Vam veure Amy Winehouse en directe al Festival Internacional de Benicàssim el 2007. Era el nostre desè Benicàssim consecutiu, però aleshores encara no sabíem que seria l’últim. Tampoc imaginàvem que seria l’última vegada que veuríem Amy Winehouse, que va morir ahir als 27 anys.

Aquell any punxàvem a la Silent Disco de Red Bull al festival, així que teníem passi de backstage, i poc abans del concert d’Amy Winehouse, ens vam creuar amb ella darrera els escenaris. Era molt menuda, amb unes cames i una cadera diminutes que contrastaven molt amb la mida del pit i sobretot del monyo. Calçava sabatilles de ballet.

El concert no va ser a l’escenari principal a l’aire lliure, sinó en una de les carpes. Tot i que Winehouse ja havia guanyat premis pel segon treball, l’aclamat Back to black (2006), encara quedaven lluny la pluja de Grammys. Era el segon disc, i en aquella època, en què la lletra de Rehab encara feia gràcia,  ningú imaginava que també seria l’últim que publicaria en vida.

El concert va estar molt bé, el vam de veure de molt a prop, des d’una grada lateral que hi havia al backstage. L’Amy portava ballarins, i la banda, els Dap-Kings de Sharon Jones, era impecable. I si bé recordo que la fredor d’ella em va cridar l’atenció (no la vaig trobar una showwoman, precisament), la seva veu poderosa, impecable, i les seves cançons, van ser més que suficients per emportar-nos un bon record del concert.

L’estiu següent una amiga la va anar a veure a Madrid al festival Rock in Rio, i ens en rèiem perquè veure Amy Winehouse li implicaria veure també Shakira. El concert sembla que ja no va ser gran cosa, però ningú no s’imaginava que aquell seria l’últim que Winehouse faria a Espanya. Una gran veu i gran talent perduts. Una llàstima.