Diumenge el canal de televisió per cable nord-americà HBO va estrenar la segona temporada de Game of thrones, l’adaptació de la saga de fantasia de George R. R. Martin Cançó de gel i de foc sobre les lluites de poder al fictici continent de Westeros, no molt diferent de l’Europa medieval tret de per un passat en el qual sobre la terra hi convivien homes i dracs, i un present on allò sobrenatural està recuperant el terreny perdut.

Ja una saga d’èxit –s’han venut més de 15 milions d’exemplars en tot el món de les cinc novel·les publicades fins ara; en total consta de set–, la bona acollida per part del públic (i de la crítica) de la sèrie de l’HBO ha multiplicat el nombre de lectors. L’efecte directe d’això a casa nostra és que Alfaguara ha editat les traduccions al català de la saga: al març es va publicar Tempesta d’espases, i les properes entregues, Festí de corbs i Dansa amb dracs, estan previstes per a aquest mes –abans de Sant Jordi– i per al maig.

LES NOVEL·LES
Però quin és el secret de l’èxit de Cançó de gel i de foc? Per sobre de tot, que arriba més enllà del públic tradicional del gènere de la fantasia i de l’anomenat sword and sorcery (literalment, espases i bruixeria). Si ho aconsegueix és perquè, tot i que la fantasia és el context de la saga èpica de George R. R. Martin, Cançó de gel i de foc és abans que res una truculenta novel·la psicològica, en què els conflictes dels personatges tenen molta més importància que els dracs. I els conflictes, en el context d’intrigues cortesanes i lluites pel poder, tan cruentes al camp de batalla com a la cort –amb el joc de trons, o guanyes o mors–, són la lletra de la cançó de gel i de foc.

L’altre aspecte que diferencia la saga de Martin és la narració a través de diferents punts de vista i sense narrador omniscient: cada capítol està narrat des del punt de vista subjectiu d’una desena de personatges diferents. Això fa que fets importants passin fora de camp, i que ens n’assabentem a través de tercers, de vegades fonts fiables, que expliquen fets que coneixen de primera mà, però de vegades el que ens n’arriba només són rumors. I sovint no és fins que tenim diferents versions d’un mateix fet que podem arribar a entendre de veritat què ha passat.

Però si una cosa distingeix Cançó de gel i de foc, ja no de la resta de fantasies èpiques sinó de la majoria de ficcions, són les decisions poc convencionals que pren George R. R. Martin. Ho prova el fet que –alerta: spoiler– acabés la primera novel·la i la primera temporada de la sèrie decapitant el que durant 800 pàgines i 10 episodis havíem pensat que era el protagonista de la saga.

LA SÈRIE
La primera temporada de la producció de l’HBO va servir per tranquil·litzar els fans de les novel·les: tant l’elenc, format en una àmplia majoria per actors britànics desconeguts –amb la brillant excepció del nord-americà Peter Dinklage, que encarna el nan Tyrion–, com els showrunners David Benioff i D. B. Weiss van demostrar estar a l’alçada a l’hora de traslladar la història de les pàgines al mitjà audiovisual.

Però què ens depararà la segona temporada? Molt de protagonisme per a Tyrion (potser el Globus d’Or i l’Emi que ja es va emportar l’any passat al millor secundari aquest any els guanya en la categoria de protagonista), la travessia del desert per a Daenerys i els seus dracs sortits de l’ou, guerra entre els reis aspirants a asseure’s al Torn de Ferro i la creixent amenaça a l’altra banda del mur. L’hivern s’acosta.

(Article publicat el 4 d’abril de 2012 al número 214 de Time Out Barcelona. Podeu escoltar totes les cançons a la playlist Pots sentir-me a Spotify)