La síndrome de l’equip guanyador

divendres, 28/06/2013 | Pots sentir-me

skrillex sonar 2013.jpg A casa som molt del Barça. No som socis, però som d’aquelles famílies en què es viuen enfrontaments d’aquells entre les dues faccions culers clàssiques, la que anima en els moments difícils i la derrotista que ho veu tot negre a la primera de canvi. Jo sóc l’ovella negra perquè no m’agrada el futbol, però també vaig tenir la meva etapa blaugrana. Va ser quan el Barça va guanyar la primera copa d’Europa, però l’eufòria barcelonista em va durar poc: la derrota a Atenes amb el Milan va confirmar que, tot i tenir sang blaugrana a les venes, a mi no m’agradava el Barça: el que m’agradava era guanyar.

Segurament Skrillex va actuar al Sónar amb la samarreta del Barça no tant perquè sigui fan de Messi com per congratular-se amb el públic, i el mateix quan sortim a l’estranger i el primer que ens diuen en saber que som de Barcelona és “Forca Barca” –potser el departament de màrqueting del club ara triaria un lema sense  trencada–.

Però ara tothom és del Barça, des del dependent d’una de les botigues d’artesania africana que hi ha a prop del mercat de Santa Caterina, que prefereix fer propaganda a Qatar Foundation abans que a les boniques camises que ven, a Christopher Owens, exlíder dels nord-americans Girls, que a Twitter només parla del Barça i que està obsessionat amb Pep Guardiola. Però si ara tothom és del Barça no és perquè sigui “més que un club”. És perquè guanya.

Majories i minories
Hi ha una minoria que milita en la seva condició minoritària, per a la qual evitar formar part del mainstream pot ser condició suficient per determinar el gust per una cosa o una altra. Són els hipsters que ara tothom té a la boca i els moderns de tota la vida: ser modern no vol dir portar bigoti ni barba, ni portar camisa de quadres ni portar-la cordada fins a dalt de tot; no vol dir pujar-se al carro d’una moda concreta, sinó baixar-se’n quan esdevé majoritària.

Però  a la majoria li agrada formar part de la majoria, i de l’equip guanyador. L’argument segur que és simplista, però és una de les coses que pot explicar un fenomen a priori tan difícil de comprendre com l’alternança de majories absolutes en la política bipartidista espanyola.

Efecte crida
El sector cultural no és aliè a l’efecte crida de la síndrome de l’equip guanyador, sobretot a l’hora de reclutar adeptes entre consumidors poc habituals de cultura. Gent que no llegeix es compra llibres per Sant Jordi. Gent que no va a concerts en tot l’any va al Primavera Sound. Gent que no escolta jazz compra entrades per veure Andrea Motis i Joan Chamorro. I gent que no compra discos es compra els de Manel. Benvinguts siguin aquests consumidors de cultura ocasionals que aposten sempre pel cavall guanyador, esclar, i que duri. Però tant de bo la transversalitat dels fenòmens culturals servís per fidelitzar la clientela del sector en general.

Em pregunto si no hi ha una mica d’aquesta aposta per l’equip guanyador en l’auge de l’independentisme a Catalunya, que dissabte mobilitzarà 70.000 persones al Camp Nou. Els atacs contra l’autonomia i la llengua catalanes i el retorn desigual dels impostos que paguem a l’estat en són segur els principals motius. Però que el veí pengi l’estelada al balcó també ajuda a que alguns independentistes hagin sortit de l’armari.

(Article publicat el 26 de juny de 2013 al número 275 de Time Out Barcelona. Podeu escoltar totes les cançons a la playlist Pots sentir-me a Spotify)

PLAYLIST
Bangarang, Skrillex, Bangarang EP (2011)
Between the devil and the deep blue sea, Andrea Motis & Joan Chamorro, Feelin’ Good (2012)
Vés Bruixot!, Manel, Atletes, Baixin de l’escenari (2013)

Comenta

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús