5 anys formant part de Time Out

dimecres, 16/01/2013 | Les estranyes aventures de Salicrunette, Pots sentir-me, Time Out Barcelona

TOB0126.jpg Com a quarta persona més veterana de la plantilla de Time Out Barcelona, m’atreveixo a resumir els nostres 5 anys de vida, que vam celebrar el 10 de gener.

Jo hi vaig entrar un mes després: apagada l’eufòria del llançament i amb les vendes lluny de la xifra aconseguida pel número 1. Érem a principis del 2008 i la crisi tot just arrencava, però la seva ombra ja planava sobre un equip reduït –de dimensions ridícules en comparació al de la mare de la franquícia, Time Out Londres– , acostumat a pencar molt i a la feina de guerrilla des dels inicis.

Em vaig fer lectora de Time Out el 2004, durant els mesos en què vaig viure a Londres. Me la llegia amb un boli a la mà i anava encerclant els concerts, els clubs i les exposicions on volia anar. Era la meva bíblia. Quan em vaig assabentar que Time Out tindria una edició a Barcelona vaig tenir clar que hi havia de treballar. Era l’estiu de 2007, i jo aprofitava les vacances a scannerFM per treballar a jornada completa en un programa cultural de COM Ràdio. Hi van entrevistar Toni Puntí, l’efímer primer director de la revista, i ja va sortir d’allà amb el meu currículum. TOB220.jpg

Poc després em va contactar per encarregar-me un reportatge, però qui em va fitxar va ser Xavier Muniesa, el seu successor. Ell i Xavier Cervantes, que s’acabava  d’incorporar a Time Out com a cap de redacció, em van fer una entrevista llampec en una escala d’incendis, mentre fumaven, en el polígon de Badalona on té la seu Sapiens Publicacions, primera editora de la revista, des d’on es va fer el Time Out durant el seu primer any de vida.

La següent etapa ja va ser a Travessera de Gràcia, amb més canvis de directors, creant-se una mena de llegenda negra al voltant de la direcció de Time Out Barcelona, que semblava maleïda. El joc de les cadires es va acabar amb l’Andreu Gomila, que va assumir la direcció el 2010 quan ja havíem traslladat la redacció a la Diagonal, en el tercer cop que fèiem caixes.

Encara n’hauríem de tornar a fer per instaŀlar-nos a la redacció del diari Ara, de la qual en formaríem part durant un any dur, sent-ne la secció de cultura, i del qual en seríem suplement dos anys. Una etapa que vam tancar al desembre amb el trasllat a la nova redacció de Via Laietana i l’acord amb El Periódico.

TOB214_2.jpg SER DE TIME OUT
El millor de treballar aquí? Emportar-se Joan Miquel Oliver a casa dels Anímic. Perseguir Roger Mas en cotxe per Solsona. Tenir Sílvia Pérez Cruz una hora i mitja per a mi sola. Que Edwyn Collins et canti per telèfon. Que Lawrence et truqui a la feina. Quedar-se a soles amb Viggo Mortensen. Esmorzar amb Refree. Compartir taula amb Christopher Nolan i Christian Bale. Dinar en un thai amb Pau Debon. Seure al sofà de David Carabén. Escoltar en primícia el disc de Maria Coma als estudis Miau de Pau Vallvé. Manifestar-se per la Rambla amb Love of Lesbian. Reunir els directors del Sónar i el Primavera Sound. Entrar a la zona VIP del Faraday. Que Guille Milkyway t’obri el cor. Veure gravar Eli Paperboy Reed amb The Pepper Pots. Fer unes braves amb Hidrogenesse. Anar als dinars de presentació dels Caprichos de Apolo. Viatjar a Tel Aviv convidada pel Time Out d’allà i passar-s’ho pipa. I ser noia de portada. Però sobretot, compartir alegries i penes amb la petita família que formem l’equip de Time Out. Espero que per molts anys.

PLAYLIST
Les fulles fan d’ocells. Anímic. Himalaya (2009)
Els veïns nudistes. Refree. Matilda (2010)
Tots els colors. Maria Coma. Magnòlia (2011)

(Article publicat el 9 de gener de 2013 al número 251 de Time Out Barcelona. Podeu escoltar totes les cançons a la playlist Pots sentir-me a Spotify)

Comenta

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús