La setmana passada vaig rebre un missatge emocionat de la meva mare. Havia vist un dels espais a la tele que aquests dies celebren el 20 aniversari de la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona, i s’havia posat sensible. “Tu ho vas viure tant!”, em deia, perquè jo vaig ballar a la cerimònia inaugural de Barcelona ‘92.

La veritat és que fins aleshores no havia donat cap importància a l’aniversari dels jocs. Amb l’edat ens fem cínics, i podem arribar a oblidar les cosa que ens van fer iŀlusió de petits. O potser són els temps de desfeta que vivim, el que ens fa cínics. Però la idea amb què vint anys després m’havia quedat de la meva participació a la inauguració dels jocs era que, amb 12 anys, havia sofert jornades d’assajos maratonianes sota el sol –per això ens van donar una gorra–, i que a canvi havíem rebut poc més que un diploma que acreditava la nostra participació i s’havia inclòs el nostre nom als crèdits del programa de la cerimònia. Però no ens van donar ja no una entrada per assistir ja no a la inauguració, tampoc a cap dels esdeveniments dels jocs. Era de rebut no esperar res a canvi, al cap i a la fi era voluntària. Però me n’havia quedat un record agre.

FEBRE OLÍMPICA
Durant el cap de setmana, però, vaig estar exposada a especials informatius que recordaven la inauguració dels jocs, i la fanfàrria de Carles Santos amb què la ciutat va saludar al món el 25 de juliol de 1992 em va retornar la febre olímpica. Sense voler-ho em vaig trobar desenterrant els records de l’experiència: el diploma, el programa –en el qual vaig buscar el meu nom–, i el vestit groc, amb bec i ales, que aquell vespre em va convertir en ocell. També em vaig adonar de l’arbitrarietat de les coses que recordo de tot plegat.

En aquella època jo era alumna de l’escola de dansa Eulàlia Blasi. Mesos abans de la inauguració va arribar a l’escola una convocatòria buscant participants, i m’hi vaig apuntar. Crec recordar que vam fer un càsting, però que més que triar els participants –crec que tothom hi era benvingut–el que va fer era distribuir-nos en un número o un altre, en funció del nostre físic. A algunes companyes de l’escola els va tocar fer d’onades al número de La Fura dels Baus, però a mi em va tocar formar part del número que obria la cerimònia. Sóc una de les persones els cossos de les quals van formar la paraula ‘hola’ a l’Estadi Olímpic. En concret, sóc el punt groc just a sobre del vèrtex de la lletra L.

CÓRRER I CÓRRER
Recordo passar-me aquell any dies sencers assajant a l’Estadi Olímpic, de sol a sol i amb moltes estones mortes, i recordo com els assajos eren cada cop més freqüents a mesura que s’apropava la data. Recordo l’horror de descobrir que el vestit de la cerimònia era una malla de cos sencer, cosa que amb 12 anys i en una pubertat en què no vestia res que em quedés més ajustat que un sac, em va semblar traumàtic. I a sobre l’uniforme incloïa un tanga de color carn que em vaig negar a posar-me.
Recordo el moment de la partitura de Carles Santos que marcava la nostra sortida a l’escenari, i algun fragment de la coreografia. Però recordo poques coses de la cerimònia: estar concentrades al miniestadi –els ocells totes érem noies– , i córrer, córrer i córrer per arribar a temps a les nostres marques. No recordo mirar amunt i veure el públic. En el vídeo de la inauguració veig que el record és prou acurat: s’hi veu nenes vestides de groc corrent a ritme de fanfàrria. Jo vaig ser una d’elles, i admeto que em fa iŀlusió.

LA PART BONA
La inauguració d’uns jocs olímpics pot ser molt xarona. Encarregar-ho a Carles Santos i a La Fura dels Baus va ser un gran encert. Va ser un orgull formar-ne part aleshores, i encara ho sento així ara.

LA PART NO TANT BONA
Em vaig passar hores i hores a l’Estadi Olímpic, jornades maratonianes sota el sol amb moltes hores mortes i entrepans dolents. I el vestit em feia vergonya perquè era molt ajustat.

(Article publicat el 25 de juliol de 2012 al número 230 de Time Out Barcelona. Podeu escoltar totes les cançons a la playlist Pots sentir-me a Spotify)