol a l’àlbum parla de no encaixar. Després de l’èxit que heu aconseguit encara sents que no encaixeu?
Crec que estem al mig. No acabem d’encaixar en l’escena del rock, i tampoc en l’escena de Brooklyn, encara que hi hagi musics d’allà que són amics nostres. Aquest disc parla de com un grup indie pop de Brooklyn ha estat capaç de fer un disc amb Flood i Alan Moulder i d’aconseguir tenir aquest so tan gran. Intentem expressar que estem entre dos mons, cosa que ens causa moltes contradiccions. Intentem trobar el nostre lloc al món.

Creus que aquesta sensació de no acabar d’encaixar té alguna cosa a veure amb la vostra devoció de l’indie-pop?
Absolutament. L’indie-pop mai no ha estat popular, als Estats Units no hi ha molta gent a qui li agradin Teenage Fanclub, Belle and Sebastian o The Pastels. A la majoria de gent li agrada la música mainstream, o com a molt l’indie mainstream, com Pavement. La comunitat indie és una comunitat molt aïllada.

Heu girat molt. Ha millorat el vostre directe?
I tant! Quan vam començar érem molt dolents. No teníem gens d’experiència en el fet d’estar en un grup. Ara crec que com a mínim la nostra tècnica ja està en la mitjana. A més, ara tenim una guitarra més, cosa que ajuda força, que millora el directe i l’experiència de la gira. Però és que no tenim una altra opció: si has de tocar cada nit davant del públic no vols avergonyir-te a tu mateix. Has de millorar o es torna insuportable. Sortir de gira ens ha ajudat a millorar. Encara no tenim un xou amb numerets de ball com el de Lady Gaga, només sortim a l’escenari i toquem, però ens agraden les cançons que toquem i volem que la gent les gaudeixi. A poc a poc vaig aprenent a gaudir dels directes, a mesura que anem tocant més. Al principi tocar m’intimidava una mica, però ara començo a passar-m’ho bé. I si passo temps sense tocar em poso nerviós.

Roger Mas

“Em fa molta il·lusió perquè el meu avi era músic de cobla, i la sardana i la sonoritat de la cobla em sembla el camí del mig entre una cosa molt primitiva i una de molt cultivada”, explica Mas. Després de dos assajos admet que està “bastant emocionat” amb el resultat. “En un assaig aquesta gent t’eixorda”, afirma. “És tota una experiència. La cobla la trobo molt espectacular”.

Un repte artístic i tècnic
Acompanyar un cantautor amb una cobla no és fàcil, sobretot “un cantautor amb tessitura de baríton, que és una mica més greu, i poc compatible amb el so de la tenora”, explica Mas. A més, “la cobla és una formació que està pensada per tocar a l’aire lliure, i la formen instruments que es van pensar perquè se sentissin de lluny mentre la gent ballés sardanes sense necessitat d’amplificació. I en canvi la meva proposta de cançó és amb veu natural, com la de tota la música popular actualment. I la veu natural, a diferència de la lírica, que fa servir tècniques per projectar la veu i donar-li més volum, sense micro no arriba enlloc. Així que també és un repte tècnic. Però està sent divertidíssim i ho estem trobant”.

El concert amb la Cobla Sant Jordi al Petit Palau, la sala petita del Palau de la Música, tancarà, amb les entrades exhaurides, el cicle de concerts Bandautors al Palau. Però, de fet, el concert de divendres serà només un tast de l’espectacle amb cobla, que estrenarà a la tardor. “Mig concert serà amb quartet, amb mi, contrabaix, piano i bateria, i a la segona meitat entrarà la cobla Sant Jordi”. Per què la cobla barcelonina? Per començar, perquè dos dels membres de la Ciutat de Barcelona formen part de la banda de directe de Mas. “L’espectacle de les Tel·lúriques porta els dos fiscorns de la Sant Jordi”, Pep Moliner i Miquel Àngel López, i Mas explica que, de fet, l’espectacle amb cobla va ser idea de Moliner, “i a mi em va semblar fantàstic”.

Però hi ha altres motius: “La Sant Jordi té una trajectòria molt oberta a experiments”, explica Mas. “Està nominada als premis de la música per un disc de jazz –Amargós & Vidal: dues visions contemporànies de la cobla (2010)–, han treballat amb el Pascal Comelade, i fan molts projectes més enllà del món sardanístic, no està gens encasellada al món de la sardana. Són els millors músics de cobla que he sentit mai i tenen una enorme capacitat expressiva”.

Pel que fa al repertori, Mas diu que “hi haurà una mica de tot”: “Cançons de les Tel·lúriques, El dolor de la bellesa, de l’últim disc, i del Mística domèstica, L’home i l’elefant, Si tu m’ho dius…, i l’Oda a Francesc Pujols, que serà el tema estrella. Hi haurà alguna versió clàssica de cobla i alguna picada d’ullet a la sardana, però no serà un concert de sardanes cantades, que és el que esperaries d’una cobla i un cantant”.

Per això Mas no veu el públic de la cobla com el target del nou xou. “És més possible que gent que no escolta cobla li pugui trobar un interès que no a la inversa”, diu. “La cobla hi ha gent que no l’acaba d’entendre i que per prejudicis mai hi ha acabat d’entrar. En aquest país a qui no li agrada la cobla ha estat més per qüestions més polítiques que estrictament musicals”.

Un cop estrenada la versió íntegra de l’espectacle a la tardor, podria enregistrar-se. “Hi ha moltes ganes que això s’acabi traduint en un disc”, admet Mas. Però encara no hi ha res en ferm, només les ganes.

Els va costar: van haver de passar una nit a l’aeroport de Barajas perquè no els deixaven entrar a Espanya, però al final tot es va resoldre, i avui debuta a Barcelona el duo xilè Dënver per presentar el seu magnètic segon treball Música, gramática, gimnasia. Enganxo aquí l’entrevista íntegra que vaig fer a Milton Mahan, meitat de Dënver amb Mariana Montenegro, per a l’article que hem publicat al Time Out sobre el concert.

Teniu formació musical clàssica? Havíeu estat en altres projectes musicals abans que en Denver?
La Mariana va estudiar musicologia i havíem tingut un parell de projectes musicals abans en l’època de l’escola.

Teníeu alguna idea en concret a l’hora de fer Música, gramàtica, gimnàstica? Alguna idea respecte al so del disc, als instruments que anàveu a utilitzar, a la barreja entre electrònica i pop de cambra, als temes de les cançons?

Ho teníem claríssim. Les cançons segueixen la mateixa línia que les de Totoral [el seu debut], però  el vam gravar en en un estudi casolà i amb més intuïció que qualsevol altra cosa, crec que aquesta és la principal diferència. Amb Música, gramàtica, gimnàstica favíem fet maquetes de tots els temes, fins i tot d’uns que van quedar fora de la selecció final, i la idea general ja la teníem. El que volíem era refer-lo amb un so més fi. Teníem el The visitors d’Abba sempre al costat com referència.

Quins són les vostres principals influències? Quins són els vostres grups de capçalera i que creieu que us hagin pogut influir en Denver?
Ja he parlat moltes vegades del meu fanatisme per Abba, sempre està bé sentir-se algun dels seus discos, sobretot els últims.

Com us ha influït el revival del synth pop dels vuitanta en què fa temps estem immersos?
No sé si té a veure amb un revival, arribem a aquesta música perquè ens va tocar això, era la música que passaven a les ràdios que posaven les nostres mares i, com a mínim jo, en la meva època d’escola preferia alguns cassets de Mocedades que allò súper nou i avançat de Radiohead, per donar algun exemple. Em semblava més honest per part meva.

Us sentiu part d’una escena concreta, a Xile?

Suposo que sí. Compartim amb molts músics amb els que se’ns s’emparenta i crec que hi ha afinitat en el que fem, però crec que la principal característica és la nostra postura davant de la independència.

Et refereixes a independència respecte la indústria de la música? A l’autogestió?
Això mateix, som propers al fes-ho tu mateix. La indústria no té interessos estètics i està ple de nom detestables, és millor treballar en silenci amb un petit grup d’amics, bàsicament això.

Quin ha estat el paper del productor Cristián Heyne en el so del disc?
El Cristián va ser el nostre guia.

Us sentiu propers musicalment a Javiera Mena, a qui també ha produït Cristián Heyne?
Definitivament. Som els seus seguidors de fa molt i sento que tenim una idea reivindicativa cap al pop que ens acosta, no sé si ho sentirà ella però almenys jo ho crec així.

Algunes de les vostres lletres es presten a doble lectures (Mi primer oro suggereix un doble sentit sexual) o tracten temes foscos de manera dolça i amable (suïcidi a Lo que quieras, violació a Los bikers). És una cosa que busqueu, que us agrada particularment?
És clar, això és el millor de la música crec, les segones, terceres i per què no quartes lectures que es poden fer d’un tema. No ho busquem específicament, només donem el peu inicial, la resta de la feina la fa l’oient, i ja no és cosa nostra. M’interessen els temes més foscos de les persones, efectivament, però crec que la foscor si no s’aborda bé pot ser qualsevol cosa i perdre la sordidesa que un busca, la línia entre allò dolç i la foscor que vam decidir fer servir crec que ajuda que això no es tracti d’una simple anècdota.

És la primera vegada que tocareu a Espanya. Us fa il·lusió?
Moltíssima, sobretot per compartir cartell amb músics que sentim i admirem fa temps.

Com valoreu la bona acollida a Espanya del disc?
Doncs ens fa feliços. Sonarà clixé però un no s’espera que el disc sigui escoltat més que per uns pocs bons amics, i que de sobte això s’expandeixi és com si fossis fent molts bons amics.

Com ha estat la resposta a Xile i en altres països?
El disc ha funcionat molt bé a Xile i en vrios llocs de llatinoamèrica i és probable que es vinguin properes edicions en països amics.

Amb quina formació vindreu a la gira?
Anem en format duo electropop, la resta és sorpresa per ara.

Com són els vostres concerts?
Va canviant. Tenim una banda estable però de vegades ens presentem com a trio, altres com quintet, duo, septet. Ens agrada canviar els xous sovint així no ens avorrim de tocar.

Ahir vaig ser a l’Fnac del centre comercial Les Arenes amb Antònia Font. Joan Miquel Oliver i Pau Debon hi van ser per promocionar el llançament del seu nou disc, Lamparetes, que sortia ahir.

Vaig estar fent xerrar Oliver i Debon, fent que expliquessin a la gent que els havia vingut a veure allò que l’Andreu Gomila, el director de Time Out, els va treure quan els va anar entrevistar a Mallorca, i que vam publicar en una entrevista molt interessant i molt divertida diumenge passat al Time Out Cultura, el suplement dominical de l’Ara. Coses com que l’Oliver havia de ser el cantant d’Antònia Font fins que va escoltar Debon cantant en una cinta de casset, i que va tenir clar que aquella veu era una mina, o com que van decidir fer un any sabàtic (que va acabar sent-ne dos) un dia en què, esperant per agafar un avió, estaven cadascun asseguts en una punta de la sala.

També van explicar que si al disc hi ha tant de piano és perquè a la sala de gravació hi havia un piano magnífic que van decidir aprofitar –l’atzar és clau en la creació artística, diu Oliver– i que el fet que hi hagi més protagonisme de la guitarra farà content el pare d’Oliver, que sempre li retreu que la seva guitarra no se senti als discos. I van admetre que els encanta disfressar-se per fer-se les fotos promocionals. Debon va dir que disfressar-se és molt divertit; trobar la disfressa, no tant.

Van tocar en acústic Clint Eastwood i Icebergs i gèisers, i van sonar fantàstics. Tinc moltes ganes de sentir-los en directe. També ens van explicar que a les presentacions oficials del disc, a Palma i a Barcelona, tocaran el disc sencer i en el mateix ordre, i que després faran una mica de greatest hits.

A Fernández-Villaverde va ser J. de Los Planetas qui va animar-la a fer música, i després d’una maqueta que va fer molt de soroll a la xarxa, La Bien Querida es va estrenar, amb David Rodríguez (Beef, La Estrella de David) com a arranjador, amb un disc que, en la línia dels darrers discos dels granadins, recuperava elements de la tradició musical espanyola –inclosa la música mossàrab–, en el seu cas al servei del pop. “El disc, de fet, ha durat dos anys, i en aquest temps nosaltres no hem deixat de tocar. Les noves cançons les he anat fent durant la gira, perquè no hem deixat de tocar. Va ser increïble que el disc agradés tant a la gent”.

Rigorosa estrena
La Bien Querida estrenarà Fiesta en directe –fins ara només n’han anat avançant dos o tres temes en viu– en el segon cap de setmana del Let’s Festival de l’Hospitalet de Llobregat, un concert que li fa “molta il·lusió perquè la sala Salamandra m’encanta, és una de les sales que més m’agrada”, diu. “Però el que em sap greu és que la sortida del disc s’ha endarrerit”, per causes alienes a ella: el disc està gravat des de l’octubre, ens explica. “I esclar, no és el mateix fer un directe amb cançons noves quan la gent se les sap que quan no”.

Però com és Fiesta, el disc que el públic del Lets sentirà abans en directe que enregistrat? “És més obert que Romancero, que era més monotemàtic, més obsessiu. Aquest s’obre una mica més, i hi parlo de l’amor, esclar, però també del destí, de la vida, de la sort”, explica. “Jo el considero com una mena de continuació de Romancero, però sí que hi ha força guitarres elèctriques, que a l’altre no n’hi havia. De fet, als nous concerts i amb el nou repertori jo toco l’elèctrica”. I una altra sorpresa: “Una de les cançons de la maqueta, Monte de piedad, que no era a Romancero perquè la vaig descartar, l’he recuperada, però l’hem tractada d’una manera diferent, una mica sorprenent. Està tocada amb una banda –la Banda de Música Mestre Montserrat de Vilanova i la Geltrú– i és com un pas de Setmana Santa”. La Bien Querida fa penitència. I festa.

Fotos: Pablo Zamora

La influència de la música americana no és l’única novetat de Nuevo ritmo, tot i que una de les novetats del disc paradoxalment és que no tot és nou: set de les dotze cançons de l’àlbum són revisions de cançons editades als seus dos primers treballs, Escuela de zebras (2008) i Supercrepus (2008), considerat el millor disc d’aquell any per la revista musical Rockdelux. De Chill out (2010), el seu disc més recent, que ja va significar un canvi de so en tant que abandonava la baixa fidelitat dels inicis, no en recupera cap. “És una idea que vam tenir amb el Sergio –Pérez García, sideman de Crepúsculo en directe, productor i membre de Thelemáticos–. Ell va començar a gravar les versions, i alhora jo estava fent cançons noves, i va sorgir la idea de posar-ho tot junt”, explica Joël. “Em va semblar  interessant i divertida la idea de fer un disc nou però amb cançons velles, i afegir-ne de noves, tot amb aquest accent americà que té”.

Un treball en equip
La participació de Sergio Pérez García, productor i guitarrista de l’àlbum, no és una novetat. A banda d’acompanyar Crepúsculo en viu, Pérez García ja va produir Chill out i va col·laborar en els anteriors treballs de Crepúsculo. Però per a Joe el seu rol a Nuevo ritmo ha canviat. “Ara hem treballat com un grup”, explica. “D’acord que Joe Crepúsculo sóc jo, que les cançons són meves i que jo canto, però el Sergio ha estat molt actiu, el disc l’hem fet entre tots dos”. Nuevo ritmo s’estrena en directe dissabte a La [2], i ho farà també amb novetats. “Seguirem el Sergio i jo, però estem modificant el directe, amb més sons, sons llatins, més color”, explica Iriarte. I avança que Pérez García podria tocar la guitarra, cosa inèdita fins ara al seu xou. “Hi estem treballant i crec que guanyarà molt”.

A propòsit del concert d’El Gos Binari amb Suma dissabte a l’Heliogàbal, us enganxo l’entrevista íntegra a Jordi Tost, l’home al darrera d’aquest gos que borda zeros i uns, a partir de la qual vaig escriure l’article sobre el concert publicat a l’última edició de Time Out.

Com sorgeix el projecte El Gos Binari?
El Gos Binari va néixer de la necessitat de fer cançons i de dir coses amb la música després de dissoldre’s OU, la banda amb què havia començat a tocar. Això va ser a finals de 2008, i tot i que ja feia temps que anava fent i gravant coses, no va ser fins a aquell moment en què m’ho vaig plantejar més seriosament: gravar una maqueta, fer concerts… però mai vaig pensar que acabaria traient un disc.

Quan comences amb El Gos Binari? Quina antiguitat tenen les cançons que reculls al disc? reflecteixen diferents períodes?
Quan vaig començar tenia moltes idees, però encara no les havia posat en comú per a fer una cançó, així que arribat el moment, vaig intentar desenvolupar-les i donar-lis una mica de coherència. Al gener del 2009 i amb dos dies d’antelació, el meu amic Antonio em va proposar si volia tocar en un concert seu, i em vaig llençar a la piscina. Des d’aquell moment fins que Foehn em va proposar treure el disc van passar uns quants mesos. Vaig començar a gravar-lo al juliol de 2009 amb l’Andy Poole, i com que no tenia molt temps, no el vam donar per acabat fins al maig del 2010. En tot aquest període de temps les cançons que ja tenia van anar canviant i vaig fer-ne de noves, em van agafar en diferents etapes i cadascuna té el seu significat.

Conceps El Gos Binari com un projecte personal que fa servir loops i pedals des del principi o això és una conseqüència del fet de ser una one-man band?
La veritat és que el fet de servir un pedal de loops no va ser una cosa premeditada. Jo havia començat a fer les cançons gravant-me a casa amb l’ordinador, i en el punt de preparar-les per al directe em vaig adonar que l’estructura d’algunes era progressiva, partien d’una base i anaven creixent amb altres capes de veu i guitarra sobre aquesta. I partint de que ho volia fer tot en directe sense portar samples pregravats, això ho podia traslladar per als concerts amb un pedal de loops. També he de dir que no totes les cançons les faig amb pedal!

Quins són els teus referents com a músic? En tens cap en particular pel que fa a aquest format de one-man band amb pedals?
Els meus referents venen del post-rock, math-rock, sobre tot grups com Don Caballero, Battles, Rumah Sakit, Slint, Shellac, grups dels setanta com This Heat, Can, o d’altres com Felpudo Tos, Les Aus, Indiosingracia, The Microphones, The Books, Neutral Milk Hotel, Akron/Family, Animal Collective (el Sung Tongs!), Dirty Projectors, Daniel Johnston, Don Vito, Rosvita o Picore. També he aprés molt de Parmesano, el meu grup actual, i col·laborant amb la Maria Rodés i Fajardo. L’ús del pedal de loops el vaig conèixer per l’Ian Williams, guitarrista de Don Caballero i Battles; em va impresionar la manera en la que solapava doblatges de guitarra sense caure en el tòpic. També em va marcar el primer cop que vaig veure en directe al David Thomas Broughton. Va ser de rebot, en un Primavera Sound a les cinc de la tarda, i em va encantar la manera en la què mesclava línies de guitarra i veu.

Com has enregistrat el disc: de la mateixa manera com toques en directe o d’una manera més convencional?
Sempre m’agrada que un disc soni el més fidel possible al que es veurà en directe. I no m’agrada que la música estigui recarregada perquè si. El mateix volia per al disc d’El Gos Binari, que fos senzill i que respectés el caliu del directe, no volia que sonés a banda, i ara què penso, jo sóc baixista i no vam gravar cap baix! En un principi, quan vam començar a gravar, reconec que era molt tancat en aquest sentit, i l’Andy va aconseguir que em prengués la llibertat de modificar coses, fer-ne de noves, i algunes d’aquestes les he traslladat també al directe. El procés va ser totalment diferent que en aquest; no vam utilitzar cap pedal, i vaig gravar la majoria de les guitarres una per una, de principi a fi. D’altres concretes, en les quals volia mantenir el so de loop, les vam treballar amb ordinador. Aquest procés ens va donar llibertat a l’hora de fer la mescla, per a poder equalitzar, panoramitzar, etc.

En algun moment t’has plantejat fer créixer el projecte fins a convertir-lo en banda?
Ara per ara m’agrada tenir El Gos Binari com al meu projecte en solitari, però sí que trobaria divertit fer un concert amb amics en què no hi haguès cap pedal i en què entre tots toquéssim el que faig normalment jo sol.

Com vas aconseguir Jeffrey Brown –autor d’un parell de còmics protagonitzats per gats– per a que et fes la portada del disc?
Quan vaig acabar de llegir Inverosímil, un dels seus còmics autobiogràfics, va coincidir amb l’època en què estava posant en ordre idees i fent força cançons. Vaig gravar-ne una a l’ordinador, i quan va arribar el moment de guardar-la li vaig posar de nom Inverosímil. El mateix va passar quan vaig gravar Hoy me siento Jeff. Com que en els còmics es veu que és un melòman, vaig enviar-li un e-mail per si les volia escoltar, i em va contestar dient que li havien agradat i si li podia enviar un CD o una maqueta a casa seva. Com que el mes següent venia al Saló del Còmic de Barcelona el vaig esperar i li vaig portar en mà. Però no va ser fins més tard, quan ja s’havia concretat lo del disc amb Foehn, que vaig pensar en dir-li si voldria col·laborar d’alguna manera en el disseny, així que li vaig proposar i em va enviar directament el dibuix de la portada. Em va dir que no volia res a canvi, només que el fiqués als crèdits i li enviés uns pocs discs. Molt maco!

Comparteixes la seva ètica o la seva estètica artística?
En una entrevista ell deia que després d’anys d’estudis de Belles Arts es va adonar que la forma que més li transmetia a ell i als lectors era amb la que dibuixa els seus còmics: senzilla i sense recarregar, deixant de banda la tècnica. I aquesta també és per mi la base de la música de El Gos Binari.

A propòsit del concert de comiat de Nisei amb Za! als Caprichos de Apolo, aquí teniu la versió íntegra de l’entrevista amb l’Alfons Serra, bateria de Nisei (i des de l’any passat també de Mishima) a partir de la qual vaig escriure l’article sobre el concert a l’últim Time Out.

Per què heu decidit aturar indefinidament l’activitat de Nisei?
Vam començar a assajar amb l’Edu i el Cristian l’any 1998. Amb el Cristian ens coneixem des dels 5 anys (!) i fa que toquem junts des dels 16. A l’Edu el vam conèixer a l’institut i el que va començar com un grup d’amics s’ha mantingut sempre així. Amb el Marc també ens coneixem des de fa un munt d’anys i la seva entrada al grup després de More light (Bcore, 2004) va ser també perquè compartíem interessos musicals i vitals. Si hem mantingut el grup durant tants anys ha estat sobretot perquè ens agradava el que fèiem i ens divertia tot el procés: composar, gravar i tocar les nostres cançons en directe. Això que pot sonar tan senzill, no ho és gens ja que comporta dedicar-li infinites hores d’assaig, gastar diners de les nostres butxaques en locals d’assaig, estudis de gravació i instruments, i fer equilibris sovint complicats per compaginar-ho tot amb les nostres feines i vides personals. Els últims anys el procés se’ns ha anat fent cada vegada menys divertit i feixuc, i això, junt amb indecisions estilístiques de cap a on havíem de portar la nostra música, ens ha fet decidir, com a mínim de moment, de deixar-ho.

De moment parleu d’hiat indefinit, però no de separació. Per què?
Perquè com que seguirem quedant per fer birres cada dos per tres i veient-nos dia sí, dia no, pot ser que d’aquí unes setmanes, mesos o anys ens tornin a venir ganes de fer música plegats. El temps dirà.

Quan vau prendre aquesta decisió? Abans o després de fer l’split amb Za?
Pocs mesos després de gravar l’split amb Za!. Tot i que les lletres de les cançons de Chez Alphonse #1 puguin sonar a comiat, és pura casualitat.

Com va sorgir la idea de fer l’split?
Coneixem els Za! des de fa molts anys, som fans seus i crec poder afirmar que ells també ho són de Nisei. De fet, el primer concert de Za! el vam programar nosaltres al festival que organitzàvem a casa els meus avis, al Funhouse 2003. Hem tocat plegats al Sónar, al FAD i el Pau i l’Edu ens han fet de secció de vents varies vegades en directe. Teníem ganes de gravar alguna cosa plegats i vam aprofitar uns dies de vacances a l’estiu per fer-ho, a la mateixa casa on Za! van fer el seu primer concert. El Cristian fent de productor, l’Hugo de Margarita va fer el disseny i hem editat el resultat amb la nostra pròpia discogràfica, Gandula. Visca el Do It Yourself!

Com es traduirà en directe en el concert als Caprichos?
El concert de la Nit de Reis ens el prenem com una gran festa de celebració d’una de les coses que ens ha fet més feliços i que ha estat la principal preferència a les nostres vides fins avui. Com unes noces d’or a la indie… Com serà ho decidirem, com sempre, a última hora.

Quines perspectives de futur teniu, després d’aquest concert de comiat?
A nivell musical, el Cristian seguirà fent música, gravant discos boníssims i tocant amb Fred i Son. L’Edu seguirà tocant el baix amb Be Brave Benjamin, el Marc segur que farà un grup nou d’aquí dos dies que serà increïble, i jo seguiré tocant amb Mishima, treballant a Sones i editant discos amb Gandula. Potser no tornem mai a tocar junts, però això ens agrada massa com per dedicar-nos a una altra cosa.

Aquesta nit Isobel Campbell i Mark Lanegan presenten en directe Hawk (2010), el seu tercer disc en comú. I pel que em va explicar Isobel quan vaig parlar amb ella (després de perseguir-la, tant jo, com el segell, com la promotora, durant un parell de mesos ben bons), podria ser l’última vegada que els veiem junts perquè ella té clar que Hawk serà l’últim disc que faran plegats. Us enganxo aquí sota l’entrevista, en una versió una mica més llarga que la que va sortir publicada diumenge al Time Out Cultura, el suplement dominical del diari Ara.

Què hi fas a Los Angeles?
Vaig acabar la meva gira nord-americana a principis de novembre, però de fet ara visc aquí.

Com vau començar Mark Lanegan i tu a treballar junts?
Un ex xicot que vaig tenir era fan dels Screaming Trees, i una nit em va dir que si alguna vegada necessitava un cantant masculí havia d’intentar que fos Mark Lanegan qui cantés amb mi.

Al teu nou àlbum, Hawk, Mark Lanegan no és l’única veu masculina. També cantes amb Willy Mason. Per què?
Ha estat fabulós treballar amb ell. És un paio maquíssim i ha estat genial treballar amb ell.

Això ha estat una cosa excepcional? Tens previst ampliar la llista de veus masculines que col·laboren amb tu en el futur?
Absolutament.

No et preocupa ser-li infidel a Mark Lanegan?
No, perquè de fet és el meu projecte, saps? Jo componc totes les cançons i m’encarrego de tot, amb el Mark només treballo a l’estudi. Així que, el que intento és mantenir les coses interessants.

És per deixar clar que és el teu projecte que a la portada del disc, on sortiu tots dos als seients de davant d’un cotxe, ets tu qui seus al volant?
Sí. Quan estàvem fent les fotos és precisament el que vaig pensar, així que vaig seure al seient del conductor.

Quan vau començar amb el projecte teniu sobretot els duets de Lee Hazlewood i Nancy Sinatra a finals dels seixanta i principis dels setanta?
Sempre he estat una gran fan del que van fer junts, així que definitivament els seus discos van servir-me com a punt d’arrencada.

Hawk és un disc força eclèctic, hi explores diferents estils, des de la música celta al gospel, cosa que ja feies a Ballad of broken seas (2006), el primer disc que vas fer amb Mark Lanegan, però que no feies tant al segon, Sunday at the devil dirt (2008), que era més homogeni. Ha estat una decisió conscient?
A mi m’agraden molt els tres discos, òbviament, perquè els he fet jo! Però quan faig un disc no em plantejo res d’això. Simplement faig el disc, pensant que tant de bo a la gent li agradi, però pensant només en gaudir de la música.

Tots els estils que explores a l’àlbum són diferents formes de la música popular americana. Això sí que ho tens present?
Sí, sóc una gran fan d’artistes de música popular americana, com Bo Diddley o Johnny Cash. Així que sí, definitivament és un tipus de música que m’interessa, així que és possible que es faci sentir en la que faig jo.

Estàs ja treballant en noves cançons?
Tinc previst editar alguns singles més i també un EP, que ja està llest. I també estic escrivint nou material per fer un disc en solitari, perquè crec aquest serà el meu últim disc amb Mark Lanegan. Sí, serà l’últim.

Per què?
Penso que està bé que sigui una trilogia. El tres és un número màgic.

I quant tens previst que s’editi el teu disc en solitari?
Crec que començarem a gravar-lo l’any que ve, així que, com que sempre intento publicar els discos en anys parells, possiblement sortirà el 2012. Podria ser que sortís a finals de 2011, però amb una mica de sort sortirà el 2012.

Tens previst continuar treballant amb el mateix equip i fent el mateix tipus de música?
M’encanta la gent amb qui treballo, la meva banda, els enginyers… Però tenim previst enregistrar el disc a Califòrnia, cosa que estarà molt bé. Així que, sí, continuaré fent més o menys el mateix. Encara és d’hora per dir-ho perquè tot just estic escrivint les cançons…

I s’han acabat els duets, doncs?
No, a l’EP en Mark hi és, però no és l’únic noi amb qui canto. Però després d’això, no sé què faré.

Tu i Mark Lanegan tocareu al festival ATP que Belle & Sebastian comissiona al desembre. Tens previst pujar a l’escenari amb ells per cantar alguna cançó?
Els vaig veure fa cosa d’un mes, vaig anar al concert que van fer a Los Angeles, i la veritat és que no vam parlar de fer res d’això, però estarà molt bé veure’ls i estar amb ells.

El concert va durar dues hores, va tocar una vintena de cançons –va presentar casi sencer el nou disc, Bang goes the knighthood (2010) i va tenir temps de repassar la seva llarga trajectòria–, i va fer gala del seu sentit de l’humor, i de les seves aptituds com a cantant i com a intèrpret, a més de com a showman.

Faré la crítica del concert per al número de desembre de Rockdelux, però aprofito el bon gust de boca que ens va deixar el concert –que havia exhaurit les entrades– per penjar l’entrevista que vaig fer a Neil Hannon i que obria la secció de música del Time Out Barcelona de la setmana passada.

Com és una vetllada amb Neil Hannon?

Bàsicament són cançons amb força xarrera innecessària entre elles. Sóc jo sol davant del piano, i ocasionalment aamb la guitarra. Canto, no ballo, i jugo amb el públic, i de vegades li prenc el pèl. I si li poso aquest títol és perquè la gent sàpiga què va veure i després no vulgui que li tornin els diners perquè no hi ha banda. Fa un any que giro en aquest format i ha estat fantàstic, així que espero que us agradi tant com sembla que li esta agradant a tothom.

És el mateix format amb què et vam veure al Faraday 2009?

Això mateix. De fet aquella va ser la primera vegada en què ho feia i en certa manera estava experimentant, vau ser els meus conillets d’índies. He millorat molt des d’aleshores.

Serà com sentir les cançons de The Divine Comedy en el seu primer estadi?

Sí i no, cada cançó és un món. Hi ha cançons que neixen formades del tot i que acaben sortint tal qual al disc, mentre que d’altres pràcticament no existeixen sense els arranjaments, i si les vull tocar jo sol haig de tornar a aprendre-les, intentant incorporar al piano l’orquestració. I hi ha cançons que simplement no puc tocar sol. Generation sex em provoca malsons, no puc tocar-la.

T’encarregues tu de fer els arranjaments orquestrals?

Per als arranjaments vaig treballar amb Joby Talbott, fins que al 2004 em va deixar per fer carrera com a compositor superestrella de bandes sonores i crec que ara guanya més diners que jo. Ara tinc un altre paio fabulós, Andrew Skeet, que és amb qui he treballat en els dos últims discos. En alguns discos els he fet jo i m’agrada molt fer-ho, però sóc molt, molt lent. Amb el meu últim disc, Bang goes the knighthood (2010), no volia passar-me molt de temps fent els arranjaments, així que va ser l’Andrew qui es va encarregar de les cordes. De fet, de vegades hi ha gent que és millor que jo, en algunes coses! El més complicat és ser capaç d’explicar què vull. De vegades dono referències, dic que vull que soni com Edith Piaf, o Kraftwerk.

Aquest format de concert té a veure amb la crisi econòmica?

No t’enganyaré, la crisi té una relació directa amb aquest tipus de concerts, perquè no hi ha massa calés a la indústria musical, ara mateix. Jo volia anar de gira, i senzillament no podia. Dit això, sempre havia volgut tocar sol, perquè alguns dels meus artistes favorits en directe són un sol home amb un piano, com Randy Newman, Noël Coward, Ben Folds… la llista és llarga. Sempre he disfrutat molt amb aquests concerts, són íntims i personals. Així que, com que volia fer-ho, aquest era el moment perfecte.

Com serà el repertori?

Hi haurà cançons del nou disc, però no vull avorrir el públic amb només cançons noves, així que aniré fent pinzellades de tots els altres. Com que en tinc deu no sé si podré tocar cançons de tots ells, però més o menys o faig. També toco algunes versions idiotes.

Estaràs obert a peticions?

Sempre que em demanin cançons que pugui tocar! Si demanen Generation sex no els podré complaure, tret que practiqui molt aquests dies…

Algunes de les cançons de Bang goes the knighthood podrien funcionar en un musical.

De fet vaig començar a escriure un musical per al National Theatre de Londres fa quatre anys, i finalment s’estrenarà a Bristol l’1 de desembre, és l’adaptació d’un llibre infantil dels anys vint, és diu Swallows and amazons. Suposo que si algunes cançons del disc podrien funcionar en un musical és perquè mentre composava el disc n’estava fent un. És veritat que Down in the street below és bastant teatral, però també em vaig inspirar en les balades que feien als anys seixanta gent com Petula Clark, o en la cançó francesa, en Jacques Brel.

Al disc també hi ha himnes indies com At the indie disco i I like.

A tots els meus discos sempre hi ha extrems, i suposo que At the indie disco i I like són en un d’ells, són les més popies. Però no és tant que hi hagi cançons que no saps ben bé que fan allà com que m’agraden tota mena de gèneres. I no estic disposat a que ningú em digui que no puc fer-los! De vegades els discos poden córrer el perill de ser un calaix de sastre, però prefereixo això abans que siguin estàtics i que les cançons siguin homogènies quant a estil.

Per què vas triar la cançó Bang goes the knighthood per titular l’àlbum?

La cançó fa referència a quan una persona poderosa, un polític, un banquer, s’embolica, per exemple, en pràctiques sexuals underground com el sadomasoquisme, i ho fa igualment, tot i que saben que l’acabaran enganxant i que al Regne Unit això és un pecat capital. Jo crec que la gent pot fer el que li roti, però el que m’interessa no és què fan, sinó per què ho fan tot i el risc d’engegar-ho tot a rodar, i això és el que intento investigar a la lletra. Em va semblar que el títol tenia molt de ganxo, em recorda a aquelles comèdies en què enganxen a un polític amb els pantalons als turmells i els mitjons pujats i, bang!, l’escàndol fa que perdi tota possibilitat de convertir-se en Sir, és una cosa molt anglesa. També em va semblar un títol apropiat per lligar amb The complete banker, la cançó del disc sobre la crisi econòmica. I era ideal per fer una portada ben divertida..