No sóc com Hannah Horvath, oi?

dilluns, 4/02/2013 | General

girls hbo 3.jpg No em sento gens identificada amb Girls, la sèrie creada, escrita i protagonitzada per Lena Dunham sobre les desventures sentimentals i econòmiques d’un grup de novaiorqueses en la vintena. No, no m’hi sento gens identificada. I afegeixo: menys mal, perquè les protagonistes, i els nois que elles trien per acompanyar-les, em repugnen. Però hi estic del tot enganxada. Em pregunto per què.

Fenomen televisiu nord-americà del 2012, Girls acaba d’arrencar la segona temporada (el 14 de febrer –data divertida per fer-ho– s’estrena a Espanya a Canal+). I, després de triomfar als recents Globus d’Or, on es va fer amb els premis a la millor comèdia i a la millor actriu del gènere, ha estat renovada pel canal de pagament ianqui HBO per a una tercera.

Comencem primer pel tòpic. Se l’ha definida com una resposta amb els peus a terra (i sense Manolos) a Sexo en Nueva York, en què el tractament més o menys descarnat de les relacions eròtiques i sentimentals de les noies del títol no es compensa ni amb glamur ni luxe. Per entendre’ns: si Carrie Bradshaw fos un personatge de Girls i hagués de sustentar la seva vida a Manhattan amb una única columna setmanal, les passaria tan magres com Hannah Horvath (el personatge que interpreta Dunham) quan els seus pares li comuniquen que s’ha acabat això de mantenir-la. Girls són noies de carn i ossos, diuen, noies de veritat. Però si començo a escriure aquest article és perquè no hi estic d’acord. No, jo no sóc així. Oi?

HUMILIACIONS
Admetem-ho: les protagonistes de Girls són odioses. Són narcisistes, repeŀlents i ridícules. Tot i haver pogut gaudir d’una educació i d’estudis superiors –que no es tradueixen en feines remunerades d’acord amb la seva preparació–, estableixen relacions amb els homes malaltisses, humiliants, de dominació, i les mantenen per por de quedar-se soles, s’arrosseguen com llimacs per paios que les tracten malament i quan aquests comencen a apreciar-les hi perden l’interès.

Mirar Girls és per a mi intercanviar mirades de desaprovació amb la meva parella –un home, per cert: Girls no és un d’aquells ofensius productes dirigits només al públic femení–, però quan la veiem ens costa aixecar-nos del sofà. No sé si per un mecanisme similar al que fa que la gent s’enganxi als reality shows, el de confortar-se en la misèria aliena, el de consolar la pròpia ineptitud i mesquinesa en els fracassos dels altres.

Hi ajuda el fet que Girls sigui divertida, però el seu humor és patètic i cru, sempre a costa de les desgràcies de les seves protagonistes, humiliades una vegada i una altra per la creadora del xou i companya d’elenc, Lena Dunham, que amb ningú no és tan cruel com amb el seu trist personatge.

APRENDRE DELS ERRORS
Un article de la periodista nord-americana Amy Odell em fa adonar, però, que al contrari que les protagonistes de Girls, jo ja no estic en la vintena. I afegeixo: menys mal.

Perquè  és veritat: quan tenia la seva edat vaig fer coses, si no tan patètiques com les que fan elles, gairebé. Coses degradants, proves d’escassa autoestima i de desorientació. Sí, jo també vaig tenir 20 anys i vaig aprendre dels meus errors. Les protagonistes de Girls també ho faran. I segur que per no ser com Carrie Bradshaw de grans.

PLAYLIST
Girls, Santigold, Girls Sountrack (2013)
Run The World (GIRLS), Beyoncé, Beyoncé (2011)
I love it, Icona Pop, Iconic EP (2012)

(Article publicat el 30 de gener de 2013 al número 254 de Time Out Barcelona. Podeu escoltar totes les cançons a la playlist Pots sentir-me a Spotify)

Comenta

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús