Fotos: Jordi Pizarro
A aquestes alçades, dir que Wilco van signar un gran directe ahir dimecres en el seu debut al Palau de la Música és gairebé com no dir res. Esclar que ho van fer: amb la vintena llarga de guitarres i pedals, la mitja dotzena de teclats i l’enorme kit de bateria que fan servir i al qual saben treure suc Jeff Tweedy, Nels Cline i companyia, els nord-americans són un dels grups més solvents en directe de l’escena del rock alternatiu, i els seus concerts són una aposta segura per la tècnica que despleguen, la intensitat que generen i la seva capacitat per connectar amb un públic fidel. Però amb Barcelona convertida en parada ineludible en les últimes gires del grup, el públic català ha tingut mitja dotzena d’oportunitats de veure Wilco en viu en l’última dècada –entre elles en el memorable concert el 2009 a L’Auditori–. I en la comparació, el concert al Palau, tot i ser un xou més que notable, no queda tan ben parat.
Va obrir el cantautor nord-americà Jonathan Wilson, el pop melòdic d’accent country del qual va brillar sobretot quan a la formació de quintet que l’acompanyava s’hi van afegir el multiinstrumentista de Wilco Pat Sansone a la guitarra i el saragossà Javier Mas –membre de la banda de l’última gira de Leonard Cohen– al llaüt.
Wilco, per la seva banda, van arrencar forts: amb One Sunday Morning, el tema de 12 minuts que tanca el seu últim disc, The Whole Love (2011). L’alabat nou àlbum va ser, de fet, el gran protagonista de la vetllada, amb permís de Yankee Hotel Foxtrot (2002). Tots dos discos van sonar gairebé sencers, mentre que la parada en treballs més recents com Wilco (The Album) (2009) i Sky Blue Sky (2007) va ser gairebé testimonial. Però el problema, per dir-ho d’alguna manera, no va ser tant el repertori –The Whole Love és un eficaç resum de totes les facetes de Wilco, la modernització del country, l’experimentació abstracta, el pop-rock infecciós, i Yankee Hotel Foxtrot és una de les grans fites del grup– com la rutina.
Esclar que la guitarra de l’espasmòdic Nels Cline va sonar meravellosa a Impossible Germany, esclar que va fer que no s’enyorés el violí de Hummingbird i esclar que el sorollisme intermitent escau molt Via Chicago –com sempre, l’única cançó de Summerteeth (1999), amb Shot in the arm, del repertori–. Però això va ser així dimecres al Palau com ja ho havia estat en les últimes actuacions del grup. Per això, que Wilco tanqués els bisos amb Monday i Outtasite (Outta Mind), les dues de Being There (1996) i sovint oblidades en el repertori en viu del grup, va ser un dels moments més especials, per més frescos, de la nit.
Redactora de música de Time Out Barcelona, col·laboradora de la revista Rockdelux i iCat FM, a més de meitat del duo de punxadiscos Bonnie & Clyde.
ramon
09/11/2011 14:47
I el que tu dius, de què serveix? Què aporta? A més, qui ets tu per ser tant dogmàtic? T’agafes al ‘no cal dir això, perquè ho dic jo’,… i què més?
Els crítics, en general, perquè serviu? No sou més que actors passius, públic que escriu. Us donem massa importància… No hi ha un periodisme cultural de nivell… El to cool, infantil i banal ha guanyat la batalla, des del meu punt de vista.
Disculpeu les molèsties.
Només és una opinió.
ramon
09/11/2011 14:47
I el que tu dius, de què serveix? Què aporta? A més, qui ets tu per ser tant dogmàtic? T’agafes al ‘no cal dir això, perquè ho dic jo’,… i què més?
Els crítics, en general, perquè serviu? No sou més que actors passius, públic que escriu. Us donem massa importància… No hi ha un periodisme cultural de nivell… El to cool, infantil i banal ha guanyat la batalla, des del meu punt de vista.
Disculpeu les molèsties.
Només és una opinió.
I can hear music
09/11/2011 14:59
No crec que sigui dogmàtica (sóc una dona) amb la meva crítica, només expressava la meva opinió, tot i que respecto que no hi estiguis d’acord. Ara, penso que dir que un concert de Wilco és bo és pràcticament una tautologia. El nivell d’aquest grup en directe ha de fer que els exigim més. I més, tractant-se d’un grup que ens visita tant sovint i que ha establert una sèrie de rutines en les seves actuacions. Wilco són massa bons per caure en rutines. Tenen prou bon repertori i prou talent perquè no els calgui.
I can hear music
09/11/2011 14:59
No crec que sigui dogmàtica (sóc una dona) amb la meva crítica, només expressava la meva opinió, tot i que respecto que no hi estiguis d’acord. Ara, penso que dir que un concert de Wilco és bo és pràcticament una tautologia. El nivell d’aquest grup en directe ha de fer que els exigim més. I més, tractant-se d’un grup que ens visita tant sovint i que ha establert una sèrie de rutines en les seves actuacions. Wilco són massa bons per caure en rutines. Tenen prou bon repertori i prou talent perquè no els calgui.
ramon
10/11/2011 14:11
La música es percep i es sent depenent del criteri de cadascú, i el criteri depèn de la formació, actitud i de la humilitat, entre d’altres factors. I saber argumentar i plasmar això, fer periodisme cultural (la paraula crítica trobo que és excessivament pedant). On un veu rutina, potser un altre veu (o sent) evolució. S’ha de respectar. Per cert, una petita rectificació, sense importància, es diu Nels Cline, no Neils.
ramon
10/11/2011 14:11
La música es percep i es sent depenent del criteri de cadascú, i el criteri depèn de la formació, actitud i de la humilitat, entre d’altres factors. I saber argumentar i plasmar això, fer periodisme cultural (la paraula crítica trobo que és excessivament pedant). On un veu rutina, potser un altre veu (o sent) evolució. S’ha de respectar. Per cert, una petita rectificació, sense importància, es diu Nels Cline, no Neils.
ramon
10/11/2011 14:15
I saber argumentar i plasmar això, fer periodisme cultural (la paraula crítica trobo que és excessivament pedant)… és complexe, perquè s’ha d’intentar, considero, anar més enllà del que un sent o percep, s’ha de tenir una panoràmica àmplia, no només personal. Bé, que m’havia quedat a mitges, ja no us molesto més, disculpeu.
ramon
10/11/2011 14:15
I saber argumentar i plasmar això, fer periodisme cultural (la paraula crítica trobo que és excessivament pedant)… és complexe, perquè s’ha d’intentar, considero, anar més enllà del que un sent o percep, s’ha de tenir una panoràmica àmplia, no només personal. Bé, que m’havia quedat a mitges, ja no us molesto més, disculpeu.
Una disculpa a Wilco – I can hear music – Time Out Barcelona
01/06/2012 11:16
[...] la meva crítica sobre l’últim concert de Wilco a Barcelona, el 2 de novembre al Palau de la Música, els retreia que els seus concerts, tot i que magnífics, [...]