I com que esperava el debut de Summer Camp des que vaig sentir per primera vegada Ghost train (2010), el seu primer senzill –inclosa també al recomanable EP Young (2010)–, i va molt bé en aquestes dates, aquí la teniu.

Si voleu saber més coses de Summer Camp, us recomano les peces que els van dedicar The Guardian i The Independent.

Beat of my drum, el senzill de debut en solitari de Nicola Roberts (Girls Aloud), em va agradar des de la primera vegada que el vaig sentir. Em va enganxar la cançó i em va encantar el videoclip, l’estètica de tot plegat, els modelets de la Nicola, les coreografies, l’actitud d’ella… Però clar, els prejudicis pesen, i l’avançament del debut en solitari de la pop star sorgida d’un talent show britànic, es va quedar com a guilty pleasure per ballar-lo –apassionadament– en la intimitat.

Ara, amb l’estrena del clip del segon senzill, Lucky day, la cosa ja no es pot negar: espero en candeletes el debut de Nicola Roberts, Cinderella’s eyes, previst per al 26 de setembre i on ha treballat amb Dimitri Tikovoi (Goldfrapp, The Horrors), Diplo (M.I.A, Beyonce), Metronomy (Roots Manuva) i Dragonette. Tant la cançó com el clip em semblen rodons. I encara que la Roberts vagi amb calces i amb bambes, li queden taaant bé…!

Fotos: Jordi Pizarro

Renaldo i Clara és el nom d’una pel·lícula que Bob Dylan va dirigir, escriure i protagonitzar el 1978, però també és el nom que la lleidatana Clara Vinyals va triar, tres dècades després, per anomenar el seu projecte personal. Ella, quan Dylan va estrenar el seu film surrealista, encara trigaria una dotzena d’anys a néixer.

Renaldo i Clara és sobretot la Clara, que compon i canta tots els temes. En directe pot adoptar diferents formes, però a La [2] de l’Apolo -en la segona cita del cicle de concerts d’artistes femenines Estrella Girls! de la revista Time Out Barcelona – va adoptar la més habitual, el format de trio, amb Vinyals i la seva hàbil guitarra acústica flanquejades pel guitarrista Víctor Ayuso i el multiinstrumentista Hugo Alarcón, que va alternar el violí amb la madolina i el theremin.

Renaldo i Clara només té un disc al mercat, un EP en vinil homònim amb cinc cançons, tres en una cara i dues en l’altra. Són cançons de pop més aviat melancòlic, de vegades amb un punt oníric, basades en la bonica veu, delicada i aguda de Vinyals i vestides amb la guitarra i amb arranjaments tan elegants com senzills, una fórmula que el trio va saber traslladar molt bé en directe. L’EP és una joia no gaire fàcil de trobar -el lloc ideal per comprar-lo és la paradeta de marxandatge als seus concerts- que va passar desapercebuda quan el segell lleidatà de jazz Quadrant Records la va editar el 2009. Gràcies al boca-orella i a petits promotors amb bon ull -a Barcelona es van donar a conèixer dins del cicle A Viva Veu-, Renaldo i Clara es van anar fent un lloc a l’escena barcelonina, i en els últims sis mesos se’ls ha pogut veure mitja dotzena de vegades a la capital catalana.

El trio va deixar les cançons de l’EP per al final del xou i Vinyals va dedicar la primera meitat del concert, que va durar tres quarts d’hora escassos, a defensar les noves cançons que va fent de mica en mica –es reconeix molt lenta component– i que segueixen la línia de pop delicat amb un punt folk de les de l’EP. Va versionar Sonet-1 , l’adaptació de Lo Pardal Roquer del poema de Ricard Vinyes –tots dos lleidatans– dedicat a la Seu Vella de Lleida, l’única cançó en què Vinyals va deixar la guitarra, clau de la seva tan captivadora com menuda presència escènica: sense ella la lleidatana no sabia què fer amb les mans i es va aferrar a una ampolla d’aigua.

Els millors moments de la nit van ser els dedicats a recrear l’EP, amb una Autocars que va créixer amb el theremin d’Alarcón, una D. que va sonar intensa tot i la magra formació i, sobretot, l’ombrívola Sant Martí . “Aquesta la vaig compondre a prop del meu aniversari”, va dir amb la seva petita veu Vinyals per introduir una cançó que diu: “Abans d’acabar-nos mútuament, anem. Trobarem altra gent que tampoc s’aguantin més”. Era difícil que no se’t fes un nus a la gola.

Els va costar: van haver de passar una nit a l’aeroport de Barajas perquè no els deixaven entrar a Espanya, però al final tot es va resoldre, i avui debuta a Barcelona el duo xilè Dënver per presentar el seu magnètic segon treball Música, gramática, gimnasia. Enganxo aquí l’entrevista íntegra que vaig fer a Milton Mahan, meitat de Dënver amb Mariana Montenegro, per a l’article que hem publicat al Time Out sobre el concert.

Teniu formació musical clàssica? Havíeu estat en altres projectes musicals abans que en Denver?
La Mariana va estudiar musicologia i havíem tingut un parell de projectes musicals abans en l’època de l’escola.

Teníeu alguna idea en concret a l’hora de fer Música, gramàtica, gimnàstica? Alguna idea respecte al so del disc, als instruments que anàveu a utilitzar, a la barreja entre electrònica i pop de cambra, als temes de les cançons?

Ho teníem claríssim. Les cançons segueixen la mateixa línia que les de Totoral [el seu debut], però  el vam gravar en en un estudi casolà i amb més intuïció que qualsevol altra cosa, crec que aquesta és la principal diferència. Amb Música, gramàtica, gimnàstica favíem fet maquetes de tots els temes, fins i tot d’uns que van quedar fora de la selecció final, i la idea general ja la teníem. El que volíem era refer-lo amb un so més fi. Teníem el The visitors d’Abba sempre al costat com referència.

Quins són les vostres principals influències? Quins són els vostres grups de capçalera i que creieu que us hagin pogut influir en Denver?
Ja he parlat moltes vegades del meu fanatisme per Abba, sempre està bé sentir-se algun dels seus discos, sobretot els últims.

Com us ha influït el revival del synth pop dels vuitanta en què fa temps estem immersos?
No sé si té a veure amb un revival, arribem a aquesta música perquè ens va tocar això, era la música que passaven a les ràdios que posaven les nostres mares i, com a mínim jo, en la meva època d’escola preferia alguns cassets de Mocedades que allò súper nou i avançat de Radiohead, per donar algun exemple. Em semblava més honest per part meva.

Us sentiu part d’una escena concreta, a Xile?

Suposo que sí. Compartim amb molts músics amb els que se’ns s’emparenta i crec que hi ha afinitat en el que fem, però crec que la principal característica és la nostra postura davant de la independència.

Et refereixes a independència respecte la indústria de la música? A l’autogestió?
Això mateix, som propers al fes-ho tu mateix. La indústria no té interessos estètics i està ple de nom detestables, és millor treballar en silenci amb un petit grup d’amics, bàsicament això.

Quin ha estat el paper del productor Cristián Heyne en el so del disc?
El Cristián va ser el nostre guia.

Us sentiu propers musicalment a Javiera Mena, a qui també ha produït Cristián Heyne?
Definitivament. Som els seus seguidors de fa molt i sento que tenim una idea reivindicativa cap al pop que ens acosta, no sé si ho sentirà ella però almenys jo ho crec així.

Algunes de les vostres lletres es presten a doble lectures (Mi primer oro suggereix un doble sentit sexual) o tracten temes foscos de manera dolça i amable (suïcidi a Lo que quieras, violació a Los bikers). És una cosa que busqueu, que us agrada particularment?
És clar, això és el millor de la música crec, les segones, terceres i per què no quartes lectures que es poden fer d’un tema. No ho busquem específicament, només donem el peu inicial, la resta de la feina la fa l’oient, i ja no és cosa nostra. M’interessen els temes més foscos de les persones, efectivament, però crec que la foscor si no s’aborda bé pot ser qualsevol cosa i perdre la sordidesa que un busca, la línia entre allò dolç i la foscor que vam decidir fer servir crec que ajuda que això no es tracti d’una simple anècdota.

És la primera vegada que tocareu a Espanya. Us fa il·lusió?
Moltíssima, sobretot per compartir cartell amb músics que sentim i admirem fa temps.

Com valoreu la bona acollida a Espanya del disc?
Doncs ens fa feliços. Sonarà clixé però un no s’espera que el disc sigui escoltat més que per uns pocs bons amics, i que de sobte això s’expandeixi és com si fossis fent molts bons amics.

Com ha estat la resposta a Xile i en altres països?
El disc ha funcionat molt bé a Xile i en vrios llocs de llatinoamèrica i és probable que es vinguin properes edicions en països amics.

Amb quina formació vindreu a la gira?
Anem en format duo electropop, la resta és sorpresa per ara.

Com són els vostres concerts?
Va canviant. Tenim una banda estable però de vegades ens presentem com a trio, altres com quintet, duo, septet. Ens agrada canviar els xous sovint així no ens avorrim de tocar.

Ella és la JiHae i va ser cantant de The Royal We, que fa un parell d’anys van editar la meravellosa All the rage, i ell és el Wallace, exmembre de Bricolage, als qui devem la magnífica Footsteps.

Es van conèixer a Glasgow i ara han marxat a Los Angeles, Califòrnia (ells que poden!) i han engegat un nou projecte, Neverever, que té tots els ingredients de la meva música favorita: una veu femenina amb personalitat canta pop d’inspiració sixties però amb un punt descarat.

Us enganxo el vídeo del seu primer senzill. Una mica de xampú de coco per rentar-se el cabell i fer olor de pop!