Fa un parell de setmanes vaig ser a Madrid per veure Amor de Días en directe. El projecte conjunt del britànic Alasdair MacLean, veu i guitarra dels britànics The Clientele –ara mateix en standby–, i l’espanyola establerta a Londres Lupe Núñez-Fernández, veu del duo pop de culte Pipas –en actiu però a banda i banda de l’Atlàntic, i per tant una mica inoperants–, encara no ha tocat a Barcelona, tot i editar amb el segell independent nord-americà Merge –que no és qualsevol cosa– un dels discos que, en la meva opinió, és dels millors de l’any passat. Seran el 2 de febrer a Castelló, com a part de la programació del festival Tanned Tin, però el concert a Madrid va ser l’estrena a Espanya: un concert que no organitzava cap promotora professional, sinó el club Pacific Street, que munta un promotor particular.

PACIFIC STREET
Nombrat a partir del disc de The Pale Fountains, Pacific Street és un club esporàdic i itinerant que es dedica a portar grups indie-pop que pocs altres porten. Des de clàssics de culte com Momus, Lawrence –encarnat en Go-Kart Mozart– ,The Monochrome Set i Phil Wilson (ex The June Brides), a nous talents com Butcher Boy i The Just Joans, entre molts altres. No és un negoci, i si ningú més no els porta és per alguna  cosa –a Barcelona només han vingut a l’auspici del Primavera Sound i La [2] de Nitsa, que es poden permetre el suïcidi comercial–, és una iniciativa literalment per amor a l’art. Però de vegades de l’amor a l’art també en surten negocis. La promotora Producciones Animadas i el segell de 390 graus BankRobber, que van celebrar el 20è i el 10è aniversari poc abans de Nadal, van néixer, respectivament, per portar a Barcelona artistes que ningú més portava i per editar uns discos que aleshores ningú no editava. De vegades llançar-se a la piscina per amor a l’art pot acabar convertint-se en allò amb què et guanyes les garrofes.
Una cosa que sempre he envejat de Londres és la quantitat de clubs independents que hi ha. Clubs mensuals o bimestrals, molt associats a escenes determinades, amb un públic molt específic, i que atrauen a les sales, amb música en directe o enllaunada, gent que fa despesa a la barra, sense que les sales s’hagin de trencar la closca programant els DJ. Clubs muntats per particulars, clubs DIY, sigles en anglès de ‘fes-t’ho tu mateix’.
Aquí l’oferta d’aquesta mena és limitada. Hi ha pocs clubs nocturns al marge de les sales grans. I potser el problema de fons és el de sempre, que no hi ha prou sales. Miqui Puig programa grups emergents i punxa pop al seu Old Wave New Wave, la gent del segell Bip Bip Records munta l’A Way of Life, i durant uns anys hi va haver l’Our Favorite Club, darrere del qual hi havia el periodista i escriptor barceloní Miqui Otero.

SNAP! CLAP!
S’està gestant a Barcelona un nou club que podria recollir el testimoni de l’Our Favourite Club, l’Snap! Clap! Club. De moment només es un projecte de la iniciativa mare, Snap! Clap! Recs, un nou segell independent amb una història bonica. El fotògraf valencià establert a Barcelona Dani Cantó se’l va treure de la màniga per editar A healthy dose of pain, el segon disc d’Evripidis and his Tragedies. Feia temps que el molt recomanable segon àlbum del projecte que lidera l’atenenc establert a Barcelona Evripidis Sabatis buscava llar sense sort. I Snap! Clap! Recs va néixer per a la ocasió perquè veiés la llum. Li vagi com li vagi, sempre es podrà enorgullir d’haver publicat un disc preciós.

(Article publicat el 25 de gener de 2012 al número 204 de Time Out Barcelona. Podeu escoltar la playlist de tots els Pots sentir-me a Spotify)

I al Time Out Barcelona número 205 (al quiosc l’1 de febrer)…
Lana del Rey, auge, caiguda i martiri