El debut de la cantautora nord-americana Janis Ian a Barcelona i a Espanya, després de gairebé 50 anys de carrera, ahir a la nit en una Sala Apolo pleníssima –feia goig: no hi cabien més cadires–, va ser màgic.

Amb una dicció claríssima que permetia entendre la lletra de les seves cançons, Ian només va acompanyar la seva veu, que tot i superar els 60 anys conserva intacta, d’una guitarra que va anar canviant, però en va tenir més que suficient per emocionar. Concerts com el seu fan adonar que, quan el format de cantautor amb guitarra resulta avorrit i pla, no és culpa del format en si, sinó de la incapacitat de l’artista per transmetre. La seva interpretació de Society’s child va posar la pell de gallina. A mi de fet em va fer saltar les llàgrimes.

Simpàtica i divertida, va xerrar amb el públic, ple de fans que havien hagut d’esperar anys per veure-la en directe, va defensar impecablement tots els seus grans èxits, amb At seventeen al capdavant: era de rigor, tenint en compte que mai no havia tocat aquí.

Un dels millors moments va ser quan va interpretar Jesse prescindint de l’amplificació i la microfonia. El que deia, un concert màgic.