Tu també, Diana?

dimarts , 25/09/2012 | Pots sentir-me

©Mark_Seliger.jpg Que cada vegada les dones que es dediquen a la música porten menys roba a les portades dels àlbums no és cap novetat, però potser sí que ho és que aquest destape amb finalitats comercials també ha fet el salt al jazz, com a mínim al jazz per a tots els públics.

Ja em vaig escandalitzar una mica, ara fa uns mesos, quan em va arribar l’últim disc de la nord-americana Melody Gardot, The absence (2012), que per cert presentarà el 16 de novembre al Palau de la Música dins de la programació del Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona. A la portada del disc Gardot hi surt nua, estirada sobre una roca i estratègicament tapada amb una xarxa de pescador, tot plegat una escena molt marinera. No se li veu res, esclar: ni un pit o mugró ni pèl públic, Déu nos en guard. Però l’erotisme de la imatge em va semblar una mica gratuït. Ara, sigui pel nu integral de la coberta o per la música que porta a dins –les coses com siguin: el disc ha rebut crítiques prou favorables–, l’àlbum és de moment el seu èxit més gran als EUA.

DIANA KRALL FA BURLESC
El cas de Gardot podia ser una decisió de màrqueting aïllada, però que una altra veu del jazz mainstream com Diana Krall també ensenyi pit i cuixa a la portada del seu proper àlbum, ja fa pujar la mosca al nas. El cas de Krall és més subtil, i té coartada artística. La cantant i pianista canadenca publicarà el 2 d’octubre Glad rag doll –el presentarà el 24 de novembre a L’Auditori–, un disc en què revisa cançons dels anys 20 i 30, i d’acord amb això, l’estètica de l’àlbum està inspirada en el burlesc, que està tan de moda, en concret en les Ziegfeld Follies, el teatre de varietats novaiorquès de la primera meitat del segle passat que va inspirar l’obra Follies de Stephen Sondheim, que vam veure aquest estiu a Peralada.

Colleen Atwood, l’oscaritzada dissenyadora de vestuari de l’adaptació per a la pantalla del musical Chicago, s’ha encarregat del look de Krall, que a la portada surt enfundada en una cotilla negra i mitges –que no panties– i a les fotos promocionals amb un sexi negligé que revela que, a tocar dels 50 anys, la dona d’Elvis Costello està de molt bon veure. I és que aquesta sembla la qüestió en això d’ensenyar pit i cuixa com a estratègia per vendre discos. Sembla que, cada vegada més, la pregunta no és tant si cal fer-ho –¿Diana Krall no ven prou discos sense sortir en roba interior?– sinó si l’artista pot fer-ho –¿Diana Krall està prou bona com per sortir en roba interior?–.

SEXUALITAT ÒBVIA
No voldria semblar moralista, però és que a aquest pas potser fins i tot Patti Smith –que presentarà Banga el 19 novembre al Palau de la Música– acabarà sortint en calces a la portada del seu proper àlbum. A tots ens agrada resultar atractius, i en el cas de les persones que viuen de la seva imatge, com és el cas dels músics, si més no en part, una imatge atractiva pot marcar la diferència a l’hora de sortir-te’n o no. Però, ¿per què aquesta aposta per una sexualitat tan òbvia? Tornant a Patti Smith, potser la nord-americana no ha estat mai una bellesa segons els cànons acceptats de manera més àmplia, però poques artistes femenines han mostrat una imatge més atractiva i sexi que ella a la portada de Horses (1975). Si Rihanna, amb arrels en un gènere tan sexual com el dancehall, vol vendre el seu producte amb sexe obvi, endavant. Però no cal que totes les artistes femenines segueixin el seu exemple, encara que tinguin molt èxit. Es tracta de vendre discos, no carn.

Foto: © Mark Seliger

(Article publicat el 19 de setembre de 2012 al número 235 de Time Out Barcelona. Podeu escoltar totes les cançons a la playlist Pots sentir-me a Spotify)

2 comentaris

  • Eduard Puignou / melomania.cat

    27/09/2012 15:52

    M’ha agradat molt la crònica. És àgil, ben documentada, divertida, completa amb informació diversa alhora que ben lligada, amb enllaços que no deixen informació sense contrastar. En fi, fantàstica. Fins i tot m’he subscrit a la llista d’Spotify. Ara bé, escandalitzar-nos per que la Krall surt enfundada en una cotilla negra i mitges ? Dona! Ja fa molts ants que a Bruce el veiem regalimant suor pels seu cos musculós en mil fotografies.

  • Marta Salicrú

    27/09/2012 16:01

    Hehehehe :) Home, potser escandalitzar és un verb una mica exagerat, és veritat. Però vaja, la cosa és que ja no només és en el món del pop que les intèrprets ensenyen pit i cuixa.
    De totes maneres, no em sembla comparable la cotilla amb el tors suat: si vols en parlem el dia que l’Springsteen surti en una portada en roba interior!

Comenta

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús