El Mercat de les Flors va convidar Time Out a participar al #piulaiballa, una experiència pilot en què diversos tuitaires –entre ells una servidora– havíem de seguir a través de Twitter un espectacle, els Moviments polítics de la performer Sònia Gómez. L’experiència va ser divertida, i per acabar-ho d’adobar va acabar amb una nova proposta de 10 x ballar, les sessions de ball gratis i obertes a tothom que el Mercat programa esporàdicament al seu foyer –sota la cúpula de Miquel Barceló–, en aquest cas amenitzada pels conductors del programa Cabaret Elèctric d’iCat fm. Però també va ser interessant pensar en les conseqüències de la proposta sobre qui feia els tuits.

LA REVOLUCIÓ NO SERÀ TUITEJADA
Gil Scott-Heron, mort l’any passat, ja posava el dit a la nafra als inicis dels 70 sobre els perills de conformar-se amb una realitat mediatitzada a través dels mitjans de comunicació a la cançó The revolution will not be televised. La revolució, com la vida, continua podent-se viure només en viu, com advertia Scott-Heron. Però ara la podem seguir des de la distància no només per la tele, sinó des de Twitter i Facebook i des del palmell de la nostra mà. I el pitjor és que ara podem viure una realitat mediatitzada fins i tot quan som al lloc dels fets. Una de les moltes conseqüències de la revolució digital ha estat passar de viure la realitat a veure-la a través d’una pantalla. Primer la d’una càmera digital, preferint conservar un record en un arxiu .jpg en comptes de a la memòria, no la de l’ordinador sinó la nostra. Però ara veiem la realitat a través de la pantalla d’un smartphone, preferint compartir les nostres experiències mitjançant les xarxes socials abans que viure-les de primera mà.

COMPARTIR ÉS VIURE?
La clau és compartir. La privacitat ja no existeix i ho compartim tot amb tothom, sobretot si són fotos en què hem quedat bé. Google+, la xarxa social amb què el gegant de la cerca a internet vol competir amb Facebook, et posa la por al cos si no comparteixes les fotos que puges al teu compte amb prou gent: “Estàs segur que vols fer això? Et quedaràs sol”, t’amenaça, literalment, com si no tenir ‘amics’ a la xarxa volgués dir que no en pots tenir de carn i ossos.

SEGUEIX-ME
Però no demonitzem les xarxes socials, que com tantes coses, poden ser bones o dolentes en funció de l’ús i l’abús que se’n faci. La xarxa de microblogging Twitter és una de les eines de comunicació més poderoses sorgides de la revolució 2.0. Mai havia estat tan fàcil promocionar-se ni estar al cas de les novetats de les persones que ens interessen, les que seguim. Mai la il·lusió de proximitat amb els nostres ídols havia estat tan realista. Les més de 19 milions de persones que segueixen Lady Gaga a Twitter van poder saber que sa Gagaitat va beure massa vi dijous passat. Els més de dos milions i mig de seguidors d’Andrés Iniesta a la xarxa van poder saber que  la derrota del Barça al camp de l’Osasuna va ser “dura” per al migcampista blaugrana. I tenir línia directa amb els déus del segle XXI  –encara que sigui en una sola direcció– és tan fàcil com seguir-los. Ho cantava Amanda Lear avant la lettre a finals dels 80: Follow me, perquè ara l’èxit ara es mesura en followers, en seguidors a Twitter. Hem de córrer a reunir-ne tants com puguem de seguida, abans que Twitter passi de moda i quedi desert com Second Life.

(Article publicat el 15 de febrer de 2012 al número 207 de Time Out Barcelona. Podeu escoltar la playlist de tots els Pots sentir-me a Spotify)