Un cop de puny a la boca de l’estómac

divendres, 8/02/2013 | Pots sentir-me

Quan l’estiu passat vaig passar una setmana a Tel Aviv no és que pogués fer precisament el que em va donar la gana: els viatges de premsa són com els viatges organitzats però sense temps lliure. Era divendres al migdia, feia un sol que espetegava i el que més venia de gust era passejar pel bonic casc antic del barri de Neve Tzedek, gaudir de les últimes hores abans del Sabbath. Però en comptes d’això, ens van tancar en un teatre a veure una matinal de dansa.

Només començar l’espectacle, però, l’última funció de BILL de la prestigiosa Batsheva Dance Company abans que la seva coreògrafa Sharon Eyal la deixés per fundar la seva pròpia companyia, em vaig adonar que era al lloc correcte, que no podia ser en un lloc millor. Aquella matinal va resultar una de les experiències culturals importants en la meva vida.

PARAULA SAGRADA
Des d’aleshores Batsheva és per a mi paraula sagrada, i qualsevol que hi estigui vinculat, una persona d’interès. És el cas del coreògraf israelià Hofesh Shechter, que en va formar part quan es va traslladar de Jerusalem a Tel Aviv per fer el servei militar, abans d’establir-se a Londres fa més de deu anys. Des d’allà ha conquerit el món.

En fa mitja dotzena que és el coreògraf de moda al Regne Unit, i el Mercat de les Flors no ha estat aliè al seu èxit. El sempre estimulant espai escènic de Montjuïc –els que no hi anem prou hauríem d’anar-hi més– va programar l’èxit Uprising (2006) i la premiada In your rooms (2007) la temporada 2008-2009, i el va fer tornar el 2011 amb Political mother (2010).

Després de passar el gener preparant el seu pròxim espectacle al Graner, la fàbrica de creació del Mercat, el cap de setmana passat Shechter va tornar a la sala Maria Aurèlia Capmany per reposar-hi Uprising i estrenar a Barcelona The art of not looking back (2009). La primera és una coreografia per a set homes i la segona, una per a sis dones. Les dues són extremadament físiques i les dues treuen l’alè. Però només una d’elles forada.


JOC VIOLENT
Quan entrava en la pubertat em fascinava el joc violent dels meus companys de classe nois, aquell joc gens diferent del dels cadells mamífers, la baralla de broma, el copet a l’esquena que esdevé cop de puny quan es va animant, una cosa primària que, per instint o educació, les dones perdem molt abans. ‘Uprising’ té molt d’això, i molt de male bonding, el vincle fraternal tan propi dels mascles i que es materialitza de manera tan diferent entre les femelles. És físicament violenta, sí, però és tendra i emotiva. ‘The art of not looking back’ són figues d’un altre paner.

En contrast amb la percussió de la partitura d’’Uprising’, la seva contrapartida femenina arrenca amb un crit violent i una veu d’home en off que anuncia el relat de la seva biografia. Només se n’entenen dues frases: que va néixer a Jerusalem el 1975 –com Shechter– i que la seva mare el va abandonar als dos anys. Segueix una peça tan agressiva pel que fa al moviment –grotescos moviments pèlvics– com al so que l’acompanya: un text dur (“no et perdono”, “hi ha cops que més val no mirar enrere”) i crits i sons guturals d’algú que s’ennuega i vomita. ¿És tan personal ‘The art of not looking back’ com sembla i respon a un trauma infantil? Sigui autobiogràfica o no, és un cop de puny a l’estómac. Un de sublim.


PLAYLIST
Take Time Out, Vex’d, Cloud Seed (2010)
Litany IV, John Zorn, Six Litanies for Heliogabalus (2007)
Fragile Wind, Nitin Sawhney, Human (2003)

(Article publicat el 6 de febrer de 2013 al número 255 de Time Out Barcelona. Podeu escoltar totes les cançons a la playlist Pots sentir-me a Spotify)

Comenta

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús