Carta als Reis d’una republicana

divendres, 4/01/2013 | Pots sentir-me, Time Out Barcelona

Reis20.jpg © Pep Herrero

Estimat Baltasar,

Fa anys que no t’escric, però espero que no m’ho tinguis en compte. M’he fet gran, Rei Negre, però sempre t’he estat fidel: no sé si perquè sembles el més simpàtic de la cavalcada, a la que mai no falto –tot i no tenir petits com a coartada– o perquè sembles el menys monàrquic dels tres –he d’admetre que amb els anys m’he fet republicana–, si més no d’acord amb els cànons europeus als quals estic més habituada.

Aquest any, però, torno a fer la carta als Reis, i no per demanar capricis –els botins aquells tan monos ja els demano al meu rei particular–, la faig per necessitat social. Intentem ser optimistes, però el món se’ns ensorra, almenys el món que hem conegut la meva generació, el món del progrés, de la societat del benestar, de la democràcia, de l’educació universal, el de la cultura de l’esforç i l’ascensor social. Patim perquè estem a l’atur o perquè persones que estimem hi són. Patim per pagar les hipoteques i pel drama dels desnonaments. I els afortunats que tenim feina, patim per conciliar-la amb la vida no laboral, si és que ens en queda, però en els temps que corren no gosem queixar-nos. Per això, Baltasar, com que aquest any m’he portat molt bé, perquè he treballat molt i no he fet enfadar ni la família ni els amics, us demano tot això:

El primer que vull que ens porteu –o que ens torneu– és l’IVA reduït per a la cultura. La pujada actual de l’impost ens allunya dels països en què ens volem emmirallar, aquells que ens passen la mà per la cara amb els resultats acadèmics –com si cultura i educació no fossin dues potes de la mateixa taula. Per acabar-ho d’adobar, tal com els empresaris culturals havien advertit, l’augment de l’impost no està servint per recaptar més diners, sinó que està produint un efecte contrari pel descens en la venda d’entrades i la disminució de l’activitat econòmica per part dels empresaris, que abans d’arriscar-se a punxar amb un espectacle amb un marge de beneficis ja de per si escàs, prefereixen estalviar-se’l.

També vull que us emporteu alguns ‘regals’ que ens envien de Madrid –pongos amb mala llet, putades, com les dites ‘caixes d’experiències’–, com la reforma educativa del ministre Wert que amenaça la nostra immersió lingüística. I si endur-vos-la és difícil, porteu-nos coratge –com el màgic d’Oz al lleó covard– per desobeir les polítiques absurdes que ens vulguin imposar i que practicar la desobediència civil no faci que l’any que ve ens porteu carbó.

Voldria que ens portéssiu uns festivals fantàstics, un Sónar que celebri el 20 aniversari com si s’hagués d’acabar el món –un altre cop–, un Primavera Sound que sigui el #bestfestivalever que anuncien, un últim Faraday inoblidable, i que ni el Primavera Club ni el De Cajón! marxin fora, que no s’extingeixin els festivals.

Demano sisplau que no es repeteixi una tragèdia com la del Madrid Arena però que l’excés de zel no ens forci a viure en un estat policial. Que alliberin les Pussy Riot i que es garanteixi la llibertat d’expressió artística arreu, que destruir un símbol no pugui justificar que es destrueixi una persona. Que la nostra llei del cinema vetlli per la versió original, perquè els catalans no siguem bilingües sinó políglots. I que els consumidors culturals siguem prou responsables per garantir la subsistència dels creadors que ho mereixin.

PLAYLIST
‘Dismantled king is off the throne’, Felt, ‘The strange idol pattern and other short stories’ (1984)
‘I am the white mantled king’, Cats on Fire, ‘The province complains’ (2007)
‘Son los padres’, Astrud, ‘Tu no existes’ (2007)

(Article publicat el 2 de gener de 2013 al número 250 de Time Out Barcelona. Podeu escoltar totes les cançons a la playlist Pots sentir-me a Spotify)

Comenta

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús