Tanco la sèrie d’articles dedicada al San Miguel Primavera Sound 2012 amb un recull dels que per a mi han estat els millors moments del festival. Amb més de 200 artistes al cartell, la combinatòria a l’hora de triar els concerts que s’hi veuen dóna possibilitats gairebé infinites. Això va ser el millor del meu Primavera Sound.

DIJOUS 31

El duo barceloní Pegasvs, obrint la programació del Fòrum sota un sol de justícia. El primer vers que va cantar Luciana no podia estar més ben triat: “Brilla para siempre”.

Baxter Dury, sortint a l’escenari amb americana i corbata, amb l’elegància i simpatia canalla del Michael Caine d’Alfie. Encara no havia acabat el primer tema que ja s’havia tret la jaqueta, però la corbata la va aguantar fins al final. I la va llançar al públic.

Hope Sandoval, trencant per uns moments l’embruix de Mazzy Star amb un “Más vino, por favor”. A la diva dream pop li agrada el mam, i pot ser tan prosaica com qualsevol de nosaltres.

Wilco, sorprenent fins i tot els fans més fidels amb una versió folk de l’experimental Spiders (Kidsmoke). Quin gran moment quan per fi la vam reconèixer!

El sorprenent poder vigoritzant del pop de Dominant Legs, tot i portar ja set hores de festival.

El poder hipnòtic dels mantres de la guitarra del músic tuareg Omara Moctar. Qui necessitava tornar a sentir els hits gastats de Franz Ferdinand podent descobrir Bombino?

DIVENDRES 1

El cantautor britànic Nick Garrie, podent defensar per fi el seu disc maleït, The nightmare of JB Stanislas (1968), amb una formació que fes justícia al pop psicodèlic barroc de l’àlbum. El suïcidi de l’amo del segell que va editar l’àlbum va afectar la promoció i distribució del disc, reeditat per fi la dècada passada. Quan Garrie se’ns va acostar cantant David’s prayer, em van saltar les llàgrimes.

L’altre moment emocionant del dia i del festival també va ser a l’auditori. Perdre’l de cara a la propera edició –com va afirmar l’organització del Primavera–, ha estat la pitjor notícia del festival.

L’homenatge a Big Star amb membres de Wilco, Yo La Tengo, Teenage Fanclub, REM i The Posies, entre d’altres, va ser un acte d’amor. Un concert únic.

Veure com el Primavera triomfa apostant per propostes que fugen de l’indie com Afrocubism, mescla de son cubà i música de Malí. Llàstima que fos tan d’hora: era la proposta de ball definitiva.

El modelet del divo Rufus Wainwright, que no hagués desentonat entre els músics de Mali d’Afrocubism. Llàstima que el seu repertori fos egoista i poc pensat per a un festival, amb massa temes nous i  nuŀla connexió amb el públic.

Enganxar clàssics de The Cure com A forest i Boys don’t cry en el trànsit entre concerts.

L’energia de Sleigh Bells i The Rapture, dos dels triomfadors del festival de qui menys s’ha parlat.

DIUMENGE 2

Louise Sansom, tocant de genolls després que el suport del teclat coŀlapsés, en el clímax del concert d’Anímic.

La veu de Victoria Legrand, capaç d’emocionar els milers de persones atrets per l’encant de Beach House. El seu poder expressiu salva grans distàncies.

L’èxtasi a les primeres files durant el concert de Saint Etienne, combinant la contemporaneïtat estil Xenomania del nou àlbum amb l’eurodisco de He’s on the phone. El temps passa i ens fem grans, però el poder i la màgia de la música no canvia.

(Article publicat el 6 de juny de 2012 al número 223 de Time Out Barcelona. Podeu escoltar totes les cançons a la playlist Pots sentir-me a Spotify)